Torna el casset!!!

Fa un temps vaig llegir una frase al blog de Ethan Miller, ànima dels recomanables Howlin' Rain, que m'ha fet ballar el cap des d'aleshores: analog cassette is without a doubt the best sonic format for killer riffs and dirty lost heavy jams. Immediatament vaig pensar, el malparit potser no va faltat de raó. És innegable que el casset  sobresurt per sobre els demés formats físics a l'hora de reproduir sons bruts i espessos per culpa de l'excel·lent obertura de so del vinil i l'excéssiu intent de perfecció del compacte. D'altra banda, si hi ha algú qualificat per dir una frase com aquella és Ethan Miller, doctorat honoris causa en distorsió, muralles sòniques i viatges sense retorn al més enllà del soroll amb la seva anterior banda, Comets On Fire. 

Si Ethan Miller arriba a continuar uns anys més al capdavant de Comets On Fire hauria acabat perdent l'oremus

Així que servidor, sempre àvid d'aprendre de gent que en sap més que ell,  ha decidit adquirir un reproductor de casset per les següents raons:

• Rendir tribut a les produccions fosques i/o deficients que no lluexien ni en compacte ni, en menor mesura, en vinil.
• Viatjar en el temps reescoltant els centenars de cintes de casset acumulades durant la meva adolescència. He donat un cop d'ull ràpid a una caixa de cartró polsosa plena a vessar de cintes i ja he detectat alguns àlbums que no tinc en cap altre format i que, per tant, fa anys i panys que no escolto.
• Ser capaç d'escoltar per fi les cintes de casset que hi ha a les Collector's Edition de Ten 1990-1992 i Vs. & Vitalogy 1993-1995 de Pearl Jam!!! 

 He de reconéixer que aquesta darrera ha estat una de les principals motivacions. A la primera de les caixes, la del Ten, hi ha una rèplica de la cinta de casset que Eddie Vedder va tornar a Stone Gossard i Jeff Ament amb les demos de Alive, Once i Footsteps (qua havia rebut per mitjà del seu amic Jack Irons, en aquell temps bateria de Red Hot Chili Peppers i futur bateria de Pearl Jam) amb la seva veu enregistrada a sobre. Aquesta gravació va ser la que va motivar Gossard i Ament a trucar al desconegut Eddie Vedder per a que viatgés a Seattle per provar junts. La resta és història. A la caixa de Vs. i Vitalogy hi ha una cinta que conté més d'una hora de Self Pollution Radio, una original idea que Vedder & Co. van portar a terme l'any 1995. Des del garatge d'en Vedder ell i uns quants amics més es van dedicar a punxar cançons tan de Pearl Jam com d'altres bandes, rebre trucades de fans, fer algunes petites jams... i ho van deixar emetre per qualsevol emisora de ràdio que volgués. Son unes gravacions bastant difícils de trobar avui en dia. 

I ara arriba el moment que estàveu esperant. Senyores i senyors... la màquina de matar!!!!!!

Amb regalet on top. Merci Domènec!!!

A l'embolcall de la cinta encara hi havia enganxat el preu al que es va intentar vendre al seu dia: 1850 pta!!!!! Caríssima!!! Aquesta és un altre avantatge del casset: les que encara es conserven de temps pretèrits, les noves, les que sonen bé, estan tirades de preu!!! Al loro!!!

Ghost - Opus Eponymus (2010)

Dels països escandinaus no paren de sorgir bandes interessants que abarquen diferents estils dins el rock: del rock sureny de Hellsingland Underground al Black Power Pop Metal de la banda que ens ocupa, Ghost. Opus Eponymus és el disc de debut d'aquests suecs i va ser editat a finals de l'any passat a Europa i aquest 2011 als Estats Units on el proper 1 de juny hi faran el seu primer concert a Nova York. En aquest temps Ghost han esdevingut una banda de moda en alguns cercles a internet. I sempre que hi ha una banda que aixeca molta pols en poc temps, ja n'hi ha que arrufen les celles en senyal de desconfiança.

