dimecres, de gener 05, 2011

Alguns discs que em ve de gust destacar del 2010

Els he intentat agrupar una mica per estils (tot i la dificultat en alguns casos) per si us pot servir de guia sobre què fer cas i què no.

ROCK N ROLL, ROCK AMERICÀ, (ALT)COUNTRY...

THE SADIES - Darker Circles
Una de les sorpreses més agradables de l'any. Sempre s'agraeix descobrir bandes desconegudes per a un i si tenen una llarga carrera al darrera encara millor. Pop, country, psicodèlia 60s... tot té cabuda en aquest gran disc de The Sadies.

TOM PETTY & THE HEARTBREAKERS - Mojo
El típic disc que costa valorar en el seu moment però que s'engrandeix amb el pas del temps. Tom Petty & The Heartbreakers... 'nuff said!

JOHN MELLENCAMP - No Better Than This
El cougar d'Indiana continua el seu viatge a les arrels de la música americana donant un pas més (el definitiu?) en la seva recerca de la puresa. Una habitació, uns quants músics, un micròfon i un grapat de bones cançons... Love At First Sight o Don't Forget About Me són dos de les cançons més boniques que he escoltat aquest darrer any.



THE DIRTY GUV'NAHS - Youth Is In Our Blood
Disc de rock n' roll en majúscules sense cap cançó que fluixegi, amb moments per fer el fatxenda com a We'll Be The Light o Baby We Were Young i altres per deixar escapar una llagrimeta com Song For My Beloved. Tot just és el seu segon disc però sonen  com si portessin dècades a les espatlles. A veure si els porten a l'Azkena...

LIONS IN THE STREET - Lions In The Street
Després de dos EP per fi arriba el debut d'aquests canadencs, i quin debut. Si fossim a principis dels 70 juraria que és la continuació d'Exile On Main Street. Molta suor i tones de rock n roll, aquest jovent apreta fort.


THE MOONDOGGIES - Tidelands
De Seattle arriben The Moondoggies amb el seu segon disc, Tidelands. Aquests sí que entren de ple dins la denominació altcountry, sonant com, salvant les distàncies, uns The Jayhawks nascuts en ple segle XXI. Encara no he escoltat el primer disc però penso fer-ho aviat.

Discs que no he comentat perquè no hauria acabat mai:
  • Robert Plant - Band Of Joy (el cantant de la millor banda de la història en plena forma)
  • Truth & Salvage Co. - Truth & Salvage Co.
  • Dirty Sweet - American Spiritual
  • Hellsingland Underground - Madness & Grace (fa poc que els escolto i m'han entrat molt bé)
  • Nick Curran & The Lowlifes - Reform School Girl (rock n roooooooooooooll!!)

METALL

THE SWORD - Warp Riders
Aquests són uns que em vaig deixar a la llista del 2008, el seu Gods Of The Earth mereixia estar a la part alta del més destacat de l'any. Aquest 2010 han tornat amb Warp Riders confirmant que són una de les millors bandes de rock dur de l'actualitat. Com deia en Ginger, riff after riff after motherfuckin' riff. The Sword estan dins de l'apartat Metall però podrien estar perfectament dins el de Hard Rock

Primera part de la trilogia Warp Riders


HIGH ON FIRE - Snakes For The Divine
Matt Pike i els seus no fallen. Lluny d'estovar-se amb els anys cada cop sonen més contundents i precisos, aparteu les criatures. Un altre gran disc a afegir a una discografia sense màcula.

KYLESA - Spiral Shadow
Ni un any han trigat els de Savannah (el poble de Baroness, amb qui comparteixen molts lligams) a editar la continuació del genial Static Tensions (2009). La seva barreja estilística basada en riffs que tan poden sonar enrabiadament metàl·lics com més stoner o fins i tot més clàssics es veu amanida ara amb una profunditat i unes atmosferes que fan d'aquest Spriral Shadow un disc absorvent.



Discs que no he comentat perquè tinc altres coses a fer apart d'escriure al blog:
  • Black Tusk - Taste The Sin (Uns altres de Savannah... què carai mengen allí?)
  • Kingdom Of Sorrow - Behind The Blackest Tears (trobeu a faltar Pantera? Jo també, però Kingdom Of Sorrow m'ajuden en aquest aspecte)

HARD ROCK

BLACK MOUNTAIN - Wilderness Heart
Em sembla que soc dels pocs que m'agrada més Wilderness Heart que In The Future (2008), potser perquè el trobo més immediat i directe i menys pretenciós que l'anterior. Com hi diu al seu myspace, música de guarició i meditació, alguna cosa de raó hi ha en aquesta descripció. Uns altres de difícil classificació.


GLYDER - Yesterday, Today and Tomorrow
Gran disc el dels irlandesos Glyder. Rock clàssic, bones cançons i gran cantant. La llàstima és el desmembrament de la banda aquesta darrera tardor. Per sort (o no), Bat Kinane (guitarrista i compositor) ja ha anunciat que no vol desfer la banda i que junt amb Pete Fisher (l'altre guitarrista de la banda) i un nou cantant buscaran una nova base rítmica per continuar endavant. Serà complicat substituir la veu d'en Tony Cullen però els hi desitjo molta sort.

STONE AXE - Stone Axe II
La banda de Tony Reed torna a la càrrega amb aquest segon disc carregat altra vegada a vessar de rock clàssic setantes. Se'ls hi pot recriminar que en algunes cançons amaguin tan matusserament les seves influències (Those Were The Golden Years sembla escrita i cantada per Phil Lynnot i We Know It's Still Rock 'n' Roll ens transporta directament a la primera època d'AC/DC), però quines influències... Estimen a mort el que fan i, a sobre, ho fan bé.

L'esperit de Paul Kossoff va guiar a Tony Reed per escriure aquesta cançó del seu primer disc

Discs que no he comentat perquè he d'anar a fer les darreres compres de Reis:
  • Ratt - Infestation
  • Y & T - Facemelter

INCLASSIFICABLES

THE BLACK KEYS - Brothers
El límit de Dan Auerbach és desconegut per a mi, ja sigui sol o amb Patrick Carney no para de parir discs collonuts. Quan semblava que amb Attack & Release (2008) havien arribat a la culminació del concepte musical darrera Black Keys, es despengen aquest any amb Brothers, una explosió musical on agafen el que havien fet fins ara, hi afegeixen tocs de soul, psicodèlia i qualsevol altra cosa que se'ls hi passa pel cap i en surt un dels discs més complets dels darrers anys, una joia. Tot un privilegi ser contemporani de The Black Keys.

The Black Keys en directe des de l'estudi de Muscle Shoals


BAND OF HORSES - Inifinite Arms
Banda amb un estil que navega entre el indie i l'americana que definitivament no rockeja però que em té atrapat entre les seves perfectes melodies de capvespre. Al febrer estaran de gira per aquí, així que ja tinc un dia ocupat a l'agenda.


Dr. DOG - Shame, Shame
Dr. Dog continuen l'original línia marcada per Fate (2008) sense aconseguir un resultat tan brillant com aquest, disc realment difícil de superar. S'haurà de veure si en la següent obra es queden on son o continuen avançant. Tot i així, cançons com Shadow People o Where'd All The Time Go? m'alegren el dia cada cop que les escolto.



Fins aquí el repàs del que ha donat de si el 2010. Segur que d'aquí un mes o menys descobreixo algun disc que hauria d'haver entrat al podi però què hi farem, els que hi ha són prou bons, de debó. A veure si el 2011 manté o encara millor, puja, el nivell. Us deixo amb un dels vídeos més hilarants que he vist aquest darrer any. És un vídeo promocional de The Black Keys per al seu àlbum Brothers i és catxondíssim. Com diu un paio a youtube s'ha de mirar tres vegades: una per les titis, una altra pels subtítols i una altra pel dinosaure.


Qui ha dit que The Black Keys es prenen massa seriosament a si mateixos?


3 comentaris:

  1. Ei! Molt bon gust. El comparteixo en un alt porcentatge. Amb el que no puc es amb els Guv'Nahs. El primer disc encara pero el segon el trobo descaradament comercial i amb molt poca substància. Una abraçada!!

    ResponElimina
  2. Manel, no et falta raó amb els Guv'nahs però sonen tan bé que de moment em deixo enganyar. Em passa una mica el mateix amb Truth & Salvage Co., tenen una venada comercial que a estones em fa dubtar de la seva autenticitat encara que clar, ells tenen a Chris Robinson darrera.

    Salut!!

    ResponElimina
  3. Buff, coicidimos con muchos. Veo que ya sois unos cuantos que ponéis a Black Mountain en las listas. A por él!!!


    saludos.

    ResponElimina