dimecres, de desembre 14, 2011

Repàs musical al 2011 (1)

Com cada final d'any toca repassar què ha donat de si aquest 2011 que està a punt d'acabar. Com sempre també, hi haurà discs que o bé no hauré escoltat amb l'estat d'humor necessari o no hauré escoltat prou i sortiran malparats d'aquest resum o bé no hauré arribat a escoltar i per tant ni hi sortiran. De fet, aquesta època és la que més discs i bandes descobreixo mirant què es destaca en altres blogs. D'aquesta manera vaig conèixer The Sword, Kylesa o Parlor Mob per posar uns exemples. Aquí van doncs unes reflexions repartides en varis posts per a fer-les més digeribles sobre alguns dels discs que han vist la llum aquest darrer any.


THE JAYHAWKS - Mockingbird Time
Tinc sensacions enfrontades a l'hora de parlar de Mockingbird Time, l'esperat retorn de la formació que va gravar l'irrepetible Tomorrow The Green Grass (1995). Per una banda vull deixar clar que em sembla un molt bon disc però per altra he de reconèixer que no ha complert amb les expectatives que havia posat en aquest tan esperat retorn. Part de la culpa és del mateix Gary Louris que va fer unes declaracions en les que afirmava que acabaven d'enregistrar el millor disc de la seva vida... i no. El disc té grans cançons que fan justícia a la llegenda dels seus creadors (Hide Your Colors, She Walks In So Many Ways, Pouring Rain At Dawn...), però hi ha alguna peça que no acaba d'encaixar i he arribat a la conclusió que aquesta peça és... Mark Olson! El binomi Olson/Louris mai va funcionar com un cap amb dos mans sinó més bé com un cos amb dos caps: Olson aportava la part més country i folk mentres que les composicions de Louris es basaven en melodies que buscaven (i trobaven) la perfecció lírica (Blue i I'd Run Away són seves, no cal dir massa més). Amb els anys les postures es radicalitzen i així  ha passat amb l'estil compositiu d'Olson, que s'ha tornat cada cop més folk, més rural i més casolà. Això es nota en Mockingbird Time, massa. Mentre és encara fàcil identificar a Louris amb els Jayhawks se'm fa difícil fer el mateix amb Olson, que sembla que hagi composat cançons per un disc seu però en comptes de treure-les sota el nom de Mark Olson ho hagi fet sota el paraigües dels Jayhawks.
Repeteixo, bon disc, però esperava com a mínim el nivell de Rainy Day Music (2003) i no hi ha acabat d'arribar.



THE DECEMBERISTS - The King Is Dead / Long Live The King
El primer contacte que vaig tenir amb The Decemberists es va produir dos anys enrera en què vaig llegir molt bones crítiques de la seva òpera-rock The Hazards Of Love (2009). Val a dir que no em va acabar d'emocionar del tot i vaig passar, per tant, d'investigar més. A principis d'aquest any llegeixo arreu que el nou disc, The King Is Dead, és boníssim així que els hi dono una segona oportunitat i caram quina sorpresa més agradable em vaig endur. Música d'arrels americanes aparentment senzilla amb unes veus i unes melodies que calen fons. Pinzellades de REM per aquí, de Neil Young per allà... sense tenir massa a veure amb el que havia escoltat d'ells abans. A estones no puc evitar pensar que és el disc que haurien d'haver enregistrat The Jayhawks en el seu retorn. A finals d'any han editat Long Live The King on s'hi inclou cançons descartades de The King Is Dead així com una versió de Grateful Dead, Row Jimmy. El nivell no és tan alt com en el disc mare però s'agraeix escoltar material inèdit de les sessions de gravació de The King Is Dead.

Deu n'hi do la pinta de nerd que fot Colin Meloy


JOHN HIATT - Dirty Jeans and Mudlside Hymns
Gran disc de John Hiatt, enorme. Després de l'excel·lent Master Of Disaster (2005) amb Same Old Man (2008) Hiatt semblava haver posat el pilot automàtic, The Open Road (2010) transmetia més bones sensacions i aquest Dirty Jeans and Mudlside Hymns pot ser comparat amb qualsevol de les seves obres mestres sens dubte, s'hi pot escoltar en abundància aquell toc màgic que pocs autors tenen i que Hiatt, sens dubte posseeix. És admirable que algú que porta tants anys editant discs (des de 1974) continui treballant amb aquesta honestedat i sinceritat i oferint actuacions tan memorables com la que vam viure a la sala Bikini fa poc més d'un any.

Lo puto amo


WILCO - The Whole Love
Jeff Tweedy és un hàbil encantador de serps. Sedueix el sector més intelectual del pop amb Yankee Hotel Foxtrot (2002) i A Ghost Is Born (2004). Els mateixos li giren l'esquena amb el preciós Sky Blue Sky (2007), un disc ple de cançons i pocs sorolls... serà possible!! Després treu un avorrit disc anomenat Wilco (The Album) (2009) i ara es torna a guanyar l'estima de la massa amb The Whole Love (2011). Es parla d'evolució però jo només veig cops de timó.  El fet que en directe gairebé s'ignorin les cançons dels seus tres primers em fa pujar encara més la mosca al nas. Continuaré seguint de prop a Tweedy encara que només sigui per continuar decebent-me amb cada nova obra.

Ho sento Wilco, us heu quedat sense vídeo, un altre any serà...

8 comentaris:

  1. Pues molt bones notes sobre cada disc. Amb les que estic bastant d'acord.Sobretot amb la de Jayhawks...Salut!

    ResponElimina
  2. Totalment d'acord amb lo de Decemberists. El de Jayhawks es correcte però molt molt lluny no sols de la etapa Louris/Olson sinó de "Rainy day music".
    Salutacions

    ResponElimina
  3. El disco de Hiatt está en lo más alto de mi lista.
    Simplemente un 10.

    Saludos.

    ResponElimina
  4. Gràgies Manel. El disc dels Jayhawks s'ha quedat a mig camí.

    Da Muzz, veig que estem bastant d'acord amb el tema Jayhawks. El dels Decemberists és esquisit.

    Rockland! Creo que el disco de Hiatt estará bastante presente en la lista de muchos, es simplemente espectacular.

    Salut a tots i gràcies pels comentaris!

    ResponElimina
  5. bé, en moments com aquests me n'adono com de lluny estic de l'actualitat musical. No es escoltat cap dels 4 treballs que comentes. De les poques novetats musicals que he escoltat aquest 2011, clarament i per golejada, una guanya: My Morning Jacket

    ResponElimina
  6. Nivelasso!!!!
    4 Cd´s que sonen a gloria,el meu preferit es el dels Decemberists...
    M´agraden les llistes de favorits de l´any als Blogs per la qualitat i sobretot la varietat...Bona feina Bloggers!!!!

    ResponElimina
  7. Con el de los Jayhwaks me ha pasado como a ti. Cuando leo recibí, estaba loco por él pero con el paso de las escuchas fue cayendo pocoa poco en el olvido. El de Hiatt lo tengo en el ipod aun por estrenarlo en escuchas. Wilco, no puedo con ellos desde el disco del huevo.

    Saludos

    ResponElimina
  8. Kar, ja arribarà el moment de MMJ, ja...

    Marinero, el de Wilco no el trobo tan discasso, però...

    JMB, coincidimos mucho. Yo no puedo con Wilco desde YHF, a excepción de Sky Blue Sky que me parece muy muy bueno. Si no lo has escuchado te lo recomiendo, te volverás a encontrar a os Wilco que un día amaste.

    Salut i gràcies per comentar!!!!

    ResponElimina