Repàs musical al 2011 (2)

BLITZEN TRAPPER - American Goldwing

Eric Earley ha parit un dels discs de l'any. La barreja de folk, rock i psicodèlia a mig camí entre els 60 i els 70 que practica Blitzen Trapper ha arribat amb aquest American Goldwing al seu punt àlgid. Els vaig descobrir l'any passat amb Destroyer Of The Void (2011) i em va sorprendre molt positivament amb el seu esperit retro i fosc i amb American Goldwing, més lluminós i menys encaragolat, han passat a convertir-se en una de les meves bandes preferides. El bon rotllo que t'envaeix amb el tema inicial Mind Find It Cheap t'acompanya durant la resta del disc junt amb els slides, harmòniques, banjos i la bolaniana veu d'Eric Earley.

Might Find it Cheap from Luke Norby on Vimeo.

DEER TICK - Divine Providence
Deer Tick, com Blitzen Trapper, és també una banda que va néixer de la inspiració d'un sol home, John McCauley, i els desconeixia per complet fins que vaig llegir la crítica d'aquest disc al Popu i motivat per les bones paraules allà escrites em vaig decidir a dona'ls-hi una oportunitat i vaja si ha valgut la pena. Divine Providence és el seu quart disc i la impressió que m'he emportat de Deer Tick a l'escoltar-lo és que es tracta d'una banda feta a si mateixa, amb les coses clares, que no estan per hòsties ni modes ni etiquetes barates. Estilísticament variat, després dels tres cops de puny a l'estòmac amb què obren el disc es desmarquen amb una de les cançons més boniques d'aquest 2011, Clownin' Around, composada i cantada pel bateria Dennis Ryan. Main Street, Funny World, Something to Brag About... aquí no hi ha ni grans produccions ni trucs d'estudi, només una banda deixant-se la pell eregistrant un disc, un gran disc.

El gamberro videoclip oficial de Main Street

THE STEEPWATER BAND - Clava

El trio de Chicago liderat per Jeff Massey (cantant i guitarrista de tècnica espectacular) continua la seva carrera amb passos ferms amb un disc que continua en la línia del que ja vam poder escoltar a l'excel·lent Grace & Melody (2008): blues rock de cadència lenta (Remember The Taker, It Won't Be Long), boogie rock xulesc (Come on Down o l'espectacular High And Humble) i senzilles cançons de boniques melodies d'aquelles que t'alegren el dia (Love Never Ends, Meet Me In The Aftermath). Han parit un discàs i els putes ho saben, en directe l'interpreten de dalt a baix.

Amb aquest senyor tema obren The Steepwater Band el seu darrer disc

DAVID LOWERY - The Palace Guards

I per acabar ambíl·lusio aquesta segona part del repàs musical, senyores i senyors, un fort aplaudiment per: David Lowery!! Els que em coneixeu o porteu temps llegint el blog sabreu que Cracker és una de les meves bandes de sempre. Gent senzilla, autèntica i amb talent, el tipus de banda que més m'agrada. La veu de Lowery activa les mateixes palanquetes al meu cervell que les de Vedder o Louris transmetent-me una agradable sensació de pau i seguretat. Però The Palace Guards no apareix aquí només pel fet de ser el primer disc en solitari de David Lowery, sinó perquè és un molt bon disc i per això mereix ser destacat, encara que malauradament no crec que aparegui en gaires llistes del 2011. Si ets fan de Cracker t'agradarà The Palace Guards. Si no ets fan de Cracker... què collons estàs fent amb la teva vida?!?!?!? La major part de les cançons haurien pogut aparéixer en el següent disc de Cracker: Marigold, Deep Oblivion, Big Life... tenen aquell aire malenconiós marca de la casa que tant m'agrada, aire que també té Ah You Left Me, versió d'una banda que ja no existeix anomenada Mint. N'he escoltat la versió original i a en Lowery, tot i fer-la clavadeta, tot i no tocar ni una coma, ni un punt, ni un punt i coma, li queda millor, ja que li canvia el to de floreta sensible per aquesta tristesa nostàlgica de la que us feia esment anteriorment. Jo li vaig comprar el disc a la seva pàgina per 13 € o 14 € amb despeses d'enviament i et fa arribar la copia signada i dedicada. Podeu fer-ho aquí.