Què tenen Ghost per haver aixecat aquetes expectatives? En primer lloc la seva proposta musical de marcat caràcter retro basada en ritmes i riffs provinents dels inicis del rock dur, del heavy metal més clàssic. Fins aquí tot correcte. La part sorprenent arriba amb la veu, neta i brillant, i les melodies vocals, d'una delicadesa i bellesa poc usuals en el gènere (tot i que cal destacar que Ghost no és ni de bon tros la primera banda que barreja els dos conceptes). La perfecció de la comunió assoleix el súmmum en cançons com Ritual i Elizabeth, amb ritmes marcats i amenaçadors en les estrofes i melodies celestials que ratllen la perfecció en les tornades. A destacar també la peça instrumental amb la que acaba el disc, Genesis, on es fa palesa la riquesa musical i varietat d'influències de la banda. La producció, molt neta i clara, junt amb les esmentades melodies, ajuden a assimilar ràpidament unes cançons amb potencial per sortir del reduit cercle que per naturalesa els hi correspondria i és que, com he llegit a internet, Ghost podrien agradar als vostres pares! L'altra part important i clau per entendre la ràpida projecció del grup és l'embolcall: les lletres satàniques, els vestits de monjos i bisbe (o papa) que llueixen en directe els músics i cantant del grup, la portada del disc... tot plegat fa de Ghost una banda que desperta la curiositat de qualsevol que estigui mínimament interessat en el rock que es fa avui en dia.

Us deixo amb un parell de cançons per a que us convertiu a la fe de Ghost i Opus Eponymus!!

Ritual en directe



Elizabeth sona amb la portada de fons, de moment no he trobat cap videoclip

Ja falta poc per Circuital, lo nou de My Morning Jacket

Circuital, l'esperat nou disc de My Morning Jacket surt a la venta el proper 31 de maig. Ja es pot fer el pre-order en diferents formats a la seva web (jo ja he encarregat la Limited Deluxe Box, ho sé, no tinc remei, però a que mola el verd del vinil?), així com escoltar dos dels temes que contindrà el disc, Holdin On To Black Metal i Circuital. Senzillament heu d'anar al facebook de la banda i clicar "m'agrada".

 Quantes més coses porti... millor!

El primer tema, Holdin On To Black Metal ha causat una mica de controvèrsia entre els fans i és que la banda s'ha inspirat en un tema tailandès dels anys 60 o 70 com ells mateixos han fet saber aquí. Jo primer he escoltat un parell de vegades la cançó de My Morning Jacket sense saber-ne l'origen de la mateixa i la veritat és que al principi no he sabut massa per on agafar-la, encara que a la tercera escolta ja l'he assimilat com una cançó més de My Morning Jacket, d'aquelles que fan els seus discs diferents i sorprenents. Circuital, en canvi, m'ha semblat una cançó impressionant a la primera, llarga, hipnòtica, amb infinitat de matissos, amb pujades i baixades... espectacular, el tipus de cançó que fa de My Morning Jacket una de les bandes més interessants i amb més coses a dir de l'actualitat.

The Jayhawks - Live at the First Avenue

The Jayhawks han penjat en aquest enllaç un dels tres concerts que van fer l'any passat al First Avenue de Minneapolis (sala estretament lligada a la història de la banda), concretament el del 21 de juny. Si sou mínimament fans dels Jayhawks us recomano que us el baixeu i si no en sou també, descobrireu una de les millors bandes que ha donat la música nordamericana. Per aquells dies acabaven de reeditar el primer disc de la banda, anomenat senzillament The Jayhawks (1986), encara que popularment és conegut com The Bunkhouse Album, i per això introdueixen al setlist molt encertadament alguns temes d'aquell remot disc. El retorn de Mark Olson a la banda ha provocat lògicament canvis substancials al llistat de temes que interpreten en directe ja que Gary Louris mai es va plantejar interpretar dalt d'un escenari temes escrits per Olson. Igualment, la "nova" formació rarament (cau la preciosa Tampa To Tulsa, composició de Tim O' Reagan) toca cançons de Sound Of Lies (1997), Smile (2000) i Rainy Day Music (2003). Així, baixes tan sensibles com Trouble, Big Star, I'm Gonna Make You Love Me o Tailspin es veuen compensades per la inclusió de joies del passat com els esmentats temes del Bunkhouse, alguns altres de Blue Earth (1989) (els dos àlbums van ser principalment composats per Olson), Wichita o Miss Williams Guitar. El so del bootleg és molt bo i les interpretacions també, encara que a estones sembla que Olson vagi una mica a la seva bola. Un altre alicient de la gravació és poder escoltar al bateria original de la banda, Norm Rogers, interpretar un parell de temes amb els seus excompanys. Una bona llaminadura per fer temps per l'anunciat nou disc de la banda.

The Jayhawks al First Ave de Minneapolis el juny de l'any passat.

What rock n' roll needs now...

Ja fa dies que dic que el rock de veritat està tornant  poc a poc. El nombre de bandes joves interessants que apareixen darrerament així ho suggereix. I no estic parlant de pseudo grups de disseny sense ofici estil Hives, Jet o Kings Of Leon formats per quatre pijets que per rascar guitarres elèctriques, ser guapos, fer quatre posturetes i vendre alguns milers de discs ja es pensen que són estrelles del rock, no, estic parlant de gent jove que creu en el que fa, gent que sap tocar el seu instrument, que s'ho està currant, que coneix, respecta i beu del passat del qual prové, amb ganes de menjar-se el món, grups estil The Parlor Mob, Dirty Sweet o The Answer que tot i no sonar 100 % originals sí saben recollir el llegat de Led Zeppelin, The Rolling Stones, Aerosmith, AC/DC, etc. i destilar-ho en una cosa fresca, jove i novament excitant, com fa 20 anys (20 anys ja???) van fer The Black Crowes, per exemple. La longevitat d'aquests grups avui dia és una incògnita, no corren bons temps pel rock and roll a nivell comercial, per això el que cal fer és conéixer aquestes bandes, gaudir-les mentres durin i recolzar-les en la mesura del possible.

Rival Sons

Banda procedent de L.A. que practica un rock que beu directament de la font inesgotable dels anys 70 amb l'ampli ventall de matissos associat a aquesta època. Van editar el seu debut anomenat Before The Fire l'any 2009, un disc carregat de bones cançons: la ràbia de Tell Me Something, la tranquilitat de The Man Who Wasn't There, cadències intermitjes com Pleasant Return... molt bon disc. Aquest any tornaran amb Preassure And Time pels volts del mes de maig. De moment ens han deixat a primers d'any amb un EP per anar obrint boca que comença amb la següent cançó:

good ol' rock n roll... i love this game!

The Treatment
De la costa oest dels Estats Units viatgem a les illes britàniques, a Cambridge concretament. Un grup que cita entre les seves influències a AC/DC, Sex Pistols, Aerosmith i The Cult demostra tenir algunes coses clares. Aquesta banda de joves que tot just tenen la majoria d'edat han estat apadrinats per la revista anglesa Classic Rock i son la nova sensació del rock britànic. Poden semblar, sobretot pel videoclip que acompanya el text, una segona part d'Airbourne, encara que a mi em sembla que The Treatment és una banda amb un ventall de registres més ampli que el dels australians, sonant a quelcom més que uns AC/DC rejuvenits gràcies a cançons com Coldest Place On Earth o Lady Of The Light, que els acosten més a la NWOBHM o al hard rock americà de finals dels 80, i gràcies també al registre vocal de Matt Jones, a mig camí entre Jeff Keith i Steven Tyler (encara que ben pensat estic dient una obvietat, ja que el propi Keith té un to molt proper al del morrut cantant d'Aersomith). Han debutat discogràficament aquest 2011 amb un àlbum anomenat This Might Hurt que us recomano escoltar quant abans millor.

So, imatge, actitud, joventut... no haurien de necessitar res més per petar-ho tot

Taddy Porter
Quartet provinent de Stillwater (sí, sí, com la banda fictícia d'Almost Famous), de l'estat nordamericà d'Oklahoma. L'any passat van editar el seu primer disc titulat com la mateixa banda, Taddy Porter. No son tan bruts (o purs, segons com es miri) i mostren a estones un caràcter més melòdic, és a dir, més potencial comercial, que les dues bandes anteriors, però el disc esmentat conté peces de rock suficientment sòlides com per seguir-los de prop, també. Jutgeu vosaltres mateixos:

Fixeu-vos amb el baixista, tot un espectacle

Trilogies (I). Sepultura: Beneath The Remains - Arise - Chaos A.D.

