Bon Nadal!!!!

Avui no us faré perdre massa el temps, només us vull desitjar un Bon Nadal a tots. I aprofito per recomanar el disc de Nadal de Chris Isaak, anomenat senzillament Christmas (2007), una delícia.

 

Chris Isaak i Xarrupampolles us desitjen Bon Nadal!!!!

Runnin' Down A Dream - A Film by Peter Bogdanovich

Fa poc he pogut veure Runnin' Down A Dream, el documental de 4 hores de duració sobre la història de Tom Petty and The Heartbreakers dirigit per Peter Bogdanovich. És un document impressionant i imprescindible per tot aquell que estimi la música d'en Tom. A més m'ha convertit en més fan seu del que ja era, si és que tal cosa és possible. Gràcies al documental entenc molt millor qui és en Tom Petty i com i, sobretot, per què, ha arribat a ser on és. Poseu-vos còmodes, aneu fent sonar els vídeos que he anat penjant i prepareu-vos per la xapa més gran que he fotut mai en aquest blog.

 Ara que s'atansa el Nadal posa'l a la teva carta als Reis! També disponible en Blu-Ray!

Tom Petty
Músics amb talent per compondre cançons n'hi ha molts més dels que arriben a ser famosos i és que només amb talent musical no construeixes una carrera llarga i productiva com la d'en Petty, hi ha altres qualitats tan o més valuoses. El cas d'en Tom Petty és un d'aquells on la sensibilitat musical (la facilitat d'en Petty a l'hora de compondre clàssics queda fora de discussió) va acompanyada d'altres qualitats, com ara l'oportunisme, en el sentit de saber aprofitar les oportunitats, i, per sobre de qualsevol altra, una determinació de ferro que al llarg de la seva carrera l'ha col·locat en alguna situació delicada, com ara el judici contra MCA pels drets de les seves cançons, però que l'ha ajudat a sortir-ne reforçat de moltes altres. Al llarg del metratge hi ha ocasions en què és inevitable pensar que potser tira massa pel dret, però totes les decisions que ha hagut de prendre al larg de la seva vida li han donat una carrera de més de 30 anys d'èxits on l'episodi final encara està per escriure. Una decisó és o no difícil en funció de la claredat d'idees i en Petty ho sembla haver tingut sempre tot molt clar, com quan es queda la cançó Insider per a ell encara que inicialment l'havia escrit per la Stevie Nicks, o quan força la situació poc a poc per acabar prescindint de Stan Lynch després de 19 anys a les baquetes dels Heartbreakers o quan li pren Howie Epstein a Del Shannon mentres li produïa un disc. Decisions difícils sobre el paper, sí, però que al final han estat pel benefici de la seva carrera i, de passada, el nostre gaudi.

La preciosa Angel Dream filmada al Fillmore de San Francisco l'any 1999

The Heartbreakers
Què hauria estat d'en Tom Petty sense The Heartbreakers? Ni de bon tros el que és ara, segurament, i ell ho sap. La química que ha existit entre The Heartbreakers i en Tom Petty els converteix en molt més que una simple banda d'acompanyament i si es diuen així, Tom Petty and The Heartbreakers i no Mudcrutch, és perquè la primera discogràfica que els va fitxar volien que en Petty fos l'estrella, una idea que en un principi no agradava gens al mateix Petty. Sembla que amb més de 30 anys d'història molts haurien de ser els membres dels Heartbreakers que hagin passat per la banda però res més lluny de la realitat. A la bateria hi han estat el Stan Lynch (1976-1994) i el Steve Ferrone (1994-...). Pel baix han passat Ron Blair (1976-1982, 2002-...) i Howie Epstein (1982-2002), en pau descansi. L'any 1991 es va unir als Heartbreakers el Scott Thurston tocant la guitarra, l'harmònica, els teclats, l'ukelele, el que faci falta i fent també segones veus. Pel final em deixo l'ànima dels Heartbreakers, els dos únics membres que han estat sempre allí, des d'abans dels Heartbreakers fins i tot, des de Mudcrutch, parlo d'en Mike Campbell a la guitarra (s'ha dit moltes vegades i ara encara es tornarà a dir, quan es fan llistes sobre fletxes de la guitarra sempre es deixen injustament en Mike) i Benmont Tench, el millor teclista viu? Segurament. Es pregunta en Tom Petty quan parla sobre els inicis, meravellat per la seva increïble sort, quines possibilitats tenia quan buscava gent per formar una banda al seu Gainsville natal de trobar-se a dos músics tan talentosos com Campbell i Tench i que a més vulguessin fer la mateixa música que ell volia fer. Petty no es va separar d'en Mike Campbell ni quan es va llençar en solitari a Full Moon Fever (1989) en una altra d'aquelles decisions controvertides que li haurien pogut costar molt cares. Els dos junts han co-escrit molts dels clàssics de la seva carrera. Cal destacar també les grans segones veus que en Petty va trobar primer en Stan Lynch, després en Howie Epstein i actualment en Scott Thurston.

