The Black Crowes - Croweology (2010)

Anem a jugar a un joc estúpid. Si un dia se m'acostés un pejemeje amb una pistola apuntant-me al pit i em demanés que triés un grup de música, tan sols un, li diria The Black Crowes (ho sento Eddie, he triat en Chris). Altres grups podrien merèixer aquest honor però ells són, ara per ara i qui sap si per sempre, el grup de la meva vida. I mira que em van atrapar relativament tard tot i tenir els seus primers discs gravats en casset, concretament amb Three Snakes And One Charm (1996) i el videoclip de Blackberry. Poc després, un bon dia vaig recuperar la cinta d'Amorica (1994) i vaig al·lucinar tant que em vaig preguntar com podia haver escoltat allò abans i no haver-me impactat. Després va venir la polèmica marxa de Johnny Colt i Marc Ford i By Your Side (1998). Molts van anunciar la seva mort i ja veieu ara, Sven Pipien porta més anys vestit de corb que Johnny Colt, no es pot confondre un barret de cowboy i una ampolla de Jack Daniel's amb el rock n' roll. La gira de By Your Side em va oferir la meva primera oportunitat de veure'ls en directe al Festimad de l'any 1999 i vaig rebre tot el que esperava d'ells, diversió i rock n' roll. Després va venir l'excel·lent Lions (2001) i la primera separació. El retorn va ser sonat, en Marc Ford tornava a la banda!!! Vaig tenir la sort de veure'ls dues nits seguides a Londres aquella gira de retorn. Els malparits van tocar 3 hores per nit i no van repetir ni una cançó d'una nit a l'altra, ni una!!! I van fer dos setlists perfectes!!! Digueu-me, qui és capaç de fer una cosa així? Jo us ho diré, gairebé ningú. A aquestes alçades, no és cap afirmació ni novedosa ni esbojarrada però ho diré igualment, The Black Crowes són una de les bandes més grans de la història de la música i, com s'ha estat dient aquests dies per la blogosfera (aquí o aquí), nosaltres tenim l'enorme sort de ser-ne contemporanis.

Si la cançó perfecta exiteix es diu Remedy (1992)

I vés per on, ara em toca parlar de Croweology (2010) i de la segona separació, separació que arriba després d'un disc tan immens com Before The Frost... Until The Freeze (2009) on els germans Robinson i companyia, amb un Luther Dickinson completament integrat en el so de la banda, repassen de dalt a baix la història de la música d'arrels nordamericana amb una col·lecció de cançons enregistrada en directe que va del folk al country i del rock al funk. I just quan em començava a preguntar per on sortirien després d'aquesta diuen que es prenen un descans però que abans de marxar deixen aquest present a tots els seus seguidors com a agraïment a 25 anys de rock, suor i llàgrimes, un doble disc (triple en vinil) on repassen el seu cançoner en clau acústica, un format on es saben moure a la perfecció. Si això és el que hi ha ho haurem d'acceptar encara que jo m'hauria estimat més un nou disc o, posats a demanar, que no es separessin mai més!

Des que en vaig veure el vídeo el vaig voler penjar

Què us he de dir ara? El disc està molt bé. En la superfície pot semblar que algunes cançons no s'aparten massa de la seva versió original ja que ja eren acústiques quan es van editar, però és molt interessant escoltar com han crescut amb el temps, com les reinterpreta la banda tans anys després i especialment com les adapta Luther Dickinson a la seva manera de tocar. Si alguna cosa podem criticar del disc és la difícil elecció de cançons. Algunes són molt obvies com She Talks To Angels, Bad Luck Blue Eyes Goodbye, A Thorn In My Pride (de sempre una de les meves preferides) o el trio amoricà Ballad In Urgency, Nonfiction i Wiser Time. Altres passen de l'electricitat a la caixa de ressonància com Jealous Again o Remedy. Aplaudeixo la inclusió dels quatre temes de Three Snakes And One Charm (1996) un disc que sona millor cada dia que l'escolto. De By Your Side (1999) només es cola Welcome To The Good Times i de Lions (2001) sí que haurien pogut escollir alguna altra que no fos Soul Singing (Miracle To Me o No Use Lying haurien estat grans eleccions). No hi ha res de Warpaint (2008) o Before The Frost (2009), no ha passat prou temps per a ser reinterpretades, imagino. Suposo que cadascú de nosaltres hauria fet una tria diferent així que el llistat que jo faria seria tan bo com el vostre o com el seu mateix. El regal més gran que ens fan és, no obstant, una emocionant versió del She de Gram Parsons. Espero que no s'estiguin d'històries i tornin aviat a juntar-se i a escriure noves cançons. Els demés no ho sé, però jo els necessito.

No són ni els Black Crowes ni el Gram Parsons, ja ho sé, però potser algú de fora s'empassa l'ham!

The Sword - Warp Riders (2010)

Quan vaig crear el blog una de les intencions més clares i fermes que tenia era parlar de The Sword. En aquesta vida és important traçar un pla i seguir-lo (stick to the plan, man). La impaciència és el millor aliat a l'hora d'engegar un pla als collons. Tantes hores de maquinacions, tans fils estirats amuny i avall, dreta i esquerra... no es pot malbaratar tot per una decisió precipitada. Jo he esperat el moment i per fi el moment ha arribat: un any i mig després de la creació del blog aquí arriba la merescuda entrada a una de les millors bandes des que els déus van crear la guitarra, THE SWORD!!!!

Realment es tracta d'un grup sorprenentment bastant desconegut fins i tot en el gueto del rock. Així que el primer que hauria de fer és descriure com sonen. A veure com ho faig, a què sona l'impacte d'una destral esberlant un cap per la meitat? Com sona el tall maldestre d'una espasa amputant un braç? Com sonen els esquitxos de sang lliscant cara avall? Doncs així sonen The Sword. Els seus dos primers àlbums, Age Of Winters (2006) i  Gods Of The Earth (2008), són dos obres mestres a l'abast només d'éssers parits per divinitats llargament oblidades, dos epopeies que es cantaran quan la dona i l'home (xarrupampolles.com recolza la igualtat de gèneres per sobre de qualsevol creença política i religiosa), la papallona i el mamut, el blat i la ginesta, hagin desaparegut de la faç de la terra, dos odes místiques que ja existien abans d'ésser creades per aquests quatre enviats d'Austin (pronunciat ostin). Quan dos conceptes tan sagrats com heavy metal i rock 70s es donen la mà els mars es separen, les deus brollen sang i del cel plouen cendres daurades que tenyeixen d'or la mediocritat total i mortal.

Collons com pesa la puta destral!!

Després del totxo que us acabo de fotre entendreu que esperava el nou disc amb les ganes d'un fan d'U2 (no, a U2 no li toca negreta) fent cua 17 hores per comprar una entrada. Quan fa unes setmanes es va editar el primer single, Tres Brujas, i es va fer públic el títol i portada del disc a més d'un l'hi van caure els collons a terra. Aquests no eren The Sword!! Ai las! Ara les guitarres sonaven a guitarra i no a destrals, llances i escuts repicant contra carn humana!!! I l'emblema!!! Havien canviat la tipografia del nom del grup!! Traïdors!!

Això és un emblema i el demés és cagarel·la

Res, no patiu, The Sword no són Metallica (almenys de moment). És cert que no sonen tan bruts ni tan setantes com abans (i és una llàstima), és cert que hi ha un tema (Night City) que haurien pogut cedir al Nicke Royale com a hit per al seu nou disc i també és cert que el nou emblema no mola tant com l'original, però el més important, el concepte musical, roman intacte. De fet, aquesta nova producció més polida i moderna els pot apropar a més gent que fins ara no els hi havia parat l'orella, la qual cosa tots sabem que no té perquè ser positiva. El disc surt el proper dia 24. Jo ja he encomanat la meva còpia, en vinil, per descomptat.

No em canso d'escoltar After All de BLUES & LASERS

Em falta temps per escriure tot el que m'agradaria al blog, els dies són massa curts i em porta molt temps escriure un text. El plantejo, em documento, començo, l'estructuro, el re-estructturo, busco al diccionari... sóc un perfeccionista, encara que no es noti massa en el resultat final :) Per exemple, ja fa una setmana que a estones estic perfilant una entrada del Croweology  (2010) dels Black Crowes, espero que la pugueu llegir abans que es tornin a juntar...