Repàs musical al 2011 (1)

Com cada final d'any toca repassar què ha donat de si aquest 2011 que està a punt d'acabar. Com sempre també, hi haurà discs que o bé no hauré escoltat amb l'estat d'humor necessari o no hauré escoltat prou i sortiran malparats d'aquest resum o bé no hauré arribat a escoltar i per tant ni hi sortiran. De fet, aquesta època és la que més discs i bandes descobreixo mirant què es destaca en altres blogs. D'aquesta manera vaig conèixer The Sword, Kylesa o Parlor Mob per posar uns exemples. Aquí van doncs unes reflexions repartides en varis posts per a fer-les més digeribles sobre alguns dels discs que han vist la llum aquest darrer any.

THE JAYHAWKS - Mockingbird Time

Tinc sensacions enfrontades a l'hora de parlar de Mockingbird Time, l'esperat retorn de la formació que va gravar l'irrepetible Tomorrow The Green Grass (1995). Per una banda vull deixar clar que em sembla un molt bon disc però per altra he de reconèixer que no ha complert amb les expectatives que havia posat en aquest tan esperat retorn. Part de la culpa és del mateix Gary Louris que va fer unes declaracions en les que afirmava que acabaven d'enregistrar el millor disc de la seva vida... i no. El disc té grans cançons que fan justícia a la llegenda dels seus creadors (Hide Your Colors, She Walks In So Many Ways, Pouring Rain At Dawn...), però hi ha alguna peça que no acaba d'encaixar i he arribat a la conclusió que aquesta peça és... Mark Olson! El binomi Olson/Louris mai va funcionar com un cap amb dos mans sinó més bé com un cos amb dos caps: Olson aportava la part més country i folk mentres que les composicions de Louris es basaven en melodies que buscaven (i trobaven) la perfecció lírica (Blue i I'd Run Away són seves, no cal dir massa més). Amb els anys les postures es radicalitzen i així  ha passat amb l'estil compositiu d'Olson, que s'ha tornat cada cop més folk, més rural i més casolà. Això es nota en Mockingbird Time, massa. Mentre és encara fàcil identificar a Louris amb els Jayhawks se'm fa difícil fer el mateix amb Olson, que sembla que hagi composat cançons per un disc seu però en comptes de treure-les sota el nom de Mark Olson ho hagi fet sota el paraigües dels Jayhawks.

Repeteixo, bon disc, però esperava com a mínim el nivell de Rainy Day Music (2003) i no hi ha acabat d'arribar.

THE DECEMBERISTS - The King Is Dead / Long Live The King

El primer contacte que vaig tenir amb The Decemberists es va produir dos anys enrera en què vaig llegir molt bones crítiques de la seva òpera-rock The Hazards Of Love (2009). Val a dir que no em va acabar d'emocionar del tot i vaig passar, per tant, d'investigar més. A principis d'aquest any llegeixo arreu que el nou disc, The King Is Dead, és boníssim així que els hi dono una segona oportunitat i caram quina sorpresa més agradable em vaig endur. Música d'arrels americanes aparentment senzilla amb unes veus i unes melodies que calen fons. Pinzellades de REM per aquí, de Neil Young per allà... sense tenir massa a veure amb el que havia escoltat d'ells abans. A estones no puc evitar pensar que és el disc que haurien d'haver enregistrat The Jayhawks en el seu retorn. A finals d'any han editat Long Live The King on s'hi inclou cançons descartades de The King Is Dead així com una versió de Grateful Dead, Row Jimmy. El nivell no és tan alt com en el disc mare però s'agraeix escoltar material inèdit de les sessions de gravació de The King Is Dead.

Deu n'hi do la pinta de nerd que fot Colin Meloy

JOHN HIATT - Dirty Jeans and Mudlside Hymns
Gran disc de John Hiatt, enorme. Després de l'excel·lent Master Of Disaster (2005) amb Same Old Man (2008) Hiatt semblava haver posat el pilot automàtic, The Open Road (2010) transmetia més bones sensacions i aquest Dirty Jeans and Mudlside Hymns pot ser comparat amb qualsevol de les seves obres mestres sens dubte, s'hi pot escoltar en abundància aquell toc màgic que pocs autors tenen i que Hiatt, sens dubte posseeix. És admirable que algú que porta tants anys editant discs (des de 1974) continui treballant amb aquesta honestedat i sinceritat i oferint actuacions tan memorables com la que vam viure a la sala Bikini fa poc més d'un any.

Lo puto amo

WILCO - The Whole Love

Jeff Tweedy és un hàbil encantador de serps. Sedueix el sector més intelectual del pop amb Yankee Hotel Foxtrot (2002) i A Ghost Is Born (2004). Els mateixos li giren l'esquena amb el preciós Sky Blue Sky (2007), un disc ple de cançons i pocs sorolls... serà possible!! Després treu un avorrit disc anomenat Wilco (The Album) (2009) i ara es torna a guanyar l'estima de la massa amb The Whole Love (2011). Es parla d'evolució però jo només veig cops de timó.  El fet que en directe gairebé s'ignorin les cançons dels seus tres primers em fa pujar encara més la mosca al nas. Continuaré seguint de prop a Tweedy encara que només sigui per continuar decebent-me amb cada nova obra.

Ho sento Wilco, us heu quedat sense vídeo, un altre any serà...

PJ20

Hi ha unes poques bandes que no em canso mai d'escoltar i que a aquestes alçades estic convençut que m'acompanyaran fins el darrer dia. Són com els amics de veritat, que n'hi ha molt pocs però que sempre pots confiar en ells quan necessites una empenta per tirar endavant: Tom Petty & The Heartbreakers, The Jayhawks, Elvis, The Black Crowes... Pearl Jam. Les cançons de la banda de Seattle formen una part molt important de la banda sonora de la meva vida. Des que fa més de mitja vida va caure a les meves mans una cinta original de Vs. que no m'he pogut desempallegar de les seves melodies, la seva energia, els seus clàssics, Corduroy, Better Man, Daughter, Even Flow, Tremor Christ, Alive, Rearviewmirror, Go, Once, Animal, Jeremy... podria citar en aquest llistat TOTES les cançons dels seus tres primers discs (bé, hey foxyhdejhfwwuxdhmama, that's me no compta) i quedar-me tan ample afirmant que qualsevol d'elles, depenent del dia, del meu humor o del temps que faci, és la millor cançó de la història. El que va seguir després de Vitalogy és d'un nivell altíssim i és precisament aquesta constància, dedicació i fiabilitat el que ens ha portat avui aquí però crec que estareu d'acord amb mi a l'afirmar que la trilogia inicial de Pearl Jam és de les més memorables de la història de la música.

Quan sigui gran vull estar igual d'acabat que ells

Aquest 2011 hem viscut a nivell musical molts vintès aniversaris, alguns molt trascendents, Nevermind de Nirvana, Use Your Illusion de Guns n' fucking Roses... però qui ha sabut celebrar millor la vintena han estat Pearl Jam. Sota la denominació PJ20 han sortit al mercat un llibre, un DVD i un doble CD que, evidentment, han caigut a les meves mans encara que com a regal d'aniversari en aquesta ocasió. El llibre és espectacular tan pel fons com per la forma. En una mena de diari (concretant dates i llocs) els protagonistes repassen 20 anys de carrera. Encara no m'hi he pogut posar a fons però només fullejant-jo per sobre ja m'he adonat del valor de les seves pàgines. El doble CD és la banda sonora del DVD, que conté un documental dirigit per Cameron Crowe (si, el de Singles i Almost Famous) que és de visió recomanada/obligada per qualsevol que hagi sentit algun cop una fiblada escoltant una cançó de Pearl Jam. Ha passat a formar part del meu llistat personal de documentals musicals imprescidibles junt a Running Down A Dream,  la pel·lícula de Peter Bogdanovich sobre el meu ros preferit de Florida, qualsevol DVD d'Elvis o Immagine In Cornice, de Pearl Jam també, una pel·lícula feta amb una estima i sensibilitat fora del normal on es segueix a la banda en la seva gira per Itàlia de l'any 2006, la del disc de l'alvocat

Un dels fragments més màgics d'Immagine In Cornice

A PJ20 assistim durant 109 minuts a una biografia visual del grup que arrenca amb Mother Love Bone, el grup de Stone Gossard i Jeff Ament, que va veure truncada la seva prometedora trajectòria amb la mort per sobredosi del seu cantant, Andrew Wood, moment que es pot marcar com punt de partida de Pearl Jam així com també fet precursor d'un dels discs més màgics que hom pugui escoltar, Temple Of The Dog, elegia de Chris Cornell, acompanyat pel que era l'embrió de Pearl Jam, al seu amic Andrew Wood. Em vull aturar un moment aquí per destacar dos fets que m'han impressionat molt i que tenen a veure amb el profund i sincer agraïment de Gossard, Ament i Vedder vers Chris Cornell. Els dos primers per compartir amb ells aquelles cançons tan especials que en Chris havia escrit afectat pel sentiment de pèrdua del seu amic mutu. El darrer per deixar-lo participar i fins i tot robar protagonisme en aquell projecte, sent ell un nouvingut com era, en un duet per la història amb el mateix Chris Cornell a Hunger Strike.

Gallina de piel

Després d'un període d'incertesa i confussió, la mort dela innocència, Gossard i Ament continuen composant i enregistren una maqueta amb la que es posen a buscar cantant. M'agrada molt aquest punt en el que no recordo si Gossard o Ament comenta que tots els cantants de Seattle que van provar volien sonar com Andrew Wood. Un dia reben la maqueta amb la veu d'un desconegut noi de San Diego. En queden molt impressionats, els hi agrada que la veu del noi no tingui res a veure ni amb el to ni amb la manera de cantar d'Andrew Wood: és la visió exterior la que fa créixer les cançons de Gossard i Ament fins a nivells que ni ells mateixos havien imaginat. Sense pensar-ho dues vegades Jeff Ament truca al número de telèfon que hi havia anotat a la cinta, Eddie Vedder agafa un vol cap a Seattle i tot plegat acaba amb Ten (1991), disc que no va explotar amb la virulència de Nevermind, tot i sotir a la venda un mes abans, però que va acabar venent milions de còpies confirmant que alguna cosa passava a Seattle i ajudant a consolidar el que la premsa va insistir a anomenar grunge i que va acabar provocant la prematura mort tan real com metafòrica d'algunes de les millors bandes sorgides en els darrers 20 anys.

Història pura: Eddie Vedder saltant sobre el públic al Pink Pop de l'any 92

Hi ha molts altres fragments que m'han arribat com la reflexió que fa Stone Gossard mirant enrera sobre el moment que s'adona com amb dos o tres discs aquella ja no era la seva banda sinó la banda d'Eddie Vedder o com patien tots plegats quan l'animal d'en Vedder s'emparrava pels escenaris de tot el món jugant-se no només la seva vida sino el futur del grup o com estan a punt de desfer-se víctimes de la seva pròpia integritat o quan Kurt Cobain explica com Eddie Vedder li acaba caient molt bé o com els afecta la mort de nou seguidors seus en el festival de Roskilde a Dinamarca l'any 2000 en el que sens dubte és el moment més dur de la història de la banda.

Prou, fins aquí, em poso a parlar de Pearl Jam i us juro que no acabaria mai. Només espero haver-vos fet agafar ganes de veure PJ20 i si en gaudiu la meitat del que he fet jo ja em donaré per satisfet. Vull acabar amb una frase que he llegit en un comentari del youtube que he trobat molt encertada: La grandesa d'una banda no es mesura per la quantitat de discs que ven sinó per la forma que afecta les ànimes i les vides de la gent que els escolta.

Gràcies, Pearl Jam. Tant de bo dureu 20 anys més i jo hi sigui per celebrar-ho amb vosaltres.

Mastodon - The Hunter (2011)

Doncs ja és aquí el nou disc de Mastodon, The Hunter. He estat rellegint ara el què havia escrit sobre la banda en el passat en aquest mateix bloc. La primera vegada que vaig parlar d'ells era per destacar Crack The Skye com un dels millors discs de metall de l'any 2009 i la segona per expressar els bons presagis que tenia respecte The Hunter arrel del que havia tingut oportunitat d'escoltar. Les sensacions que tenia en aquella primera entrada amb Crack The Skye les torno a tenir ara amb The Hunter però multiplicades per deu o per vint: el fet de no obtenir el que esperava o millor dit, desitjava, però tot i així no estar descontent amb el resultat final sense poder-me desempallegar de la incertesa de saber si aquest serà el darrer disc que m'agrada del grup. Per entendre millor al que faig referència recomano llegir l'entrevista que Frank Bragham fa a Brann Dailor i Bill Kelliher en el número d'octubre de Popular 1. En ella els dos membres de Mastodon demostren plena consciència del pas que han fet amb The Hunter, un gir cap a cançons més fàcilment assimilables, més curtes i menys rebuscades, amb melodies més concises i ho argumenten emparant-se en la necessitat personal, que no comercial. A mi el disc m'agrada, és fàcil encara reconèixer el segell de la banda en la majoria de cançons (genials Dry Bone Valley, Black Tongue o Spectrelight), ara bé, no vull enganyar a ningú, a dia d'avui prefereixo Remission (2003), Leviathan (2004) o Blood Mountain (2006) a The Hunter.

Els vídeos que he penjat a continuació mostren l'evolució de la banda a través dels seus 5 discs d'estudi:

Una de les cançons més celebrades de Remission, el seu primer disc: March Of The Fire Ants

Si no t'agrada Blood and Thunder tu i jo tindrem un problema...

Capillarian Crest, primer single de Blood Mountain. A partir del minut 3:30 la cosa es posa demencial

Mastodon interpreten una versió reduida d'Oblivion al programa d'en Letterman



El primer single de The Hunter, Curl Of The Burl

Avui he comprat l'entrada per veure'ls el proper 24 de gener a la sala Razzmatazz 2 de Barcelona. Estic segur que oferiran un gran concert, són molt bons músics, excel·lents. Ja fa molts anys que no els veig, vaig tenir la sort de viure dos concerts seus durant la gira de Leviathan i em van fer esclatar el cap amb dues actuacions absolutament bestials i magistrals, una a la sala Mephisto de Barcelona i l'altra a l'infern del Festimad. En tornarem a parlar...

Middle Class Rut - No Name No Color (2010)

Més de dos mesos sense escriure res al blog!! Molts ja debieu pensar que l'havia deixat estar... doncs no!!!!! La veritat és que aquest període d'inactivitat no ha estat premeditat ni fruit de les vacances estivals. Els dies passaven i no veia el moment ni el motiu per escriure res. El destí final dels blogs és desaparèixer víctima del cansament del blogger que el porta, però on en marxa un n'apareix un o dos de nous, com a Hydra. Crec que al Xarrupampolles encara no li ha arribat el moment, així que som-hi! Avui us vull parlar de Middle Class Rut i el seu disc de debut, No Name No Color (2010).

Middle Class Rut és una banda de Sacramento formada per Zack Lopez (veu i guitarra) i Sean Stockham (bateria i segones veus). He de reconèixer que d'entrada la idea del duo musical no m'atreu. A l'estudi és pot fer de més i de menys però en directe... dues persones soles? Guitarra, bateria i veus... i el baix???? Què passsa amb el baix? És innegable que d'uns anys cap aquí la importància/presència del baix en la música popular ha anat decreixent paulatinament fins a arribar a un punt en què directament s'ha eliminat en alguns casos el baix de la clàssica configuració instrumental bàsica de guitarra, baix i bateria, Els exemples més significatius els trobem en el cas de The White Stripes i més recentment de The Black Keys (encara que aquests darrerament ja es fan acompanyar per una banda completa en directe). És veritat que si el baix no ha d'aportar res potser és millor prescindir d'ell. Si l'únic que ha de fer el baixista és seguir fil per randa les notes tòniques dels acords de guitarra, el baix es pot arribar a convertir en un instrument prescindible, perdent pel camí, això sí, els matissos tan rítmics com melòdics que aquest instrument ben tocat pot aportar a la cançó. O potser algú s'imagina Led Zeppelin sense John Paul Jones, The Faces sense Ronnie Lane, Iron Maiden sense Steve Harris o The Jayhawks sense Marc Perlman? D'altra banda, després de reivindicar el digníssim ofici de baixista, he de reconéixer que no soc un talibà musical (soc fan de NIN!!!) i penso que si escoltes una cançó i t'agrada que collons importa si hi ha un baix, una mandolina o si en comptes de tocar la bateria donen puntades de peu a una capsa de cartró? El que vull dir amb aquesta darrera frase és que després d'escoltar No Name No Color se me'n refot si el grup compta amb un baixista en nòmina o no, m'agrada i punt.

Es defensen prou bé sense baix, no?

Passant ja a l'apartat purament musical es pot dir que Middle Class Rut és una banda de rock alternatiu en ple segle XXI, d'aquelles que no paraven de sorgir a meitats dels anys 90, totes amb un so diferent i definit, clarament identificable (de fet entre les seves influències citen a Alice In Chains, Nirvana, Tool... Bob Dylan!), que en el cas de Middle Class Rut consisteix en una muralla sònica construida a base de ritmes molt marcats, sincopats i riffs tallats que combinen i alternen entre la melodia i la mala llet de manera brillant. Les patacades als timbals d'en Sean Stockham són potents, seques i precises, i les seves segones veus complementen a la perfecció el tros de veu de Zack Lopez, una veu aguda que a estones pot recordar al Perry Farrell (Jane's Addiction) més melòdic o fins i tot a Ben Bridwell (Band Of Horses) però que quan tensa les cordes vocals em fa venir al cap el Kory Clarke (Warrior Soul) més salvatge, aquell que cridava als quatre vents les seves proclames antisistema. Així, talment com la veu, podem passar de cançons melòdiques com New Low (la cançó que els hi ha obert moltes portes) o Cornbread a patades a l'estomac com Thought I Was, Lifelong Dayshit (l'esperit de Space Age Playboys reviscut, genial el the end is coming que escup Zack Lopez al final de la cançó) o Sad To Know o d'altres que contenen les dues cares de la moneda, amb una calma tensa inicial que inevitablement desemboca en una tempesta de riffs i crits com en la inicial Busy Bein' Born, el videoclip de la qual podeu veure a continuació.

The Hunter, nou disc de Mastodon

Mastodon no paren i ja estan enllestint el que serà el seu nou disc, The Hunter, amb sortida prevista per finals d'any. Després del gir melòdic que va suposar Crack The Skye (2009) tinc esperances que retornin a sonoritats més agressives. Mastodon tocant a matar és una banda imparable. De moment ja han avançat un fragment de Black Tongue, primer tastet d'aquest The Hunter, i sona molt bé amb un solo doblat i un desarrollament instrumental amb clares reminiscències d'un metall més clàssic.

Azkena 2011 flash review!!!!

Perdoneu per no escriure en tan temps, estic molt ocupat darrerament sense temps per massa cosa més que treballar i dormir. Però abans d'agafar l'avió per fer un viatget per Itàlia que serveix d'excusa perfecta per veure a John Mellencamp a Roma el proper 10 de juliol he aconseguit reunir una mica de temps per escriure unes ràpides impressions sobre l'Azkena 2011.

The Avett Brothers: el millor concert del festival. La intensitat amb la que ataquen cada cançó, ja sigui moguda o més emotiva és espectacular.

The Cult: Ian Astbury anava passadíssim i pixava fora de test continuament... i què? No va cantar bé Fire Woman, Love Removal Machine, She Sells Sanctuary, Rise, Lil Devil, Rain...? I què me'n dieu de Billy Duffy? No és una puta màquina d'escupir riffs?

Gregg Allman: què puc dir? Un privilegi haver assistit a dos concerts en dos dies d'aquesta llegenda vivent!

Kyuss Lives: Amb un repertori perfecte i una banda sublim què es pot esperar? Maravillas, tito, maravillas...

QOTSA: El concert més fluix que he vist mai de Homme. Serà que Era Vulgaris és efectivament vulgar.

Rob Zombie: Sense comentaris.

Ozzy Osbourne: Una altra llegenda amb gran setlist i bons músics al voltant. Gran concert.

Blue Rodeo: Em van agradar molt i van convéncer tot i l'hora que van haver de tocar. Les bones bandes no necessiten de massa artificis per oferir bones actuacions.

Rival Sons: Un altre dels concerts forts del festival. Auguro un bon futur per a aquesta jove banda de L.A.

Clutch: Ho sento, ho he intentat moltes vegades però no m'acaba de fer el pes aquesta banda i no sé per què, tenen tots els elements per a que m'agradin però afortunadament la música és molt més que matemàtiques.

Black Country Communion: El mateix que Ozzy, un plaer gaudir de la presència de una de les icones del hard rock, Mr. Glenn Hughes. A més, està en plena forma. Ara, Bonamassa hauria d'escoltar bé a Billy Duffy per saber com sona una guitarra de rock. Tan blues d'escola li ha espatllat els timpans.

Us deixo amb un vídeo dels Avett (no de l'Azkena però), els putos amos!!!!