Contrariament al que us pugui semblar el blog d'en Xarrupampolles encara té ganes de donar molta guerra. El problema és que no disposo de massa temps, així que aniré per feina.
Una de les millors bandes de ROCK que he escoltat darrerament són The Temperance Movement. Són anglesos i prenen el seu nom d'un moviment que va sorgir a finals del segle XVIII a Estats Units que promovia l'abstinència del consum d'alcohol. Enormes riffs, gran cantant i millors cançons. Acaben de debutar amb un EP que porta per nom Pride i que podeu comprar aquí.
Si aquest riff no us posa palotes... teniu un poplema!!!
Després del recull d'algunes de les millors cançons de l'any toca ara fer llista dels que han estat, segons el meu parer, els discs més destacables d'aquest 2012 que tot just acabem de deixar enrere. Ha estat l'any que més m'ho he hagut de rumiar i això dóna pistes de la gran collita que hi ha hagut aquest passat 2012. Fora n'han quedat noms tan gruixuts com Neil Young,Chris Robinson o Redd Kross. Les noves generacions apreten. Estilísticament hi ha una mica de tot: rock (en diverses variants), math, country, grindcore, pop, southern, metal, folk... A partir de la posició 7 o 8 del rànquing l'ordre és bastant aleatori. Si escoltes tots els 25 discs i no te n'agrada cap gens ni mica no entenc perquè llegeixes aquest blog!! Encara que t'ho agraeixo, de veritat.
1. Yellow & Green - BARONESS
Baroness continuen el seu camí cap al desconegut amb una obra immensa, sublim.
2. The Russian Wilds - HOWLIN RAIN
Només un disc tan ambiciós com Yellow & Green de Baroness podia prendre el primer lloc a The Russian Wilds. El disc de rock defiinitiu del que portem de segle.
3. The Carpenter - THE AVETT BROTHERS
Què bonic veure créixer i fer-se gran una banda tan autèntica com The Avett Brothers. 4. Be The Void - DR. DOG
Els de Philadelphia continuen facturant discàs rere discàs sense que massa gent se n'adoni.
5. Throw It To The Universe - THE SOUNDTRACK OF OUR LIVES
L'adéu de The Soundtrack Of Our Lives manté l'elevat nivell de la seva discografia.
6. De Vermis Mysteriis - HIGH ON FIRE
Matt Pike i els seus no s'arronsen per res.
7. Apocryphon - THE SWORD
Un altre gran disc de la banda de rock dur d'Austin. Ja en porten quatre.
8. Carry Me Back - OLD CROW MEDICINE SHOW
Old Crow Medicine Showtornen a les seves arrels bluegrass en aquest deliciós disc.
9. God Bless You Amigo - THE FELICE BROTHERS
The Felice Brothers enregistren aquest disc 100 % acústic i disponible exclusivament online per recaptar diners per recuperar els seus amplificadors i la furgoneta de gira, perdut tot plegat en una tempesta d'aquestes que de tant en tant arrassen les zones rurals dels Estats Units.
10. Harmonicraft - TORCHE
Una altra banda de metall que redueix revolucions i atansa el seu so cap a un rock dur més accessible amb excel·lents resultats.
11. The Sheepdogs - THE SHEEPDOGS
Les vibracions que desprén aquest disc em porten al capl'Exile On Main Street.
12. Babel - MUMFORD & SONS
La banda del moment. Desconec on i per què s'han fet tan famosos però Babel és un disc ple de grans cançons.
13. Arrow - HEARTLESS BASTARDS
The Mountain (2010) no em va arribar. Arrow sí, discàs!
14. All We Love We Leave Behind - CONVERGE
(Extreme) punk's not dead. Ànimes excessivament sensibles abstenir-se, si us plau.
15. The Pines - PHANTOM LIMB
Excel·lent segon disc d'aquesta banda de Bristol, encara que pel so sembli que siguin d'Alabama.Amb una veu femenina d'aquelles que toquen la fibra. Produeix Marc Ford.
16. Koloss - MESHUGGAH
Com aneu de matemàtiques? Malament? Aquí teniu una mica de math per a refrescar conceptes.
17. Lights Out - GRAVEYARD
Els suecs es desmarquen amb el seu millor disc.
18. The Whippoorwill - BLACKBERRY SMOKE
No tan espectacular com A Little Piece Of Dixie (2009) però manté el pols.
19. Choice Of Weapon - THE CULT
Astbury i Duffy tornant a roquejar... no fa falta dir gran cosa més.
20. Book Burner - PIG DESTROYER
La portada fa venir al cap el cartell d'una pel·lícula de terror. I sí, el disc fa por, molta por.
21. Blunderbuss - JACK WHITE
El primer disc en solitari del que fou nen prodigi als White Stripes. Qualitat a dojo.
22. (Mankind) The Crafty Ape - CRIPPLED BLACK PHOENIX
Gran treball conceptual i apocalíptic dels Pink Floyd del segle XXI.
23. Head Down - RIVAL SONS
El creixement d'aquesta jove banda de hard rock Los Angeles fa presagiar un futur molt engrescador. 24. Fountains Left To Wake - STONERIDER
Amb aquesta portada ja imagineu més o menys què hi trobareu dins, oi? Exacte, rock 70s per parar un tren en un disc en una ona molt similar al de The Sheepdogs.
25. 555 % - GINGER WILDHEART
Qui millor per tancar aquesta selecció que el meu estimat Ginger?
L'altre dia estava a casa escoltant Mirage Rock (2012) de Band Of Horses i la cunyada, que voltava per casa, em va preguntar què era el que estava sonant. L'hi vaig dir i es va quedar una estona pensant per acte seguit dir-me que hauria de fer-li alguna recopilació musical. Un recopilatori, els anys que fa que no en faig cap i mira que n'havia arribat a fer. Amb cinta de casset en vaig fer un fotimer, qualsevol excusa era bona: festa de cap d'any? Recopilatori. Viatge en cotxe amb els amics? Recopilatori. La mona? Recopilatori. En format CD també en vaig arribar a fer uns quants però ni de bon tros tants com amb cintes de casset. Ràpidament vaig trobar que era un bon moment per tornar a fer-ne un i amb el 2012 ja moribund el primer que se'm va ocórrer va ser fer un recull de les cançons que més m'han arribat aquest any. Tenint en compte el meu primer target (la cunyada) es tracta d'un recopilatori per a tots els públics, és a dir, no he seleccionat cap cançó de High On Fire, ni de Converge, ni de Pig Destroyer. Es tracta d'un conjunt de cançons que podrien agradar a la vostra sogra, a la vostre veí o a aquella noia que us voleu lligar i no sabeu com. Molts dels discs als quals pertanyen les cançons seleccionades no entraran a la meva llista de millors discs de l'any i a l'inrevés, hi ha algun gran disc d'aquest any sense representació en aquest recopilatori. Aquesta és precisament la màgia de la cançó: l'escoltes una vegada, una altra i quan te n'adones l'estàs taral·larejant. L'ordre que segueixen les cançons no respon a cap preferència musical sinó que he intentat ordenar-les de manera que l'escolta sigui coherent i proporcioni el màxim plaer a l'oient. :-|
1. The Once And Future Carpenter THE AVETT BROTHERS - THE CARPENTER
... forever I will move like the world that turns beneath me
and when I lose my direction I'll look up to the sky...
No puc pensar en cap altra millor cançó per obrir un disc. I no parlo d'aquest recull, sinó de The Carpenter. Magistral.
2. Keep Me BRENDAN BENSON - WHAT KIND OF WORLD
... keep me anyway you want just don't ever set me free...
Súplica desesperada del company de Jack White a Raconteurs.
3. Give Me A Reason PHANTOM LIMB - THE PINES
... give me a reason why I should love you...
Un dels descobriments de l'any. Country, rock, blues... des de Bristol.
4. Don't Take Me Now US RAILS - WIRE & WOOD
... if I had just one more day I promise I won't waste it...
US Rails continuen afegint grans cançons al seu catàleg.
5. Forget About It GINGER WILDHEART - 555 %
... once again you forget to remind yourself to just forget about it...
La capacitat d'en Ginger per composar melodies memorables és infinita.
6. That Old Black Hole DR. DOG - BE THE VOID
... who am I to tell the truth? I don't even know what it is...
Una de les millors bandes dels nostres temps. De veritat.
7. Perfect Man RUFUS WAINWRIGHT - OUT OF THE GAME
... Jenny was a pirate and Jane was beheaded and Nina was a sweet nymphomaniac...
Tot i que Out Of The Game no ha satisfet totes les meves expectatives és molt fàcil trobar alguna gran cançó en un disc de Rufus Wainwright.
8. Ghosts That We Knew MUMFORD & SONS - BABEL
... so give me hope in the darkness that I will see the light...
La pell de gallina, una de les cançons més estremidores de l'any. Em fa ràbia haver-me quedat sense entrades pel concert del març a Barcelona.Putos hipsters... 9. Is Your Dream Worth Dying For?
THE SHEEPDOGS - THE SHEEPDOGS
Doncs això, ... is your dream worth dying for?...
Gran disc el d'aquests canadencs, ple de feeling i bones vibracions.
10. Sunrise To Sunset WHISPERING PINES - WHISPERING PINES
... looking into music to free our souls...
Banda molt petita amb cançons molt grans.
11. I Ain't The Same ALABAMA SHAKES - BOYS & GIRLS
... I wasn't worried about nobody
nobody worried about me...
Blues, rock i molt soulen el debut d'Alabama Shakes. Els cosisns americans de Phantom Limb.
12. Late In The Night HEARTLESS BASTARDS - ARROW
... and this eco through my mind...
Un dels millors riffs de l'any havia de sonar al recopilatori, no trobeu?
13. Slow Cruel Hands Of Time BAND OF HORSES - MIRAGE ROCK
... slow cruel hands of time turning you back into a child...
La cançó que va originar aquest recull.
14. Broken Eyes TWO GALLANTS - THE BLOOM & THE BLIGHT
... everything that blows away soon is gonna come back home...
Bonica balada d'aquest parell de galants de San Francisco. 15. Cumberland Gap THE FELICE BROTHERS - GOD BLESS YOU AMIGO
Lay down boys take a little nap
sixteen miles from the Cumberland Gap
The Felice Brothers revisiten aquesta cançó tradicional americana com només ells saben fer-ho. Potser la meva cançó preferida d'aquest recull.
16. Ain't It Enough OLD CROW MEDICINE SHOW - CARRY ME BACK
... show me a river
I'll show you an ocean
show you a castle turned into sand...
No us agradaria escoltar aquesta cançó un capvespre d'estiu, estirats en una hamaca al porxo de la vostra casa al mig del no res amb una birra a la mà mentre contempleu com es pon el sol?
17. You Are The Beginning THE SOUNDTRACK OF OUR LIVES - THROW IT TO THE UNIVERSE
... so rise and shine for a brighter day...
Una altra petita obra mestra dels suecs. A nivell musical, una de les notícies més tristes de l'any ha estat la fi de The Soundtrack Of Our Lives.Acaben de marxar i ja els trobo a faltar.
18. Wanderluster BAND OF SKULLS - SWEET SOUR
... what you forget, I still remember...
Riff hipnòtic i enigmàtic... wander... luster... 19. California DELTA SPIRIT - DELTA SPIRIT
... I want you to find whatever your heart needs...
A cançons com aquesta feia referència en la introducció: sense saber ni com ni per què quan te n'adones ja no te la pots treure del cap.
20. Harborview Hospital MARK LANEGAN BAND - BLUES FUNERAL
... I've been down too far to say
are they supposed to be as sick as you and me?...
No us alegrarà el dia però una mica d'introspecció a càrrec de Mr. Lanegan tampoc us farà cap mal.
21. Vosté És Aquí ANTÒNIA FONT - VOSTÉ ÉS AQUÍ
No hi ha paraules per descriure tanta bellesa.
22. Twinkler BARONESS - YELLOW & GREEN
... though I'm laid to ground
I will walk age and sound...
I si el principi era perfecte, aquest final és definitiu.
Espero que hagueu gaudit del viatge tant com jo.Si en voleu una còpia, ja sabeu on sóc.
