John Hiatt and The Combo - 28/10/2010 - Sala Bikini, Barcelona

Recordo amb molt afecte el meu primer cotxe, un Seat 124 color blau marí. Era l'enveja de tots els gitanos de la província, quan parava als semàfors al costat d'algun d'ells no trigaven 3 segons en preguntar-me quant en volia pel cotxe. El va comprar el meu pare de segona mà quan jo tenia 3 o 4 anys per substituir el 600 amb el que haviem anat els primers anys. Quan el meu germà es va treure el carnet de conduir el va portar un temps fins que finalment va passar a mi quan se'n va comprar un de nou. Tots els membres de la família vam fer-li modificacions. El meu pare li va canviar el motor original de gasolina per un de gasoil. Els operaris de les benzineres sempre em miraven amb cara de què collons estàs dient quan els hi remarcava que havien de posar-hi gasoil. El meu germà li va instal·lar un equip de radiocasset més un joc de 4 altaveus que feia esfereir, en una època en que els tunings eren racionals i els nengs encara anaven amb bolquers. Recordo el meu cosí sentat al darrera, atrapat entre motxilles i tendes de campanya, tots tres de camí al Doctor Music Festival, sagnant per les orelles a ritme d'Antichrist Superstar per culpa del volum inhumà al que feiem sonar l'aparell. La meva modificació va ser més modesta. Va sortir un forat a la xapa de la porta del conductor fruit del pas del temps que tot ho altera i ho fot malbé i el vaig tapar amb una enganxina de Gluecifer.

 Com era d'esperar, l'enganxina de Gluecifer va ser víctima de les inclemències meteorològiques

Ah sí, també vaig fer-li la modificació final un matí pujant a l'Escola quant un iaio es va saltar un cediu el pas i me'l vaig emportar per davant. No, ningú va patir danys personals, però el meu estimat 124 se'l va emportar la grua per aconvertit en un cub de ferralla de 2x2. Recordo perfectament que havia sortit de casa especialment content amb la cinta del Slow Turning (1988) el meu disc favorit de John Hiatt. En el moment de l'accident encara sonava la primera cançó, Drive South, encara que la direcció era més aviat nord-oest, i jo en cantava la tornada.

Come on baby drive south!!

Per cert, què gran és John Hiatt. I no ho dic en sentit real sinó en el figurat. La xarxa en va plena, com no podia ser d'altra manera després de l'exitosa gira que ha fet pel país aquesta setmana passada 18 anys després de la seva darrera visita. Jo en soc molt de seguidor d'en John Hiatt, però he de confessar que darrerament el tenia una mica oblidat. Un oblit que va començar a desaparéixer quan vaig escoltar el seu nou disc The Open Road (2010) on en John torna a demostrar que és un compositor i un cantant únic i molt especial. Vaig tenir la sort enorme de poder-lo veure en la gira de presentació de Master Of Disaster (2005) al Shepherd's Bush Empire de Londres. En aquella ocasió anava acompanyat pels North Mississippi Allstars i el concert va ser enorme. Gràcies a que en vaig fer la crònica per Popular 1 he pogut recordar que aquella nit va ser molt gran perquè en tinc un record massa llunyà pels anys que fa. D'aquí uns anys potser hauré de rellegir aquesta entrada per recordar com va ser el concert d'en Hiatt a Bikini, però no ho crec. Passa poques vegades pero és fàcil de reconéixer quan ho fa i dimecres va passar. La sensació d'estar veient una actuació d'una qualitat desmesurada tant en el fons (cançons) com en la forma (interpretacions), de ser espectador privilegiat de la posta en escena d'un artista únic, inimitable, inigualable, d'aquells que tenen quelcom que els diferencia de la resta. Gràcies John. I no triguis 18 anys en tornar!!!!!

 John Hiatt i North Mississippi Allstars ballant i tocant The Tiki Bar Is Open

Londres, 23/10/2005

 

John Hiatt dijous passat a Barcelona

Axl, jo a Lleida i tu a Badalona

Avui, fins i tot encara podrien estar tocant en aquest precís instant si el concert ha començat dues o tres  hores tard, cosa gens estranya, han tocat tocant Guns N' Roses a Badalona. Bé, Guns N' Roses no, l'Axl i més gent, no sé qui l'acompanya en aquesta gira. Em sona un tal DJ Ashba que toca la guitarra (?), desconec si en Tommy Stinson dels Replacements encara aguanta l'Axl o no... estic molt desconnectat de l'univers gunner actual, desencisat més aviat. Vaig esperar l'edició de Chinese Democracy (2008) amb ganes. Devia ser l'única persona del món que el dia que el maleït disc va sortir al carrer encara no havia escoltat ni una demo, ni cap cançó en directe, ni res de res. No cal pas dir que el disc va suposar una terrible decepció per a mi. L'artefacte creat per Axl no feia sinó reforçar la teoria que Guns N' Roses havien deixat d'existir algun dia llunyà allà als principis de la dècada dels 90. Evidentment Axl té tot el dret a continuar (reprendre?) la seva carrera musical 15 anys després de The Spaghetti Incident? (1993) i no tinc ganes d'entrar en discussions de si té el dret moral (legítim està clar que sí) de continuar amb el nom de la banda que el va portar, no sols a la fama, sino a l'olimp dels frontmans del rock n' roll. Durant un (breu, massa breu) període de temps, Guns N' Roses va ser la banda més gran del planeta i a més va parir en els seus inicis Appetite For Destruction (1987), un dels millors discs de la història del rock, un exemple per a generacions futures de què ha de ser una banda de rock n' roll, com ha de sonar, com s'ha de comportar dalt d'un escenari, com es creen bones estrofes, grans ponts i millors tornades, com s'ha de tocar un solo ben parit, quan s'ha d'accelerar el ritme i quan s'ha de ralentir. Cremeu les partitures, partiu els faristols en dos, oblideu els acords de sisena disminuïda i les escales jòniques, llanceu per la finestra el baix de sis cordes... tot està dins els solcs d'Appetite For Destruction, TOT.

Izzy, Axl, Duff, Slash i Steven: els Guns de veritat

Al seu dia no vaig tenir la sort de veure Guns N' Roses en concert. No obstant això, la idea de veure Axl en directe a les acaballes de 2010 no m'ha atret en cap moment. Fa uns mesos que a estones estic llegint Reckless Road - Guns N' Roses and the making of Appetite For Destruction i estic flipant tant amb com es va originar tot, com es va crear un disc tan collonut, com la banda va anar creixent a poc a poc, concert a concert, fins a eclipsar a tothom, que suposo que no volia destrossar la imatge dels Guns, de l'Axl i dels incendiaris directes del grup que el llibre m'ha gravat al cervell pàgina a pàgina, fotografia a fotografia.

I tot i així, ara que ja és massa tard, per què no em puc treure del cap la sensació d'haver comés un terrible error quedant-me a casa aquesta nit? Sempre ens quedarà el Ritz.

You know where you are? You are in the jungle, baby. You're gonna dieeeeeeeeeee!!!!!

Ai, les vacances...

Porto 11 dies de vacances... i què bé que es viu, collons. Suposo que si no treballés mai al final me'n cansaria però crec que hauria de passar molt de temps per a que això passés. Aixecar-se amb la llum del sol, punxar un vinil,  dutxar-se, esmorzar tranquilament, sentar-se a llegir un còmic, un llibre, una revista, fer la compra, sortir a córrer, sortir a donar un tomb en bicicleta, seguir l'actualitat (musical, és clar) a internet, punxar un vinil, fer el dinar, dinar, aclucar mitja horeta els ulls, mirar una sèrie, mirar una pel·lícula, anar a jugar a esquaix, anar a nedar, quedar amb un company, tocar la guitarra, punxar un vinil, fer el sopar, sopar, mirar l'APM, mirar una altra sèrie, mirar una altra pel·lícula, fer una entrada al blog, llegir un llibre, llegir una revista, llegir un còmic, anar a dormir... Arbeit mach das frei, i una merda!!!! Una frase així només la podien inventar els nazis, malparits!! Suposo que al final m'avorriria, però al final final, molt al final, a la tomba, potser. Dilluns vinent torno a la feina i tampoc no us penseu que serà cap drama, soc partidari d'agafar-se les coses amb el millor dels humors possibles, si ho hem de fer almenys fem-ho contents i amb un somriure, ja hi ha prou gent amargada, alguns amb raó, altres no. Jo no vull ser un amargat sense cap motiu.

En aquests 11 dies però, del que he posat a dalt gairebé res de res, no hem parat a casa. Eilen Jewell, el festival de cinema de Sitges, The Brew, l'Anti-Karaoke i els bolets (i l'IKEA, val), n'han tingut la culpa.

Sitges és parada obligada en les vacances de tardor

Eilen Jewell va estar molt bé. No feia massa que l'havia escoltat per primera vegada però em va atrapar molt ràpid. El seu disc Sea Of Tears (2009) em sembla en retrospectiva un dels més destacats de l'any passat. Mostra una artista a punt de fer el gran salt, amb una veu personal i encisadora i unes composicions amb un nivell altíssim. La banda també aporta lo seu. Em va impactar especialment el guitarrista, en Jerry Miller, equipat amb una Gretsch i un estil de puntejar molt 50s, amb una tècnica i una velocitat i un feeling bestial. En John Sciascia toca el contrabaix (i com el toca!) fet que contribueix a augmentar l'esperit clàssic de combo 50s. En Jason Beck, a més de ser el marit de l'Eilen, toca la bateria i contribueix en algunes cançons amb segones veus. En definitiva un gran concert. També era el primer cop que anava al Rocksound i em va agradar l'ambient íntim que es crea amb l'artista. Sí em va xocar, no obstant, la petita quantitat de públic que es va apropar al concert, sobretot si la comparem amb el munt de gent que hi havia diumenge al Café del Teatre de Lleida per veure a The Brew.

 La banda d'Eilen Jewell al complet 

13/10/2010, Rocksound, Barcelona

El tema de l'afluència als concerts donaria per una entrada ben extensa. Quantes persones hi havia al Rocksound per veure Eilen Jewell? 50? 100? Quantes n'hi hauria hagut si hagués vingut a Lleida en cap de setmana? A mi em sembla que més. Amb una bona promoció com es va fer amb The Brew (articles als diaris de la ciutat, pòsters enganxats per tot arreu...) de ben segur que més d'un centenar. Jo diria que a The Brew hi havia unes 200 persones o més. Tenint en compte a Lleida hi ha un públic potencial de 200,000 persones (sent generosos) i a Barcelona i rodalies més de 2,000,000 la cosa dóna per pensar. Sí, a Barcelona fan moltes coses, l'oferta cultural és infinitament superior a la de Lleida i això fa diversificar el públic. A més el públic dels concerts de rock i derivats a Barcelona és si fa no fa sempre el mateix, un grup bastant ben definit. A Lleida un concert de rock és un esdeveniment. Sí que som un petit grupet que hi som sempre però també fa cap molta gent que no té res millor a fer i ha vist l'article al diari o passa sovint per la sala per veure coses diferents.

Eilen Jewell & Co. en acció!

Bé, anant al gra, el concert de The Brew va estar de puta mare. El seu punt fort és, sens dubte, Jason Barwick, un guitarrista excepcional, un fora de sèrie, un mestre de l'instrument de només... 21 anys! Aquest noi arribarà molt lluny si no s'espatlla pel camí. L'exhibició que va fer amb la guitarra durant les 2 hores (sí, sí, 2 hores) de concert va deixar a tothom amb la boca oberta. Amb una barreja d'influències que van des de Hendrix a Page, de Stevie Ray Vaughan al Clapton de Cream, tocant amb una facilitat insultant per als pobres desgraciats que, com jo, fa anys que rasquem la guitarra amb molta il·lusió però amb uns resultats... bastant més discrets, deixem-ho així. El trio el completen el tàndem pare-fill, Tim Smith al baix i Kurtis Smith a la bateria, aquest darrer un altre per donar de menjar apart. Va fotre un solo de bateria d'aquells que es recorden durant temps, impressionant. Pensant-ho bé, el grup sembla una encarnació en clau blues rock  segle XXI de la santíssima trinitat, pare (Tim Smith), fill (Kurtis Smith) i esperit sant (el puto amo, Jason Barwick, que també canta!). Només posaria un però a la seva actuació, l'abús dels desenvolupaments instrumentals a la part final del concert, amb molt solo i poques cançons, que van fer-ne baixar la intensitat. És el perill de saber-ne tant, s'ha de saber quan t'has de lluir i quan has de treballar, buscant l'equilibri entre les dues parts.

 

En Jason es passa més temps a l'aire que de peus a terra

17/10/2010, Café del Teatre, Lleida

Truth & Salvage Co. (2010)

Bon primer disc el de Truth & Salvage Co. Sis músics de procedència diversa coincideixen a Los Angeles i formen la banda que tenim entre mans. Rock americà de bona factura, amb bones melodies vocals i és que quatre dels components del grup posen cullerada amb les veus. No van sobrats de carisma ni  anunciaran calçotets amb el tors nu però després de la desil·lusió provocada per Shooter Jennings i el seu terrible Black Ribbons necessito escoltar grups així, sense cap altra pretensió més enllà de tocar rock n roll de tota la vida, passar-ho bé mentrestant i guanyar-se la vida, no necessitem que cap ex-country rocker reinventi la música. El mateix Chris Robinson els avala produint-els-hi el disc i fitxant-los pel seu segell Silver Arrow.

Heu vist Wally (aka Chris Robinson)?