dissabte, de novembre 26, 2011

PJ20

Hi ha unes poques bandes que no em canso mai d'escoltar i que a aquestes alçades estic convençut que m'acompanyaran fins el darrer dia. Són com els amics de veritat, que n'hi ha molt pocs però que sempre pots confiar en ells quan necessites una empenta per tirar endavant: Tom Petty & The Heartbreakers, The Jayhawks, Elvis, The Black Crowes... Pearl Jam. Les cançons de la banda de Seattle formen una part molt important de la banda sonora de la meva vida. Des que fa més de mitja vida va caure a les meves mans una cinta original de Vs. que no m'he pogut desempallegar de les seves melodies, la seva energia, els seus clàssics, Corduroy, Better Man, Daughter, Even Flow, Tremor Christ, Alive, Rearviewmirror, Go, Once, Animal, Jeremy... podria citar en aquest llistat TOTES les cançons dels seus tres primers discs (bé, hey foxyhdejhfwwuxdhmama, that's me no compta) i quedar-me tan ample afirmant que qualsevol d'elles, depenent del dia, del meu humor o del temps que faci, és la millor cançó de la història. El que va seguir després de Vitalogy és d'un nivell altíssim i és precisament aquesta constància, dedicació i fiabilitat el que ens ha portat avui aquí però crec que estareu d'acord amb mi a l'afirmar que la trilogia inicial de Pearl Jam és de les més memorables de la història de la música.


Quan sigui gran vull estar igual d'acabat que ells



Aquest 2011 hem viscut a nivell musical molts vintès aniversaris, alguns molt trascendents, Nevermind de Nirvana, Use Your Illusion de Guns n' fucking Roses... però qui ha sabut celebrar millor la vintena han estat Pearl Jam. Sota la denominació PJ20 han sortit al mercat un llibre, un DVD i un doble CD que, evidentment, han caigut a les meves mans encara que com a regal d'aniversari en aquesta ocasió. El llibre és espectacular tan pel fons com per la forma. En una mena de diari (concretant dates i llocs) els protagonistes repassen 20 anys de carrera. Encara no m'hi he pogut posar a fons però només fullejant-jo per sobre ja m'he adonat del valor de les seves pàgines. El doble CD és la banda sonora del DVD, que conté un documental dirigit per Cameron Crowe (si, el de Singles i Almost Famous) que és de visió recomanada/obligada per qualsevol que hagi sentit algun cop una fiblada escoltant una cançó de Pearl Jam. Ha passat a formar part del meu llistat personal de documentals musicals imprescidibles junt a Running Down A Dream,  la pel·lícula de Peter Bogdanovich sobre el meu ros preferit de Florida, qualsevol DVD d'Elvis o Immagine In Cornice, de Pearl Jam també, una pel·lícula feta amb una estima i sensibilitat fora del normal on es segueix a la banda en la seva gira per Itàlia de l'any 2006, la del disc de l'alvocat


Un dels fragments més màgics d'Immagine In Cornice


A PJ20 assistim durant 109 minuts a una biografia visual del grup que arrenca amb Mother Love Bone, el grup de Stone Gossard i Jeff Ament, que va veure truncada la seva prometedora trajectòria amb la mort per sobredosi del seu cantant, Andrew Wood, moment que es pot marcar com punt de partida de Pearl Jam així com també fet precursor d'un dels discs més màgics que hom pugui escoltar, Temple Of The Dog, elegia de Chris Cornell, acompanyat pel que era l'embrió de Pearl Jam, al seu amic Andrew Wood. Em vull aturar un moment aquí per destacar dos fets que m'han impressionat molt i que tenen a veure amb el profund i sincer agraïment de Gossard, Ament i Vedder vers Chris Cornell. Els dos primers per compartir amb ells aquelles cançons tan especials que en Chris havia escrit afectat pel sentiment de pèrdua del seu amic mutu. El darrer per deixar-lo participar i fins i tot robar protagonisme en aquell projecte, sent ell un nouvingut com era, en un duet per la història amb el mateix Chris Cornell a Hunger Strike.

Gallina de piel


Després d'un període d'incertesa i confussió, la mort dela innocència, Gossard i Ament continuen composant i enregistren una maqueta amb la que es posen a buscar cantant. M'agrada molt aquest punt en el que no recordo si Gossard o Ament comenta que tots els cantants de Seattle que van provar volien sonar com Andrew Wood. Un dia reben la maqueta amb la veu d'un desconegut noi de San Diego. En queden molt impressionats, els hi agrada que la veu del noi no tingui res a veure ni amb el to ni amb la manera de cantar d'Andrew Wood: és la visió exterior la que fa créixer les cançons de Gossard i Ament fins a nivells que ni ells mateixos havien imaginat. Sense pensar-ho dues vegades Jeff Ament truca al número de telèfon que hi havia anotat a la cinta, Eddie Vedder agafa un vol cap a Seattle i tot plegat acaba amb Ten (1991), disc que no va explotar amb la virulència de Nevermind, tot i sotir a la venda un mes abans, però que va acabar venent milions de còpies confirmant que alguna cosa passava a Seattle i ajudant a consolidar el que la premsa va insistir a anomenar grunge i que va acabar provocant la prematura mort tan real com metafòrica d'algunes de les millors bandes sorgides en els darrers 20 anys.

