Repàs 2009 (II) - Metalls preciosos

El metall és dur. El metall és mal·leable. El metall és fred. El metall és sec. El metall pot ser esmolat com un ganivet o arrodonit com una cullera. Pot ser punxegut com la punta d'una agulla o pla com el seu cap. El metall ja no és solament violència. Ara el metall és també reflexiu i profund, despietat i pietós. El metall és savi. El metall és imprescindible per entendre el món tal com és avui en dia. Ja en l'antigor va marcar la diferència quan aquells que anaven amb armes fetes de fusta i pedra poc tenien a fer contra aquells equipats amb destrals i fletxes de fusta i metall i així fins els nostres dies. El metall pot ser preciós. El metall és poderós.

Aquest ha estat un bon any pel metall. Heaven And Hell, que reuneix a alguns dels precursors de l'estil, han editat un gran disc de heavy metal ol' school, The Devil You Know. Bandes clàssiques dels 80 han tret  també bones obres, com és el cas de Slayer amb World Painted Blood o Megadeth amb Endgame (que es caga i es pixa 100 vegades sobre Death Magnetic). El metall 90s continua viu de la mà de Lamb Of God i el seu disc Wrath que, com el nom indica, va carregadet de molta mala llet. Els protagonistes d'avui són, no obstant, bandes formades aquesta dècada que tot just acaba.

MASTODON - Crack The Skye
Si hi ha una banda culpable del meu interés renovat per l'estil és, sens dubte, Mastodon. El primer cop que vaig escoltar el riff de Blood And Thunder vaig saber que els d'Atlanta arribarien lluny. Crack The Skye és, però, el disc de la discòrdia, separant els seus fans en detractors i amants del disc marcant, possiblement, un abans i un després en la carrera de la banda. Tot i que el disc sona inconfusiblement a Mastodon no hi ha dubte que han perdut revolucions, qui sap si temporalment o per sempre,  compensant aquesta pèrdua amb llargs desenvolupaments instrumentals i melodia en les veus, fent el so de la banda més accessible al públic profà. Ara bé, que ningú em malinterpreti, Crack The Skye no és el Load de Mastodon, ni molt menys! És un  altre pas en l'evolució d'una banda amb molt camí per endavant. A mi m'ha convençut tot i que m'agradaria que en el futur recuperessin l'instint assasí i el poder d'incisió perduts.

PRIESTESS - Prior To The Fire
Els canadencs s'ho han pres amb calma. Quatre anys han necessitat per enregistrar la continuació d'aquell excitant Hello Master (originalment editat al Canadà el 2005) encara que tirant de tòpic he de dir que l'espera ha valgut la pena. Aquest Prior To The Fire profunditza més en sons i estructures més típiques del metall més clàssic que no pas en el hard rock més present del primer àlbum. El resultat és un disc que no inventa res nou però tot i així sona a glòria i a clàssic. Guitarres esmolades, riffs poderosos, bona veu, puntejats doblats... una joia!!!

BARONESS - Blue Record
Si començava aquest breu repàs esmentant Mastodon prou apropiat és que l'acabi amb Baroness. Com Mastodon, la discogràfica sota la qual s'han donat a conèixer és Relapse Records. Talment com Mastodon, estem parlant d'una banda que traspassarà les fronteres del seu àmbit. Blue Record és el Leviathan (obra culminant de Mastodon) de Baroness. Un grup en estat de gràcia. Un concepte musical evolucionat. Un so que perfora els timpans. Una obra magna. Baroness representa el present i el futur de l'estil, obrint camins sense tancar-ne cap. S'ha d'escoltar per comprendre el que dic. Imprescindible.

