Mastodon - 24/01/2012 - Sala Razzmatazz, Barcelona

Dimarts passat Mastodon van arrassar la sala Razzmatazz 1 de Barcelona demostrant per què són una de les bandes referents en l'escena metàl·lica actual. Vint-i-tres cançons molt ben escollides en una hora i mitja llarga i intensa, gairebé sense descans i sense la usual pantomima final d'ara marxem, vosaltres aplaudiu i crideu i ara tornem, res, a sac. Blood And Thunder (una de les millors cançons escrites mai en el gènere) semblava un final de festa perfecte però no, Creature Lives amb els teloners Red Fang (ho van fer molt bé) dalt l'escenari cantant amb Mastodon i ara sí, tothom content, o gairebé, i cap a casa.

La cançó és collonuda però per fer aquesta mena de vídeos més valdria no fer-los

Déu n'hi do com ha crescut aquesta banda des de la darrera vegada que els vaig veure, concretament al Festimad 2005, sense cap mena de dubte el pitjor festival que he anat en ma vida. El cartell era boníssim: Mastodon, Hermano, Turbonegro, Fu Manchu, The Dillinger Escape Plan, Five Horse Johnson, Clutch... el que menys em cridava l'atenció eren els cpas de cartell: Marilyn Manson (al 2005 ja estaven acabats), System Of A Down (mai m'han acabat de convèncer), Prodigy (wtf???). El festival es celebrava aquell any per primer (i darrer) cop al Parque de La Cantueña de Fuenlabrada, així que l'endemà de veure a Jesu i Isis al Primavera de Barcelona, en Domènec i servidor vam agafar un AVE direcció la capital del Regne d'Espanya per continuar des d'allí directament cap a l'infern. Per començar, la zona d'acampada (va ser el darrer festival que vaig anar amb tenda de campanya) era un secarral sense ni una puta ombra, qualsevol burilla hauria causat un desastre inimaginable. Per accedir a la zona de concerts s'havien de passar més controls que a l'arribada de qualsevol aeroport dels Estats Units. Un cop a la zona d'esbarjo, hi havia unes lones, blaves crec recordar, davant dels dos escenaris principals que evitaven que es xafès el terreny original. Van durar mig primer concert deixant al descobert una vasta extensió de pols i pedres del tamany d'un puny ideals per provocar esquinços de turmell o directament per ser llençades a l'escenari en senyal de desaprovació si no t'agradava el grup que tocava. Però el millor era la carpa, instal·lada directament sobre el terra!!!! La mare que els va parir... Us imagineu què passava en els concerts més canyeros, oi? Efectivament, es creava un núvol de pols que feia la tasca de respirar quelcom més perillós que el fet de no respirar! Mastodon van tocar a la carpa dels trons i van fotre un concert de collons, brutal. Això sí, recordo clarament la imatge de Brent Hinds tocant amb el coll de la camiseta pujat per tal de cobrir-se amb la tela la boca i el nas per poder respirar d'alguna manera. El segon dia vam tenir la brillant idea de passar per les dutxes per tal de treure'ns de sobre la brutícia acumulada en aquell primer dia i vam haver de fer un parell d'hores o més de cua! Només hi havia 6 o 8 dutxes per més de 20000 persones!! Imagineu-vos si anàvem llords que vam fer la cua igualment, jo, que sóc totalment anti cues, que si m'he d'esperar més de deu minuts a la xarcuteria hi torno l'endemà, que no sóc de Barna homa! Però el millor encara havia d'arribar. Aquell vespre del dissabte 28 de maig de 2005 durant el concert de Fu Manchu, una de les bandes que més ganes tenia de veure del cartell, el vent va començar a bufar amb força causant una fallada estructural de l'escenari contigu. De cop i volta vam veure com la banda abandonava l'escenari corrent alertada pels membres de l'organització. I ja no hi va tornar, de fet, no va tornar a tocar cap banda fins passades la una de la matinada, quatre hores més tard. Això, junt amb la manca d'informació per part de l'organització va fer que la gent passés l'estona provocant un caos espectacular amb l'assalt de les barres de beguda (els cambrers van haver d'abandonar els llocs de treball per tal de mantenir la seva integritat física intacta), la destrossa i posterior crema d'un cotxe promocional, gent emparrada i saltant sobre la lona de la carpa (?). Els antidisturbis van estar fora de les instal·lacions esperant una senyal per actuar que, crec que afortunadament, ningú va donar. No em vull ni imaginar què hauria passat si arriba a entrar al recinte prop d'un miler de polis amb recursos i ganes d'enfrontar-se a una multitud embriagada i amb ganes de gresca. Quan sento algú queixar-se a l'Azkena d'alguna minúcia sempre desitjaria disposar d'una màquina del temps per enviar-lo al Festimad 2005, ja veuríeu com li passava la tonteria de patac.

Chaos A.D.

Afortunadament, el Festimad 2005 també ens va deixar imatges molt més agradables

Repàs musical al 2011 (4)

No vull acabar aquesta tanda d'entrades repassant què ha donat de sí musicalment el 2012 sense fer unes mencions breus de discs que crec mereixen ser també destacats. Comencem amb dos clàssics, clàssics.

WHITESNAKE - Forevermore: Si fa un temps em diuen que en ple 2011 destacaria un disc de Whitesnake com el millor de l'any no m'ho crec. Sóc un fanàtic de David Coverdale i de l'etapa clàssica de Whitesnake, la que va fins Slide It In (1984). A partir del famós 1987 ja no ho sóc tant, però aquest Forevermore recull molt bé l'essència dels Whitesnake clàssics amb un Coverdale cantant encara com una bèstia. M'hauré de fer amb Good To Be Bad (2008) que en el seu moment em va passar i diuen que també val molt la pena. Obligat esmentar que Doug Aldrich hi té molt a veure amb aquesta revifada de la serp blanca.

Sembla mentida que Coverdale pugui cantar tan bé obrint tan poc la boca

BLACK COUNTRY COMMUNION - 2: L'ex-company de Coverdale a Purple, Glenn Hughes, ho ha tornat a fer. El segon disc de BCC és igual de bo que el primer, encara que l'opinió generalitzada és que és gairebé tan bo com el primer. Hard rock de la vella escola, un cantant dels que n'hi ha pocs, bones guitarres a càrrec de Bonamassa, els teclats de Sherinian encaixen a la perfecció i un dels riffs de l'any (Save Me), escrit per Jason Bonham.

I ja que parlem de cantants que saben cantar rock de veritat, els dos que vénen a continuació han après dels mestres i formen part d'aquesta fornada de noves bandes que reivindiquen el so clàssic del rock dels 70, el millor que s'ha fet mai.

THE ANSWER - Revival: Els irlandesos van superar la prova del segon disc i ja van per la del tercer aprovant amb nota i dotant la seva música de més varietat estilística, cosa que s'agraeix.

RIVAL SONS - Pressure and Time: Des de L.A. ens arriba aquesta prometedora banda. L'ombra del zepelí planeja per sobre el disc ja sigui pel registre vocal de Jay Buchanan, a estones molt proper al d'en Robert Plant, o per algun riff noranta per cent zepelià, com la mateixa Pressure and Time. Ara bé, posats a inspirar-se, perquè no fixar-se en els millors? Tot i així la banda també mostra personalitat i en directe es defensa de meravella tal com vam poder comprovar aquest Azkena passsat. A seguir de prop.
 

Si no s'espatllen ens continuaran donant molts moments d'alegria en el futur

Ara un incombustible.

MICHAEL MONROE - Sensory Overdrive: Mr. Monroe es va saber envoltar d'una banda incendiària i així va sortir el disc, que crema i no es refreda per molts tombs que dongui. Punk rock amb el segell característic de Monroe i un toc màgic cortesia de l'inimitable Ginger dels Wildhearts.


THE TREATMENT - This Might Hurt: El hard rock dels 80 torna de la mà d'aquesta jove banda de Cambridge petant-ho bastant. No estalvien clixés però si ho fessin em sentiria decebut. Gran banda, gran disc.

THE UNION - Siren's Song: Més hard rock, en aquest cas de tall més clàssic, pur. El segon disc del tàndem format pel guitarrista de Thunder, Luke Morley, i el jove cantant Peter Shoulder no decebrà a qui ja agradés el disc de debut editat tot just l'any passat. El combinant perfectament executat de dolces balades amb peces més guitarreres i la bona veu d'en Peter fa d'aquest disc una escolta molt agradable.