Per això m'he inventat aquesta secció, per poder parlar ràpidament, sense pensar massa, de grups que trobo interessants a través de cançons d'aquelles que et ballen pel cap una bona temporada i que cada cop que les escoltes penses, collons, quina cançó més bona!

Doncs això, sempre que l'mp3 la tria obro una ampolla de cava. Llarga, malenconiosa (aquesta l'he hagut de buscar al diccionari), amb un regust al Neil Young més clàssic i també una mica als My Morning Jacket, aquesta tonada de Blues & Lasers es pot trobar al seu disc de debut After All We're Only Human (2010) (el company sanfreebird72 en va fer un escrit aquí). La resta del disc conté peces interessants encara que de moment cap m'ha tocat tant com la protagonista del dia. A la seva web el primer que et trobes és precisament la lletra de la cançó la qual us deixo aquí davall, ja que s'agermana perfectament amb l'esperit de la cançó.

DO YOU/ DO YOU KNOW THE TRUTH
ABOUT THIS GAME/ THAT WE'VE BEEN PLAYING?
IS IT TIME/  FOR SOME PIECE OF MIND
ARE YOU ON YOU'RE KNEES/ HIGH OR PRAYING?

I KNOW/ YOU KNOW/ WE KNOW/ IT'S ALL GOING DOWN.
SO STAND ON THE SUN YOU SEEM TO BE LOSING
COME ON LET'S GO IT'S TIME TO GET MOVING/ COME ON LET'S GO IT'S TIME TO GET MOVING
COME ON LET'S GO/  COME ON LET'S GO!!!

AHHH, EVERYBODY DIES.
JUST LOOK INTO THEIR EYES
TO SEE WHAT THEY BELIEVE IN.
HEY, WE WAKE UP EVERYDAY
LIKE EVERYTHING'S OK.  AFTER ALL WE'RE ONLY HUMAN.


WHEN YOU WAKE/ DOES YOUR BODY ACHE
OR IS THERE NOTHING AT ALL/ THAT YOU BELIEVE IN?
STEP OUTSIDE/ DOES IT HURT TO TRY?
DO YOU HIDE YOUR FACE/ SO NO ONE SEE'S IN?

I KNOW/ YOU KNOW/ WE KNOW/ IT'S ALL GOING DOWN.
SO STAND ON THE SUN YOU SEEM TO BE LOSING.
COME ON LET'S GO IT'S TIME TO GET MOVING/ COME ON LET'S GO IT'S TIME TO GET MOVING.
COME ON LET'S GO/ COME ON LET'S GO/ COME ON LET'S GO/ COME ON LET'S GO!!!

AHHH, EVERYBODY DIES.
JUST LOOK INTO THEIR EYES
TO SEE WHAT THEY BELIEVE IN.
HEY, WE WAKE UP EVERYDAY
LIKE EVERYTHING'S OK, AFTER ALL WE'RE ONLY HUMAN

2010, what's up???

El 2010 avança implacable deixant bons discs a mesura que passen els dies. En comento quatre que m'estan agradant molt.

Dirty Sweet - American Spiritual

Fa temps que ho dic, el rock setantes, el rock de veritat, està tornant. Només cal veure el creixent nombre de formacions joves que rendeixen tribut directament o indirecta a les grans bandes d'aquella època daurada del rock, com per exemple Stone Axe, Parlor Mob, The Muggs, The Sword o Wolfmother, totes elles molt recomanables, per cert. Dirty Sweet és una altra banda que es suma aquesta mena de revival on els riffs i solos de guitarra es donen la mà amb excel·lents melodies, grans cantants i bones composicions. Aquests cinc melenuts de San Diego ja van editar un bon disc de debut el passat 2008, Of Monarchs And Beggars, al que dissortadament no vaig fer massa cas. Aquesta vegada, però, no els he pogut ignorar. Qualsevol cançó que feu sonar d'American Spiritual us ha de cridar l'atenció, us sonarà a glòria. Han passat de gira per aquí però jo encara no els havia acabat de descobrir, llàstima, perquè es veu que en directe sonen tan o millor que en disc. Us deixo amb aquesta versió acústica d'American Spiritual, tema que tanca magistralment l'homònim disc, encara que a l'edició en vinil hi ha un tema extra (Baby I Need You) i per tant, Amercian Spiritual no és el darrer però...

Band Of Horses - Infinite Arms
Estava un dia a Revolver buscant música per comprar i em va cridar l'atenció un grup que sonava de fons. Què és això que sona? Li vaig preguntar a un treballador de la botiga que passava per allí. I sense dir res va posar la mà a la cubeta de vinils que tenia just al costat i me'n va treure un. Band Of Horses era el grup i Cease To Begin (2007) el nom de l'àlbum. Com que era barat me'l vaig comprar. Quan era a casa i el vaig posar vaig confirmar que m'agradava força i li vaig preguntar a la Neus si a ella li agradava també. No recordo si em va dir que sí o que no però sí recordo que em va dir que no feia per mi... i potser tenia raó, però què voleu que us digui, em perd una bona melodia! I de bones melodies Band Of Horses en van farcits. Infinite Arms és el seu nou treball on continuen evolucionant el seu so cap a llocs encara indefinits deixant el camí sembrat, això sí, de grans melodies, fàcils si voleu, empalagoses, a estones una mica, però amb uns jocs vocals que, de moment, em continuen convencent.

Penjo un videoclip curiós d'una cançó de Cease To Begin, No One's Gonna Love You i enganxo també davall un comentari deixat per un tal XaviersAutumn al youtube sobre aquesta cançó.

This song makes me sad and happy at the same time.. The sad memory is that my girlfriend and I broke up, and then a couple weeks later she sent me this video through Yahoo Messenger while I was away. I listened to it and realized how much we actually love and need each other, it slapped me in the head and brought back the great memories and true deep feelings I had, the happy part is we're now getting married! I thank the Band Of Horses for writing such a song that changed my life.. =)

Bravo!!! ;) A veure quant dura el matrimoni...

Glyder - Yesterday, Today And Tomorrow
El retorn dels setantes és un fet palès com he comentat abans. Ara bé, el que no veig tan clar és un retorn als... vuitantes? Aquesta és la sensació que tinc quan escolto el nou disc dels irlandesos Glyder, Yesterday, Today and Tomorrow, títol que resumeix perfectament el disc, pasat, present i futur, tot en una mateixa col·lecció de cançons. El meu interés en la banda va començar el mateix instant d'escoltar el seu EP Weather The Storm (2008). Cinc cançons només, però quines cançons! Brewin Up A Storm i Love Never Dies van estar sonant continuament al meu reproductor durant, almenys, un mes seguit. Havia escoltat els seus dos primers discs, Glyder (2005) i Playground For Life (2007) (bestial inici amb Gamblers Blues) però no m'havien impressionat pas tant com aquest EP, encara que els trets característics de la banda ja s'hi poden trobar, amor pel rock clàssic i una veu (Tony Cullen) d'aquelles que n'hi ha poques, no per la seva singularitat (les similituts amb el gran Ian Astbury són evidents) sinó pel seu carisma. En aquest Yesterday, Today and Tomorrow hi ha les cançons, la veu, els riffs i uns deliciosos teclats mega-vuitantes que li donen el toc necessari per fer-ne un disc irresistible. Cada setmana tinc una cançó preferida. Si la setmana passada era Innocent Eyes (em puc imaginar sense problemes a mi mateix i als meus amics 15 anys enrera quedant-nos sense veu cantant-la abraçats, birra en mà, cada cop que la posen al pub), aquesta setmana és That Line, beneïda no només per Ian Astbury sinó per Billy Duffy també. La setmana següent serà The Bitter End? O potser One Of Us?

No he trobat videoclips al youtube així que penjaré aquesta versió potser excessivament despullada de That Line (I els teclats? On són els teclats????) que van enregistrar per Balcony TV, un invent freak de internet que acabo de descobrir i al que tampoc penso fer massa cas veient la llista d'artistes convidats.