Blackberry Smoke - 10/12/2009, Barcelona

Els Blackberry Smoke, d'Atlanta, Georgia, van fer ahir el seu primer concert a les nostres contrades en una gira que els portarà per mitja península i he de reconéixer que van superar totes les meves expectatives, que, tot sigui dit, no eren precisament baixes. Com us deia a l'entrada de fa tot just 3 dies el disc que han tret enguany m'agrada molt i tenia moltes ganes de veure'ls en directe però tot i així encara em van sorprendre. Però anem per parts. Passaven 10 o 15 minuts de dos quarts de deu quan els cinc protagonistes van pujar a l'escenari de la sala Razzmatazz 3. El que primer em va cridar l'atenció va ser l'estatura del cantant i guitarra principal, en Charlie Starr, era molt més baixet del que m'esperava!!! Entre l'escenari de la sala, que és molt baix, ell, que no crec que arribi al metre setanta, i els balls que feia quan tocava en els que flexionava els genolls (una mica a lo chicken walk) disminuint encara més la seva alçada, a estones ben just el veia... però collons si el sentia! Ara venen la segona i tercera sorpresa. Segona, què bé que canta!! Tercera, toca la guitarra amb un estil i un saber fer que el col·loquen bastant per damunt de la mitjana. En Paul Jackson, l'altre guitarra i corista ocasional, no ressaltava massa al costat del seu company Charlie, així que ja podeu imaginar que no semblaven pas els germans Gasol allà dalt. Els que sí són germans són la base rítmica, formada per Brit i Richard Turner (que com molt bé va dir l'amic Roger, semblava que s'havia fumat mitja Jamaica), bateria i baixista respectivament. En aquesta gira els acompanyava un teclista que complementava molt bé el ja de per sí complet so de la banda. Tots plegats duien unes pintes de rednecks que conferia un regust d'autenticitat a tot el que sortia dels seus instruments. Van repassar Little Piece Of Dixie (2009) gairebé de dalt a baix obviant completament el seu primer treball i salpebrant de tant en tant amb alguna versió i fins i tot amb algun tema nou. Pel bis van deixar Sweet Home Alabama (el moment més fluix del concert, apedregueu-me) i per acabar... Man Of Constant Sorrow!!!!! Sí, sí, la canço tradicional americana que els germans Coen van tenir a bé de d'escollir com a cançó principal de la seva genial pel·lícula O Brother, Where Art Thou? Immillorable final per immillorable concert!!!!

Repàs 2009 (I)

Ara que hem entrar al darrer mes de l'any és bon moment per repassar què ha donat de sí a nivell musical aquest 2009, sempre sota el meu parer, és clar. Com que la llista de discs que vull comentar és llarga ho aniré fent al llarg de diverses entrades. La intenció no és seguir tampoc cap ordre concret, sinó anar comentant els discs a mesura que em vagin venint al cap, a excepció d'aquest primer que, al tractar-se d'una banda d'actualitat mereix especial atenció.

BLACKBERRY SMOKE - Little Piece Of Dixie

Blackberry Smoke d'actualitat? Home, relativament parlant sí, ja que venen a veure'ns aquest proper dijous 10 de desembre a la sala Razzmatazz 3 de Barcelona. Little Piece Of Dixie és un disc de southern rock amb majúscules i els amants del gènere hi trobaran tot allò que esperen d'un disc d'aquestes característiques, riffs  descarats, balades cantades per tipus durs, solos de Les Paul per un tub, però sobretot grans cançons, resultant en un disc encara més rodó que el seu debut i llunyà Bad Luck Ain't No Crime (2004). Recentment han girat amb ZZ Top, Lynyrd Skynyrd o Shooter Jennings i no crec que hagin desentonat en absolut. Jo ja tinc la meva entrada i espero amb moltes ganes poder escoltar Up In Smoke o Shake Your Magnolia en directe.

visita la seva web!!

JASON ISBELL AND THE 400 UNIT - s/t

Drive-By Truckers mai m'han acabat de convèncer. En teoria tenen tot el necessari per a agradar a algú com jo i encara que considero que de bones cançons en tenen unes quantes els hi manca quelcom per acabar de ser el meu tipus. Tot i això, el que va ser compositor, guitarra i cantant de Drive-By Truckers durant uns anys, Jason Isbell, ha editat enguany un disc amb la seva nova banda The 400 Unit que ha cridat la meva atenció. Rock d'arrels ben escrit i ben interpretat, a estones tranquil i pausat, a estones rascant l'elèctrica amb convenciment però sense massa estridències, amb secció de vents per aquí i piano per allà, amb la bonica veu de Jason sempre en primer pla. Un dia d'aquests hauré de rescatar els discs de Drive-By Truckers per veure si trobo l'element perdut.

http://www.jasonisbell.com/

The Quireboys - 21/11/09, Barcelona

Quin gran concert el dels Quireboys dissabte passat a la sala 2 de l'Apolo de Barcelona. Ens vam decidir relativament tard però al final vam prendre la decisió correcta tot i desconèixer que el motiu principal de la visita dels anglesos no era presentar la seva darrera obra d'estudi, el molt recomanable Homewreckers and Heartbreakers (2008) sinó celebrar el vintè aniversari de l'edició del disc de debut de la banda, A Bit Of What You Fancy. 20 anys!! No sé quants anys han de passar per a que un disc es pugui considerar un clàssic però aquest és segur que fa temps que ho és. Després de mitja horeta tocant cançons de totes les seves èpoques tot obviant el primer disc, Spike va preguntar qui tenia ganes de sentir alguna cançó de A Bit Of What You Fancy. Així doncs començant per 7 o' Clock van continuar amb Man On The Loose, Whippin Boy, I Don't Love You Anymore, Hey You, Misled... una festassa!! Només es van saltar Sex Party per poder-la tocar al final del bis. Spike no va parar de saltar, ballar, somriure i beure durant tot el concert donant-nos una excusa més per estar contents. Vaig fer algunes fotos però com que Spike no parava quiet ni jo tampoc van quedar una mica mogudes però molen igual, o no??!??!