Història pura: Eddie Vedder saltant sobre el públic al Pink Pop de l'any 92


Hi ha molts altres fragments que m'han arribat com la reflexió que fa Stone Gossard mirant enrera sobre el moment que s'adona com amb dos o tres discs aquella ja no era la seva banda sinó la banda d'Eddie Vedder o com patien tots plegats quan l'animal d'en Vedder s'emparrava pels escenaris de tot el món jugant-se no només la seva vida sino el futur del grup o com estan a punt de desfer-se víctimes de la seva pròpia integritat o quan Kurt Cobain explica com Eddie Vedder li acaba caient molt bé o com els afecta la mort de nou seguidors seus en el festival de Roskilde a Dinamarca l'any 2000 en el que sens dubte és el moment més dur de la història de la banda.

Prou, fins aquí, em poso a parlar de Pearl Jam i us juro que no acabaria mai. Només espero haver-vos fet agafar ganes de veure PJ20 i si en gaudiu la meitat del que he fet jo ja em donaré per satisfet. Vull acabar amb una frase que he llegit en un comentari del youtube que he trobat molt encertada: La grandesa d'una banda no es mesura per la quantitat de discs que ven sinó per la forma que afecta les ànimes i les vides de la gent que els escolta.

Gràcies, Pearl Jam. Tant de bo dureu 20 anys més i jo hi sigui per celebrar-ho amb vosaltres.


9 comentaris:

  1. No estaría mal una visita para celebrar el aniversario por aquí.

    Saludos

    ResponElimina
  2. Amén, amic Simu. La meva ànima i la meva vida tambè estàn enormement afectades per PJ. No sabia que tambè havien tret un llibret! Ara mateix provaré de veure el documental.

    I si, l'Immagine in Cornice és increible!

    Salut!

    ResponElimina
  3. JMB, ya tardan en venir a presentar Backspacer o PJ20. De veras no llego a entender porque se prodigan tan poco por estos lares. Teniendo en cuenta el éxito rotundo en el Azkena que estuvieron...

    djxesc, Pearl Jam per sempre!!!!!!

    ResponElimina
  4. Bé, a mi em va passar el mateix. Jo vaig tenir la sort de veure el documental a un cinema, en un passi especial a Barcelona, i va resultar emocionant, tot rodejat de fans de la banda, tenia més pinta de concert. PJ20, amb tots els seus defectes, que també en té, és una cinta feta pels fans i ens dóna el que busquem. I respecte a la banda, sí, estaran grans i sense inspiració, i avorrits i tot el que volgueu (o vulguin les males llengües) però jo VULL que tornin en concert pel país!

    ResponElimina
  5. Doncs si, ho has aconseguit, si ja tenia moltes ganes de veure el documental, ara encara en tinc més! Enhorabona pel post, he gaudit molt llegint-lo!

    Abraçada!

    ResponElimina
  6. A mi m'ha agradat però crec que li podien haver tret molt més suc al documental...Amb més imatges inédites i amb més interioritats de la banda...To i eixìs molt be...Salutacions!

    ResponElimina
  7. Kar, ja vaig llegir que havies vist el documental en una sala, de fet crec que vaig descobrir el teu blog aquell dia...

    Juanvi, ja m'explicaràs què et sembla quan el vegis. Gràcies pel comentari sobre el post, jo també he gaudit molt escrivint-lo!!

    Manel, suposo que tens raó, però al capdavall és una mirada a 20 anys de Pearl Jam i hi ha imatges que Cameron Crowe no haurà pogut obviar, per conegudes que siguin.

    Gràcies a tots pels comentaris. Salut a tots!

    ResponElimina
  8. Bueno, yo hace años que ando bastante desconectado del universo Pearl Jam. Fueron una de las bandas d emi vida pero ya no me llenan mucho con sus últimos álbumes. Intentaré echarle un vistazo al documental.

    Saludos.

    ResponElimina
  9. Hola Rockland, yo reconozoco que después de Binaural tuve un bajón, pero con el aguacate (y su concierto en Azkena) me reenganché de nuevo y redescubrí Riot Act, un disco que semi-ignoré en su día.

    Gracias a todos por comentar.

    Saludos!!

    ResponElimina