THE PARLOR MOB - Dogs: And You Were A Crow (2008) va ser un disc de debut d'aquells que deixen sense parla. Rock de tirada setantera d'altíssima qualitat encarnat en cançons que fregaven la perfecció com Hard Times o Everything You're Breathing For. Dogs suposa un canvi d'orientació centrat en dues direccions, per una banda en la modernització de la producció i de les cançons més canyeres i per altra en l'ensucrament excessiu de les balades, n'hi ha de realment enganxifoses, convertint en carnassa FM el que era un dels seus punts forts. Mala decisió. Si en el primer disc sobresortien espectaculars mig temps com Angry Young Girl o When I Was An Orphan en aquest el nivell cau en picat. No obstant el disc té bons moments com el single Into The Sun (amb el que vaig trempar quan vaig sentir per primera vegada) o I Want To See You. El que fa por és pensar en el tercer disc si se'ls hi acudeix accentuar la tendència marcada per Dogs.

FOO FIGHTERS - Wasting Light: No escoltava un disc dels Foo Fighters des de 1995 amb The Colour And The Shape!!! Per cap raó en particular, Dave Grohl és un paio que em cau bé i crec que és un gran bateria, millor inclús que guitarra/cantant, i que el que hauria de fer és montar una banda amb ell a les baquetes, Josh Homme a la guitarra i Mark Lanegan al micròfon (el que ja va passar durant unes cançons al Songs For The Deaf (2002)dels Queens Of The Stone Age, vaja). La sorollera que ha fet aquest Wasting Light m'ha fet tornar-los a escoltar i encara que no és ni de bon tros el disc de l'any, massa palla, sí que hi ha alguna perla com la furiosa White Limo o Walk.

Passem a sons més relaxats.

FLEET FOXES - Helplessness Blues: M'ha agradat el segon disc dels Fleet Foxes. Em va agradar molt el primer i aquest segon, tot i no ser tan immediat, és molt sòlid i ple de bones cançons. Una altra cosa, el concert a l'Auditori va ser poc menys que màgic demostrant que de moment s'estan guanyant les alabances que els hi cauen de totes direccions a tort i a dret.

ISRAEL NASH GRIPKA - Barn Doors And Concrete Floors: El segon disc d'Israel Nash Gripka suposa la confirmació que ens trobem davant d'un gran talent. És jove però sóna com un veterà, no en va sembla haver anat a la mateixa escola de Louris, Hiatt, Earle i companyia.

No, no és en Hurley a meitat de règim, és Israel Nash Gripka

STEVE EARLE - I'll Never Get Out Of This World Alive: I parlant del rei de Roma... Els seus discs no causen l'impacte d'anys enrera encara que és just reconèixer que el nivell tampoc és tan exageradament elevat com en aquella llunyana trilogia de Train A Comin' (1995), I Feel Alright (1996) o El Corazón (1997). Fins i tot jo li vaig deixar de seguir la pista en l'època més reivindicativa que darrerament ha deixat de banda per tornar-se a centrar en la figura del trobador, la de l'escriptor de cançons condemnat a navegar entre les tradicions musicals americanes i més enllà per trobar la inspiració per posar música a les seves històries. Jo a més li tinc una estima especial per dues raons, per haver sopat a tot just un metre seu (sense saber que era ell!!) i pel seu paper a sèries que han arribat a ser molt especials per a mi, The Wire i Treme.

JASON ISBELL & THE 400 UNIT - Here We Rest: Què bé va fer Jason Isbell abandonant Drive-By-Truckers! Com a tuitaire és un plom però com a compositor de cançons és molt bo. El seu primer disc amb The 400 Unit ja em va agradar molt i aquest continua la direcció marcada per aquell, música senzilla, agradable d'escoltar, amb bones melodies, una mica de rock, una mica de country... i ja n'hi ha prou per fer un bon disc!

LUCINDA WILLIAMS - Blessed: Lucinda és molta Lucinda i amb Blessed ho ha tornat a demostrar. S'ha dit que els seus darrers discs, especialment Little Honey (2008), no completaven les expectatives i potser era veritat. Tanta veritat com que Blessed ens retorna a la Lucinda més inspirada, íntima i fràgil, la dona que xiuxiueja a la teva orella amb aquella veu tremolosa a punt de trencar-se per dir-te que tots tenim una raó o altra per sentir-nos beneïts.

