No vull acabar aquesta tanda d'entrades repassant què ha donat de sí musicalment el 2012 sense fer unes mencions breus de discs que crec mereixen ser també destacats. Comencem amb dos clàssics, clàssics.
WHITESNAKE - Forevermore: Si fa un temps em diuen que en ple 2011 destacaria un disc de Whitesnake com el millor de l'any no m'ho crec. Sóc un fanàtic de David Coverdale i de l'etapa clàssica de Whitesnake, la que va fins Slide It In (1984). A partir del famós 1987 ja no ho sóc tant, però aquest Forevermore recull molt bé l'essència dels Whitesnake clàssics amb un Coverdale cantant encara com una bèstia. M'hauré de fer amb Good To Be Bad (2008) que en el seu moment em va passar i diuen que també val molt la pena. Obligat esmentar que Doug Aldrich hi té molt a veure amb aquesta revifada de la serp blanca.
Sembla mentida que Coverdale pugui cantar tan bé obrint tan poc la boca
Ara un incombustible.
MICHAEL MONROE - Sensory Overdrive: Mr. Monroe es va saber envoltar d'una banda incendiària i així va sortir el disc, que crema i no es refreda per molts tombs que dongui. Punk rock amb el segell característic de Monroe i un toc màgic cortesia de l'inimitable Ginger dels Wildhearts.
THE TREATMENT - This Might Hurt: El hard rock dels 80 torna de la mà d'aquesta jove banda de Cambridge petant-ho bastant. No estalvien clixés però si ho fessin em sentiria decebut. Gran banda, gran disc.
WHITESNAKE - Forevermore: Si fa un temps em diuen que en ple 2011 destacaria un disc de Whitesnake com el millor de l'any no m'ho crec. Sóc un fanàtic de David Coverdale i de l'etapa clàssica de Whitesnake, la que va fins Slide It In (1984). A partir del famós 1987 ja no ho sóc tant, però aquest Forevermore recull molt bé l'essència dels Whitesnake clàssics amb un Coverdale cantant encara com una bèstia. M'hauré de fer amb Good To Be Bad (2008) que en el seu moment em va passar i diuen que també val molt la pena. Obligat esmentar que Doug Aldrich hi té molt a veure amb aquesta revifada de la serp blanca.
Sembla mentida que Coverdale pugui cantar tan bé obrint tan poc la boca
BLACK COUNTRY COMMUNION - 2: L'ex-company de Coverdale a Purple, Glenn Hughes, ho ha tornat a fer. El segon disc de BCC és igual de bo que el primer, encara que l'opinió generalitzada és que és gairebé tan bo com el primer. Hard rock de la vella escola, un cantant dels que n'hi ha pocs, bones guitarres a càrrec de Bonamassa, els teclats de Sherinian encaixen a la perfecció i un dels riffs de l'any (Save Me), escrit per Jason Bonham.
I ja que parlem de cantants que saben cantar rock de veritat, els dos que vénen a continuació han après dels mestres i formen part d'aquesta fornada de noves bandes que reivindiquen el so clàssic del rock dels 70, el millor que s'ha fet mai.
THE ANSWER - Revival: Els irlandesos van superar la prova del segon disc i ja van per la del tercer aprovant amb nota i dotant la seva música de més varietat estilística, cosa que s'agraeix.
RIVAL SONS - Pressure and Time: Des de L.A. ens arriba aquesta prometedora banda. L'ombra del zepelí planeja per sobre el disc ja sigui pel registre vocal de Jay Buchanan, a estones molt proper al d'en Robert Plant, o per algun riff noranta per cent zepelià, com la mateixa Pressure and Time. Ara bé, posats a inspirar-se, perquè no fixar-se en els millors? Tot i així la banda també mostra personalitat i en directe es defensa de meravella tal com vam poder comprovar aquest Azkena passsat. A seguir de prop.
Si no s'espatllen ens continuaran donant molts moments d'alegria en el futur
Ara un incombustible.
MICHAEL MONROE - Sensory Overdrive: Mr. Monroe es va saber envoltar d'una banda incendiària i així va sortir el disc, que crema i no es refreda per molts tombs que dongui. Punk rock amb el segell característic de Monroe i un toc màgic cortesia de l'inimitable Ginger dels Wildhearts.
THE TREATMENT - This Might Hurt: El hard rock dels 80 torna de la mà d'aquesta jove banda de Cambridge petant-ho bastant. No estalvien clixés però si ho fessin em sentiria decebut. Gran banda, gran disc.
THE UNION - Siren's Song: Més hard rock, en aquest cas de tall més clàssic, pur. El segon disc del tàndem format pel guitarrista de Thunder, Luke Morley, i el jove cantant Peter Shoulder no decebrà a qui ja agradés el disc de debut editat tot just l'any passat. El combinant perfectament executat de dolces balades amb peces més guitarreres i la bona veu d'en Peter fa d'aquest disc una escolta molt agradable.
THE PARLOR MOB - Dogs: And You Were A Crow (2008) va ser un disc de debut d'aquells que deixen sense parla. Rock de tirada setantera d'altíssima qualitat encarnat en cançons que fregaven la perfecció com Hard Times o Everything You're Breathing For. Dogs suposa un canvi d'orientació centrat en dues direccions, per una banda en la modernització de la producció i de les cançons més canyeres i per altra en l'ensucrament excessiu de les balades, n'hi ha de realment enganxifoses, convertint en carnassa FM el que era un dels seus punts forts. Mala decisió. Si en el primer disc sobresortien espectaculars mig temps com Angry Young Girl o When I Was An Orphan en aquest el nivell cau en picat. No obstant el disc té bons moments com el single Into The Sun (amb el que vaig trempar quan vaig sentir per primera vegada) o I Want To See You. El que fa por és pensar en el tercer disc si se'ls hi acudeix accentuar la tendència marcada per Dogs.
FOO FIGHTERS - Wasting Light: No escoltava un disc dels Foo Fighters des de 1995 amb The Colour And The Shape!!! Per cap raó en particular, Dave Grohl és un paio que em cau bé i crec que és un gran bateria, millor inclús que guitarra/cantant, i que el que hauria de fer és montar una banda amb ell a les baquetes, Josh Homme a la guitarra i Mark Lanegan al micròfon (el que ja va passar durant unes cançons al Songs For The Deaf (2002)dels Queens Of The Stone Age, vaja). La sorollera que ha fet aquest Wasting Light m'ha fet tornar-los a escoltar i encara que no és ni de bon tros el disc de l'any, massa palla, sí que hi ha alguna perla com la furiosa White Limo o Walk.
Passem a sons més relaxats.
FLEET FOXES - Helplessness Blues: M'ha agradat el segon disc dels Fleet Foxes. Em va agradar molt el primer i aquest segon, tot i no ser tan immediat, és molt sòlid i ple de bones cançons. Una altra cosa, el concert a l'Auditori va ser poc menys que màgic demostrant que de moment s'estan guanyant les alabances que els hi cauen de totes direccions a tort i a dret.
ISRAEL NASH GRIPKA - Barn Doors And Concrete Floors: El segon disc d'Israel Nash Gripka suposa la confirmació que ens trobem davant d'un gran talent. És jove però sóna com un veterà, no en va sembla haver anat a la mateixa escola de Louris, Hiatt, Earle i companyia.
No, no és en Hurley a meitat de règim, és Israel Nash Gripka
STEVE EARLE - I'll Never Get Out Of This World Alive: I parlant del rei de Roma... Els seus discs no causen l'impacte d'anys enrera encara que és just reconèixer que el nivell tampoc és tan exageradament elevat com en aquella llunyana trilogia de Train A Comin' (1995), I Feel Alright (1996) o El Corazón (1997). Fins i tot jo li vaig deixar de seguir la pista en l'època més reivindicativa que darrerament ha deixat de banda per tornar-se a centrar en la figura del trobador, la de l'escriptor de cançons condemnat a navegar entre les tradicions musicals americanes i més enllà per trobar la inspiració per posar música a les seves històries. Jo a més li tinc una estima especial per dues raons, per haver sopat a tot just un metre seu (sense saber que era ell!!) i pel seu paper a sèries que han arribat a ser molt especials per a mi, The Wire i Treme.
JASON ISBELL & THE 400 UNIT - Here We Rest: Què bé va fer Jason Isbell abandonant Drive-By-Truckers! Com a tuitaire és un plom però com a compositor de cançons és molt bo. El seu primer disc amb The 400 Unit ja em va agradar molt i aquest continua la direcció marcada per aquell, música senzilla, agradable d'escoltar, amb bones melodies, una mica de rock, una mica de country... i ja n'hi ha prou per fer un bon disc!
LUCINDA WILLIAMS - Blessed: Lucinda és molta Lucinda i amb Blessed ho ha tornat a demostrar. S'ha dit que els seus darrers discs, especialment Little Honey (2008), no completaven les expectatives i potser era veritat. Tanta veritat com que Blessed ens retorna a la Lucinda més inspirada, íntima i fràgil, la dona que xiuxiueja a la teva orella amb aquella veu tremolosa a punt de trencar-se per dir-te que tots tenim una raó o altra per sentir-nos beneïts.
Fins aquí, me'n deixo encara alguns (Glyder, The Muggs, Danava o Buffalo Killers) però això ja és prou llarg i, a més, d'alguna cosa hauré d'escriure aquest 2012, no?
Fins aquí, me'n deixo encara alguns (Glyder, The Muggs, Danava o Buffalo Killers) però això ja és prou llarg i, a més, d'alguna cosa hauré d'escriure aquest 2012, no?