The Black Keys - Brothers
Pel final deixo aquesta meravella que ens han regalat Dan Auerbach i Patrick Carney, o sigui, The Black Keys. Ho tenien francament difícil per superar Attack & Release (2008), un disc sòlid com un meteorit abans d'entrar a l'atmosfera. I alguns dubtes havien sorgit després de l'experiment Blakroc (2009). De moment, però, la credibilitat del duo d'Ohio roman intacta. Brothers és, segons paraules d'Auerbach, el disc que sempre havien volgut fer però que fins ara no havien gosat. I té raó, Brothers és un disc de The Black Keys l'any 2010, no l'haurien pogut fer si Auerbach no hagués editat el seu excepcional Keep It Hid (2009) o els dos no haguessin viscut l'experiència Blakroc. Els aires soul prenen un protagonisme eminent en aquest Brothers en temes com Never Give You Up o I'm Not The One. Peces com These Days haurien encaixat perfectament dins Keep It Hid. La piscodèlia també troba el seu espai a The Only One. Tot, per descomptat, impregnat de les atmosferes marca de la casa que Auerbach i Carney porten desenvolupant junts uns quants anys ja al capdavant de The Black Keys. Un disc per perdre-s'hi i no tornar.

Videoclip d'un single de Brothers, Tighten Up.

No em puc resistir de penjar aquest salvatge I Got Mine, de l'anterior Attack & Release en directe des del programa de David Letterman (els primers 5 o 6 segons no es veuen massa bé, després sí).

El planeta contraataca

Avui m'ha passat una cosa estranyíssima. He anat a lligar la bossa de la brossa orgànica per llençar-la al sortir de casa i quan he aixecat la tapa del cubell marró una massa pudent i llefiscosa de brossa mig descomposada ha sortit silenciosament però ràpida i desesperada disparada amb força cap amunt amb clara intenció d'atacar-me i fer-me mal. Per sort, els reflexes han respost i fent un salt enrera amb forces extretes d'un crit poc masculí he pogut esquivar l'embit. No sé pas com seguidament he tingut l'esma d'abalançar-me sobre la tapa quan la massa putrefacta de deixalla orgànica tornava a l'interior com una molla després d'ésser estirada al màxim, però el cas és que amb les dues mans he tancat la tapa amb força i fent una giragonça de tot menys ortodoxa m'hi he sentat a sobre per impedir qualsevol intent de contraatac. Durant una bona estona he estat esperant una nova embestida però passaven els minuts i res no passava. Això m'ha permés tranquilitzar-me una mica i reflexionar sobre tot plegat. El primer que m'ha passat pel cap ha estat una sensació d'haver estat traït. Des del primer moment a casa vam tenir clar que havíem de reciclar. El planeta Terra ens ha proporcionat una superfície on viure, una atmosfera carregada d'oxigen per respirar, aigua per beure i aliments a dojo i els humans l'únic que fem és fer-ho tot malbé. Ja era hora de prendre consciència i pas a pas revertir aquesta lamentable situació per intentar fer de la nostra breu estada al planeta quelcom menys traumàtic per a ell. Com deia el Capità Enciam, "els petits canvis són poderosos" i separar la deixalla domèstica de la resta semblava un bon inici. Ara però, de sobte, em veia atacat a la meva pròpia cuina per una amalgama desfigurada de restes orgàniques. Així em pagava la mare natura el meu gest noble i pacificador? Amb un atac a traïció? D'acord que potser de vegades no acabem d'encertar què va a cada cubell i què no i també és veritat que tot sovint hem bromejat sobre la possibilitat que la brossa orgànica prengui vida pròpia i marxi de casa caminant degut al llarg temps que de tant en tant està fermentant mentre reposa i espera a ser llençada, engendrant mentrestant corpuscles olorosos fètids i marejants que emanen del cubell cada cop que és obert per embutir-hi encara més restes, però estic segur que tot i així estem molt per sobre de la mitjana pel que fa a cura i estima al medi ambient. Hauria pogut trobar el collons de planeta alguna altra víctima que s'ho mereixés més que no pas jo. En fi, per molt que em lamentés no arreglaria res, el que havia de fer era pensar una solució i ràpid, a les set tenia pista reservada per jugar a esquaix i sempre m'ha sabut greu fer esperar els companys de pista. Tot i així, la imatge de l'atac no parava de donar tombs dins el cervell, pertorvant-me, impedint-me pensar amb claredat. Només feia que donar voltes sobre el mateix, per què a mi? I per què allò? Mentre rumiava totes aquestes cabòries el meu subconscient havia anat formant una imatge del meu atacant, una massa no exempta de certa personalitat conferida per un rostre mig definit per uns pinyols d'oliva negra que li feien d'ulls i un grapat de grans de blat de moro passats, mal alineats, que volien passar per ser les dents d'una boca amb gana de venjança. Era clar que no tenia pas ganes de tornar a veure-li la "cara" a aquella cosa i per tant he decidit que el millor que podia fer era llençar-ho tot a les escombraries, cubell inclós. Com que tenia por d'un nou contraatac he pensat en no aixecar el cul de la tapa i desplaçar-me arrossegant el cubell per tota la casa. Ara bé, què faria quan arribés a la porta de casa? Sortiria al replà com si res? Baixaria per l'ascensor? I si em topava amb algun veí? A més, donat el cas que arribés a baixar per l'ascensor amb èxit... no podia pas sortir al carrer sentat sobre un cubell de deixalles! No, no, no. M'havia d'arriscar, havia d'aixecar el cul a poc a poc i veure què passava, estant alerta per tornar a deixar-lo anar amb tot la meva força al menor indici de contraatac. I així ho he fet. M'he aixecat a càmera lenta, tremolant, suant, i m'he posat dret, amb el cubell darrera meu, expectant, nerviós. Durant una estona que s'ha fet eterna he esperat algun tipus de reacció per part de la brossa rebotada però res ha succeït. He esperat més i tampoc, cap senyal d'alarma. Al final m'he decidit, m'he girat, he agafat el cubell per la nansa i a ritme de processó de Setmana Santa m'he dirigit cap a la porta (al loro!!). La baixada amb l'ascensor ha estat especialment dura, en ma vida havia suat tant, ni jugant a esquaix a 40 ºC de temperatura. La patacada de calor al sortir al carrer m'hauria acabat de rematar si no hagués estat tan concentrat en la meva missió, desfer-me d'aquell cubell d'una vegada per totes. Quan he arribat al contenidor m'he adonat que el cubell no passava pel forat! Maleït sia! L'he deixat a terra a la voreta guanyant-me una mirada de rebuig d'una senyora gran que passava pel costat i m'he allunyat d'allí tan de pressa com he pogut. Després d'això no sé si continuar reciclant o no. La revolució dels petits gestos ha començat. Ja mai més ningú  podrà obrir un cubell de deixalla tranquil.