Mig any gairebé d'espera des que vam comprar les
entrades per l'únic concert espanyol dels Black Keys fins que vam poder
veure per fi a la parella d'Akron, Ohio, dalt l'escenari defensant el seu repertori
davant prop de 16000 persones a la capital espanyola, evidenciant el
creixement exponencial a nivell mediàtic que ha sofert aquesta banda en els
darrers dos anys. Amb Attack & Release (2008) van acaparar la
suficient atenció (la meva inclosa) per deixar de ser una banda underground. La
seva continuació, l'excel·lent Brothers (2010), va suposar la
confirmació que The Black Keys era una banda amb seriós potencial
comercial, amb un parell o tres de premis Grammy inclosos. El Camino (2011) ha estat l'espurna que finalment que ha fet esclatar la
bomba The Black Keys a tot el món. "Se suposava que això no ens
havia de passar mai a nosaltres" reflexionava un astorat Dan Auerbach
quan es va assabentar que havien venut tot l'aforament del Madison Square
Garden novaiorquès en tan sols quinze minuts. I té raó, l'entenc perfectament.
La banda que va començar al garatge de Patrick Carney (l'altra meitat de
The Black Keys) poques opcions tenia d'arribar on és ara. Els seus
dos primers discs The Big Come Up (2002) i Thickfreakness (2003)
es poden descriure amb paraules com brutícia, absència de baix,
distorsió, austeritat, sequedat, blues... l'antítesi de la comercialitat, en definitiva. Tant s'han pervertit per arribar on són? Doncs la
resposta és no. Han pulit el seu so (gran part de la culpa recau sobre Danger
Mouse, productor d'Attack & Release i El Camino), han deixat
entrar el soul, la psicodèlia, han incorporat gran varietat d'instruments a la
barreja... però una cosa no ha canviat, les cançons, el segell compositiu d'Auerbach
& Carney, la cadència vocal i els riffs i puntejats a la guitarra d'Auerbach,
la manera de colpejar la caixa i les timbales de Carney... tot continua
allí, en primer pla, acaparant tot el protagonisme. Perquè si The Black Keys
són on són és gràcies principalment a la música. Darrera no hi dos paios joves i guapos,
ni concessions comercials a una indústria musical moribunda... encara que és
just reconéixer que l'embolcall visual de la banda està molt ben pensat i
executat: els videoclips de Next Girl o Lonely Boy o el packaging
de Brothers essent clars exemples de com ser genials i
originals a la vegada.
They wanna get my... they wanna get my...
I allí estic, al Palacio de los Deportes de
Madrid amb l'aforament esgotat, rodejat de 16000 persones més que gaudeixen i s'entreguen igual que jo a Everlasting Light, I Got Mine o Lonely Boy.
I pensar que tot just tres o quatre anys enrere érem quatre gats gaudint amb el
concert en solitari d'Auerbach a l'Azkena encara no tocades les cinc de la tarda
presentant el seu genial disc en solitari Keep It Hid (2009)... unes condicions que ja hauria desitjat repetir per aquesta gira. El concert de dimecres en una sala mitjana estil Razz o Apolo (glups) hauria estat més intens encara però com hem comentat anteriorment el temps de les petites sales s'ha acabat per The Black Keys. La
riquesa instrumental dels seus dos darrers treballs i en els que basen gran part del repertori fa que es facin acompanyar
de dos músics més en aquesta gira: teclats/guitarra (en funció de la cançó) i baix.
He de dir, no obstant, que quan la banda sóna millor és quan es queden Auerbach i Carney
sols dalt l'escenari: és llavors quan la guitarra d'Auerbach destripa l'aire sense pietat, quan la seva veu udola amb més sentiment i quan la bateria de Carney retruny dins el pit amb més força. The Black Keys en la seva original, autèntica i màxima expressió.
La pujada de The Black Keys al poder és motiu de satisfacció per dues raons, la primera perquè sempre fa il·lusió quan una banda que segueixes de fa temps i en la què sempre has confiat assoleixi l'èxit massiu. I per altra perquè és una senyal que per molt que la major part de la música que triomfa a nivell comercial avui en dia sigui un producte més de consum sense ànima ni sentiments ni risc, encara hi ha lloc per bandes que creuen en la música i gent disposada a escoltar-les i valorar-les.
Us deixo penjat a continuació un concert de 43 minuts de duració d'excel·lent qualitat d'imatge i so enregistrat pel programa BBC Radio 1.
Ara que els dies s'escurcen, comença a fer fred i per les tardes ve més de gust quedar-se a casa que prendre la fresca en una terrassa és quan el disc protagonista d'aquesta entrada assoleix el seu màxim esplendor. Vaig descobrir Phantom Limb gràcies a The Prisoner, una cançó que apareixia al CD d'un número de la revista Classic Rock. Em va agradar el groove de la cançó, una mena de blues amb un canvi apoteòsic cap a la part final que em van fer agafar ganes d'escoltar més d'aquesta gent. Així vaig aprendre que Phantom Limb van debutar el 2008 amb un disc anomenat com la mateixa banda i que aquest 2012 havien editat la seva continuació, The Pines, un disc produit per Marc Ford i que compta entre els seus ingredients principals la barreja de soul, country, gospel i r&b, l'excepcional veu de Yolanda Quartey i una aroma als Black Crowes més calmats. Tot plegat et fa sentir una pau interior que enganxa, que t'obliga a reproduir el disc una vegada i una altra, convertint poc a poc The Pines en un dels grans d'aquest any.
Demà farà 15 dies que vaig assistir a un dels concerts de l'any. Encara no 200 persones a l'Estraperlo de Badalona i concert de l'any? Doncs sí, xoca comprovar que una banda com Baroness no gaudeixi de més reconeixement entre el públic ja que ho tenen tot al seu favor per arrassar, però les coses són com són. D'aquí uns anys, si els esdeveniments segueixen el seu curs, ompliran sales més grans, ja ho veureu, però de moment... Mastodon durant la gira de Leviathan no van omplir Mephisto, o sigui que... Encara que aquest és un tema per parlar-ne en una altra ocasió, o sigui, mai.
Ja des del primer disc Baroness sonaven diferents a tothom
Com deia, Baroness és per a mi el prototip de banda definitiva. Anem a veure, grans músics, grans composicions, ignorant les regles del joc, innovant, trencant, creant riffs impossibles, melodies corprenedores, estructures gaudinianes, moments d'èxtasi intensos com una explosió solar i tranquils com un capvespre a peu de mar. Les etiquetes han quedat petites per definir-los des del Red Album (2007) i ara, amb la seva darrera obra, el doble Yellow & Green (2012) en la qual han evolucionat dos o tres discs de patac, fins i tot encara més. Ja abans d'aquest darrer disc hi havia seguidors dels sons més extrems que es sentien incòmodes davant l'allau sonora proposada per Baroness, no savien com interpretar-los, massa melódics a estones, sempre caòtics, metalheads descol·locats arreu incapaços d'entendre una de les bandes del moment. Això sí, aquells que vàrem aconseguir penetrar dins el laberint de riffs i paratges instrumentals no en volem sortir mai més.
I després del Red Album (2007) i el Blue Record (2009) amb els que aconsegueixen fer-se un bon nom dins l'escena Relapse arriba Yellow & Green (2012) i ja l'hem liat. Desapareixen els crits i desapareix la ràbia, desapareixen les guitarres sobredistorsionades i desapareix la contundència... però no desapareix la màgia. Yellow & Green és un dels millors discs de l'any i Baroness segueix sent una banda de la que sentir-se orgullós.
La meva nova situació fa que la meva dedicació al blog sigui menor a la que era però no tinc pas la intenció d'abandonar-lo i per tant a partir d'ara em dedicaré a fer entrades més curtes.
Ahir em vaig assabentar que The Muggs estan de gira per Spain!! Una mica més i m'assabento quan ja han marxat... Des que vaig escoltar el seu primer disc em vaig enamorar de la música d'aquest fantàstic trio de Detroit. Tres músics excel·lents amb un espectacular Danny Methric al front, un guitarra d'aquells que treu riffs de la guitarra amb la facilitat que jo em trec burilles del nas aturat als semàfors. I a més canta el tio, no t'ho perdis. Una embòlia del baixista Tonny DeNardo tot just formada la banda gairebé fa que no arribessin ni a enregistrar el primer disc. Però la tenacitat i les ganes de DeNardo van fer possible que deixés el baix convencional per un Fender Rhodes Bass (un telat que fa de baix, bàsicament) i dos anys després del tràgic incident The Muggs tornessin a tocar en directe i que al 2005 editessin el seu primer disc. Des de llavors hen editat dos discs més, On With The Show (2008) i més recentement Born Ugly (2011), disc que els serveix d'excusa per visitar-nos. Cap d'ells m'ha impactat tant com el debut The Muggs (2005) però són molt bons discs. Si toquen prop de vosaltres no dubteu i aneu-hi, en directe són un huracà.
.jpg)
