Ja és hora de comentar com va anar aquest any per Vitòria. Ho aniré fent a pams per no avorrir ni al personal ni a mi mateix i per a tenir material per a futurs escrits.
Vam arribar dijous a migdia a Vitòria amb el temps just per deixar les bosses i anar a dinar. Un dels principals al·licients de l'Azkena, a part de l'aspecte musical, és la ciutat en sí mateixa, els seus bars de tapes i els seus restaurants. I es que es menja de conya i bé de preu. És inevitable tenir la sensació que aquí a casa nostra moltes vegades ens foten el pèl perquè pel preu que aquí mengem dos allà en mengen tres i quin menjar... boníssim!!! Les truites, els "pinchos", el vinet, els "marianitos", l'Usokari, el 7, l'Inguru... Si algun dia es deixa de fer l'Azkena jo continuaré pujant a Vitòria un cop a l'any només per a no deixar de gaudir dels plaers culinaris que ofereix.
Si m'enrotllo tant i parlo més de menjar que de música és perquè el dijous 14 va ser el dia més nefast que recordo de la història del festival. La cosa ja pintava malament degut a les prediccions meteorològiques que auguraven pluja. Al final no va ploure però va fer un fred de mil dimonis, d'aquell que et fa agafar mal d'esquena per culpa de l'encorbament generalitzat del cos. Sort que els demés dies la climatologia va ser més benèvola amb el rock and roll i potser el vent siberià que bufava dijous ho feia en protesta pel que veia dalt de l'escenari.
L'única actuació salvable va ser la de Burning que van oferir un concert distret. Per culpa del fred vam haver de tornar a l'hotel a agafar roba d'abric i, ja que estàvem pel centre vam aprofitar per sopar a l'Usokari, la millor decisió del dia. Vam tornar a corre cuita per veure a The Breeders i, què voleu que us digui, em vaig avorrir com una ostra, ni "Cannonball" va sonar com imaginava que hauria d'haver sonat. Sembla mentida com hi ha grups amb el so encallat en una època. Breeders és un grup dels 90, de l'època grunge i així com altres bandes grans d'aquells dies continuen sonant a glòria (l'actuació de Pearl Jam a l'Azkena de fa tres anys va ser un dels moments culminants de la història del festival) n'hi ha d'altres que fora de context han perdut tota la gràcia com és el cas que ens ocupa. De totes maneres, la cosa encara havia d'empitjorar.
Havia vist a la Juliette Lewis un parell de cops i tot que no em va emocionar mai sí oferia una actuació correcta. Ara ha canviat de banda, ja no l'acompanyen The Licks i són els New Romantics els nous mercenaris al servei de sa majestat. Desconec els motius del canvi però sens dubte ha sortit perdent. A més, ha re orientat el sentit de la seva carrera musical, un altre error. El punk rock directe i senzill que practicava era efectiu i s'adeia amb la seva veu i la seva actitud escènica. Ara en canvi ha madurat i ha pretés dotar de profunditat la seva música i obrir-se a més registres amb un resultat pèssim. Això sí, ens vam fer un panxot de riure a costa seva, pobra noia. El pitjor, no obstant, encara havia d'arribar.
Ja era tard i teníem fred i ganes d'anar a dormir però vaig convèncer a la colla de quedar-nos a la que havia de ser la millor actuació del dia, Hardcore Superstar!!!!! Mare meva, quin desastre. Quan va començar no m'ho podia creure i imaginava als demés maleint-me per haver-los fet quedar. Vaig decidir però no fer cap judici prematur i esperar a la segona cançó abans de certificar res. A la segona cançó vaig pensar que potser podia esperar a la tercera. A mitja tercera cançó em vaig girar i vaig dir als companys: "Anem a dormir?"
Vam arribar dijous a migdia a Vitòria amb el temps just per deixar les bosses i anar a dinar. Un dels principals al·licients de l'Azkena, a part de l'aspecte musical, és la ciutat en sí mateixa, els seus bars de tapes i els seus restaurants. I es que es menja de conya i bé de preu. És inevitable tenir la sensació que aquí a casa nostra moltes vegades ens foten el pèl perquè pel preu que aquí mengem dos allà en mengen tres i quin menjar... boníssim!!! Les truites, els "pinchos", el vinet, els "marianitos", l'Usokari, el 7, l'Inguru... Si algun dia es deixa de fer l'Azkena jo continuaré pujant a Vitòria un cop a l'any només per a no deixar de gaudir dels plaers culinaris que ofereix.
Si m'enrotllo tant i parlo més de menjar que de música és perquè el dijous 14 va ser el dia més nefast que recordo de la història del festival. La cosa ja pintava malament degut a les prediccions meteorològiques que auguraven pluja. Al final no va ploure però va fer un fred de mil dimonis, d'aquell que et fa agafar mal d'esquena per culpa de l'encorbament generalitzat del cos. Sort que els demés dies la climatologia va ser més benèvola amb el rock and roll i potser el vent siberià que bufava dijous ho feia en protesta pel que veia dalt de l'escenari.
L'única actuació salvable va ser la de Burning que van oferir un concert distret. Per culpa del fred vam haver de tornar a l'hotel a agafar roba d'abric i, ja que estàvem pel centre vam aprofitar per sopar a l'Usokari, la millor decisió del dia. Vam tornar a corre cuita per veure a The Breeders i, què voleu que us digui, em vaig avorrir com una ostra, ni "Cannonball" va sonar com imaginava que hauria d'haver sonat. Sembla mentida com hi ha grups amb el so encallat en una època. Breeders és un grup dels 90, de l'època grunge i així com altres bandes grans d'aquells dies continuen sonant a glòria (l'actuació de Pearl Jam a l'Azkena de fa tres anys va ser un dels moments culminants de la història del festival) n'hi ha d'altres que fora de context han perdut tota la gràcia com és el cas que ens ocupa. De totes maneres, la cosa encara havia d'empitjorar.
Havia vist a la Juliette Lewis un parell de cops i tot que no em va emocionar mai sí oferia una actuació correcta. Ara ha canviat de banda, ja no l'acompanyen The Licks i són els New Romantics els nous mercenaris al servei de sa majestat. Desconec els motius del canvi però sens dubte ha sortit perdent. A més, ha re orientat el sentit de la seva carrera musical, un altre error. El punk rock directe i senzill que practicava era efectiu i s'adeia amb la seva veu i la seva actitud escènica. Ara en canvi ha madurat i ha pretés dotar de profunditat la seva música i obrir-se a més registres amb un resultat pèssim. Això sí, ens vam fer un panxot de riure a costa seva, pobra noia. El pitjor, no obstant, encara havia d'arribar.
Ja era tard i teníem fred i ganes d'anar a dormir però vaig convèncer a la colla de quedar-nos a la que havia de ser la millor actuació del dia, Hardcore Superstar!!!!! Mare meva, quin desastre. Quan va començar no m'ho podia creure i imaginava als demés maleint-me per haver-los fet quedar. Vaig decidir però no fer cap judici prematur i esperar a la segona cançó abans de certificar res. A la segona cançó vaig pensar que potser podia esperar a la tercera. A mitja tercera cançó em vaig girar i vaig dir als companys: "Anem a dormir?"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada