dijous, de setembre 22, 2011

Middle Class Rut - No Name No Color (2010)

Més de dos mesos sense escriure res al blog!! Molts ja debieu pensar que l'havia deixat estar... doncs no!!!!! La veritat és que aquest període d'inactivitat no ha estat premeditat ni fruit de les vacances estivals. Els dies passaven i no veia el moment ni el motiu per escriure res. El destí final dels blogs és desaparèixer víctima del cansament del blogger que el porta, però on en marxa un n'apareix un o dos de nous, com a Hydra. Crec que al Xarrupampolles encara no li ha arribat el moment, així que som-hi! Avui us vull parlar de Middle Class Rut i el seu disc de debut, No Name No Color (2010).
Middle Class Rut és una banda de Sacramento formada per Zack Lopez (veu i guitarra) i Sean Stockham (bateria i segones veus). He de reconèixer que d'entrada la idea del duo musical no m'atreu. A l'estudi és pot fer de més i de menys però en directe... dues persones soles? Guitarra, bateria i veus... i el baix???? Què passsa amb el baix? És innegable que d'uns anys cap aquí la importància/presència del baix en la música popular ha anat decreixent paulatinament fins a arribar a un punt en què directament s'ha eliminat en alguns casos el baix de la clàssica configuració instrumental bàsica de guitarra, baix i bateria, Els exemples més significatius els trobem en el cas de The White Stripes i més recentment de The Black Keys (encara que aquests darrerament ja es fan acompanyar per una banda completa en directe). És veritat que si el baix no ha d'aportar res potser és millor prescindir d'ell. Si l'únic que ha de fer el baixista és seguir fil per randa les notes tòniques dels acords de guitarra, el baix es pot arribar a convertir en un instrument prescindible, perdent pel camí, això sí, els matissos tan rítmics com melòdics que aquest instrument ben tocat pot aportar a la cançó. O potser algú s'imagina Led Zeppelin sense John Paul Jones, The Faces sense Ronnie Lane, Iron Maiden sense Steve Harris o The Jayhawks sense Marc Perlman? D'altra banda, després de reivindicar el digníssim ofici de baixista, he de reconéixer que no soc un talibà musical (soc fan de NIN!!!) i penso que si escoltes una cançó i t'agrada que collons importa si hi ha un baix, una mandolina o si en comptes de tocar la bateria donen puntades de peu a una capsa de cartró? El que vull dir amb aquesta darrera frase és que després d'escoltar No Name No Color se me'n refot si el grup compta amb un baixista en nòmina o no, m'agrada i punt.


Es defensen prou bé sense baix, no?

Passant ja a l'apartat purament musical es pot dir que Middle Class Rut és una banda de rock alternatiu en ple segle XXI, d'aquelles que no paraven de sorgir a meitats dels anys 90, totes amb un so diferent i definit, clarament identificable (de fet entre les seves influències citen a Alice In Chains, Nirvana, Tool... Bob Dylan!), que en el cas de Middle Class Rut consisteix en una muralla sònica construida a base de ritmes molt marcats, sincopats i riffs tallats que combinen i alternen entre la melodia i la mala llet de manera brillant. Les patacades als timbals d'en Sean Stockham són potents, seques i precises, i les seves segones veus complementen a la perfecció el tros de veu de Zack Lopez, una veu aguda que a estones pot recordar al Perry Farrell (Jane's Addiction) més melòdic o fins i tot a Ben Bridwell (Band Of Horses) però que quan tensa les cordes vocals em fa venir al cap el Kory Clarke (Warrior Soul) més salvatge, aquell que cridava als quatre vents les seves proclames antisistema. Així, talment com la veu, podem passar de cançons melòdiques com New Low (la cançó que els hi ha obert moltes portes) o Cornbread a patades a l'estomac com Thought I Was, Lifelong Dayshit (l'esperit de Space Age Playboys reviscut, genial el the end is coming que escup Zack Lopez al final de la cançó) o Sad To Know o d'altres que contenen les dues cares de la moneda, amb una calma tensa inicial que inevitablement desemboca en una tempesta de riffs i crits com en la inicial Busy Bein' Born, el videoclip de la qual podeu veure a continuació.



8 comentaris:

  1. No els coneixia, i la veritat és que sonen molt bé, m'han agradat, miraré de consseguir algo de material seu. Gràcies per la recomanació.

    Salutacions!!

    ResponElimina
  2. M'alegro que t'hagin agradat! Per cert, benvingut!

    Salut!!

    ResponElimina
  3. No los conocía de nada pero suenan bien. Me gustó más el segundo tema que tiene un aire a Tool.
    Probaremos...

    Saludos.

    ResponElimina
  4. Rockland, de hecho los citan entre sus influencias, pero hay mucho más or ahí metido.

    Saludos!

    ResponElimina
  5. Es veritat que sona a 90´s pels quatre(o dos)costats,pero sona de conya!I si un baixista com Jason Newsted o Frank Bello hi posessin el seu "muscle" encara sonaría millor!!!!
    Salutacions eh!!

    ResponElimina
  6. Marinero, m'alegra que t'agradin. A mi també em flipen bastant, transmeten mala llet, força i intensitat al l'estil dels 90. El baix si que aportaria més cos però tampoc es troba a faltar.

    Salut!!

    ResponElimina
  7. doncs m'han agradat... no els coneixia pas, i ells diran el que vulguin, però de Tool o Alice in Chains, res de res... sí que tenen una retirada als White Stripes o fins i tot, en alguna cosa, als At The Drive-In... en fi, una miqueta de garatge 90's que estava molt bé (Richmond Sluts, BRMC, ... estic una miqueta fart de tant Americana i tanta música d'arrels) investigarem...

    PD: quan citaves bandes sense baix, t'has deixat LA banda (sense baixista): Jon Spencer Blues Explosion!!!

    ResponElimina
  8. Kar, tens raó, Jon Spencer... i mira que segons com semblava que hi haguès un baix treballant per sota.

    Salut!

    ResponElimina