Alice In Chains - 06/07/2010 - Razzmatazz 1, Barcelona

La ressaca californiana ha durat dies. Després de bones intencions i encara més bons motius (Azkena 2010, Chris Isaak a Barcelona) per fer algun post per fi he trobat l'excusa perfecta per tornar a seure davant l'ordinador i teclejar una mica. I encara que arribi amb una mica de retard (per si no us en havíeu adonat, aquest no és precisament un blog d'actualitat) aquí us deixo les meves impressions del concert d'Alice In Chains que vaig viure tot just fa una setmana.

Alice In Chains s. XXI: Mike Inez, Jerry Cantrell, Sean Kinney, William Duvall

Tot lliga, Alice In Chains van editar el millor disc de l'any passat (ho continuo pensant) i sembla que també hauran estat protagonistes d'un dels millors concerts d'aquest any 2010. Ja vaig ser a l'anterior visita de la banda a la mateixa sala, no sé si fa tres o quatre anys, però aquest cop les sensacions van ser molt diferents. Aquella gira tenia un to clarament nostàlgic, suposava la reunió de la banda bastants anys després de la mort de Layne Staley i per als que no vam tenir l'oportunitat de veure als Alice en directe al seu moment, és a dir, com a mínim el 99'9 % del públic, suposava la primera ocasió de gaudir en directe de l'espetacular llegat musical de la banda de Seattle. Ara bé, si us he de ser sincer, no guardo excessius records d'aquell concert. Recordo que em va fer molta il·lusió veure a en Jerry Cantrell davant meu interpretant tot aquell grapat de cançons que tantes i tantes vegades havia escoltat. Recordo la sensació de pensar que William Duvall era un bon cantant però que no era Layne Staley, quina obvietat!! Se'm fa estrany recordar tan poc d'un concert que teòricament hauria d'haver emmagatzemat gelosament al meu disc dur. El factor diferencial entre aquella gira i l'actual té un nom, Black Gives Way To Blue. En ma vida hauria imaginat que el retorn d'Alice In Chains fos tan espectacular. Recordo perfectament quan vaig escoltar-lo, recelós, per primera vegada fa gairebé un any a l'mp3. La desconfiança tenia una base prou sòlida, la idea d'un nou disc d'Alice In Chains sense Layne no tenia massa sentit sobre el paper però com ja vaig explicar aquí mateix fa uns quants mesos el resultat em va sorprendre molt positivament.