Genials les mirades de complicitat entre Tom i els Heartbreakers

La música
El documental també m'ha donat una nova perspectiva de la carrera d'en Tom Petty and The Heartbreakers. Es basa en l'existència de tres etapes prou delimitades. La primera va des de Tom Petty and The Heartbreakers (1976) fins a Let Me Up (I've Had Enough) (1987). La il·lusió dels inicis, el rock, l'energia, la fama, la consolidació d'un so... són els trets característics d'aquest període.

Quan la tocaven aquí encara no l'havien editat

Però amb Let Me Up (l'àlbum del que menys orgullós es sent en Tom i mira que és un bon disc) van arribar a un punt que semblava que la moto perdia gas. Just llavors van aparèixer Bob Dylan, Jeff Lynne, George Harrison i Roy Orbison que junt amb en Tom van formar The Travelling Wilburys. En Tom recorda impactat com de sobte es trobava en una mateixa habitació escrivint cançons amb quatre dels seus ídols i  com en va arribar a aprendre de tots ells. El següent pas de la seva carrera va ser agafar en Jeff Lynne com a productor i en Mike Campbell com a mà dreta per parir el que hauria de ser el seu primer disc en solitari (encara que tots els Heartbreakers hi acabessin tocant), l'extraordinari Full Moon Fever (1989), donant inici així a una segona etapa on la melodia i les harmonies vocals roben el protagonisme a l'energia i l'espontaneïtat dels inicis assolint un nou equilibri que  produeix discs tan fantàstics com l'esmentat Full Moon Fever, Wildflowers (1994) o Echo (1999). Curiosament, al seu moment la companyia discogràfica tenia dubtes sobre la viabilitat de Full Moon Fever, deien que era un disc una mica vague i que no sonava com els Heartbreakers de sempre. Va acabar venent milions de còpies i va ampliar la quantitat de clàssics com cap disc ho havia fet des de Damn The Torpedoes (1979).

Sense paraules...

I la tercera etapa? Doncs acaba de començar amb Mojo (2010). Mojo és un disc com cap altre a la carrera de Tom Petty and The Heartbreakers, com en el seu moment va ser Full Moon Fever, i representa, igual que aquell, un punt d'inflexió. Les melodies han deixat de tenir el protagonisme absolut, les cançons immediates de tres minuts ja no hi són i en el seu lloc trobem cançons més llargues, treballades, més bluesy, sense el ganxo inicial però amb la profunditat final. Mojo és d'aquells discs que costa apreciar al seu moment però que acaben calant a poc a poc. El temps dirà si és realment l'inici d'una nova etapa o es tracta d'un parèntesi dins l'anterior.

Em moria de ganes de penjar aquest vídeo. Segur que ja l'heu vist però, a que mola tornar-lo a mirar?

