The Black Crowes - Croweology (2010)

Anem a jugar a un joc estúpid. Si un dia se m'acostés un pejemeje amb una pistola apuntant-me al pit i em demanés que triés un grup de música, tan sols un, li diria The Black Crowes (ho sento Eddie, he triat en Chris). Altres grups podrien merèixer aquest honor però ells són, ara per ara i qui sap si per sempre, el grup de la meva vida. I mira que em van atrapar relativament tard tot i tenir els seus primers discs gravats en casset, concretament amb Three Snakes And One Charm (1996) i el videoclip de Blackberry. Poc després, un bon dia vaig recuperar la cinta d'Amorica (1994) i vaig al·lucinar tant que em vaig preguntar com podia haver escoltat allò abans i no haver-me impactat. Després va venir la polèmica marxa de Johnny Colt i Marc Ford i By Your Side (1998). Molts van anunciar la seva mort i ja veieu ara, Sven Pipien porta més anys vestit de corb que Johnny Colt, no es pot confondre un barret de cowboy i una ampolla de Jack Daniel's amb el rock n' roll. La gira de By Your Side em va oferir la meva primera oportunitat de veure'ls en directe al Festimad de l'any 1999 i vaig rebre tot el que esperava d'ells, diversió i rock n' roll. Després va venir l'excel·lent Lions (2001) i la primera separació. El retorn va ser sonat, en Marc Ford tornava a la banda!!! Vaig tenir la sort de veure'ls dues nits seguides a Londres aquella gira de retorn. Els malparits van tocar 3 hores per nit i no van repetir ni una cançó d'una nit a l'altra, ni una!!! I van fer dos setlists perfectes!!! Digueu-me, qui és capaç de fer una cosa així? Jo us ho diré, gairebé ningú. A aquestes alçades, no és cap afirmació ni novedosa ni esbojarrada però ho diré igualment, The Black Crowes són una de les bandes més grans de la història de la música i, com s'ha estat dient aquests dies per la blogosfera (aquí o aquí), nosaltres tenim l'enorme sort de ser-ne contemporanis.

Si la cançó perfecta exiteix es diu Remedy (1992)

I vés per on, ara em toca parlar de Croweology (2010) i de la segona separació, separació que arriba després d'un disc tan immens com Before The Frost... Until The Freeze (2009) on els germans Robinson i companyia, amb un Luther Dickinson completament integrat en el so de la banda, repassen de dalt a baix la història de la música d'arrels nordamericana amb una col·lecció de cançons enregistrada en directe que va del folk al country i del rock al funk. I just quan em començava a preguntar per on sortirien després d'aquesta diuen que es prenen un descans però que abans de marxar deixen aquest present a tots els seus seguidors com a agraïment a 25 anys de rock, suor i llàgrimes, un doble disc (triple en vinil) on repassen el seu cançoner en clau acústica, un format on es saben moure a la perfecció. Si això és el que hi ha ho haurem d'acceptar encara que jo m'hauria estimat més un nou disc o, posats a demanar, que no es separessin mai més!

Des que en vaig veure el vídeo el vaig voler penjar

Què us he de dir ara? El disc està molt bé. En la superfície pot semblar que algunes cançons no s'aparten massa de la seva versió original ja que ja eren acústiques quan es van editar, però és molt interessant escoltar com han crescut amb el temps, com les reinterpreta la banda tans anys després i especialment com les adapta Luther Dickinson a la seva manera de tocar. Si alguna cosa podem criticar del disc és la difícil elecció de cançons. Algunes són molt obvies com She Talks To Angels, Bad Luck Blue Eyes Goodbye, A Thorn In My Pride (de sempre una de les meves preferides) o el trio amoricà Ballad In Urgency, Nonfiction i Wiser Time. Altres passen de l'electricitat a la caixa de ressonància com Jealous Again o Remedy. Aplaudeixo la inclusió dels quatre temes de Three Snakes And One Charm (1996) un disc que sona millor cada dia que l'escolto. De By Your Side (1999) només es cola Welcome To The Good Times i de Lions (2001) sí que haurien pogut escollir alguna altra que no fos Soul Singing (Miracle To Me o No Use Lying haurien estat grans eleccions). No hi ha res de Warpaint (2008) o Before The Frost (2009), no ha passat prou temps per a ser reinterpretades, imagino. Suposo que cadascú de nosaltres hauria fet una tria diferent així que el llistat que jo faria seria tan bo com el vostre o com el seu mateix. El regal més gran que ens fan és, no obstant, una emocionant versió del She de Gram Parsons. Espero que no s'estiguin d'històries i tornin aviat a juntar-se i a escriure noves cançons. Els demés no ho sé, però jo els necessito.

No són ni els Black Crowes ni el Gram Parsons, ja ho sé, però potser algú de fora s'empassa l'ham!

Novetats, novetats...

En els propers dies ens venen a sobre un munt de novetats interessants i no seré pas jo qui es queixi. Avui mateix surt a la venda el nou disc dels Wildhearts. Es diu Chutzpah! i aquesta n'és la portada.


Ginger ja va anunciar que els demés membres del grup cantarien algunes cançons, cosa que no m'emociona massa, i així ho vam poder comprovar en el seu primer single, The Only One, cantat per Scott Sorry. Només l'he escoltat una vegada i, la veritat, no em va tornar boig. Quan el tingui ben escoltat us en faré cinc cèntims. Més informació a www.thewildhearts.com


Demà surt Before The Frost... Until The Freeze dels meus estimats The Black Crowes!!!! Jo ja tinc la meva cópia en vinil encarregada però he de confessar que no vaig poder esperar a rebre l'avís de correus i ahir em vaig capbussar en la xarxa en busca d'algun link de descàrrega i, evidentment, el vaig trobar. Encara no he escoltat el primer disc sencer però tal i com vaig preveure en l'anterior post dels corbs la línia apuntada per I Ain't Hiding no és la que segueix la resta del disc, sóna a The Black Crowes clàssic, clàssic. Massa d'hora per dir res, espero en breu poder-vos oferir la meva humil opinió.



Durant aquest propers mesos de setembre i octubre també surten les noves obres de Pearl Jam, Gov't Mule, Wolfmother, Alice In Chains... Tots els que encara comprem música haurem de començar a estalviar aviat.

Nou single dels Black Crowes!!!!

El single es diu "I Ain't Hiding", es pot descarregar gratuïtament desde la seva web, www.blackcrowes.com, i sens dubte és una cançó que aixecarà polseguera. Em van avisar que era impactant, i vaja si ho és! L'inici és "disco" total, amb el bombo i el baix marcant fort el ritme, podria ser ben bé l'inici d'un tema dels Scissor Sisters!! Fins i tot quan en Chris comença a cantar no recorda a res que els Crowes hagin editat mai. No obstant això, a mi la cançó m'està agradant molt, la tornada és 100% Black Crowes i el solo amb ritme funk resulta convincent. El single forma part del nou doble disc que els Crowes editaran aquest proper 1 de setembre i que portarà per nom "Before The Frost...". El millor de tot és que a l'interior de "Before The Frost..." hi haurà un codi per accedir a una web i decarregar-se el segon disc, "... Until The Freeze". També es podrà comprar una edició en vinil que contindrà els dos àlbums plegats.

Seguiran la resta de cançons la pauta marcada per "I Ain't Hiding"? Sincerament ho dubto i per això la jugada em sembla doblement bona. Primer perquè la controvèrsia que pugui ocasionar el single implicarà que es parli dels Black Crowes i qui més qui menys tindrà ganes o curiositat d'escoltar el nou disc per esbrinar com sona. I segon perquè "I Ain't Hiding" ens mostra a uns Black Crowes descarats, sense pors, inquiets, demostrant un cop més que han arribat on són fent el que els dóna la gana. Aquells que després de "Warpaint" donaven per estancats a nivell musical als d'Atlanta ara potser ho hauran de meditar de nou. L'1 de setembre sortirem de dubtes.