Inicio amb aquesta una sèrie d'entrades que, fidel a la meva cadència i dedicació, no seran ni molt menys constants. L'eix central de les mateixes seran trilogies d'àlbums que, per una o altra raó, m'han marcat de manera especial. Apa, espero els vostres comentaris.

Una de les moltes bandes que van calar fons en els meus anys d'adolescent va ser Sepultura. Recordo llegir no sé si a la revista Heavy Rock o a la Metal Hammer aquesta frase: "El futuro está en el sur". Jo em vaig quedar un moment parat intentant esbrinar a què es referien essent Medina Azahara l'única banda que em va venir al cap. En realitat no parlaven del sur del territori espanyol, sinó del continent sudamericà i es referien al terrabastall que Sepultura estava causant en el món de la música metàl·lica amb Chaos A.D. (1993), les afinacions baixes d'ultratomba i la seva lentitut pertorbadora. El meu primer contacte amb Sepultura va venir a través d'una cinta de casset que un estiu l'Oriol va fer caure a les meves mans. Era una cinta de 60 minuts i en una cara hi havia Chaos A.D. (evidentment no hi cabia l'àlbum sencer i es tallava crec recordar durant We Who Are Not As Others) i en l'altra Arise (1991) o almenys això era el que em va dir. Algun temps més tard, quan em vaig comprar la cinta original d'Arise, vaig comprovar amb sorpresa com aquella cara B no corresponia a Arise! Durant anys vaig estar intentant esbrinar què carai contenia la cara B fins que un dia per fi vaig saber que es tractava de Hell Awaits (1985) de Slayer. Però tornem a Sepultura. Imagineu-me a mi, un noi que encara no s'afaitava en aquells temps seguidor de bandes com Metallica, Iron Maiden i Manowar intentant pair el que acabava d'escoltar. No cal dir que el impacte que em va causar aquella cinta i, en especial la primera cara, va ser bestial (encara que aviat arribarien Pantera per acabar de rebentar-ho tot). No obstant això, jo no vaig ser l'únic damnificat, la petjada que la banda brasilera va deixar dins el gènere va ser molt profunda i l'evolució musical mostrada al llarg dels tres àlbums objecte d'aquesta entrada és digna de ser posada com a exemple de coherència, visió i adaptació, característiques freqüents en les grans bandes d'aquella gloriosa primera meitat de la dècada dels 90.

Beneath The Remains continua essent un dels discs essencials del trash metal

Matusserament podríem afirmar que Beneath The Remains (1989) va ser el paradigma de disc de trash metal, Arise en traspassava els límits mostrant pistes i escletxes de per on podia evolucionar el gènere i Chaos A.D. directament ho engegava tot a prendre pel cul amb uns nivells d'agressió, inconformisme i còlera mai vistos fins aleshores. Ni els mateixos Sepultura aconseguirien superar-ho amb Roots (1996) tot i que es tractava d'un altre disc imprescindible essent just afirmar que estava a l'alçada del monstre que ells mateixos havien creat. Sepultura a més, junt amb altres bandes d'aquells dies com Rage Against The Machine, van aconseguir vendes milionàries amb cançons que denunciaven les grans corporacions, els governs totalitaris, la brutalitat policial, el mal causat en nom de la religió, etc., cosa absolutament impensable avui en dia, fent de la lluita contra el control alié i la búsqueda de la llibertat personal el tema central de la seva carrera i fent de mirall, alhora, d'una generació de joves que veia en les seves lletres un reflex del seu esperit inconformista així com una via d'escapament de la pròpia ràbia juvenil.