No voldria acabar aquest totxo sense fer una nova reflexió sobre el concert de Tom Petty and The Heartbreakers que vaig tenir la sort de poder veure el passat 5 de juny a Oakland, Califòrnia. De vegades hom cau en la temptació de pensar que els artistes ens deuen quelcom a nosaltres, els fans, que els donem de menjar (això quan la gent comprava discs, és clar) i que els fem qui són. Pobres il·lusos. Ni comprant tots els discs d'en Tom Petty que trobi demà a les botigues de Barcelona seré capaç de tornar-li un miserable 0,1 % de tot el que m'ha donat ell a través de la seva música. Amb el concert em sento de manera semblant. Em sento increïblement afortunat d'haver tingut l'oportunitat d'agrair-li tot el que ha fet per la música i per la gent que en vivim, no econòmicament però sí espiritual, i de passar a formar part de la seva història: dins l'eixordidora allau d'aplaudiments i crits de joia entre cançó i cançó, els meus eren uns més, però hi eren.

Dedicat a en Howie Epstein (1955 - 2003)

High On Fire - Snakes For The Divine (2010)

Estic astorat, he estat víctima d'un vil engany que m'ha robat 10 mesos de la meva idíl·lica relació amb High On Fire, relació que data d'uns quants anys quan un amic em va passar Surrounded By Thieves (2002). Al principi em va costar distingir quelcom més que una gruixuda muralla sònica de riffs, crits i redobles de bateria però amb les escoltes em vaig anar adonant que aquesta gent en sabia i molt de fer soroll. i em vaig convertir en un bon seguidor de la banda, esperant cada nou llançament en candeletes. Blessed Black Wings (2005) i Death Is This Communion (2007) em van donar tot el que esperava d'ells però no va ser així amb el seu darrer disc, Snakes For The Divine (2010). Però no adelantem aconteixements. Cronològicament la cosa va anar així. Allà pel mes de febrer m'assabento que High On Fire estan a punt de treure nou disc. Ansiós com sóc vaig ràpid a remenar la xarxa per veure si ja s'hi ha colat, el trobo i el poso a baixar per escoltar-lo quant abans millor. La sorpresa és meva quan el poso al pen per escoltar-lo al cotxe i em deixa molt fred i bastant perplex. La banda ha perdut força, molta força, sona lenta i poc perillosa, què li ha passat a en Matt Pike? Per què intenta cantar amb veu melòdica si el que fa bé és cridar, deixar-se el coll? Per què no trobo riffs furiosos i malèvols? Per què toquen tan a poc a poc? El mateix matí que l'escolto, trobo el vinil en una botiga i no me'l compro fruit de la decepció que acabava de patir. Ell torno a escoltar dies més tard i no canvia la meva opinió, per molt que em costi de creure High On Fire han relliscat, què hi farem.

Els High On Fire de Surrounded By Thieves no estaven per hòsties

Més endavant, una nit trobo un bon company, amant de la música sorollosa, i parlem de High On Fire. El paio està encantadíssim amb Snakes For The Divine i jo no ho acabo d'entendre, els nostres criteris sempre han coincidit parlant de la banda de Matt Pike i ara havíem entés el disc de maneres molt diferents. El primer company que em va passar High On Fire també volta per allí, s'atansa i s'apunta a la teoria que Snakes For The Divine mola molt. Em dic que li he de donar una altra oportunitat... però no hi ha manera, el disc no em convenç, continuo trobant tots els defectes que hi vaig trobar la primera vegada i sóc incapaç de trobar-hi alguna virtut... fins ahir, que vam quedar per sopar els tres protagonistes de la història amb les nostres parelles a casa d'un d'ells. La música no para de sonar i ja avançada la nit, entre cubata i cubata arriba el moment de High On Fire i Snakes For The Divine. Collons, sona de puta mare. Les cançons van passant i estic al·lucinant amb el disc. Fins i tot bromejo amb ells dient que no és el mateix disc que havia escoltat jo, i de veritat que no m'ho semblava però en aquell moment tampoc en vaig fer massa cas de tot plegat, era tard, havíem begut vi sopant, ara feiem cubates... ja m'enteneu, el meu criteri podia estar distorsionat per les condicions. Però aquesta tarda, en plenes facultats físiques i mentals m'he dit que potser no era cap bestiesa el que havia dit la nit anterior. El principal argument contra la recent teoria era, no obstant, el següent: si el disc que jo tenia no era  el nou de High On Fire... què coi era? Perquè no tenia cap dubte que la veu era la d'en Matt Pike i conec prou bé els seus discs per saber que no era cap dels anteriors. De cop em ve al cap el nom d'una banda paral·lela d'en Matt Pike, Kalas, que no era gran cosa. Vaig ràpid a buscar la còpia del CD i la trobo. El poso al reproductor i.... em cauen els collons a terra. Era veritat!! No havia escoltat mai el nou treball de High On Fire!!!! Algú havia penjat el disc de Kalas amb el títol de les cançons de Snake For The Divine i jo m'ho havia empassat del tot!!!! No vaig reconéixer a Kalas perquè vaig escoltar al seu dia el disc dos o tres cops i com he dit em va semblar molt fluix, raó per la qual va acabar arxivat al calaix fins aquesta tarda. No és per flipar?

