Fa poc he pogut veure
Runnin' Down A Dream, el documental de 4 hores de duració sobre la història de
Tom Petty and The Heartbreakers dirigit per
Peter Bogdanovich. És un document impressionant i imprescindible per tot aquell que estimi la música d'en
Tom. A més m'ha convertit en més fan seu del que ja era, si és que tal cosa és possible. Gràcies al documental entenc molt millor qui és en
Tom Petty i com i, sobretot, per què, ha arribat a ser on és. Poseu-vos còmodes, aneu fent sonar els vídeos que he anat penjant i prepareu-vos per la xapa més gran que he fotut mai en aquest blog.
Ara que s'atansa el Nadal posa'l a la teva carta als Reis! També disponible en Blu-Ray!
Tom Petty
Músics amb talent per compondre cançons n'hi ha molts més dels que arriben a ser famosos i és que només amb talent musical no construeixes una carrera llarga i productiva com la d'en
Petty, hi ha altres qualitats tan o més valuoses. El cas d'en
Tom Petty és un d'aquells on la sensibilitat musical (la facilitat d'en
Petty a l'hora de compondre clàssics queda fora de discussió) va acompanyada d'altres qualitats, com ara l'oportunisme, en el sentit de saber aprofitar les oportunitats, i, per sobre de qualsevol altra, una determinació de ferro que al llarg de la seva carrera l'ha col·locat en alguna situació delicada, com ara el judici contra MCA pels drets de les seves cançons, però que l'ha ajudat a sortir-ne reforçat de moltes altres. Al llarg del metratge hi ha ocasions en què és inevitable pensar que potser tira massa pel dret, però totes les decisions que ha hagut de prendre al larg de la seva vida li han donat una carrera de més de 30 anys d'èxits on l'episodi final encara està per escriure. Una decisó és o no difícil en funció de la claredat d'idees i en
Petty ho sembla haver tingut sempre tot molt clar, com quan es queda la cançó
Insider per a ell encara que inicialment l'havia escrit per la
Stevie Nicks, o quan força la situació poc a poc per acabar prescindint de
Stan Lynch després de 19 anys a les baquetes dels
Heartbreakers o quan li pren
Howie Epstein a
Del Shannon mentres li produïa un disc. Decisions difícils sobre el paper, sí, però que al final han estat pel benefici de la seva carrera i, de passada, el nostre gaudi.
La preciosa Angel Dream filmada al Fillmore de San Francisco l'any 1999
The Heartbreakers
Què hauria estat d'en
Tom Petty sense
The Heartbreakers? Ni de bon tros el que és ara, segurament, i ell ho sap. La química que ha existit entre
The Heartbreakers i en
Tom Petty els converteix en molt més que una simple banda d'acompanyament i si es diuen així,
Tom Petty and The Heartbreakers i no
Mudcrutch, és perquè la primera discogràfica que els va fitxar volien que en
Petty fos l'estrella, una idea que en un principi no agradava gens al mateix
Petty. Sembla que amb més de 30 anys d'història molts haurien de ser els membres dels
Heartbreakers que hagin passat per la banda però res més lluny de la realitat. A la bateria hi han estat el
Stan Lynch (1976-1994) i el
Steve Ferrone (1994-...). Pel baix han passat
Ron Blair (1976-1982, 2002-...) i
Howie Epstein (1982-2002), en pau descansi. L'any 1991 es va unir als
Heartbreakers el
Scott Thurston tocant la guitarra, l'harmònica, els teclats, l'ukelele, el que faci falta i fent també segones veus. Pel final em deixo l'ànima dels
Heartbreakers, els dos únics membres que han estat sempre allí, des d'abans dels
Heartbreakers fins i tot, des de
Mudcrutch, parlo d'en
Mike Campbell a la guitarra (s'ha dit moltes vegades i ara encara es tornarà a dir, quan es fan llistes sobre fletxes de la guitarra sempre es deixen injustament en
Mike) i
Benmont Tench, el millor teclista viu? Segurament. Es pregunta en
Tom Petty quan parla sobre els inicis, meravellat per la seva increïble sort, quines possibilitats tenia quan buscava gent per formar una banda al seu Gainsville natal de trobar-se a dos músics tan talentosos com
Campbell i
Tench i que a més vulguessin fer la mateixa música que ell volia fer.
Petty no es va separar d'en
Mike Campbell ni quan es va llençar en solitari a
Full Moon Fever (1989) en una altra d'aquelles decisions controvertides que li haurien pogut costar molt cares. Els dos junts han co-escrit molts dels clàssics de la seva carrera. Cal destacar també les grans segones veus que en
Petty va trobar primer en
Stan Lynch, després en
Howie Epstein i actualment en
Scott Thurston.
Genials les mirades de complicitat entre Tom i els Heartbreakers
La música
El documental també m'ha donat una nova perspectiva de la carrera d'en
Tom Petty and The Heartbreakers. Es basa en l'existència de tres etapes prou delimitades. La primera va des de
Tom Petty and The Heartbreakers (1976) fins a
Let Me Up (I've Had Enough) (1987). La il·lusió dels inicis, el rock, l'energia, la fama, la consolidació d'un so... són els trets característics d'aquest període.
Quan la tocaven aquí encara no l'havien editat
Però amb
Let Me Up (l'àlbum del que menys orgullós es sent en
Tom i mira que és un bon disc) van arribar a un punt que semblava que la moto perdia gas. Just llavors van aparèixer
Bob Dylan,
Jeff Lynne,
George Harrison i
Roy Orbison que junt amb en
Tom van formar
The Travelling Wilburys. En
Tom recorda impactat com de sobte es trobava en una mateixa habitació escrivint cançons amb quatre dels seus ídols i com en va arribar a aprendre de tots ells. El següent pas de la seva carrera va ser agafar en
Jeff Lynne com a productor i en
Mike Campbell com a mà dreta per parir el que hauria de ser el seu primer disc en solitari (encara que tots els
Heartbreakers hi acabessin tocant), l'extraordinari
Full Moon Fever (1989), donant inici així a una segona etapa on la melodia i les harmonies vocals roben el protagonisme a l'energia i l'espontaneïtat dels inicis assolint un nou equilibri que produeix discs tan fantàstics com l'esmentat
Full Moon Fever,
Wildflowers (1994) o
Echo (1999). Curiosament, al seu moment la companyia discogràfica tenia dubtes sobre la viabilitat de
Full Moon Fever, deien que era un disc una mica vague i que no sonava com els
Heartbreakers de sempre. Va acabar venent milions de còpies i va ampliar la quantitat de clàssics com cap disc ho havia fet des de
Damn The Torpedoes (1979).
Sense paraules...
I la tercera etapa? Doncs acaba de començar amb
Mojo (2010).
Mojo és un disc com cap altre a la carrera de
Tom Petty and The Heartbreakers, com en el seu moment va ser
Full Moon Fever, i representa, igual que aquell, un punt d'inflexió. Les melodies han deixat de tenir el protagonisme absolut, les cançons immediates de tres minuts ja no hi són i en el seu lloc trobem cançons més llargues, treballades, més
bluesy, sense el ganxo inicial però amb la profunditat final.
Mojo és d'aquells discs que costa apreciar al seu moment però que acaben calant a poc a poc. El temps dirà si és realment l'inici d'una nova etapa o es tracta d'un parèntesi dins l'anterior.
Em moria de ganes de penjar aquest vídeo. Segur que ja l'heu vist però, a que mola tornar-lo a mirar?
No voldria acabar aquest totxo sense fer una nova reflexió sobre el concert de
Tom Petty and The Heartbreakers que vaig tenir la sort de poder veure el passat 5 de juny a Oakland, Califòrnia. De vegades hom cau en la temptació de pensar que els artistes ens deuen quelcom a nosaltres, els fans, que els donem de menjar (això quan la gent comprava discs, és clar) i que els fem qui són. Pobres il·lusos. Ni comprant tots els discs d'en
Tom Petty que trobi demà a les botigues de Barcelona seré capaç de tornar-li un miserable 0,1 % de tot el que m'ha donat ell a través de la seva música. Amb el concert em sento de manera semblant. Em sento increïblement afortunat d'haver tingut l'oportunitat d'agrair-li tot el que ha fet per la música i per la gent que en vivim, no econòmicament però sí espiritual, i de passar a formar part de la seva història: dins l'eixordidora allau d'aplaudiments i crits de joia entre cançó i cançó, els meus eren uns més, però hi eren.
Dedicat a en Howie Epstein (1955 - 2003)