Fins aquí,  me'n deixo encara alguns (Glyder, The Muggs, Danava o Buffalo Killers) però això ja és prou llarg i, a més, d'alguna cosa hauré d'escriure aquest 2012, no?

Repàs musical al 2011 (3)

THE BLACK KEYS - El Camino

Repetiu amb mi: Oh oh oh I got a love that keeps me waiting...

Sí, ja ho sé, segurament sou un dels més de 5 milions de persones que ja han vist el nou videoclip dels Black Keys, d'aquí poc el posaran fins i tot al Telenotícies, però no m'hi he pogut resistir. No només és un dels millors videoclips de la història sinó que també és el més barat!!!! Això sí que té mèrit!!!

Sóc un fan a mort dels Black Keys des que vaig escoltar Attack & Release (2008). Amb Brothers (2010) van arribar a un nivell molt difícil de superar. I tot just un any i poc més després ens arriba aquest El Camino on conscients que no podien repetir ni els esquemes ni l'estructura de Brothers es desmarquen per la vessant més macarra i festiva de la seva música amb una col·lecció de cançons que es converteixen en clàssics en el mateix moment que s'expandeixen per les ones, com és el cas d'aquest Lonely Boy, Gold On The Ceiling o Stop Stop, soul setantes a tot drap amb el segell inconfusible d'Auerbach i Carney. És tot un privilegi ser coetani d'aquesta banda, seguir pas a pas la seva evolució, gaudir dels seus enginyosos videoclips, de la seva incontinència compositiva (porten 7 discs en 10 anys, molts n'haurien d'apendre)... ja només falta poder veure el seu directe per les nostres contrades. The Black Keys són grans, molt grans, i el més important de tot és que ho han aconseguit a base de suor, talent i esforç, sense deixar mai de ser ells mateixos, guanyant-se poc a poc el respecte dels companys de professió amb cada nou pas en la seva carrera, que ara mateix no sóc capaç d'aventurar quins camins seguirà però que espero que sigui molt llarga.

MY MORNING JACKET - Circuital

En la meva opinió My Morning Jacket són, juntament amb The Black Keys, les dues millors bandes de l'actualitat i no només pels respectius discs editats aquest any passat sinó per la trajectòria que els ha dut fins aquí. Atrevides, diferents, coherents (fins ara almenys) i sorprenents. Si la marca My Morning Jacket cotitzés en borsa jo hi invertiria, és un valor segur. Circuital és la continuació de Evil Urges (2008) i no fa sinó consolidar la seva privilegiada posició en el panorama musical actual. La seva edició va ser més o menys simultània a la del nou treball de Coldplay i el contrast no va poder ser més acusat. Mentre els anglesos s'inspiraven en Ritmo de la Noche per Every Teardrop Is A Waterfall després d'haver-la escoltat a la pel·lícula Biutiful, My Morning Jacket havien construit Holdin On To Black Metal al voltant de E-Saew Tam Punha Huajai de Kwan Jai & Kwan Jit Sriprajan, cançó que havien tret de Siamese Soul, una recopilació de pop tailandès. Les comparacions sempre són odioses.

MASTODON - The Hunter

Com ja vaig comentar el seu dia, The Hunter no acabava de ser el que anhelava de la banda d'Atlanta, un retorn a la visceralitat dels seus primers discs, però és innegable que és un discàs. Mastodon continua essent una màquina imparable a l'hora de facturar riffs malèfics, bateries inversemblants (Brann Dailor recupera el protagonisme perdut amb Crack The Skye (2009)) i cançons poderoses. Quan va sortir Leviathan (2004) em vaig afegir ràpidament a aquells que assenyalaven a Mastodon com futurs reis del metall (mític és ja el titular que va fer servir la revista Rock Sound, la d'allí, en la seva crítica del disc: Goodbye Metallica, Hello Mastodon) encara que llavors no podíem sospitar el camí que seguiria la banda per arribar al tron. Evidentment encara falta per a que vegem regnar a nivell comercial a Mastodon com la banda d'Ulrich i companyia, si és que mai hi acaba arribant. Ara bé, a nivell musical, que és el que ens ha d'importar, avui en dia no hi ha color entre uns i altres. Aquest mes de gener ho podrem comprovar en directe.