dijous, d’agost 26, 2010

The Black Crowes - Croweology (2010)

Anem a jugar a un joc estúpid. Si un dia se m'acostés un pejemeje amb una pistola apuntant-me al pit i em demanés que triés un grup de música, tan sols un, li diria The Black Crowes (ho sento Eddie, he triat en Chris). Altres grups podrien merèixer aquest honor però ells són, ara per ara i qui sap si per sempre, el grup de la meva vida. I mira que em van atrapar relativament tard tot i tenir els seus primers discs gravats en casset, concretament amb Three Snakes And One Charm (1996) i el videoclip de Blackberry. Poc després, un bon dia vaig recuperar la cinta d'Amorica (1994) i vaig al·lucinar tant que em vaig preguntar com podia haver escoltat allò abans i no haver-me impactat. Després va venir la polèmica marxa de Johnny Colt i Marc Ford i By Your Side (1998). Molts van anunciar la seva mort i ja veieu ara, Sven Pipien porta més anys vestit de corb que Johnny Colt, no es pot confondre un barret de cowboy i una ampolla de Jack Daniel's amb el rock n' roll. La gira de By Your Side em va oferir la meva primera oportunitat de veure'ls en directe al Festimad de l'any 1999 i vaig rebre tot el que esperava d'ells, diversió i rock n' roll. Després va venir l'excel·lent Lions (2001) i la primera separació. El retorn va ser sonat, en Marc Ford tornava a la banda!!! Vaig tenir la sort de veure'ls dues nits seguides a Londres aquella gira de retorn. Els malparits van tocar 3 hores per nit i no van repetir ni una cançó d'una nit a l'altra, ni una!!! I van fer dos setlists perfectes!!! Digueu-me, qui és capaç de fer una cosa així? Jo us ho diré, gairebé ningú. A aquestes alçades, no és cap afirmació ni novedosa ni esbojarrada però ho diré igualment, The Black Crowes són una de les bandes més grans de la història de la música i, com s'ha estat dient aquests dies per la blogosfera (aquí o aquí), nosaltres tenim l'enorme sort de ser-ne contemporanis.


Si la cançó perfecta exiteix es diu Remedy (1992)

I vés per on, ara em toca parlar de Croweology (2010) i de la segona separació, separació que arriba després d'un disc tan immens com Before The Frost... Until The Freeze (2009) on els germans Robinson i companyia, amb un Luther Dickinson completament integrat en el so de la banda, repassen de dalt a baix la història de la música d'arrels nordamericana amb una col·lecció de cançons enregistrada en directe que va del folk al country i del rock al funk. I just quan em començava a preguntar per on sortirien després d'aquesta diuen que es prenen un descans però que abans de marxar deixen aquest present a tots els seus seguidors com a agraïment a 25 anys de rock, suor i llàgrimes, un doble disc (triple en vinil) on repassen el seu cançoner en clau acústica, un format on es saben moure a la perfecció. Si això és el que hi ha ho haurem d'acceptar encara que jo m'hauria estimat més un nou disc o, posats a demanar, que no es separessin mai més!


Des que en vaig veure el vídeo el vaig voler penjar

Què us he de dir ara? El disc està molt bé. En la superfície pot semblar que algunes cançons no s'aparten massa de la seva versió original ja que ja eren acústiques quan es van editar, però és molt interessant escoltar com han crescut amb el temps, com les reinterpreta la banda tans anys després i especialment com les adapta Luther Dickinson a la seva manera de tocar. Si alguna cosa podem criticar del disc és la difícil elecció de cançons. Algunes són molt obvies com She Talks To Angels, Bad Luck Blue Eyes Goodbye, A Thorn In My Pride (de sempre una de les meves preferides) o el trio amoricà Ballad In Urgency, Nonfiction i Wiser Time. Altres passen de l'electricitat a la caixa de ressonància com Jealous Again o Remedy. Aplaudeixo la inclusió dels quatre temes de Three Snakes And One Charm (1996) un disc que sona millor cada dia que l'escolto. De By Your Side (1999) només es cola Welcome To The Good Times i de Lions (2001) sí que haurien pogut escollir alguna altra que no fos Soul Singing (Miracle To Me o No Use Lying haurien estat grans eleccions). No hi ha res de Warpaint (2008) o Before The Frost (2009), no ha passat prou temps per a ser reinterpretades, imagino. Suposo que cadascú de nosaltres hauria fet una tria diferent així que el llistat que jo faria seria tan bo com el vostre o com el seu mateix. El regal més gran que ens fan és, no obstant, una emocionant versió del She de Gram Parsons. Espero que no s'estiguin d'històries i tornin aviat a juntar-se i a escriure noves cançons. Els demés no ho sé, però jo els necessito.


No són ni els Black Crowes ni el Gram Parsons, ja ho sé, però potser algú de fora s'empassa l'ham!

8 comentaris:

  1. Buenas simu.

    Lo cierto es que estoy contigo los Black crowes son ya un grupo de los mas grandes, bueno ya lo eran hace algunos años. Para mi junto con pearl Jam son los 2 únicos grupos de las ultimas décadas que se merecen tal honor.
    Respecto al disco, reconozco que no lo escuche todavía. Estoy pendiente de comprarlo.

    Ah, y gracias por poner a Norah, que cosa mas dulce de mujer, estoy enamorado de ella, no tendrás su teléfono?

    ResponElimina
  2. jajajaja! Me has leído el pensamiento, cuando hablo de Eddie en la entrada me refiero evidentemente a Vedder. Yo también pienso que los dos son de los pocos grandes que han surgido en los últimos años y que todavía aguantan el tipo y no de cualquier manera sino con buenos discos y grandes directos.

    Respecto a Norah poco te puedo decir. He puesto "She Gram Parsons" en el youtube y me ha aparecido ella. La versión me ha gustado pero desconozco su carrera por completo. Merece la pena?

    Saludos!

    ResponElimina
  3. Pues de Norah todo lo que he escuchado es por youtube, tiene temas deliciosos, si a eso le unes que esta como un queso jejeje que mas puedes pedir.

    ResponElimina
  4. No puc dir més. El millor grup dels darrers vint anys.....Una abraçada.

    ResponElimina
  5. Amen, amen...
    poco más a añadir...ojalá que el decanso no se prolonge mucho en el tiempo.
    We need the crows!!!

    Saludos.

    ResponElimina
  6. Gràcies per la cita Simu. Coincideixo plenament, Crowes i Pearl Jam son els millors grups dels darrers 20 anys.
    Sobre Lions, penso que Soul Singin es la millor tria possible, un dels meus temes preferits de tota la seva carrera. M'he pillat Crowelogy en cd i en vinil, que just ara estava obrint, mentre llegia blogs. Fins aviat

    ResponElimina
  7. Rockland, la verdad es que no se puede añadir demasiado más, no. Larga vida a los Crowes!!

    Rocks, no es mereixen. Vaig començar a escriure l'entrada just quan vas publicar la teva així que em va anar com anell al dit. Pel que fa a Soul Singing, sí, és molt bona, però em fa ràbia que sigui la única cançó del Lions que no han desterrat a l'oblit.

    Salut!!

    ResponElimina