divendres, de maig 19, 2017

Puta vida, tete

Què trist i irònic alhora que el motiu de ressucitar el blog sigui la mort d'en Chris Cornell, però sento la necessitat d'escriure sobre ell, a mode de ritual funerari fins i tot, per interioritzar d'alguna manera el seu adéu. La idea m'ha vingut al cap al poc d'assabentar-me de la seva mort i porto tot el dia pensant esciuràs això, allò altre, patatim i patatam... però arriba l'hora de la veritat i no sé pas per on començar, com continuar ni com acabar. Per què m'ha afectat tant la seva mort? Perquè era massa jove, suposo, perquè tenia una veu única, preciosa i poderosa fins a extrems sobrehumans, perquè estimo a Soundgarden com a mi mateix, perquè la seva veu i les seves cançons fa més de vint anys que m'acompanyen, m'emocionen i em fan vibrar i sentir viu com només els escollits tenen la capacitat de fer sentir. Per una persona com jo, que se'm faria més difícil viure sense música que sense aire, l'escena musical de la qual Soundgarden va formar part va exercir una gran influència en la meva adolescència. Una influència que no es va limitar a ser una disfressa de Carnestoltes que passada la festa guardes en un calaix, com molts del meu voltant va fer, no. L'esperit inconformista, la rebel·lia contra l'establert, la crítica intel·ligent, el valor de l'amistat, el poder de la música... tot resta dins meu amb tanta o més força avui que l'any 96. El llegat de Chris Cornell i el que representa no és només musical, és vital. Gràcies per tot, Chris.

1 comentari: