dissabte, de maig 22, 2010

Rufus Wainwright - 11/05/2010, Gran Teatre del Liceu, Barcelona

M'agrada Rufus Wainwright, bé, m'agrada la seva música encara que ell també em cau bastant simpàtic. Per això no podia deixar passar l'ocasió de veure'l i escoltar-lo en directe i de passada visitar un lloc tan emblemàtic com el Liceu, el qual mai havia tingut l'oportunitat d'admirar. La darrera vegada que Rufus va tocar a Barcelona ja vaig anar-hi, va ser a l'Auditori l'any 2007 i va ser un concert senzillament espectacular. Per fer-se una idea del que va ser aquella gira res millor que el llançament de l'any passat Milwaukee At Last!!! (2009) en la seva versió de luxe, és a dir, amb DVD incorporat. Allí hi veureu totes les cares de Rufus Wainwright, el showman, el cantant, el xerraire, el pianista, el ballarí, el comediant... Les condicions d'ara eren, no obstant, radicalment oposades. Si en aquella ocasió venia acompanyat d'una gran banda i presentava el lluminós Release The Stars (2007), ara, en canvi, venia tot sol al piano per presentar un disc tan fosc i introspectiu com All Days Are Nights: Songs For Lulu (2010). Arribats a aquest punt he de dir que aquest darrer disc no m'acaba de convèncer del tot. És a dir, si l'únic que haguès escoltat de Rufus Wainwright en la meva vida fos All Days Are Nights no hauria anat pas al Liceu dimarts passat, és un disc massa dur d'escoltar per a algú com jo, un pobre rock and roller vingut a menys.

Un melenut Rufus versionava els Beatles per la banda sonora de la pel·lícula I Am Sam (2001)

En una època que havia desconnectat una mica de l'actualitat musical vaig trobar a les prestatgeries d'una desapareguda botiga de música de davall de casa meva el disc d'en Rufus Want Two (2004) amb un DVD extra (ja veieu que això dels DVD acompanyant els CD és un esquer que funciona bastant bé amb mi). N'havia sentit a parlar una mica (en la meva imaginació l'havia pintat de negre) i com que feia dies que no em comprava cap compacte i estava bé de preu me'l vaig quedar. Només pitjar play i escoltar Agnus Dei em vaig quedar parat, qui era aquest boig? Després va seguir The One You Love i vaig flipar encara més, aquest paio era molt bo!! La resta del disc no em va entrar massa a la primera i és que en Rufus ho té això, són tantes les influències i els estils que fa cabre a les seves cançons i discs que arriba a desconcertar. Aquesta heterogeneïtat és la que fa que a molta gent no li acabi d'agradar en Rufus. De fet, a la majoria dels meus amics no els acaba de fer el pes. Això sí, vaig preparar fa un temps un recopilatori, que convenientment vaig anomenar Rufus Loves You, que, mai millor dit, els va enamorar. Qui pot resistir la bellesa de Sanssouci, la teatralitat de 14th Street i I Don't Know What It Is o la senzillesa de Cigarrettes and Chocolate Milk?



Rufus to the Maxx!!

En un Liceu ple a vessar va aparéixer el nostre protagonista a l'escenari amb un vestit de vídua negre de llarga cua, mànigues amples, plomes i pedretes que feien de mirall al voltant del coll, caminant molt lentament cap al piano. En aquesta primera part del concert en Rufus  havia demanat previament que ningú aplaudís fins que abandonès l'escenari. La imatge era, a estones, una mica esperpèntica: en Rufus fent un glop d'aigua a l'acabar la cançó amb aquella vestimenta i un pentinat digne d'en Vegeta de Bola de Drac amb un  Liceu mut com els habitants d'un cementiri a mitjanit. Va tocar totes les cançons de All Days Are Nights i ho va fer amb el mateix ordre del disc començant amb Who Are You New York? i acabant amb Zebulon. Quan ja abandonava l'escenari, a mig camí entre el piano i la foscor, el públic no va poder aguantar més i va començar a aplaudir, aplaudiments que es van multiplicar per deu quan, efectivament, va deixar l'escenari. Com ja he comentat All Days Are Nights és un disc molt especial que te la veu i el piano de Rufus com a únics instruments i que trenca amb la línia d'obres com els Wants o l'anterior Release The Stars. El dramatisme present en el disc es va veure inclús accentuat tan per l'ambientació com pel directe en sí i cançons com l'esmentada Who Are You New York? o The Dream em van agradar força. De les projeccions millor no em parlem.


Rufus to the min!!

Després de 15 o 20 minuts de descans un Rufus somrient reapareixia a l'escenari sota una pluja d'aplaudiments. Començava la segona part de l'actuació amb cançons de totes les èpoques i aquí sí vam veure al Rufus que més m'agrada, xerrant pels descosits entre cançó i cançó... ni amb la cançó començada callava! No cal dir que va ser al voltant d'una hora i mitja memorable. The Art Teacher, Poses, Grey Gardens, Matinee Idol, Cigarrettes and Chocolate Milk... L'ovació de la nit va ser a meitat de bis després d'una impressionant Going To A Town. Fins i tot en Rufus va haver de demanar la fi dels aplaudiments per poder acabar el concert amb una peça de la seva recent desapareguda mare.

2 comentaris:

  1. No m'ha agradat mai la musica d'en Rufus. Però veig que t'ho vas pasar molt bé. I això es el que importa. Una abraçada.

    ResponElimina
  2. Hola Manel, sí que m'ho vaig passar bé, sí. Trobo que és un gran creador de cançons... quan no se li'n va l'olla amb operetes o peces excessivament clàssiques (al meu gust). Al final no vaig venir als Scorchers, llàstima perquè segur que va ser un gran concert.

    Salut!!

    ResponElimina