diumenge, de desembre 30, 2012

Algunes de les cançons que més m'han arribat del 2012

L'altre dia estava a casa escoltant Mirage Rock (2012) de Band Of Horses i la cunyada, que voltava per casa, em va preguntar què era el que estava sonant. L'hi vaig dir i es va quedar una estona pensant per acte seguit dir-me que hauria de fer-li alguna recopilació musical. Un recopilatori, els anys que fa que no en faig cap i mira que n'havia arribat a fer. Amb cinta de casset en vaig fer un fotimer, qualsevol excusa era bona: festa de cap d'any? Recopilatori. Viatge en cotxe amb els amics? Recopilatori. La mona? Recopilatori. En format CD també en vaig arribar a fer uns quants però ni de bon tros tants com amb cintes de casset. Ràpidament vaig trobar que era un bon moment per tornar a fer-ne un i amb el 2012 ja moribund el primer que se'm va ocórrer va ser fer un recull de les cançons que més m'han arribat aquest any. Tenint en compte el meu primer target (la cunyada) es tracta d'un recopilatori per a tots els públics, és a dir, no he seleccionat cap cançó de High On Fire, ni de Converge, ni de Pig Destroyer. Es tracta d'un conjunt de cançons que podrien agradar a la vostra sogra, a la vostre veí o a aquella noia que us voleu lligar i no sabeu com. Molts dels discs als quals pertanyen les cançons seleccionades no entraran a la meva llista de millors discs de l'any i a l'inrevés, hi ha algun gran disc d'aquest any sense representació en aquest recopilatori. Aquesta és precisament la màgia de la cançó: l'escoltes una vegada, una altra i quan te n'adones l'estàs taral·larejant. L'ordre que segueixen les cançons no respon a cap preferència musical sinó que he intentat ordenar-les de manera que l'escolta sigui coherent i proporcioni el màxim plaer a l'oient. :-|

1. The Once And Future Carpenter 
    THE AVETT BROTHERS - THE CARPENTER

 ... forever I will move like the world that turns beneath me
and when I lose my direction I'll look up to the sky...


No puc pensar en cap altra millor cançó per obrir un disc. I no parlo d'aquest recull, sinó de The Carpenter. Magistral.

2. Keep Me 
    BRENDAN BENSON - WHAT KIND OF WORLD

... keep me anyway you want
just don't ever set me free...

Súplica desesperada del company de Jack White a Raconteurs.
 
3. Give Me A Reason 
    PHANTOM LIMB - THE PINES

... give me a reason why I should love you...

Un dels descobriments de l'any. Country, rock, blues... des de Bristol.

4. Don't Take Me Now 
    US RAILS - WIRE & WOOD

 ... if I had just one more day I promise I won't waste it...

 US Rails continuen afegint grans cançons al seu catàleg.

5. Forget About It 
    GINGER WILDHEART - 555 %

... once again you forget to remind yourself to just forget about it...


La capacitat d'en Ginger per composar melodies memorables és infinita.
6. That Old Black Hole 
    DR. DOG - BE THE VOID

... who am I to tell the truth?
I don't even know what it is...


Una de les millors bandes dels nostres temps. De veritat.

7. Perfect Man 
    RUFUS WAINWRIGHT - OUT OF THE GAME


... Jenny was a pirate and Jane was beheaded and Nina was a sweet nymphomaniac...

Tot i que Out Of The Game no ha satisfet totes les meves expectatives és molt fàcil trobar alguna gran cançó en un disc de Rufus Wainwright.

8. Ghosts That We Knew 
    MUMFORD & SONS - BABEL

... so give me hope in the darkness that I will see the light...


La pell de gallina, una de les cançons més estremidores de l'any. Em fa ràbia haver-me quedat sense entrades pel concert del març a Barcelona. Putos hipsters...

9. Is Your Dream Worth Dying For? 
    THE SHEEPDOGS - THE SHEEPDOGS

Doncs això,                        ... is your dream worth dying for?...

Gran disc el d'aquests canadencs, ple de feeling i bones vibracions.


10. Sunrise To Sunset 
      WHISPERING PINES - WHISPERING PINES

... looking into music to free our souls...

Banda molt petita amb cançons molt grans.

11. I Ain't The Same 
      ALABAMA SHAKES - BOYS & GIRLS

... I wasn't worried about nobody
nobody worried about me...


Blues, rock i molt soul en el debut d'Alabama Shakes. Els cosisns americans de Phantom Limb.

12. Late In The Night 
      HEARTLESS BASTARDS - ARROW

 ... and this eco through my mind...

Un dels millors riffs de l'any havia de sonar al recopilatori, no trobeu?


13. Slow Cruel Hands Of Time 
      BAND OF HORSES - MIRAGE ROCK

 ... slow cruel hands of time
turning you back into a child...

La cançó que va originar aquest recull.


14. Broken Eyes 
         TWO GALLANTS - THE BLOOM & THE BLIGHT

 ... everything that blows away soon is gonna come back home...


Bonica balada d'aquest parell de galants de San Francisco.

15. Cumberland Gap 
         THE FELICE BROTHERS - GOD BLESS YOU AMIGO

Lay down boys take a little nap
sixteen miles from the Cumberland Gap

The Felice Brothers revisiten aquesta cançó tradicional americana com només ells saben fer-ho. Potser la meva cançó preferida d'aquest recull.

16. Ain't It Enough 
        OLD CROW MEDICINE SHOW - CARRY ME BACK

... show me a river
I'll show you an ocean
show you a castle turned into sand...


No us agradaria escoltar aquesta cançó un capvespre d'estiu, estirats en una hamaca al porxo de la vostra casa al mig del no res amb una birra a la mà mentre contempleu com es pon el sol?

17. You Are The Beginning
         THE SOUNDTRACK OF OUR LIVES - THROW IT TO THE UNIVERSE

... so rise and shine for a brighter day...

Una altra petita obra mestra dels suecs. A nivell musical, una de les notícies més tristes de l'any ha estat la fi de The Soundtrack Of Our Lives. Acaben de marxar i ja els trobo a faltar.

18. Wanderluster 
         BAND OF SKULLS - SWEET SOUR

... what you forget, I still remember...

Riff hipnòtic i enigmàtic... wander... luster...

19. California 
         DELTA SPIRIT - DELTA SPIRIT

... I want you to find whatever your heart needs...


A cançons com aquesta feia referència en la introducció: sense saber ni com ni per què quan te n'adones ja no te la pots treure del cap.

20. Harborview Hospital 
         MARK LANEGAN BAND - BLUES FUNERAL

... I've been down too far to say
are they supposed to be as sick as you and me?...


No us alegrarà el dia però una mica d'introspecció a càrrec de Mr. Lanegan tampoc us farà cap mal.

21. Vosté És Aquí 
         ANTÒNIA FONT - VOSTÉ ÉS AQUÍ

No hi ha paraules per descriure tanta bellesa.

22. Twinkler 
         BARONESS - YELLOW & GREEN

... though I'm laid to ground  
I will walk age and sound...

I si el principi era perfecte, aquest final és definitiu.


Espero que hagueu gaudit del viatge tant com jo. Si en voleu una còpia, ja sabeu on sóc.

diumenge, de desembre 02, 2012

THE BLACK KEYS - Palacio de los Deportes, Madrid - 28/11/2012

Mig any gairebé d'espera des que vam comprar les entrades per l'únic concert espanyol dels Black Keys fins que vam poder veure per fi a la parella d'Akron, Ohio, dalt l'escenari defensant el seu repertori davant prop de 16000 persones a la capital espanyola, evidenciant el creixement exponencial a nivell mediàtic que ha sofert aquesta banda en els darrers dos anys. Amb Attack & Release (2008) van acaparar la suficient atenció (la meva inclosa) per deixar de ser una banda underground. La seva continuació, l'excel·lent Brothers (2010), va suposar la confirmació que The Black Keys era una banda amb seriós potencial comercial, amb un parell o tres de premis Grammy inclosos. El Camino (2011) ha estat l'espurna que finalment que ha fet esclatar la bomba The Black Keys a tot el món. "Se suposava que això no ens havia de passar mai a nosaltres" reflexionava un astorat Dan Auerbach quan es va assabentar que havien venut tot l'aforament del Madison Square Garden novaiorquès en tan sols quinze minuts. I té raó, l'entenc perfectament. La banda que va començar al garatge de Patrick Carney (l'altra meitat de The Black Keys) poques opcions tenia d'arribar on és ara. Els seus dos primers discs The Big Come Up (2002) i Thickfreakness (2003) es poden descriure amb paraules com brutícia, absència de baix, distorsió, austeritat, sequedat, blues... l'antítesi de la comercialitat, en definitiva. Tant s'han pervertit per arribar on són? Doncs la resposta és no. Han pulit el seu so (gran part de la culpa recau sobre Danger Mouse, productor d'Attack & Release i El Camino), han deixat entrar el soul, la psicodèlia, han incorporat gran varietat d'instruments a la barreja... però una cosa no ha canviat, les cançons, el segell compositiu d'Auerbach & Carney, la cadència vocal i els riffs i puntejats a la guitarra d'Auerbach, la manera de colpejar la caixa i les timbales de Carney... tot continua allí, en primer pla, acaparant tot el protagonisme. Perquè si The Black Keys són on són és gràcies principalment a la música. Darrera no hi dos paios joves i guapos, ni concessions comercials a una indústria musical moribunda... encara que és just reconéixer que l'embolcall visual de la banda està molt ben pensat i executat: els videoclips de Next Girl o Lonely Boy o el packaging de Brothers essent clars exemples de com ser genials i originals a la vegada.


They wanna get my... they wanna get my...


I allí estic, al Palacio de los Deportes de Madrid amb l'aforament esgotat, rodejat de 16000 persones més que gaudeixen i s'entreguen igual que jo a Everlasting Light, I Got Mine o Lonely Boy. I pensar que tot just tres o quatre anys enrere érem quatre gats gaudint amb el concert en solitari d'Auerbach a l'Azkena encara no tocades les cinc de la tarda presentant el seu genial disc en solitari Keep It Hid (2009)... unes condicions que ja hauria desitjat repetir per aquesta gira. El concert de dimecres en una sala mitjana estil Razz o Apolo (glups) hauria estat més intens encara però com hem comentat anteriorment el temps de les petites sales s'ha acabat per The Black Keys. La riquesa instrumental dels seus dos darrers treballs i en els que basen gran part del repertori fa que es facin acompanyar de dos músics més en aquesta gira: teclats/guitarra (en funció de la cançó) i baix. He de dir, no obstant, que quan la banda sóna millor és quan es queden Auerbach i Carney sols dalt l'escenari: és llavors quan la guitarra d'Auerbach destripa l'aire sense pietat, quan la seva veu udola amb més sentiment i quan la bateria de Carney retruny dins el pit amb més força. The Black Keys en la seva original, autèntica i màxima expressió.

La pujada de The Black Keys al poder és motiu de satisfacció per dues raons, la primera perquè sempre fa il·lusió quan una banda que segueixes de fa temps i en la què sempre has confiat assoleixi l'èxit massiu. I per altra perquè és una senyal que per molt que la major part de la música que triomfa a nivell comercial avui en dia sigui un producte més de consum sense ànima ni sentiments ni risc, encara hi ha lloc per bandes que creuen en la música i gent disposada a escoltar-les i valorar-les.


Us deixo penjat a continuació un concert de 43 minuts de duració d'excel·lent qualitat d'imatge i so enregistrat pel programa BBC Radio 1.