Aquesta entrada al blog té com a finalitat bàsica assolir per primera vegada la (penosa) xifra de... tres entrades durant aquest mes de juliol! Quan vaig començar a escriure al blog em vaig marcar la fita d'escriure quatre entrades mensuals, o sigui, una per setmana, però porto tres o quatre mesos i el màxim era dos. Ara ja en tinc tres!!! Vaig pel bon camí. La putada és que ara ja no puc tornar enrera, no em puc permetre el luxe d'escriure altra vegada menys de tres entrades mensuals, queda fatal a l'historial veure com disminueix el nombre d'entrades, es l'inici del final, com una espelma que s'apaga poc a poc. Ja que m'he posat a escriure hauré de dir alguna cosa més, no? Podria fer la segona part del meu comentari de l'Azkena però ja no recordo la meitat de concerts que vaig veure... Citaré a les bandes que més em van agradar i en faré un breu comentari de cadascuna.
Dr. Dog - Boníssims!!!!! Aprofito per corregir una errada que vaig cometre a l'entrada introductòria de l'Azkena 2009 on vaig comentar que "Fate" era el seu disc de debut... nyeeeeeeeeeeec!!! INCORRECTE!!!!! És el tercer. Aclarit això dir que en concert van oferir molt més encara del que es desprèn del disc interpretant les cançons amb intensitat i força augmentades. Només espero poder tornar-los a veure en una sala a ells sols.
Howlin' Rain - Ja els havia vist i m'havien agradat molt i aquí no va ser pas diferent. Llàstima l'hora que van tocar (les quatre de la tarda???) i, per tant, la poca estona, mitja hora justa però injusta!!!
Woven Hand - He d'admetre que em va costar una mica entrar dins el concert, però un cop dins, vaig al·lucinar. Dave Eugene Edwards està pillat i per això si monta una religió nova, m'hi apunto.
Mike Farris i Eli Paperboy Reed - A aquests dos els poso junts perquè van tocar més o menys a la mateixa hora de dissabte i divendres respectivament, al mateix escenari, amb formats de bandes similars (en nombre almenys), per tenir una veu que no sembla d'aquest planeta i perquè van posar dempeus un públic que ja era dret físicament però no espiritual/anímicament.
Dan Auerbach - Em va deixar bocabadat. A diferència dels Black Keys i per estrany que soni, en solitari ve acompanyat per una banda (?), fet que personalment agraeixo. Per si no ho sabeu The Black Keys són un duet, guitarra/veu més bateria, a l'estil White Stripes. Amb això sóc una mica tradicional, per què coi estalviar-se el baix? Ho fan pels diners? Ja sé que no, però no em puc imaginar cap cançó sense baix que no millori amb ell... Bé, venia amb banda, recent afaitat i va fotre un concert de collons.
The Black Crowes - Van dir que tocarien clàssics i vaja si ho van fer, inici amb "Sting Me" i "Twice As Hard". No m'allargaré amb ells, no fa falta.
The Soundtrack Of Our Lives - Recentment he escoltat "Communion" i no em puc treure de sobre la sensació que es tracta d'un disc menys brillant en la seva totalitat del que ens tenien acostumats. Hi ha molt bones cançons, però potser per primera vegada condensant en un disc senzill el millor de "Communion" hauria quedat millor. El concert va estar molt bé, però em va putejar una mica el fet que allarguessin totes les cançons arribant a finals èpics que d'haver-se'ls estalviat haurien pogut tocar tres o quatre cançons més. Sóc una mica dura amb ells perquè són tan bons que sempre n'espero la perfecció i, com deia el meu professor de dibuix de COU: "la perfecció és de Déu" i si Déu no existeix...
Dr. Dog - Boníssims!!!!! Aprofito per corregir una errada que vaig cometre a l'entrada introductòria de l'Azkena 2009 on vaig comentar que "Fate" era el seu disc de debut... nyeeeeeeeeeeec!!! INCORRECTE!!!!! És el tercer. Aclarit això dir que en concert van oferir molt més encara del que es desprèn del disc interpretant les cançons amb intensitat i força augmentades. Només espero poder tornar-los a veure en una sala a ells sols.
Howlin' Rain - Ja els havia vist i m'havien agradat molt i aquí no va ser pas diferent. Llàstima l'hora que van tocar (les quatre de la tarda???) i, per tant, la poca estona, mitja hora justa però injusta!!!
Woven Hand - He d'admetre que em va costar una mica entrar dins el concert, però un cop dins, vaig al·lucinar. Dave Eugene Edwards està pillat i per això si monta una religió nova, m'hi apunto.
Mike Farris i Eli Paperboy Reed - A aquests dos els poso junts perquè van tocar més o menys a la mateixa hora de dissabte i divendres respectivament, al mateix escenari, amb formats de bandes similars (en nombre almenys), per tenir una veu que no sembla d'aquest planeta i perquè van posar dempeus un públic que ja era dret físicament però no espiritual/anímicament.
Dan Auerbach - Em va deixar bocabadat. A diferència dels Black Keys i per estrany que soni, en solitari ve acompanyat per una banda (?), fet que personalment agraeixo. Per si no ho sabeu The Black Keys són un duet, guitarra/veu més bateria, a l'estil White Stripes. Amb això sóc una mica tradicional, per què coi estalviar-se el baix? Ho fan pels diners? Ja sé que no, però no em puc imaginar cap cançó sense baix que no millori amb ell... Bé, venia amb banda, recent afaitat i va fotre un concert de collons.
The Black Crowes - Van dir que tocarien clàssics i vaja si ho van fer, inici amb "Sting Me" i "Twice As Hard". No m'allargaré amb ells, no fa falta.
The Soundtrack Of Our Lives - Recentment he escoltat "Communion" i no em puc treure de sobre la sensació que es tracta d'un disc menys brillant en la seva totalitat del que ens tenien acostumats. Hi ha molt bones cançons, però potser per primera vegada condensant en un disc senzill el millor de "Communion" hauria quedat millor. El concert va estar molt bé, però em va putejar una mica el fet que allarguessin totes les cançons arribant a finals èpics que d'haver-se'ls estalviat haurien pogut tocar tres o quatre cançons més. Sóc una mica dura amb ells perquè són tan bons que sempre n'espero la perfecció i, com deia el meu professor de dibuix de COU: "la perfecció és de Déu" i si Déu no existeix...
por dios curra un pelet nai
ResponEliminanai! encara vols que curri més? que no en tens prou?!?!?!
ResponElimina