El planeta contraataca

Avui m'ha passat una cosa estranyíssima. He anat a lligar la bossa de la brossa orgànica per llençar-la al sortir de casa i quan he aixecat la tapa del cubell marró una massa pudent i llefiscosa de brossa mig descomposada ha sortit silenciosament però ràpida i desesperada disparada amb força cap amunt amb clara intenció d'atacar-me i fer-me mal. Per sort, els reflexes han respost i fent un salt enrera amb forces extretes d'un crit poc masculí he pogut esquivar l'embit. No sé pas com seguidament he tingut l'esma d'abalançar-me sobre la tapa quan la massa putrefacta de deixalla orgànica tornava a l'interior com una molla després d'ésser estirada al màxim, però el cas és que amb les dues mans he tancat la tapa amb força i fent una giragonça de tot menys ortodoxa m'hi he sentat a sobre per impedir qualsevol intent de contraatac. Durant una bona estona he estat esperant una nova embestida però passaven els minuts i res no passava. Això m'ha permés tranquilitzar-me una mica i reflexionar sobre tot plegat. El primer que m'ha passat pel cap ha estat una sensació d'haver estat traït. Des del primer moment a casa vam tenir clar que havíem de reciclar. El planeta Terra ens ha proporcionat una superfície on viure, una atmosfera carregada d'oxigen per respirar, aigua per beure i aliments a dojo i els humans l'únic que fem és fer-ho tot malbé. Ja era hora de prendre consciència i pas a pas revertir aquesta lamentable situació per intentar fer de la nostra breu estada al planeta quelcom menys traumàtic per a ell. Com deia el Capità Enciam, "els petits canvis són poderosos" i separar la deixalla domèstica de la resta semblava un bon inici. Ara però, de sobte, em veia atacat a la meva pròpia cuina per una amalgama desfigurada de restes orgàniques. Així em pagava la mare natura el meu gest noble i pacificador? Amb un atac a traïció? D'acord que potser de vegades no acabem d'encertar què va a cada cubell i què no i també és veritat que tot sovint hem bromejat sobre la possibilitat que la brossa orgànica prengui vida pròpia i marxi de casa caminant degut al llarg temps que de tant en tant està fermentant mentre reposa i espera a ser llençada, engendrant mentrestant corpuscles olorosos fètids i marejants que emanen del cubell cada cop que és obert per embutir-hi encara més restes, però estic segur que tot i així estem molt per sobre de la mitjana pel que fa a cura i estima al medi ambient. Hauria pogut trobar el collons de planeta alguna altra víctima que s'ho mereixés més que no pas jo. En fi, per molt que em lamentés no arreglaria res, el que havia de fer era pensar una solució i ràpid, a les set tenia pista reservada per jugar a esquaix i sempre m'ha sabut greu fer esperar els companys de pista. Tot i així, la imatge de l'atac no parava de donar tombs dins el cervell, pertorvant-me, impedint-me pensar amb claredat. Només feia que donar voltes sobre el mateix, per què a mi? I per què allò? Mentre rumiava totes aquestes cabòries el meu subconscient havia anat formant una imatge del meu atacant, una massa no exempta de certa personalitat conferida per un rostre mig definit per uns pinyols d'oliva negra que li feien d'ulls i un grapat de grans de blat de moro passats, mal alineats, que volien passar per ser les dents d'una boca amb gana de venjança. Era clar que no tenia pas ganes de tornar a veure-li la "cara" a aquella cosa i per tant he decidit que el millor que podia fer era llençar-ho tot a les escombraries, cubell inclós. Com que tenia por d'un nou contraatac he pensat en no aixecar el cul de la tapa i desplaçar-me arrossegant el cubell per tota la casa. Ara bé, què faria quan arribés a la porta de casa? Sortiria al replà com si res? Baixaria per l'ascensor? I si em topava amb algun veí? A més, donat el cas que arribés a baixar per l'ascensor amb èxit... no podia pas sortir al carrer sentat sobre un cubell de deixalles! No, no, no. M'havia d'arriscar, havia d'aixecar el cul a poc a poc i veure què passava, estant alerta per tornar a deixar-lo anar amb tot la meva força al menor indici de contraatac. I així ho he fet. M'he aixecat a càmera lenta, tremolant, suant, i m'he posat dret, amb el cubell darrera meu, expectant, nerviós. Durant una estona que s'ha fet eterna he esperat algun tipus de reacció per part de la brossa rebotada però res ha succeït. He esperat més i tampoc, cap senyal d'alarma. Al final m'he decidit, m'he girat, he agafat el cubell per la nansa i a ritme de processó de Setmana Santa m'he dirigit cap a la porta (al loro!!). La baixada amb l'ascensor ha estat especialment dura, en ma vida havia suat tant, ni jugant a esquaix a 40 ºC de temperatura. La patacada de calor al sortir al carrer m'hauria acabat de rematar si no hagués estat tan concentrat en la meva missió, desfer-me d'aquell cubell d'una vegada per totes. Quan he arribat al contenidor m'he adonat que el cubell no passava pel forat! Maleït sia! L'he deixat a terra a la voreta guanyant-me una mirada de rebuig d'una senyora gran que passava pel costat i m'he allunyat d'allí tan de pressa com he pogut. Després d'això no sé si continuar reciclant o no. La revolució dels petits gestos ha començat. Ja mai més ningú  podrà obrir un cubell de deixalla tranquil.

