Porto 11 dies de vacances... i què bé que es viu, collons. Suposo que si no treballés mai al final me'n cansaria però crec que hauria de passar molt de temps per a que això passés. Aixecar-se amb la llum del sol, punxar un vinil, dutxar-se, esmorzar tranquilament, sentar-se a llegir un còmic, un llibre, una revista, fer la compra, sortir a córrer, sortir a donar un tomb en bicicleta, seguir l'actualitat (musical, és clar) a internet, punxar un vinil, fer el dinar, dinar, aclucar mitja horeta els ulls, mirar una sèrie, mirar una pel·lícula, anar a jugar a esquaix, anar a nedar, quedar amb un company, tocar la guitarra, punxar un vinil, fer el sopar, sopar, mirar l'APM, mirar una altra sèrie, mirar una altra pel·lícula, fer una entrada al blog, llegir un llibre, llegir una revista, llegir un còmic, anar a dormir... Arbeit mach das frei, i una merda!!!! Una frase així només la podien inventar els nazis, malparits!! Suposo que al final m'avorriria, però al final final, molt al final, a la tomba, potser. Dilluns vinent torno a la feina i tampoc no us penseu que serà cap drama, soc partidari d'agafar-se les coses amb el millor dels humors possibles, si ho hem de fer almenys fem-ho contents i amb un somriure, ja hi ha prou gent amargada, alguns amb raó, altres no. Jo no vull ser un amargat sense cap motiu.
En aquests 11 dies però, del que he posat a dalt gairebé res de res, no hem parat a casa. Eilen Jewell, el festival de cinema de Sitges, The Brew, l'Anti-Karaoke i els bolets (i l'IKEA, val), n'han tingut la culpa.
Sitges és parada obligada en les vacances de tardor
Eilen Jewell va estar molt bé. No feia massa que l'havia escoltat per primera vegada però em va atrapar molt ràpid. El seu disc
Sea Of Tears (2009) em sembla en retrospectiva un dels més destacats de l'any passat. Mostra una artista a punt de fer el gran salt, amb una veu personal i encisadora i unes composicions amb un nivell altíssim. La banda també aporta lo seu. Em va impactar especialment el guitarrista, en
Jerry Miller, equipat amb una Gretsch i un estil de puntejar molt 50s, amb una tècnica i una velocitat i un
feeling bestial. En
John Sciascia toca el contrabaix (i com el toca!) fet que contribueix a augmentar l'esperit clàssic de combo 50s. En
Jason Beck, a més de ser el marit de l'
Eilen, toca la bateria i contribueix en algunes cançons amb segones veus. En definitiva un gran concert. També era el primer cop que anava al Rocksound i em va agradar l'ambient íntim que es crea amb l'artista. Sí em va xocar, no obstant, la petita quantitat de públic que es va apropar al concert, sobretot si la comparem amb el munt de gent que hi havia diumenge al Café del Teatre de Lleida per veure a
The Brew.
La banda d'Eilen Jewell al complet
13/10/2010, Rocksound, Barcelona
El tema de l'afluència als concerts donaria per una entrada ben extensa. Quantes persones hi havia al Rocksound per veure
Eilen Jewell? 50? 100? Quantes n'hi hauria hagut si hagués vingut a Lleida en cap de setmana? A mi em sembla que més. Amb una bona promoció com es va fer amb
The Brew (articles als diaris de la ciutat, pòsters enganxats per tot arreu...) de ben segur que més d'un centenar. Jo diria que a
The Brew hi havia unes 200 persones o més. Tenint en compte a Lleida hi ha un públic potencial de 200,000 persones (sent generosos) i a Barcelona i rodalies més de 2,000,000 la cosa dóna per pensar. Sí, a Barcelona fan moltes coses, l'oferta cultural és infinitament superior a la de Lleida i això fa diversificar el públic. A més el públic dels concerts de rock i derivats a Barcelona és si fa no fa sempre el mateix, un grup bastant ben definit. A Lleida un concert de rock és un esdeveniment. Sí que som un petit grupet que hi som sempre però també fa cap molta gent que no té res millor a fer i ha vist l'article al diari o passa sovint per la sala per veure coses diferents.
Eilen Jewell & Co. en acció!
Bé, anant al gra, el concert de
The Brew va estar de puta mare. El seu punt fort és, sens dubte,
Jason Barwick, un guitarrista excepcional, un fora de sèrie, un mestre de l'instrument de només... 21 anys! Aquest noi arribarà molt lluny si no s'espatlla pel camí. L'exhibició que va fer amb la guitarra durant les 2 hores (sí, sí, 2 hores) de concert va deixar a tothom amb la boca oberta. Amb una barreja d'influències que van des de
Hendrix a
Page, de
Stevie Ray Vaughan al
Clapton de
Cream, tocant amb una facilitat insultant per als pobres desgraciats que, com jo, fa anys que rasquem la guitarra amb molta il·lusió però amb uns resultats... bastant més discrets, deixem-ho així. El trio el completen el tàndem pare-fill,
Tim Smith al baix i
Kurtis Smith a la bateria, aquest darrer un altre per donar de menjar apart. Va fotre un solo de bateria d'aquells que es recorden durant temps, impressionant. Pensant-ho bé, el grup sembla una encarnació en clau blues rock segle XXI de la santíssima trinitat, pare (
Tim Smith), fill (
Kurtis Smith) i esperit sant (el puto amo,
Jason Barwick, que també canta!). Només posaria un però a la seva actuació, l'abús dels desenvolupaments instrumentals a la part final del concert, amb molt solo i poques cançons, que van fer-ne baixar la intensitat. És el perill de saber-ne tant, s'ha de saber quan t'has de lluir i quan has de treballar, buscant l'equilibri entre les dues parts.
En Jason es passa més temps a l'aire que de peus a terra
17/10/2010, Café del Teatre, Lleida
