California Crossing (IV): That's All Folks!!!

Bon dia!! Son dos quarts de 8 del mati a Los Angeles i el nostre viatge toca a la seva fi, nomes ens queda donar un tomb per Beverly Hills i Rodeo Drive, fer un parell de fotos al cartell de Hollywood, passar una estoneta per Malibu i Venice Beach i cap a LAX a agafar l'avio de tornada. M'hauria agradat fer alguna actualitzacio mes del blog pero no he tingut temps per fer-ho. Descarregar les fotos, triar-les, retocar-les amb el Photoshop per a que siguin xules (jajaja), comprimir-les una mica penjar-les i fer el text es un proces bastant llarg i la veritat es que hem tingut poc temps per perdre, cosa que no deixa de ser bona senyal. Enrera deixem vora 1200 milles i un munt de vivencies molt gratificants. San Francisco i Tom Petty va ser un aperitiu perfecte pel que havia de venir, Yosemite, Death Valley, The Big Canyon i (Viva) Las Vegas (amb bachelor's party, un hummer, limos i mes limos i boda espectacular inclosos).

Nomes em resta donar les gracies a tots els companys de viage pels 9 meravellosos dies que hem passat junts. Sergi, Celeste i Marçal, ha estat un plaer acoplar-nos al vostre roadtrip. Que us vagi molt molt be la resta del viatge, nosaltres tornem a l'altra banda, a mirar el fribird cada dia en busca de novetats. Natan, fot-li canya als frijolitos, que no te embauquen!!!!!! I gracies tambe als que heu estat comentant i mirant el blog tot sovint en busca de novetats que no arribaven, ja veieu que tampoc us he pogut respondre. Us deixo amb un parell de fotos amb la promesa de fer un recull del que resta de viatge quan arribem a casa.

Fins d'aqui una estona!!!!

Visca els nuvis!!!

 THANK YOU GUYS!!!!

California Crossing (III): San Francisco Days, San Francisco Nights

Es un quart de vuit del mati a California. Ahir al mati vam abandonar San Francisco per començar el nostre mini road trip. Hem establert la nostra primera base a Mariposa un dels pobles que serveix de porta d'entrada al Parc Nacional de Yosemite. Ahir per la tarda vam visitar l'impresionant bosc de sequoies de Mariposa Grove i avui creuarem tot el parc per Tioga Road. Pero de moment, com que encara queden pendents un parell de dies a San Francisco, us deixo amb unes quantes fotografies d'aquesta peculiar ciutat.

Primer una mostra de la peculiar arquitectura de la ciutat:

On es Wally?

Com a tota gran ciutat, de personatges curiosos n'hi ha a patades. Ara be, San Francisco segur que fa pujar la mitjana.

Un cowboy contra un charlie, qui guanyara?

Man-o-bush esta sempre a l'aguait...

.

... i al final obte la seva recompensa!

T

Tota societat necessita els seus cronistes

Em queden pendents unes quantes fotos de menjar i beure pero aixo va massa lent (no es pot permitir!!) i hem de tornar a agafar el cotxe en breu aixi que espero penjar-les aquest vespre amb sort o potser fer un post final amb una recopilacio culinaria californiana.

Aixo si, abans de marxar de San Francisco per fi hem pogut admirar el Golden Gate

Salut!!!

California Crossing (II): Tom Petty & The Heartbreakers, 05/06/2010, Oracle Arena, Oakland

Tom Petty i els seus Heartbreakers. Els que em coneixeu o passeu de tant en tant pel blog ja sabeu com estimo a aquests paios. Des de la primera vegada que vaig escoltar Full Moon Fever (ara em toca a mi, gracies Sergi) ara fa un grapat d'anys, que em vaig convertir, no ja en seguidor, sino gairebe en amant seu. La musica d'en Tom i els Heartbreakers ha estat, es i sera una font de felicitat i bons moments infinita per a mi. I a molta agent li sembla una bogeria que el motiu principal d'aquest viatge sigui veure'l per fi en directe, pero es aixi. Tots tenim motivacions en el dia a dia que ens ajuden a tirar endavant, a superar els mals moments, a suportar la rutina. La musica es una d'aquestes motivacions per a mi i la d'en Tom Petty una de les mes grans.

Aixi, despres de tans anys esperant el moment, aquest finalment va arribar quan les llums es van apagar, la multitut va embogir, sis figures van prendre l'escenari en la foscor i l'espectacle va començar amb Kings Highway. Em va sobtar, encara que potser no hauria d'haver-ho fet, la gran admiracio, respecte i estima que el public nordamerica te per al ros de Florida. I tambe em van sorprendre les repetides mostres de gratitut d'en Tom envers aquest afecte. Podria semblar que algu com ell, que porta mes de 30 anys omplint estadis, ja s'hi hauria d'haver acostumat a les reverencies i els aplaudiments multitudinaris pero no es aixi. El mateix Tom va fer especial esment en el fet que el suport de la gent no hagues pas disminuit, ans el contrai, al llarg de tans anys. Semblava com si pel seu cap hagues passat en algun moment no massa llunya el pensament de la retirada i com si el suport i el calor del public li haguessin fet veure que encara no era moment de deixar els escenaris. Sincerament, no veig a en Tom Petty com un Dylan o un Young, que no deixaran de tocar en directe fins que la dama de negre truqui a la seva porta. Tot i aixi, pel que vaig veure dissabte al vespre, el seu final queda encara molt lluny. Evidentment, la rabia i la furia que desprenien els Heartbreakers als 70, 80 o fins i tot 90 no es la mateixa que la del 2010 pero aquesta banda te molta corda i el seu lider ho ha de saber.

El repertori va estar molt ben escollit encara que es impossible per algu com jo que era la primera vegada que el veia no trobar-hi a faltar cançons. El que mes em va sobtar va ser que, tret dels cinc temes nous de Mojo que va presentar, no va tocar res mes recent que el Into The Great Wide Open, sobretot tenint en compte la qualitat dels discs obviats, Wildflowers, She's The One, Echo, The Last DJ i Highway Companion. Ara be, em sembla absurd renegar d'un setlist amb l'esmentada Kings Highway, Breakout, American Girl, Listen To Your Heart, Free Fallin, I Won't Back Down, Refugee, Don't Come Around Here No More, Learning To Fly, Runnin' Down A Dream, Mary Jane's Last Dance... 2 hores de concert que recordare tota la vida. I espero, digueu-me ilus, que no sigui la darrera vegada que pugui gaudir d'un concert de Tom Petty & The Heartbreakers.

*maleits accents!!!

California Crossing (I): Primer dia a San Francisco

Despres d'un viatge realment esgotador vam arribar finalment a San Francisco divendres vora dos quarts d'una del migdia. Una passada rapida per aduanes, una petita cua per recollir el cotxe i cap al Castle Inn de San Francisco! 

 Skyline del Financial District de San Francisco

Es tracta d'un Inn prou acollidor, bastant centric, amb parking i amb unes habitacions grans i confortables.

Un cop instal·lats vam tornar a agafar el cotxe i ens vam dirigir a Twin Peaks, un turo des d'on hi ha unes vistes molt bones de la Bahia. Segur que hi eren encara que no les vam poder veure, una mena de boira o nuvol baix estava instal·lat a mitja alçada a la part oest de la ciutat i deixava veure ben poca cosa. Aquesta boira vag ser la mateixa que ens vam trobar a Ocean Beach i a la punta de Presidio Park que ens va impedir veure el Golden Gate tot i ser-hi a tot just 100 o 200 metres de distancia! Es veu que es un fenomen molt frequent a la costa Oest de San Francisco.

"Vista" des de Twin Peaks

 Surfing in Ocean Beach

Sense saber massa com vam fer cap a Chestnut Street on hi vam torbar molts bars i restaurants. Una hamburguesa, unes anelles de ceba, patates i llimonada al Johnny Rockets, una cerveseta en un local alli a prop i ja ens vam retirar a dormir per agafar forces per als dies seguents.

El mati de dissabte va donar prou de si. Caminant vam pujar a Nob Hill des d'on vam poder admirar les mitiques costes de San Francisco.



El Chinatown de la ciutat es tambe prou espectacular amb un ambient frenetic i unes construccions tipiques chineses amb les seves coloraines vistoses.

 Chinatown a San Francisco

Al Ferry Building ens vam trobar amb un mercat de fruita i verdura, El Farmer's Market, que no tenia res a envejar als que hi ha per les nostres contrades, cireres, taronges, faves, maduixes, pressecs...

 Us heu fixat en la marca de fruita de la darrera foto?

 Una vident llegint el futur a una vianant amb el Bay Bridge de fons

Vam menjar unes ostres (molt tipic de per aqui) i despres vam agafar un bus per anar a Union Square on vam donar un tomb per les botigues de la zona.

Ja se'ns va fer l'hora de dinar aixi que vam tornar al Inn on ens vam trobar amb els companys amb els que farem la resta de viatge (podeu seguir les seves aventures i desventures a fribird.blogspot.com). I sense adonar-nos va arribar l'hora de dirigir-nos a l'Oracle Arena d'Oakland per veure a Tom Petty & The Heartbreakers!!

* Com veieu, aquests ordinadors americans  no saben que son els accents.

Marxem!!

Doncs sí!!!! Per fi ha arribat el moment. En breu ens posarem en marxa rumb Aeroport del Prat (amb parada al Tupelo de la Segarra inclosa a recollir un polissó). Destí: California!!!!! Allí ens hi espera San Francisco, Tom Petty & The Heartbreakers, Yosemite, Death Valley, Las Vegas, el desert del Mohave (ja veieu que he canviat la imatge d'encapçalament) i L.A... entre moltes altres coses. Aquests propers dies espero tenir temps per anar penjant al blog fotos i comentaris sobre les nostres peripècies per l'estat californià (i també pel de Nevada). Here we go!!!!

Com que no he trobat cap vídeo decent del California Crossing de Fu Manchu he pensat que el seu King Of The Road era igualment vàlid i adequat

 De la preciosa portada no us en lliureu!!!!

Rufus Wainwright - 11/05/2010, Gran Teatre del Liceu, Barcelona

M'agrada Rufus Wainwright, bé, m'agrada la seva música encara que ell també em cau bastant simpàtic. Per això no podia deixar passar l'ocasió de veure'l i escoltar-lo en directe i de passada visitar un lloc tan emblemàtic com el Liceu, el qual mai havia tingut l'oportunitat d'admirar. La darrera vegada que Rufus va tocar a Barcelona ja vaig anar-hi, va ser a l'Auditori l'any 2007 i va ser un concert senzillament espectacular. Per fer-se una idea del que va ser aquella gira res millor que el llançament de l'any passat Milwaukee At Last!!! (2009) en la seva versió de luxe, és a dir, amb DVD incorporat. Allí hi veureu totes les cares de Rufus Wainwright, el showman, el cantant, el xerraire, el pianista, el ballarí, el comediant... Les condicions d'ara eren, no obstant, radicalment oposades. Si en aquella ocasió venia acompanyat d'una gran banda i presentava el lluminós Release The Stars (2007), ara, en canvi, venia tot sol al piano per presentar un disc tan fosc i introspectiu com All Days Are Nights: Songs For Lulu (2010). Arribats a aquest punt he de dir que aquest darrer disc no m'acaba de convèncer del tot. És a dir, si l'únic que haguès escoltat de Rufus Wainwright en la meva vida fos All Days Are Nights no hauria anat pas al Liceu dimarts passat, és un disc massa dur d'escoltar per a algú com jo, un pobre rock and roller vingut a menys.

Un melenut Rufus versionava els Beatles per la banda sonora de la pel·lícula I Am Sam (2001)

En una època que havia desconnectat una mica de l'actualitat musical vaig trobar a les prestatgeries d'una desapareguda botiga de música de davall de casa meva el disc d'en Rufus Want Two (2004) amb un DVD extra (ja veieu que això dels DVD acompanyant els CD és un esquer que funciona bastant bé amb mi). N'havia sentit a parlar una mica (en la meva imaginació l'havia pintat de negre) i com que feia dies que no em comprava cap compacte i estava bé de preu me'l vaig quedar. Només pitjar play i escoltar Agnus Dei em vaig quedar parat, qui era aquest boig? Després va seguir The One You Love i vaig flipar encara més, aquest paio era molt bo!! La resta del disc no em va entrar massa a la primera i és que en Rufus ho té això, són tantes les influències i els estils que fa cabre a les seves cançons i discs que arriba a desconcertar. Aquesta heterogeneïtat és la que fa que a molta gent no li acabi d'agradar en Rufus. De fet, a la majoria dels meus amics no els acaba de fer el pes. Això sí, vaig preparar fa un temps un recopilatori, que convenientment vaig anomenar Rufus Loves You, que, mai millor dit, els va enamorar. Qui pot resistir la bellesa de Sanssouci, la teatralitat de 14th Street i I Don't Know What It Is o la senzillesa de Cigarrettes and Chocolate Milk?

