THE BLACK KEYS - Palacio de los Deportes, Madrid - 28/11/2012

Mig any gairebé d'espera des que vam comprar les entrades per l'únic concert espanyol dels Black Keys fins que vam poder veure per fi a la parella d'Akron, Ohio, dalt l'escenari defensant el seu repertori davant prop de 16000 persones a la capital espanyola, evidenciant el creixement exponencial a nivell mediàtic que ha sofert aquesta banda en els darrers dos anys. Amb Attack & Release (2008) van acaparar la suficient atenció (la meva inclosa) per deixar de ser una banda underground. La seva continuació, l'excel·lent Brothers (2010), va suposar la confirmació que The Black Keys era una banda amb seriós potencial comercial, amb un parell o tres de premis Grammy inclosos. El Camino (2011) ha estat l'espurna que finalment que ha fet esclatar la bomba The Black Keys a tot el món. "Se suposava que això no ens havia de passar mai a nosaltres" reflexionava un astorat Dan Auerbach quan es va assabentar que havien venut tot l'aforament del Madison Square Garden novaiorquès en tan sols quinze minuts. I té raó, l'entenc perfectament. La banda que va començar al garatge de Patrick Carney (l'altra meitat de The Black Keys) poques opcions tenia d'arribar on és ara. Els seus dos primers discs The Big Come Up (2002) i Thickfreakness (2003) es poden descriure amb paraules com brutícia, absència de baix, distorsió, austeritat, sequedat, blues... l'antítesi de la comercialitat, en definitiva. Tant s'han pervertit per arribar on són? Doncs la resposta és no. Han pulit el seu so (gran part de la culpa recau sobre Danger Mouse, productor d'Attack & Release i El Camino), han deixat entrar el soul, la psicodèlia, han incorporat gran varietat d'instruments a la barreja... però una cosa no ha canviat, les cançons, el segell compositiu d'Auerbach & Carney, la cadència vocal i els riffs i puntejats a la guitarra d'Auerbach, la manera de colpejar la caixa i les timbales de Carney... tot continua allí, en primer pla, acaparant tot el protagonisme. Perquè si The Black Keys són on són és gràcies principalment a la música. Darrera no hi dos paios joves i guapos, ni concessions comercials a una indústria musical moribunda... encara que és just reconéixer que l'embolcall visual de la banda està molt ben pensat i executat: els videoclips de Next Girl o Lonely Boy o el packaging de Brothers essent clars exemples de com ser genials i originals a la vegada.

They wanna get my... they wanna get my...

I allí estic, al Palacio de los Deportes de Madrid amb l'aforament esgotat, rodejat de 16000 persones més que gaudeixen i s'entreguen igual que jo a Everlasting Light, I Got Mine o Lonely Boy. I pensar que tot just tres o quatre anys enrere érem quatre gats gaudint amb el concert en solitari d'Auerbach a l'Azkena encara no tocades les cinc de la tarda presentant el seu genial disc en solitari Keep It Hid (2009)... unes condicions que ja hauria desitjat repetir per aquesta gira. El concert de dimecres en una sala mitjana estil Razz o Apolo (glups) hauria estat més intens encara però com hem comentat anteriorment el temps de les petites sales s'ha acabat per The Black Keys. La riquesa instrumental dels seus dos darrers treballs i en els que basen gran part del repertori fa que es facin acompanyar de dos músics més en aquesta gira: teclats/guitarra (en funció de la cançó) i baix. He de dir, no obstant, que quan la banda sóna millor és quan es queden Auerbach i Carney sols dalt l'escenari: és llavors quan la guitarra d'Auerbach destripa l'aire sense pietat, quan la seva veu udola amb més sentiment i quan la bateria de Carney retruny dins el pit amb més força. The Black Keys en la seva original, autèntica i màxima expressió.

La pujada de The Black Keys al poder és motiu de satisfacció per dues raons, la primera perquè sempre fa il·lusió quan una banda que segueixes de fa temps i en la què sempre has confiat assoleixi l'èxit massiu. I per altra perquè és una senyal que per molt que la major part de la música que triomfa a nivell comercial avui en dia sigui un producte més de consum sense ànima ni sentiments ni risc, encara hi ha lloc per bandes que creuen en la música i gent disposada a escoltar-les i valorar-les.


Us deixo penjat a continuació un concert de 43 minuts de duració d'excel·lent qualitat d'imatge i so enregistrat pel programa BBC Radio 1.