 

 

No és bona idea...

... tornar de festa i escriure alguna cosa al blog, però com que vull dir poca cosa, doncs avall tu... Aquesta nit, mentre escoltava la música que anava sonant al meu voltant m'han agafat moltes ganes d'escoltar Powerslave, d'Iron Maiden. Resulta que, curiosament, Powerslave va ser el primer CD que em vaig comprar ara deu fer 16 o 17 anys, què sé jo... i encara m'agrada, i molt!! En volia comprar un d'Iron Maiden i Powerslave va ser l'escollit, suposo que la portada em va fascinar tant que l'elecció va ser clara. De fet, ara que hi penso, fa 25 anys que va ser editat. Em pregunto quins discs del 2009 escoltaré el 2034... si és que hi arribo.

Run, live to fly, fly to live, aces high!!

Valoro molt el fet que avui en dia pugui disfrutar la música que escoltava quan tot just em començava a afaitar. Fa uns 15 anys, més o menys, molts anàvem amb camiseta d'Iron Maiden i ens intentàvem deixar el pèl llarg. Hi havia una parella de hippies, que en aquells dies estaven a punt, si és que no hi eren de ple, d'arribar a la quarentena, que portaven el bar de les piscines del poble i ella, amb to condescendent una bona tarda em va espetegar: "Això és una moda, d'aquí uns anys deixareu d'escoltar aquesta música". I encara que en alguns casos no anés del tot desencaminada, amb mi no la va acabar d'encertar, je je je. Em faria gràcia trobarme-la cara a cara avui en dia i dir-li, "saps què? Encara escolto Iron Maiden!!!! I eren boníssims!!!!!" I demà penso rebuscar el CD entre els calaixos i les piles i les capses i mentres em dutxi cantaré amb el meu amic Bruce Bruce intentant no desentonar en excés, bona nit!

01/11/2009 - 12:43

Merda!! No l'he trobat!!!

01/11/2009 - 18:36

Downloading - a grans mals, grans remeis. 

01/11/2009 - 19:02
Two!! Minutes!!! To Midniiiiiiiiiight!!!!

Com imaginava, continua sonant genial.

Alice In Chains - Black Gives Way To Blue (2009)

Estic molt i molt content, m'acaba d'arribar el nou disc d'Alice In Chains... i és bestial!!! Ja fa temps que tinc la sort de gaudir-lo, el vaig baixar tan aviat com vaig saber que estava disponible i com que un és aparentment un pirata però en el fons un home honrat, ara l'he comprat... que n'aprenguin! 12 euros a play.com i en 4 dies és a la bústia, qui no el té és perquè no vol.

Com deia, la sorpresa ha estat majúscula, és un dels millors discs de l'any, no faig conya jo amb això!!! I això que parlem d'una banda que torna amb nou cantant després de prop de 15 anys sense treure nou material. Si amb això no n'hi havia prou, el cantant que s'ha hagut de substituir no era un cantant qualsevol, era el maleït Layne Staley, un dels cantants amb més màgia i carisma que hagi escoltat mai!!!!

Layne Staley, sempre anyorat, mai oblidat

Per sort, Layne no era el 100 % d'Alice In Chains, podriem dir que ell n'era l'ànima i la cara més visible pero el cervell era i és en Jerry Cantrell, com ha demostrat amb aquest impressionant Black Gives Way To Blue. Com si no es podria reconéixer el mític so de la banda amb tan sols 3 segons de qualsevol cançó? Com és que aquest Black Gives Way To Blue no sóna en absolut desfassat si ens transporta directament a l'any 1995 en que l'anomenat so grunge era encara prou vigent? Jerry Cantrell és un tipus amb molt talent, aquesta és la raó. A més, ell era també una part molt important en la tasca vocal d'Alice In Chains (aquelles dobles veus continuen sonant tan hipnòtiques com aleshores), encara que acostumés a cedir el protagonisme, sàviament, a en Layne. Ara és ell qui porta el pes vocal principal i el nou membre, William Duvall, és qui fa les segones veus i toca també la segona guitarra. Si tanques els ulls i et deixes portar és inevitable pensar que potser en Layne encara és viu, torna a cantar i qui sap si el podràs veure en breu dalt d'un escenari. Aquesta és la més gran lloança que puc fer d'aquest Black Gives Way To Blue.

Ara tocaria enumerar totes les cançons del disc una rera l'altra, comentant que si aquella és boníssima que si l'altra també... però no us vull fer perdre més temps. El disc és 100 % Alice In Chains amb tota la ràbia i la bellesa inherents, els que l'heu escoltat prou sabeu què vull dir i els que encara no ho heu fet... a què esteu esperant???

La caixa s'aprima però encara és (més) tonta

En una casa rural en què vam passar uns dies fa no massa hi havia un moble decoratiu que em va cridar immediatament l'atenció. Un televisor Telefunken com el que teníem a casa quan era petit! Estava col·locat sobre un bagul de fusta rosegada, envellida i flanquejat per dos estris antics de llautó que bé podien ser teteres. Encara que aquest model de televisor sigui de fabricació molt més recent que el bagul o les teteres, la informació arriba al nostre cervell processada de manera similar, tot són antigalles.

Recordo perfectament que era estiu i jo era al poble dels meus avis passant uns dies de vacances. En una de les trucades periòdiques dels meus pares per assabentar-se de si em portava bé o no em van comunicar la notícia: havien comprat un televisor nou... i era en color!!!!! Mare meva, no m'ho podia creure, ja frisava per tornar a casa i veure-la amb els meus ulls! Com veieu a la imatge només tenia tretze botons (menys que anells voltaven per la Terra Mitjana), un per engegar i parar, quatre d'ajustaments (volum, contrast, color i brillantor) i vuit per als canals, dels quals en sobraven quatre! Els que rondeu o supereu la meva edat segur que si no un televisor com aquest en vau tenir un de semblant.

Precisament en aquesta mateixa casa rural un vespre fent una cerveseta tot esperant l'hora de sopar la televisió va monologar amb nosaltres convertint en veritat absoluta allò de que és millor estar sol que mal acompanyat. En només quinze minuts vam ser testimonis de disset accidents mortals de trànsit, una pallissa, tres assassinats de mullers desesperades (si és vostè una dona maltractada truqui al 016) i cinc víctimes mortals de cornades en allò que els nostres veïns anomenen encierros, amb les imatges més sucoses repetides cinc o sis vegades per no perdre pistonada. I això que era la televisió pública, encara que per sort no era la nostra, i no eren les notícies.

Si és veritat allò que la programació la dicta l'audiència, realment la gent vol veure tot aquest plegat de desgràcies? Amb tots els ets i uts? No en té prou amb les de casa seva? És cert allò que la gent està disposada a veure qualsevol cosa mentre no sigui ella mateixa? És la televisió el reflex de la nostra societat? Tan fotuts estem? Reflexionem-hi... reflexionem-hi...

Happy Birthday To Me

Vaig néixer l'11 de setembre de l'any que Aerosmith van publicar Live Bootleg i AC/DC el imprescindible Powerage. Neil Young per la seva banda m'homenatjava aquell mateix any amb la portada de Comes A Time.

Pel meu aniversari m'agrada repassar mentalment aniversaris passats, cada any en tinc un més per recordar i cada cop em queda menys memòria, els anys no perdonen. De fet, tenia la intenció d'escalfar-vos el cap amb batalletes d'anys passats però teniu sort perquè avui no tinc temps, potser l'any que ve. Us deixo amb els Cracker i el seu Happy Birthday to Me, gran cançó per escoltar un dia com avui.

I'm feeling thankful for the small things today

Novetats, novetats...

En els propers dies ens venen a sobre un munt de novetats interessants i no seré pas jo qui es queixi. Avui mateix surt a la venda el nou disc dels Wildhearts. Es diu Chutzpah! i aquesta n'és la portada.


Ginger ja va anunciar que els demés membres del grup cantarien algunes cançons, cosa que no m'emociona massa, i així ho vam poder comprovar en el seu primer single, The Only One, cantat per Scott Sorry. Només l'he escoltat una vegada i, la veritat, no em va tornar boig. Quan el tingui ben escoltat us en faré cinc cèntims. Més informació a www.thewildhearts.com


Demà surt Before The Frost... Until The Freeze dels meus estimats The Black Crowes!!!! Jo ja tinc la meva cópia en vinil encarregada però he de confessar que no vaig poder esperar a rebre l'avís de correus i ahir em vaig capbussar en la xarxa en busca d'algun link de descàrrega i, evidentment, el vaig trobar. Encara no he escoltat el primer disc sencer però tal i com vaig preveure en l'anterior post dels corbs la línia apuntada per I Ain't Hiding no és la que segueix la resta del disc, sóna a The Black Crowes clàssic, clàssic. Massa d'hora per dir res, espero en breu poder-vos oferir la meva humil opinió.



Durant aquest propers mesos de setembre i octubre també surten les noves obres de Pearl Jam, Gov't Mule, Wolfmother, Alice In Chains... Tots els que encara comprem música haurem de començar a estalviar aviat.

Azkena 2009... les segones parts mai foren bones!!!

Aquesta entrada al blog té com a finalitat bàsica assolir per primera vegada la (penosa) xifra de... tres entrades durant aquest mes de juliol! Quan vaig començar a escriure al blog em vaig marcar la fita d'escriure quatre entrades mensuals, o sigui, una per setmana, però porto tres o quatre mesos i el màxim era dos. Ara ja en tinc tres!!! Vaig pel bon camí. La putada és que ara ja no puc tornar enrera, no em puc permetre el luxe d'escriure altra vegada menys de tres entrades mensuals, queda fatal a l'historial veure com disminueix el nombre d'entrades, es l'inici del final, com una espelma que s'apaga poc a poc. Ja que m'he posat a escriure hauré de dir alguna cosa més, no? Podria fer la segona part del meu comentari de l'Azkena però ja no recordo la meitat de concerts que vaig veure... Citaré a les bandes que més em van agradar i en faré un breu comentari de cadascuna.

Dr. Dog - Boníssims!!!!! Aprofito per corregir una errada que vaig cometre a l'entrada introductòria de l'Azkena 2009 on vaig comentar que "Fate" era el seu disc de debut... nyeeeeeeeeeeec!!! INCORRECTE!!!!! És el tercer. Aclarit això dir que en concert van oferir molt més encara del que es desprèn del disc interpretant les cançons amb intensitat i força augmentades. Només espero poder tornar-los a veure en una sala a ells sols.

Howlin' Rain - Ja els havia vist i m'havien agradat molt i aquí no va ser pas diferent. Llàstima l'hora que van tocar (les quatre de la tarda???) i, per tant, la poca estona, mitja hora justa però injusta!!!

Woven Hand - He d'admetre que em va costar una mica entrar dins el concert, però un cop dins, vaig al·lucinar. Dave Eugene Edwards està pillat i per això si monta una religió nova, m'hi apunto.

Mike Farris i Eli Paperboy Reed - A aquests dos els poso junts perquè van tocar més o menys a la mateixa hora de dissabte i divendres respectivament, al mateix escenari, amb formats de bandes similars (en nombre almenys), per tenir una veu que no sembla d'aquest planeta i perquè van posar dempeus un públic que ja era dret físicament però no espiritual/anímicament.

Dan Auerbach - Em va deixar bocabadat. A diferència dels Black Keys i per estrany que soni, en solitari ve acompanyat per una banda (?), fet que personalment agraeixo. Per si no ho sabeu The Black Keys són un duet, guitarra/veu més bateria, a l'estil White Stripes. Amb això sóc una mica tradicional, per què coi estalviar-se el baix? Ho fan pels diners? Ja sé que no, però no em puc imaginar cap cançó sense baix que no millori amb ell... Bé, venia amb banda, recent afaitat i va fotre un concert de collons.

The Black Crowes - Van dir que tocarien clàssics i vaja si ho van fer, inici amb "Sting Me" i "Twice As Hard". No m'allargaré amb ells, no fa falta.

The Soundtrack Of Our Lives - Recentment he escoltat "Communion" i no em puc treure de sobre la sensació que es tracta d'un disc menys brillant en la seva totalitat del que ens tenien acostumats. Hi ha molt bones cançons, però potser per primera vegada condensant en un disc senzill el millor de "Communion" hauria quedat millor. El concert va estar molt bé, però em va putejar una mica el fet que allarguessin totes les cançons arribant a finals èpics que d'haver-se'ls estalviat haurien pogut tocar tres o quatre cançons més. Sóc una mica dura amb ells perquè són tan bons que sempre n'espero la perfecció i, com deia el meu professor de dibuix de COU: "la perfecció és de Déu" i si Déu no existeix...

Parlar per parlar

Podria parlar del històric concert d'aquest dimarts passat al Sant Jordi Club (que no és el mateix que el Palau Sant Jordi però hi és al costat) del gran John Fogerty, del munt de clàssics que va cantar i del munt de guitarres que va tocar i del content que estic d'haver triat el concert de Fogerty en comptes del de Metallica, la banda que ja no és ni tornarà a ser... però no ho faré.

Podria parlar de la mort de Michael Jackson, de com flipàvem de màrrecs el meu germà, el meu cosí i jo amb el "Bad" i de com intentàvem ballar com ell, o de com en el seu dia em vaig comprar el "Dangerous" en casset, de les similituds entre el final del rei del pop i el del rei del rock (ELVIS!!!!!) i de com em turmenta les connexions ocultes en el fet que Elvis morís gras com un bacó i en Jacko més prim que una ascla... però no ho faré.

També podria parlar de l'alegria que sento pensant que els Wildhearts treuran un nou disc a finals d'agost i de que també ho faran els Black Crowes un dia després o de com m'agrada el nou disc de Cracker (heu llegit ja el post? eh? EHHHH?)... pero tampoc ho faré.

Del que tinc ganes de parlar és de la mort del Capità Amèrica, de l'impacte que m'ha causat tota la història i de les llàgrimes que em van aparéixer als ulls ahir llegint el número del seu enterrament... però potser ho faré en una altra ocasió.

Nou single dels Black Crowes!!!!

El single es diu "I Ain't Hiding", es pot descarregar gratuïtament desde la seva web, www.blackcrowes.com, i sens dubte és una cançó que aixecarà polseguera. Em van avisar que era impactant, i vaja si ho és! L'inici és "disco" total, amb el bombo i el baix marcant fort el ritme, podria ser ben bé l'inici d'un tema dels Scissor Sisters!! Fins i tot quan en Chris comença a cantar no recorda a res que els Crowes hagin editat mai. No obstant això, a mi la cançó m'està agradant molt, la tornada és 100% Black Crowes i el solo amb ritme funk resulta convincent. El single forma part del nou doble disc que els Crowes editaran aquest proper 1 de setembre i que portarà per nom "Before The Frost...". El millor de tot és que a l'interior de "Before The Frost..." hi haurà un codi per accedir a una web i decarregar-se el segon disc, "... Until The Freeze". També es podrà comprar una edició en vinil que contindrà els dos àlbums plegats.

Seguiran la resta de cançons la pauta marcada per "I Ain't Hiding"? Sincerament ho dubto i per això la jugada em sembla doblement bona. Primer perquè la controvèrsia que pugui ocasionar el single implicarà que es parli dels Black Crowes i qui més qui menys tindrà ganes o curiositat d'escoltar el nou disc per esbrinar com sona. I segon perquè "I Ain't Hiding" ens mostra a uns Black Crowes descarats, sense pors, inquiets, demostrant un cop més que han arribat on són fent el que els dóna la gana. Aquells que després de "Warpaint" donaven per estancats a nivell musical als d'Atlanta ara potser ho hauran de meditar de nou. L'1 de setembre sortirem de dubtes.

AC/DC - Estadi Olímpic Lluís Companys 07/06/2009

Ahir van tornar AC/DC a Barcelona tot just dos mesos després de la seva darrera visita i allí va estar un servidor per homenatjar a una de les bandes més grans de la història del rock. La majoria de la gent em mirava amb cara estranyada quan s'assabentaven que hi tornava, "però si els vas veure no fa res?". Sí, i? Estem parlant d'AC/DC!!!!!!!!!!!!!!!!! Malauradament arribarà el dia que no serem capaços de comprar entrades per veure AC/DC, bé perquè no hi serem nosaltres, bé perquè no hi seran ells. Fins que aquest dia no arribi jo compliré amb la meva obligació.
La decisió dels australians de fer una gira per grans estadis ha estat un gran encert per varis motius, el més evident és que un únic concert al Palau Sant Jordi no és suficient per a satisfer la demanda d'entrades. De retruc van provocar una caiguda en picat dels preus de revenda del Sant Jordi, ja està bé d'això d'aprofitar-se de la gent de les mancances de la venda d'entrades a través internet, que n'aprenguin!
El concert va ser molt semblant al del passat 31 de març al Sant Jordi. Tirant de memòria només vaig detectar un canvi en el setlist i va ser la inclusió ahir de "Dog Eat Dog", però això no va ser pas un problema per gaudir del concert, ans el contrari, jo no soc capaç de trobar inconvenients al fet de veure a AC/DC tocar davant una multitud enfervorida clàssics com "You Shook Me All Night Long", "Whole Lotta Rosie", "Shoot To Thrill" o "Thunderstruck". Què puc dir, va ser molt gran veure com 63000 ànimes convergien amb la necessitat de fer saber als australians que són estimats només pel fet de ser com són, que no importa que no gravin videoclips impactants, ni que no portin un muntatge escènic tridimensional (el seus números escènics més celebrats són el d'un dimoniet - Angus ets l'òstia - fent un pseudo striptease i després el mateix dimoniet revolcant-se per terra posseït i rascant la guitarra!!!), tampoc importa que no adoptin actituds messiàniques, ni que no surtin a les portades de les revistes de moda, ni que no es facin rodejar de 20 coristes despitades i d'una secció de vents per tapar les seves mancances com a músics... no fa falta res de tot això, només fan falta cinc paios autèntics, un baix, una bateria, un micròfon, dues guitarres i uns quants decibels. La seva proposta es basa en dos conceptes molt senzills, cançons plenes de riffs i solos memorables i suor, molta suor i, pel que sembla, encara hi ha unes quantes persones al món que en tenen prou amb això.

Azkena review part 1 - Dijous 14

Ja és hora de comentar com va anar aquest any per Vitòria. Ho aniré fent a pams per no avorrir ni al personal ni a mi mateix i per a tenir material per a futurs escrits.

Vam arribar dijous a migdia a Vitòria amb el temps just per deixar les bosses i anar a dinar. Un dels principals al·licients de l'Azkena, a part de l'aspecte musical, és la ciutat en sí mateixa, els seus bars de tapes i els seus restaurants. I es que es menja de conya i bé de preu. És inevitable tenir la sensació que aquí a casa nostra moltes vegades ens foten el pèl perquè pel preu que aquí mengem dos allà en mengen tres i quin menjar... boníssim!!! Les truites, els "pinchos", el vinet, els "marianitos", l'Usokari, el 7, l'Inguru... Si algun dia es deixa de fer l'Azkena jo continuaré pujant a Vitòria un cop a l'any només per a no deixar de gaudir dels plaers culinaris que ofereix.

Si m'enrotllo tant i parlo més de menjar que de música és perquè el dijous 14 va ser el dia més nefast que recordo de la història del festival. La cosa ja pintava malament degut a les prediccions meteorològiques que auguraven pluja. Al final no va ploure però va fer un fred de mil dimonis, d'aquell que et fa agafar mal d'esquena per culpa de l'encorbament generalitzat del cos. Sort que els demés dies la climatologia va ser més benèvola amb el rock and roll i potser el vent siberià que bufava dijous ho feia en protesta pel que veia dalt de l'escenari.
L'única actuació salvable va ser la de Burning que van oferir un concert distret. Per culpa del fred vam haver de tornar a l'hotel a agafar roba d'abric i, ja que estàvem pel centre vam aprofitar per sopar a l'Usokari, la millor decisió del dia. Vam tornar a corre cuita per veure a The Breeders i, què voleu que us digui, em vaig avorrir com una ostra, ni "Cannonball" va sonar com imaginava que hauria d'haver sonat. Sembla mentida com hi ha grups amb el so encallat en una època. Breeders és un grup dels 90, de l'època grunge i així com altres bandes grans d'aquells dies continuen sonant a glòria (l'actuació de Pearl Jam a l'Azkena de fa tres anys va ser un dels moments culminants de la història del festival) n'hi ha d'altres que fora de context han perdut tota la gràcia com és el cas que ens ocupa. De totes maneres, la cosa encara havia d'empitjorar.
Havia vist a la Juliette Lewis un parell de cops i tot que no em va emocionar mai sí oferia una actuació correcta. Ara ha canviat de banda, ja no l'acompanyen The Licks i són els New Romantics els nous mercenaris al servei de sa majestat. Desconec els motius del canvi però sens dubte ha sortit perdent. A més, ha re orientat el sentit de la seva carrera musical, un altre error. El punk rock directe i senzill que practicava era efectiu i s'adeia amb la seva veu i la seva actitud escènica. Ara en canvi ha madurat i ha pretés dotar de profunditat la seva música i obrir-se a més registres amb un resultat pèssim. Això sí, ens vam fer un panxot de riure a costa seva, pobra noia. El pitjor, no obstant, encara havia d'arribar.
Ja era tard i teníem fred i ganes d'anar a dormir però vaig convèncer a la colla de quedar-nos a la que havia de ser la millor actuació del dia, Hardcore Superstar!!!!! Mare meva, quin desastre. Quan va començar no m'ho podia creure i imaginava als demés maleint-me per haver-los fet quedar. Vaig decidir però no fer cap judici prematur i esperar a la segona cançó abans de certificar res. A la segona cançó vaig pensar que potser podia esperar a la tercera. A mitja tercera cançó em vaig girar i vaig dir als companys: "Anem a dormir?"

Cracker - Sunrise In The Land Of Milk And Honey

Estic escoltant ara mateix el nou disc de Cracker, "Sunrise In The Land Of Milk And Honey" que acaba de sortir al carrer. Què puc dir de Cracker, és una d'aquelles bandes a les que tinc una estima especial. Els vaig descobrir amb "Gentleman's Blues" (1998) quan un bon amic meu el va comprar ja que vam recordar que al Popu en parlaven molt bé. A la setmana següent ja em tenia una cinta preparada i des de llavors sempre he trobat algun moment o altre per escoltar algun dels seus discs. El meu preferit sempre serà "The Golden Age" (1996), és un dels meus top personals (aquells arranjaments de corda encara em posen la pell de gallina) , però la veritat és que tots els seus discs tenen un nivell altíssim. L'anterior a aquest darrer, "Greenland" (2006) em va deixar molt bon gust de boca, tenia un aire molt malenconiós i va ser el seu disc més madur, tot una reflexió sobre el pas del temps i de com ens hi intentem adaptar amb major o menor fortuna. Per això m'està sorprenent aquest "Sunrise In The Land Of Milk And Honey", és directe, divertit i vital, recuperant els Cracker clàssics de l'època dels esmentats "The Golden Age" i "Gentleman's Blues", com dient, ei! no ens hem pas dormit a la palla, no ens tornarem una banda avorrida de cop i volta!! David Lowery segueix cantant amb el seu estil tan personal, passant del sospir a l'atac de ràbia amb una facilitat gairebé insultant i Johnny Hickman rockeja per darrera amb riffs i solos i fent els cors. Com sempre, com mai. Sabia que no em fallarien.

Azkena 2009

Bones!!

Tard o d'hora havia d'arribar la primera entrada i he pensat que parlar una mica sobre el cartell de l'Azkena Rock Festival d'enguany era una bona excusa per començar.

Després de la dolorosa absència de l'any passat (independentment del cartell, Vitòria és sempre una ciutat agradable per visitar) aquest any torno a l'Azkena amb ganes renovades. I es que el cartell que han confeccionat és molt complet. Anem per dies:

DIJOUS 14

Estarà bé veure a The Breeders encara que només sigi per escoltar el seu clàssic "Cannonball" en directe després de més de 15 anys ballant-lo per pubs i discoteques.
La Juliette Lewis és una de les que repeteix, cosa normal després de 5 o 6 anys de festival. Reconec que si no fos pel seu passat com a actriu (i el seu sex appeal ;)) m'interessaria encara menys del que ja ho fa.
Hardcore Superstar, en canvi, sí és una banda que tinc ganes de veure en directe. Després del seu primer disc seguint l'estel·la dels grups de rock escandinaus de l'època els hi vaig perdre la pista una bona temporada fins al 2005, any que van treure el seu disc homònim en el que van deixar de ser una banda de punk rock per passar-se al hard rock escola L.A.

DIVENDRES 15

La cosa es complica. El llistat de bandes interessants s'allarga prou.
A Howlin Rain els vaig veure fa cosa de mig any a Sidecar i vaig al·lucinar. Tinc ganes de repetir.
Un amic meu em va dir que si els Beatles seguissin en actiu avui en dia editarien "Fate", el disc debut de Dr. Dog, sens dubte un dels millors de l'any passat. A veure què tal ho fan en directe.
És James Brown? És Sam Cooke? No!!!! És Eli "Papaerboy" Reed!!!! Déu n'hi do com li fot el paio. Diversió assegurada!
També em fa gràcia veure a Soul Asylum. "Grave Dancers Union" (1992) i "Let your Dim Light Shine" (1995) són discs que he escoltat i disfrutat unes quantes vegades. Confesso que espero amb ganes el moment de "Runaway Train", una cançó de 10.
I què puc dir dels Black Crowes? Doncs que encara que per veure'ls m'haguès d'empassar abans a 200 DJ's techno punks aniria igualment al festival. Són una de les bandes de la meva vida i els he vist massa poques vegades, la primera aquell llunyà i mític Festimad del 99.

DISSABTE 16

Un altre dia "dur".
Reconec que "Rubber Factory" (2004) dels Black Keys no em va enganxar (l'he de recuperar). "Attack & Release" (2008) en canvi, em va agradar a la primera, gran disc!! El barbut Dan Auerbach ha tret aquest any el seu debut en solitari, "Kep it Hid", i serà una bona ocasió per escoltar en directe les cançons d'aquest disc que també m'ha deixat molt bona impressió.
Jonny Kaplan és un altre que repeteix després de la seva exitosa actuació l'any... 2005? 2006? Country rock senzill però efectiu.
A Woven Hand també els espero amb ganes tot i que és una banda que en un espai tan ampli com un festival pot perdre força i poder. Ja veurem.
Fa 2 o 3 anys que no veig a Soundtrack Of Our Lives i ja toca repetir, sobretot després de l'excelent "Communion" (2008).
Fun Lovin' Criminals!! Sorpresa agradable, la veritat. També repeteixen però jo no em queixaré pas. Tot un plaer poder gaudir de la classe de Huey i el bon rotllo que desprenen els de Nova york en directe.
I per acabar... Alice Cooper!!! Una altre compte pendent que saldaré!


M'he deixat alguns grups per comentar però amb aquests ja n'hi ha prou. Com he dit al principi, em sembla un gran cartell composat, això sí, per grans bandes "petites". Woven Hand, Dan Auerbach, Howlin Rain, Dr Dog... no tenen avui en dia cap renom fora del petit cercle en què es mouen. A mi ja m'està bé.

Per a més informació:
http://www.azkenarockfestival.com/arf/