Falta un mes

Sí amics, d'aquí tot just un mes estarem a poques hores de veure en Tom Petty i els seus Heartbreakers en directe des d'Oakland. Els nervis fan acte de presència cada cop que hi penso. Encara ara la possibilitat de veure acomplert aquest somni em sembla quelcom irreal i, de fet, fins que no sigui a l'estadi i li vegi la melena rossa i el somriure amb la boca mig tancada no me'n faré a la idea. És curiós però el dia del concert encara no haurà sortit a la venta el seu nou disc, Mojo, previst pel proper 15 de juny.

El primer vídeo que penjo!! No es veu malament, oi?

Poc a poc, el nostre road trip particular va prenent forma. Sembla que a hores d'ara ja ho hauríem de tenir tot decidit i comprat però tot just ahir vam comprar els bitllets d'avió, què voleu que us digui, som una mica panxacontents! El pla de ruta és el següent: Barcelona, San Francisco (Tom Petty!!), Yosemite, Death Valley, Las Vegas (wedding party!!), Mojave, Los Angeles, Barcelona. Tot això en nou nits, espero que no ens estressem més del compte. Aquests dies, mirant guies, mapes i fotografies, tot sovint m'envaeix la sensació que ens deixarem coses per veure, que no podrem fer-ho tot... quina obvietat! Em dic a mi mateix que el més important és gaudir de cada moment i donar importància al que es veu en comptes de donar-la al que et deixes per veure, consell que em va donar el mestre Yoda en un somni i que intento seguir des de llavors.

Torna el vinil!!!

Sí, amic compacte, qui t'ho havia de dir. Ni la teva brillantor, ni la teva súper velocitat de gir, ni la teva major capacitat, ni la teva mida reduïda, ni tots els uns i zeros del món t'han servit per imposar-te al suport musical que havies de substituir, el vinil!!!! La batalla que creies guanyada ha fet un gir inesperat i tot i que la teva mort comercial definitiva no és propera sí es segura, havent de passar a més els teus últims dies humiliat veient com ets retirat poc a poc dels prestatges d'arreu del món com a càstig pel teu fracàs. Cap suport és etern i el destí no és exempt d'ironia: el naixement del teu propi fill ha provocat el renaixement del  teu primer competidor. Situacions desesperades requereixen mesures desesperades i de cop i volta et fas acompanyar de devedés, digipacks i temes extra per dissimular la teva soledat, per retrassar la teva derrota, no hi tens res a fer. La majoria d'aquells que et van dur on vas ser t'han girat l'esquena, no volen pagar per tu, et troben incòmode, no els hi caps al mòbil, maleït siguis!!!! No et desesperis del tot però, et continuarem acollint a les nostres llars, no et farem fora ara tot d'una, tot i que comprenc la teva desolació quan recordes el trist final del teu cosí, el vhs. Ara bé, tampoc esperis que et ressucitem, el vinil ens omple de satisfacció. Les seves incomoditats esdevenen tics del passat que no podem sinó enyorar i tornar a gaudir. En un món on tot passa tan de pressa, el ritual que suposa agafar la carpeta, treure'n el vinil de la funda, desar-lo damunt el plat, agafar l'agulla curosament i deixar-la caure lentament sobre el disc per a que en recorri els solcs a una velocitat permesa suposa un alleujament i una benedicció alhora.

Spin, spin... spin the black circle

Spin, spin... spin the black, spin the black!!!

No és bona idea...

... tornar de festa i escriure alguna cosa al blog, però com que vull dir poca cosa, doncs avall tu... Aquesta nit, mentre escoltava la música que anava sonant al meu voltant m'han agafat moltes ganes d'escoltar Powerslave, d'Iron Maiden. Resulta que, curiosament, Powerslave va ser el primer CD que em vaig comprar ara deu fer 16 o 17 anys, què sé jo... i encara m'agrada, i molt!! En volia comprar un d'Iron Maiden i Powerslave va ser l'escollit, suposo que la portada em va fascinar tant que l'elecció va ser clara. De fet, ara que hi penso, fa 25 anys que va ser editat. Em pregunto quins discs del 2009 escoltaré el 2034... si és que hi arribo.

Run, live to fly, fly to live, aces high!!

Valoro molt el fet que avui en dia pugui disfrutar la música que escoltava quan tot just em començava a afaitar. Fa uns 15 anys, més o menys, molts anàvem amb camiseta d'Iron Maiden i ens intentàvem deixar el pèl llarg. Hi havia una parella de hippies, que en aquells dies estaven a punt, si és que no hi eren de ple, d'arribar a la quarentena, que portaven el bar de les piscines del poble i ella, amb to condescendent una bona tarda em va espetegar: "Això és una moda, d'aquí uns anys deixareu d'escoltar aquesta música". I encara que en alguns casos no anés del tot desencaminada, amb mi no la va acabar d'encertar, je je je. Em faria gràcia trobarme-la cara a cara avui en dia i dir-li, "saps què? Encara escolto Iron Maiden!!!! I eren boníssims!!!!!" I demà penso rebuscar el CD entre els calaixos i les piles i les capses i mentres em dutxi cantaré amb el meu amic Bruce Bruce intentant no desentonar en excés, bona nit!

01/11/2009 - 12:43

Merda!! No l'he trobat!!!

01/11/2009 - 18:36

Downloading - a grans mals, grans remeis. 

01/11/2009 - 19:02
Two!! Minutes!!! To Midniiiiiiiiiight!!!!

Com imaginava, continua sonant genial.

La caixa s'aprima però encara és (més) tonta

En una casa rural en què vam passar uns dies fa no massa hi havia un moble decoratiu que em va cridar immediatament l'atenció. Un televisor Telefunken com el que teníem a casa quan era petit! Estava col·locat sobre un bagul de fusta rosegada, envellida i flanquejat per dos estris antics de llautó que bé podien ser teteres. Encara que aquest model de televisor sigui de fabricació molt més recent que el bagul o les teteres, la informació arriba al nostre cervell processada de manera similar, tot són antigalles.

Recordo perfectament que era estiu i jo era al poble dels meus avis passant uns dies de vacances. En una de les trucades periòdiques dels meus pares per assabentar-se de si em portava bé o no em van comunicar la notícia: havien comprat un televisor nou... i era en color!!!!! Mare meva, no m'ho podia creure, ja frisava per tornar a casa i veure-la amb els meus ulls! Com veieu a la imatge només tenia tretze botons (menys que anells voltaven per la Terra Mitjana), un per engegar i parar, quatre d'ajustaments (volum, contrast, color i brillantor) i vuit per als canals, dels quals en sobraven quatre! Els que rondeu o supereu la meva edat segur que si no un televisor com aquest en vau tenir un de semblant.

Precisament en aquesta mateixa casa rural un vespre fent una cerveseta tot esperant l'hora de sopar la televisió va monologar amb nosaltres convertint en veritat absoluta allò de que és millor estar sol que mal acompanyat. En només quinze minuts vam ser testimonis de disset accidents mortals de trànsit, una pallissa, tres assassinats de mullers desesperades (si és vostè una dona maltractada truqui al 016) i cinc víctimes mortals de cornades en allò que els nostres veïns anomenen encierros, amb les imatges més sucoses repetides cinc o sis vegades per no perdre pistonada. I això que era la televisió pública, encara que per sort no era la nostra, i no eren les notícies.

Si és veritat allò que la programació la dicta l'audiència, realment la gent vol veure tot aquest plegat de desgràcies? Amb tots els ets i uts? No en té prou amb les de casa seva? És cert allò que la gent està disposada a veure qualsevol cosa mentre no sigui ella mateixa? És la televisió el reflex de la nostra societat? Tan fotuts estem? Reflexionem-hi... reflexionem-hi...

Happy Birthday To Me

Vaig néixer l'11 de setembre de l'any que Aerosmith van publicar Live Bootleg i AC/DC el imprescindible Powerage. Neil Young per la seva banda m'homenatjava aquell mateix any amb la portada de Comes A Time.

Pel meu aniversari m'agrada repassar mentalment aniversaris passats, cada any en tinc un més per recordar i cada cop em queda menys memòria, els anys no perdonen. De fet, tenia la intenció d'escalfar-vos el cap amb batalletes d'anys passats però teniu sort perquè avui no tinc temps, potser l'any que ve. Us deixo amb els Cracker i el seu Happy Birthday to Me, gran cançó per escoltar un dia com avui.

I'm feeling thankful for the small things today

Parlar per parlar

Podria parlar del històric concert d'aquest dimarts passat al Sant Jordi Club (que no és el mateix que el Palau Sant Jordi però hi és al costat) del gran John Fogerty, del munt de clàssics que va cantar i del munt de guitarres que va tocar i del content que estic d'haver triat el concert de Fogerty en comptes del de Metallica, la banda que ja no és ni tornarà a ser... però no ho faré.

Podria parlar de la mort de Michael Jackson, de com flipàvem de màrrecs el meu germà, el meu cosí i jo amb el "Bad" i de com intentàvem ballar com ell, o de com en el seu dia em vaig comprar el "Dangerous" en casset, de les similituds entre el final del rei del pop i el del rei del rock (ELVIS!!!!!) i de com em turmenta les connexions ocultes en el fet que Elvis morís gras com un bacó i en Jacko més prim que una ascla... però no ho faré.

També podria parlar de l'alegria que sento pensant que els Wildhearts treuran un nou disc a finals d'agost i de que també ho faran els Black Crowes un dia després o de com m'agrada el nou disc de Cracker (heu llegit ja el post? eh? EHHHH?)... pero tampoc ho faré.

Del que tinc ganes de parlar és de la mort del Capità Amèrica, de l'impacte que m'ha causat tota la història i de les llàgrimes que em van aparéixer als ulls ahir llegint el número del seu enterrament... però potser ho faré en una altra ocasió.