La lluita continua! Malauradament, aquest vídeo mai deixarà d'estar d'actualitat

Roots va esdevenir, tristament, l'epitafi d'una banda irrepetible. Problemes familiars (recordem que Igor i Max Cavalera eren germans i que aquest darrer, a més, s'havia casat amb la mànager de la banda) van interferir en la dinàmica del grup fins que els dos germans van partir peres i van prendre camins separats, Max amb Soulfly i Igor i la resta de la banda, Andreas Kisser i Paulo Jr., amb un nou cantant mantenint el nom de Sepultura en una decisió que s'haurien pogut estalviar. En l'actualitat els germans Cavalera han fet les paus i tornen a tocar junts amb el nom de Cavalera Conspiracy. La màgia d'aquell moment, però, és una cosa que no es pot repetir.

Jo vaig ser-hi. Les imatges de tothom saltant en l'inici de Dead Embryonic Cells encara em posa els pèls de punta

The Jaywawks are back!

La tornada dels Jayhawks és una de les millors notícies dels darrers temps. Amb Olson i Louris junts de nou des de fa un temps només faltava Karen Grotberg als teclats per completar la formació més clàssica de la banda, la que va enregistrar l'imprescindible Tomorrow The Green Grass (1995). Després de rodar un temps fent alguns concerts per fi s'han decidit ha enregistrar nou material i pel que diu Louris al Popu d'aquest mes, la cosa promet molt. De la interminable llista de bandes que haurien merescut més sort The Jayhawks estan a la part més alta. I no és que amb aquest nou llançament, previst per la segona meitat d'any, la cosa hagi de canviar i de la nit al dia tothom parli de The Jayhawks, però almenys tindran l'oportunitat de rebre el reconeixement que al seu dia se'ls va negar.

Hi ha millor manera de començar un disc? Rotundament, NO.

Quan Olson va deixar la banda pels volts de 1996 Louris va decidir molt encertadament seguir endavant i ho va fer amb un disc soberbi, Sound Of Lies (1997), que confirmava que podia haver-hi molta vida després de Olson. Després va arribar Smile (2000), un altre gran disc que va ser, no obstant, atacat per alguns caps quadrats. I amb Smile, el somni es  va fer realitat. La banda per fi posaria els peus a Espanya en una gira que avui ja és històrica. Gary Louris, i la banda en general, van quedar astorats per la gran resposta d'un públic que els estimava tant o més que el de la seva Minneapolis natal. Podríem dir que l'èxit que els havia esquivat al seu país el van poder viure aquí, amb sales plenes a vessar i concerts pletòrics. Poques vegades m'he emocionat tant en un concert com la primera vegada que vaig sentir cantar a Gary Louris en directe, en un mini concert acústic al FNAC de Diagonal. La ressaca va portar conseqüències ja que a la tornada The Jayhawks s'havien reduit a un trio, amb només el fidel Marc Perlman al baix i Tim O Reagan a la bateria i fent segones veus (i alguna primera) acompanyant a Gary Louris. Rainy Days Music (2003) va ser el resultat d'aquesta formació tornant la fe a molts d'aquells que els hi havien mig girat l'esquena amb Smile. De llavors fins ara res més com a The Jayhawks tret de  l'esperada gira de reunió que els va portar a l'Azkena i al Primavera on els vaig poder veure després d'incontables vegades per fi amb Olson de nou. Pel que fa a nou material musical, Louris va fer el seu primer disc en solitari, Vagabonds (2008), que va produir Chris Robinson, on se'ns mostrava a un artista amb la urgència de demostrar que sabia fer més coses de les que ens havia ensenyat fins ara amb resultats no massa satisfactoris. Poc més tard  Olson i Louris van trobar uns dies per fer un disc plegats, Ready For The Flood (2008) que va produir també el petit dels germans Robinson.  Aquest cop sí vag veure com es complien les meves expectatives, sobretot després de veure'ls en la gira que els tornaria a portar per aquí.

 Gary Louris i Mark Olson a La Casa del Loco de Saragossa, 29/11/2008

I ara, per fi es produirà la tornada de The Jayhawks amb tots els ets i uts, amb nou disc i, esperem, nova gira. No tinc cap dubte que serà un dels discs d'aquest any 2011 que promet ser tant o més excitant que el passat 2010. Algun altre dia repassaré la primera època de la banda i la super banda paral·lela de Gary Louris i d'alguns il·lustres més, Golden Smog.