Ahir van tornar AC/DC a Barcelona tot just dos mesos després de la seva darrera visita i allí va estar un servidor per homenatjar a una de les bandes més grans de la història del rock. La majoria de la gent em mirava amb cara estranyada quan s'assabentaven que hi tornava, "però si els vas veure no fa res?". Sí, i? Estem parlant d'AC/DC!!!!!!!!!!!!!!!!! Malauradament arribarà el dia que no serem capaços de comprar entrades per veure AC/DC, bé perquè no hi serem nosaltres, bé perquè no hi seran ells. Fins que aquest dia no arribi jo compliré amb la meva obligació.
La decisió dels australians de fer una gira per grans estadis ha estat un gran encert per varis motius, el més evident és que un únic concert al Palau Sant Jordi no és suficient per a satisfer la demanda d'entrades. De retruc van provocar una caiguda en picat dels preus de revenda del Sant Jordi, ja està bé d'això d'aprofitar-se de la gent de les mancances de la venda d'entrades a través internet, que n'aprenguin!
El concert va ser molt semblant al del passat 31 de març al Sant Jordi. Tirant de memòria només vaig detectar un canvi en el setlist i va ser la inclusió ahir de "Dog Eat Dog", però això no va ser pas un problema per gaudir del concert, ans el contrari, jo no soc capaç de trobar inconvenients al fet de veure a AC/DC tocar davant una multitud enfervorida clàssics com "You Shook Me All Night Long", "Whole Lotta Rosie", "Shoot To Thrill" o "Thunderstruck". Què puc dir, va ser molt gran veure com 63000 ànimes convergien amb la necessitat de fer saber als australians que són estimats només pel fet de ser com són, que no importa que no gravin videoclips impactants, ni que no portin un muntatge escènic tridimensional (el seus números escènics més celebrats són el d'un dimoniet - Angus ets l'òstia - fent un pseudo striptease i després el mateix dimoniet revolcant-se per terra posseït i rascant la guitarra!!!), tampoc importa que no adoptin actituds messiàniques, ni que no surtin a les portades de les revistes de moda, ni que no es facin rodejar de 20 coristes despitades i d'una secció de vents per tapar les seves mancances com a músics... no fa falta res de tot això, només fan falta cinc paios autèntics, un baix, una bateria, un micròfon, dues guitarres i uns quants decibels. La seva proposta es basa en dos conceptes molt senzills, cançons plenes de riffs i solos memorables i suor, molta suor i, pel que sembla, encara hi ha unes quantes persones al món que en tenen prou amb això.
La decisió dels australians de fer una gira per grans estadis ha estat un gran encert per varis motius, el més evident és que un únic concert al Palau Sant Jordi no és suficient per a satisfer la demanda d'entrades. De retruc van provocar una caiguda en picat dels preus de revenda del Sant Jordi, ja està bé d'això d'aprofitar-se de la gent de les mancances de la venda d'entrades a través internet, que n'aprenguin!
El concert va ser molt semblant al del passat 31 de març al Sant Jordi. Tirant de memòria només vaig detectar un canvi en el setlist i va ser la inclusió ahir de "Dog Eat Dog", però això no va ser pas un problema per gaudir del concert, ans el contrari, jo no soc capaç de trobar inconvenients al fet de veure a AC/DC tocar davant una multitud enfervorida clàssics com "You Shook Me All Night Long", "Whole Lotta Rosie", "Shoot To Thrill" o "Thunderstruck". Què puc dir, va ser molt gran veure com 63000 ànimes convergien amb la necessitat de fer saber als australians que són estimats només pel fet de ser com són, que no importa que no gravin videoclips impactants, ni que no portin un muntatge escènic tridimensional (el seus números escènics més celebrats són el d'un dimoniet - Angus ets l'òstia - fent un pseudo striptease i després el mateix dimoniet revolcant-se per terra posseït i rascant la guitarra!!!), tampoc importa que no adoptin actituds messiàniques, ni que no surtin a les portades de les revistes de moda, ni que no es facin rodejar de 20 coristes despitades i d'una secció de vents per tapar les seves mancances com a músics... no fa falta res de tot això, només fan falta cinc paios autèntics, un baix, una bateria, un micròfon, dues guitarres i uns quants decibels. La seva proposta es basa en dos conceptes molt senzills, cançons plenes de riffs i solos memorables i suor, molta suor i, pel que sembla, encara hi ha unes quantes persones al món que en tenen prou amb això.
I tant que sí!! finalment jo també vaig repetir i, com no, si tornéssin demà, allà estaria! els vaig veure al Palau des de la grada...va ser espectacular però quelcom hi va faltar...la suor i les espentes d'uns quants rockers desmanegats! Així que aquesta vegada, tot i tenir entrada de grada, avall i al meollo! el cert és que al començament quasi morim aixafats per uns quants inútils que només volien fóter-se una bona festa i ofegats per uns quants litres de cervessa! Quan la marea va afluixar, ja va ser altra cosa. Ja ho has dit ben clar tu Xavi, no cal gaires artificis per donar un bon concert, no cal amagar res darrera de cap efecte per satisfer al personal, amb quatre gamberrades d'un petit dimoniet ja n'hi ha prou.
ResponEliminaPer cert, que bò el nou disc de Cracker tio! Tot i que Greenland estava molt bé, mira, no tenia massa ganes de malencolia i tot i escoltar-lo sovint, amb una passada ja en tenia prou. Aquest però, fins a tres cops seguits me l'he posat! Els vaig descobrir amb el Kerosene Hat, no sé quin coi d'emisora posaria Get Off This a Lleida però sí, sí, així vaig conèixer els Cracker!
Salut!
Dani