 Matt, trobaré al malparit que ens ha fet això, t'ho prometo

Ara mateix estic enutjat i content alhora. Una mica enutjat per haver fet el passarell d'aquesta manera tan ridícula però també molt content... perquè el nou disc de High On Fire és la bomba!!!!! Ple de riffs poderosos, mala llet i velocitat, just com sempre espero que siguin els discs de High On Fire.

 Frost Hammer, primer "single" de Snakes For The Divine

Monster Magnet - 30/11/2010 - Razzmatazz 2, Barcelona

No era ahir la primera vegada que veia a Monster Magnet a la sala Razz 2 de Barcelona, fa uns quants anys ja els hi vaig veure. En aquella ocasió presentaven Monolithic Baby (2004) així que devia córrer l'any 2004 o 2005. Aquell concert va ser bestial. Una primera mitja hora o trenta-cinc minuts de rock directe i contundent i després una llarga jam basada en Spine Of God d'uns quaranta minuts. Algú va encertar a escriure sobre aquella nit (Víctor, vas ser tu?) que Monster Magnet havien demostrat durant la primer mitja hora ser la millor banda del planeta per passar després a demostrar que eren també la més penjada. Quan ho vaig llegir no vaig poder estar-hi més d'acord. Ara bé, a diferència de molta gent que es va sentir estafada per aquella segona meitat de concert jo vaig sortir en un núvol. Per mi Monster Magnet sempre ha estat quelcom més que una banda de rock contundent. L'element espacial i còsmic és part essencial en el concepte Monster Magnet i aquella llarga jam va ser un espectacular deliri còsmic conduit amb mestratge per un Dave Wyndorf estel·lar, una veritable bèstia escènica. 

Espectacular imatge de Wyndorf en escena. Toronto 1998

A causa de seriosos problemes de salut Dave Wyndorf ja fa un parell d'anys que no llueix una imatge tan impactant. El més important, però, no és la figura o la forma física sinó haver sortit viu d'una situació tan delicada encara que en directe ja no pugui ser aquella bèstia indomable que fou. Dit això, per mi sempre serà un plaer anar a veure a un paio que ha composat tantes i tan bones cançons que tans moments de plaer m'han proporcionat. El concert va ser bastant semblant al de fa un parell d'anys a l'Apolo amb la diferència que aquella nit no van tocar cap tema del disc que presentaven, Four-Way Diablo (2008), i ahir sí van colar quatre temes del nou i recomanable Mastermind (2010). La banda continua sonant molt poderosa (tot i que la recent marxa d'Ed Mundell després de 18 anys de solos espacials és una notícia molt trista) i Wyndorf ho continua donant tot en escena, encara que el tot d'ara no sigui el mateix que el tot de fa uns anys.

Keep on space rockin'!