Rufus to the Maxx!!

En un Liceu ple a vessar va aparéixer el nostre protagonista a l'escenari amb un vestit de vídua negre de llarga cua, mànigues amples, plomes i pedretes que feien de mirall al voltant del coll, caminant molt lentament cap al piano. En aquesta primera part del concert en Rufus  havia demanat previament que ningú aplaudís fins que abandonès l'escenari. La imatge era, a estones, una mica esperpèntica: en Rufus fent un glop d'aigua a l'acabar la cançó amb aquella vestimenta i un pentinat digne d'en Vegeta de Bola de Drac amb un  Liceu mut com els habitants d'un cementiri a mitjanit. Va tocar totes les cançons de All Days Are Nights i ho va fer amb el mateix ordre del disc començant amb Who Are You New York? i acabant amb Zebulon. Quan ja abandonava l'escenari, a mig camí entre el piano i la foscor, el públic no va poder aguantar més i va començar a aplaudir, aplaudiments que es van multiplicar per deu quan, efectivament, va deixar l'escenari. Com ja he comentat All Days Are Nights és un disc molt especial que te la veu i el piano de Rufus com a únics instruments i que trenca amb la línia d'obres com els Wants o l'anterior Release The Stars. El dramatisme present en el disc es va veure inclús accentuat tan per l'ambientació com pel directe en sí i cançons com l'esmentada Who Are You New York? o The Dream em van agradar força. De les projeccions millor no em parlem.

Rufus to the min!!

Després de 15 o 20 minuts de descans un Rufus somrient reapareixia a l'escenari sota una pluja d'aplaudiments. Començava la segona part de l'actuació amb cançons de totes les èpoques i aquí sí vam veure al Rufus que més m'agrada, xerrant pels descosits entre cançó i cançó... ni amb la cançó començada callava! No cal dir que va ser al voltant d'una hora i mitja memorable. The Art Teacher, Poses, Grey Gardens, Matinee Idol, Cigarrettes and Chocolate Milk... L'ovació de la nit va ser a meitat de bis després d'una impressionant Going To A Town. Fins i tot en Rufus va haver de demanar la fi dels aplaudiments per poder acabar el concert amb una peça de la seva recent desapareguda mare.

Falta un mes

Sí amics, d'aquí tot just un mes estarem a poques hores de veure en Tom Petty i els seus Heartbreakers en directe des d'Oakland. Els nervis fan acte de presència cada cop que hi penso. Encara ara la possibilitat de veure acomplert aquest somni em sembla quelcom irreal i, de fet, fins que no sigui a l'estadi i li vegi la melena rossa i el somriure amb la boca mig tancada no me'n faré a la idea. És curiós però el dia del concert encara no haurà sortit a la venta el seu nou disc, Mojo, previst pel proper 15 de juny.

El primer vídeo que penjo!! No es veu malament, oi?

Poc a poc, el nostre road trip particular va prenent forma. Sembla que a hores d'ara ja ho hauríem de tenir tot decidit i comprat però tot just ahir vam comprar els bitllets d'avió, què voleu que us digui, som una mica panxacontents! El pla de ruta és el següent: Barcelona, San Francisco (Tom Petty!!), Yosemite, Death Valley, Las Vegas (wedding party!!), Mojave, Los Angeles, Barcelona. Tot això en nou nits, espero que no ens estressem més del compte. Aquests dies, mirant guies, mapes i fotografies, tot sovint m'envaeix la sensació que ens deixarem coses per veure, que no podrem fer-ho tot... quina obvietat! Em dic a mi mateix que el més important és gaudir de cada moment i donar importància al que es veu en comptes de donar-la al que et deixes per veure, consell que em va donar el mestre Yoda en un somni i que intento seguir des de llavors.