I bé, m'assabento de la gira i automàticament comença un compte enrera que finalitza en el moment que Sean Kinney, Mike Inez, William Duvall i Jerry Cantrell pugen a l'escenari de Razzmatazz i aquest darrer comença a tocar l'estremidor inici d'All Secrets Known iniciant així a un concert que, aquesta vegada sí, quedarà gravat en la meva memòria durant molts anys. La banda va estar fantàstica, esperonada en tot moment per l'excel·lent resposta del públic (Jerry Cantrell va agrair explícitament el fet de tocar per fi per "la seva gent" després de tants festivals). William Duvall es va mostrar completament integrat en el sí de la banda deixant clar que ell és el quart membre d'Alice In Chains, lluny d'aquella sensació del primer concert en el que el vaig veure com un substitut de Layne. I el repertori, quin repertori!! Durant l'hora i tres quarts de concert van caure quatre temes de Facelift (1990), set (set!!!) de Dirt (1992), dos de Jar Of Flies (1994), (només) un d'Alice In Chains (1995) i sis de Black Gives Way To Blue (2009), aquests darrers amb una resposta espectacular per part del públic.

Check My Brain va ser una de les noves cançons més aclamades

Amb discs com Black Gives Way To Blue i concerts com el de dimarts passat, Alice In Chains tenen corda per molts anys. Gràcies Jerry!!!

California Crossing (i V): Recull fotogràfic

Us deixo aquí un recull final de fotografies del viatge que ens ha portat a recórrer 1200 milles per  l'estat de California (amb permís de Las Vegas, NV). No espereu trobar-hi les típiques fotografies del Golden Gate, dels casinos de Las Vegas o les estrelles al paviment de Hollywood Blvd., aquestes qualsevol pot trobar-les arreu i molt més ben fetes que les meves, aquest és un recull personal Xarrupampolles style.

Flower Power in San Francisco

 Algú s'ho acabava de passar pipa als WC

públics d'Alamo Square de Frisco

Una fàbrica clandestina de... fortune cookies!!!!

Aquests xinesos sí que saben com passar-ho bé

  

L'assortit de "begudes" és espectacular

  

 

Així com el de cerveses... quina enveja

 

 ¿¿¿??? He dit que cap fotografia del Golden Gate!!!!!

Encara discutim si això és una planta o un bolet

Neverending Sequoia

Nosaltres la vam fer en sentit sud

 

 Núvol crepuscular a Lone Pine

 And you can't find love on Locust Street

but you can hear the sunrise crying

Carreteres interminables a Death Valley

 

Textures desèrtiques, Death Valley Inc.

 

 La calor fa veure coses estranyes

 

Al loro!! No hase falta desir nada más

 

Aquest és l'aspecte que tindrà el fons marí el dia que s'eixugui el mar

i ens en anem tots a prendre pel sac, per pesats

 

N'hi ha que es queixen per vici...

 La distància més curta entre dos punts és una recta

 Per aquí a prop deu jeure Nicky Santoro

Generation Kill

In memoriam

 The Action Is Go!!! (Venice Beach)

És cert, hi ha molt freaky a Venice

I per acabar, tal com vaig prometre... recopilació culinària!!!! Vigileu no us esquitxi el colesterol.

Bon profit!!!

Mushroom quiche

Eggs Benedict!!!

Pork, pickles and bacon sandwich

Caersar's Salad

No només de carn viu l'home (però quasi!!)

Scrambled eggs with bacon per començar bé el dia

Half rack BBQ ribs (imagineu-ho sense el half)

Hot doggin'!!!!

Un frugal Philly Steak Sandwich (lo del fons són patates, no calamars!!!)

Avocado and bacon cheeseburger (amb més patates recargolades)

Ostrich burger!!!! (o sigui, de carn d'estruç)

Acompanyada d'un nutririu bol de baked beans