dijous, de juliol 29, 2010

2010, what's up???

El 2010 avança implacable deixant bons discs a mesura que passen els dies. En comento quatre que m'estan agradant molt.

Dirty Sweet - American Spiritual
Fa temps que ho dic, el rock setantes, el rock de veritat, està tornant. Només cal veure el creixent nombre de formacions joves que rendeixen tribut directament o indirecta a les grans bandes d'aquella època daurada del rock, com per exemple Stone Axe, Parlor Mob, The Muggs, The Sword o Wolfmother, totes elles molt recomanables, per cert. Dirty Sweet és una altra banda que es suma aquesta mena de revival on els riffs i solos de guitarra es donen la mà amb excel·lents melodies, grans cantants i bones composicions. Aquests cinc melenuts de San Diego ja van editar un bon disc de debut el passat 2008, Of Monarchs And Beggars, al que dissortadament no vaig fer massa cas. Aquesta vegada, però, no els he pogut ignorar. Qualsevol cançó que feu sonar d'American Spiritual us ha de cridar l'atenció, us sonarà a glòria. Han passat de gira per aquí però jo encara no els havia acabat de descobrir, llàstima, perquè es veu que en directe sonen tan o millor que en disc. Us deixo amb aquesta versió acústica d'American Spiritual, tema que tanca magistralment l'homònim disc, encara que a l'edició en vinil hi ha un tema extra (Baby I Need You) i per tant, Amercian Spiritual no és el darrer però...


Band Of Horses - Infinite Arms
Estava un dia a Revolver buscant música per comprar i em va cridar l'atenció un grup que sonava de fons. Què és això que sona? Li vaig preguntar a un treballador de la botiga que passava per allí. I sense dir res va posar la mà a la cubeta de vinils que tenia just al costat i me'n va treure un. Band Of Horses era el grup i Cease To Begin (2007) el nom de l'àlbum. Com que era barat me'l vaig comprar. Quan era a casa i el vaig posar vaig confirmar que m'agradava força i li vaig preguntar a la Neus si a ella li agradava també. No recordo si em va dir que sí o que no però sí recordo que em va dir que no feia per mi... i potser tenia raó, però què voleu que us digui, em perd una bona melodia! I de bones melodies Band Of Horses en van farcits. Infinite Arms és el seu nou treball on continuen evolucionant el seu so cap a llocs encara indefinits deixant el camí sembrat, això sí, de grans melodies, fàcils si voleu, empalagoses, a estones una mica, però amb uns jocs vocals que, de moment, em continuen convencent.

Penjo un videoclip curiós d'una cançó de Cease To Begin, No One's Gonna Love You i enganxo també davall un comentari deixat per un tal XaviersAutumn al youtube sobre aquesta cançó.

This song makes me sad and happy at the same time.. The sad memory is that my girlfriend and I broke up, and then a couple weeks later she sent me this video through Yahoo Messenger while I was away. I listened to it and realized how much we actually love and need each other, it slapped me in the head and brought back the great memories and true deep feelings I had, the happy part is we're now getting married! I thank the Band Of Horses for writing such a song that changed my life.. =)

Bravo!!! ;) A veure quant dura el matrimoni...

Glyder - Yesterday, Today And Tomorrow
El retorn dels setantes és un fet palès com he comentat abans. Ara bé, el que no veig tan clar és un retorn als... vuitantes? Aquesta és la sensació que tinc quan escolto el nou disc dels irlandesos Glyder, Yesterday, Today and Tomorrow, títol que resumeix perfectament el disc, pasat, present i futur, tot en una mateixa col·lecció de cançons. El meu interés en la banda va començar el mateix instant d'escoltar el seu EP Weather The Storm (2008). Cinc cançons només, però quines cançons! Brewin Up A Storm i Love Never Dies van estar sonant continuament al meu reproductor durant, almenys, un mes seguit. Havia escoltat els seus dos primers discs, Glyder (2005) i Playground For Life (2007) (bestial inici amb Gamblers Blues) però no m'havien impressionat pas tant com aquest EP, encara que els trets característics de la banda ja s'hi poden trobar, amor pel rock clàssic i una veu (Tony Cullen) d'aquelles que n'hi ha poques, no per la seva singularitat (les similituts amb el gran Ian Astbury són evidents) sinó pel seu carisma. En aquest Yesterday, Today and Tomorrow hi ha les cançons, la veu, els riffs i uns deliciosos teclats mega-vuitantes que li donen el toc necessari per fer-ne un disc irresistible. Cada setmana tinc una cançó preferida. Si la setmana passada era Innocent Eyes (em puc imaginar sense problemes a mi mateix i als meus amics 15 anys enrera quedant-nos sense veu cantant-la abraçats, birra en mà, cada cop que la posen al pub), aquesta setmana és That Line, beneïda no només per Ian Astbury sinó per Billy Duffy també. La setmana següent serà The Bitter End? O potser One Of Us?

No he trobat videoclips al youtube així que penjaré aquesta versió potser excessivament despullada de That Line (I els teclats? On són els teclats????) que van enregistrar per Balcony TV, un invent freak de internet que acabo de descobrir i al que tampoc penso fer massa cas veient la llista d'artistes convidats.


The Black Keys - Brothers
Pel final deixo aquesta meravella que ens han regalat Dan Auerbach i Patrick Carney, o sigui, The Black Keys. Ho tenien francament difícil per superar Attack & Release (2008), un disc sòlid com un meteorit abans d'entrar a l'atmosfera. I alguns dubtes havien sorgit després de l'experiment Blakroc (2009). De moment, però, la credibilitat del duo d'Ohio roman intacta. Brothers és, segons paraules d'Auerbach, el disc que sempre havien volgut fer però que fins ara no havien gosat. I té raó, Brothers és un disc de The Black Keys l'any 2010, no l'haurien pogut fer si Auerbach no hagués editat el seu excepcional Keep It Hid (2009) o els dos no haguessin viscut l'experiència Blakroc. Els aires soul prenen un protagonisme eminent en aquest Brothers en temes com Never Give You Up o I'm Not The One. Peces com These Days haurien encaixat perfectament dins Keep It Hid. La piscodèlia també troba el seu espai a The Only One. Tot, per descomptat, impregnat de les atmosferes marca de la casa que Auerbach i Carney porten desenvolupant junts uns quants anys ja al capdavant de The Black Keys. Un disc per perdre-s'hi i no tornar.

Videoclip d'un single de Brothers, Tighten Up.



No em puc resistir de penjar aquest salvatge I Got Mine, de l'anterior Attack & Release en directe des del programa de David Letterman (els primers 5 o 6 segons no es veuen massa bé, després sí).


12 comentaris:

  1. Comparteixo tots els discs excepte BAND OF HORSES. No es que hem desagradin però no els hi acabo de trobar el punt del tot..Salut!

    ResponElimina
  2. T'entenc, és el quart en discòrdia en una llista on els demés segueixen una línia més rockera.

    Salut!!

    ResponElimina
  3. Per cert, algú sap com fer que els vídeos no surtin tallats?

    ResponElimina
  4. Tengo pendientes el de Band of horses y el nuevo de Glyder.
    Black Keys va ganando altura con el paso de las escuchas, al contraio que Dirty Sweet que me cansó enseguida.

    Es increíble la cantidad de música que hay allí fuera ¿eh? Internet es la leche1

    Saludos.

    ResponElimina
  5. Hola Rockland!

    El de Glyder te gustará seguro. El de Band Of Horses no estoy tan convencido, creo que irás más en la línea de Manel.

    El de Dirty Sweet te ha cansado? Yo todavía lo disfruto mucho.

    No sólo es increíble la cantidad de música que hay ahí fuera, si no la cantidad de BUENA música que hay ahí fuera, por mucho que algunos no puedan o quieran verlo.

    Saludos!

    ResponElimina
  6. Todas buenas bandas aunque tambien estoy mas flojo con el de los Glyder.Band Of Horses tengo que escucharlo mas.
    gracias por pasar por mi blog a ver si nos "comentamos" mas!!!
    un abrazo
    me hago seguidor , espero verte entre los mios.

    ResponElimina
  7. Hola Tsi!

    Un placer verte por aquí. Por supuesto que me haré seguidor de tu blog, está entre los que sigo a diario, lo que a veces uno no piensa en seguir o no seguir, aunque se agradece ver como crece el número ;)

    Saludos!

    ResponElimina
  8. Hola Simu, gracias por pasar por la ruta.

    Veo muchos y muy agradables grupos por aquí.

    Black keys son los Nº1, hasta sus pedos huelen bien.Dirty sweet son una pasada, sobretodo en su directo, muy buenos. Stone Axe y Palor Mob son acojonantes, que debuts. El debut de wolfmother fue increíble uno de los mejores discos que nunca escuche.
    El resto me atraen menos, menos the sword que no los conozco.

    Ten enlazo, saludos.

    ResponElimina
  9. Hola Rey!

    The Sword son (eran? a ver qué tal el nuevo disco que sale en 15 días) una banda de hard n' heavy setentero total, con reminiscencias de Sabbath, Maiden...

    Gracias por el enlace. Nos leemos!!

    ResponElimina
  10. Los Dirty Sweet unos chicos muy monos pero de ahí no pasan. Ja, ja, ja, qué bien se lo pasaron unas amigas mías a su paso por Gijón.
    Gracias por los ánimos y salud Simu.

    ResponElimina
  11. Ei Paula! De nada, hay que estar a las duras y a las maduras.

    Pues yo sigo pensando que American Spiritual es uno de los discos del año.

    Salud!!

    ResponElimina