dimecres, de febrer 04, 2015

La mare que les va parir!!!

Aquest passat 2014 ha estat un any en què he escoltat més discs amb protagonistes vocals femenines que mai. I tots d'un nivell altíssim. Permeteu-me que us faci cinc cèntims dels que més m'han agradat.
(Tribal d'Imelda May mereixeria sens dubte aparèixer en aquesta entrada però me l'he saltat perquè ja va ser seleccionat a les recomanacions dels tuiterus)

SPIDERS - Shake Electric
Retro-rock des de Suècia. Fins aquí tot en ordre. Eps! Qui és aquesta noia que canta com si estigués posseida per Louis Cypher?? Ann-Sofie Hoyles, I love you.



LYDIA LOVELESS - Somewhere Else
Enamorat de la seva veu nasal des del primer cop que la vaig escoltar en un CD d'aquells que "regalaven" a la Classic Rock, aquest petit terratrèmol de talla 120 ha editat un gran disc aquest passat 2014. A més té una cançó que es diu Chris Isaak i una altra que es diu Steve Earle, respecte màxim.





BLUES PILLS - Blues Pills
Com?? La base rítmica de Radio Moscow i una bellesa nòrdica amb el poder vocal de Thor al micròfon? WTF!!! Espectacular debut.




JOAN OSBORNE - Love & Hate
Reconec que no havia escoltat res d'aquesta dona des de Relish (1995). Anomalia solventada. La seva profunda veu omple de pau i serenitat a unes cançons d'allò més variades i rodones.



TRIGGER HIPPY - Trigger Hippy
Cony, una altra vegada Joan Osborne!!! Aquest cop molt ben acompanyada per Jackie Greene i Steve Gorman. Després del ball de membres (l'ex Black Crowes Audley Freed i Jimmy Herring de Widespread Panic han estat membres de la formació en un moment o altre) per fi aquesta banda edita el seu disc de debut. Una meravella, nois.




THE OATH - The Oath
Van una sueca i una alemanya i formen un grup de heavy metal. No, no és cap acudit. Long live heavy metal!



ROSEANNE CASH - The River And The Thread
La filla d'en Johnny Cash, què més voleu que us digui? Només que hagués heretat un 1% del talent del seu pare ja seria una artista a tenir en compte. Però en va heretar més.




LUCINDA WILLIAMS - Down Where The Spirit Meets The Bone
Acabo amb la més gran. Aquesta dona no descansa. Potser prou d'obres mestres, no???




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada