300 songs, el blog de David Lowery

300 songs: A song by song history of Cracker and Camper Van Beethoven. Aquest és el nom del blog de David Lowery, cantant, compositor i co-líder de Cracker, el grup pel qual jo el vaig conéixer. Anteriorment a Craker en Lowery havia format part de Camper Van Bethoven (CVB a partir d'ara), grup de so curiós que ells mateixos denominaven "folk absurd surrealista" i si els heu escoltat mai trobareu que és una descripció menys esbojarrada del que pot semblar a primera vista. Amb els dos grups actualment en actiu (CVB es van reactivar a finals de segle passat) en David Lowery s'ha llençat a escriure un blog on a través de les cançons dels dos grups té pensat escriure'n la història amb la intenció final de fer-ne un llibre. De moment porta 40 entrades (en resten 260), cadascuna dedicada a una cançó i cadascuna amb una història interessant darrera amb la particularitat d'incloure al final de cada entrada la lletra de la cançó amb els acords de guitarra anotats allà on toca per a que fins i tot un guitarrista patata com jo les pugui interpretar fàcilment. A més, ell mateix respon el nombrós nombre de comentaris que sorgeixen al voltant de cada entrada. M'ha sobtat, això sí, el link que hi ha per a fer donatius a través de Paypal per a, tal com diu ell, help me write more (?). Li hauré de preguntar si li funciona, a veure si m'animo a provar-ho...

Jo ja el tinc enllaçat a l'apartat d'Altres blogs que has de llegir i per poc que sigueu fans de Cracker o de Camper Van Beethoven us en recomano la seva lectura, hi ha anècdotes curioses a dojo i a més de tant en tant penja algun vídeo interessant com el que acompanya l'entrada 39, dedicada a Around The World.

Els paios que estan a la banyera-piscina són els meus nous ídols!

Avui toca... Cracker!!!

Doncs sí! Avui toca Cracker a la 2 de l'Apolo. Tinc moltes ganes de veure'ls altra vegada, tinc ganes d'escoltar belles i velles cançons i tinc ganes d'escoltar-ne de noves. Tinc ganes de sentir la personal veu d'en David Lowery i els solos d'en Johnny Hickman. La darrera vegada que els vaig veure va ser a La Casa del Loco a Saragossa on vaig tenir l'oportunitat d'entrevistar a en Hickman.

Cracker, novembre de 2006, Saragossa

No és que hagi fet massa entrevistes en la meva vida i de fet em considero un entrevistador justet però aquesta va ser la que millor em va sortir i la que més vaig gaudir; llàstima que fos la darrera. Vam repassar la carrera sencera del grup i em va contar fets i anècdotes interessants. Vam parlar de com durant una temporada m'aixecava cada dia amb Brides Of Neptune (la cançó que obre Forever) i em va comentar que potser aquella nit la tocarien encara que al final no fou així. Li vaig regalar una ampolla de Raimat Cabernet Sauvignon, es va mig emocionar i em va dir que m'enviaria una còpia del seu disc en solitari, Palmhenge, que acabava de sortir als Estats Units, encara que tampoc me la va enviar mai. Ens vam intercanviar adresses de correu electrònic i sí que via mail em va ajudar a esclarir algunes respostes de l'entrevista i també em va comentar com havia assaborit el vi. El concert va ser molt bo, aquests no en saben de fer concerts dolents, i al marxar en Johnny em va cridar i em va regalar una camiseta que avui em posaré amb orgull, potser preveient que així s'estalviaria d'enviar-me el disc. Ens vam fer una foto tots plegats i ens vam acomiadar fins la propera, que ha resultat ser avui.

 

Avui toca Cracker!!!

I demà... Bottle Rockets!!!!

Cracker - Sunrise In The Land Of Milk And Honey

Estic escoltant ara mateix el nou disc de Cracker, "Sunrise In The Land Of Milk And Honey" que acaba de sortir al carrer. Què puc dir de Cracker, és una d'aquelles bandes a les que tinc una estima especial. Els vaig descobrir amb "Gentleman's Blues" (1998) quan un bon amic meu el va comprar ja que vam recordar que al Popu en parlaven molt bé. A la setmana següent ja em tenia una cinta preparada i des de llavors sempre he trobat algun moment o altre per escoltar algun dels seus discs. El meu preferit sempre serà "The Golden Age" (1996), és un dels meus top personals (aquells arranjaments de corda encara em posen la pell de gallina) , però la veritat és que tots els seus discs tenen un nivell altíssim. L'anterior a aquest darrer, "Greenland" (2006) em va deixar molt bon gust de boca, tenia un aire molt malenconiós i va ser el seu disc més madur, tot una reflexió sobre el pas del temps i de com ens hi intentem adaptar amb major o menor fortuna. Per això m'està sorprenent aquest "Sunrise In The Land Of Milk And Honey", és directe, divertit i vital, recuperant els Cracker clàssics de l'època dels esmentats "The Golden Age" i "Gentleman's Blues", com dient, ei! no ens hem pas dormit a la palla, no ens tornarem una banda avorrida de cop i volta!! David Lowery segueix cantant amb el seu estil tan personal, passant del sospir a l'atac de ràbia amb una facilitat gairebé insultant i Johnny Hickman rockeja per darrera amb riffs i solos i fent els cors. Com sempre, com mai. Sabia que no em fallarien.