Baroness - Sala Estraperlo, Badalona 22/07/2012

Demà farà 15 dies que vaig assistir a un dels concerts de l'any. Encara no 200 persones a l'Estraperlo de Badalona i concert de l'any? Doncs sí, xoca comprovar que una banda com Baroness no gaudeixi de més reconeixement entre el públic ja que ho tenen tot al seu favor per arrassar, però les coses són com són. D'aquí uns anys, si els esdeveniments segueixen el seu curs, ompliran sales més grans, ja ho veureu, però de moment... Mastodon durant la gira de Leviathan no van omplir Mephisto, o sigui que... Encara que aquest és un tema per parlar-ne en una altra ocasió, o sigui, mai.

Ja des del primer disc Baroness sonaven diferents a tothom

Com deia, Baroness és per a mi el prototip de banda definitiva. Anem a veure, grans músics, grans composicions, ignorant les regles del joc, innovant, trencant, creant riffs impossibles, melodies corprenedores, estructures gaudinianes, moments d'èxtasi intensos com una explosió solar i tranquils com un capvespre a peu de mar. Les etiquetes han quedat petites per definir-los des del Red Album (2007) i ara, amb la seva darrera obra, el doble Yellow & Green (2012) en la qual han evolucionat dos o tres discs de patac, fins i tot encara més. Ja abans d'aquest darrer disc hi havia seguidors dels sons més extrems que es sentien incòmodes davant l'allau sonora proposada per Baroness, no savien com interpretar-los, massa melódics a estones, sempre caòtics, metalheads descol·locats arreu incapaços d'entendre una de les bandes del moment. Això sí, aquells que vàrem aconseguir penetrar dins el laberint de riffs i paratges instrumentals no en volem sortir mai més.

I després del Red Album (2007) i el Blue Record (2009) amb els que aconsegueixen fer-se un bon nom dins l'escena Relapse arriba Yellow & Green (2012) i ja l'hem liat. Desapareixen els crits i desapareix la ràbia, desapareixen les guitarres sobredistorsionades i desapareix la contundència... però no desapareix la màgia. Yellow & Green és un dels millors discs de l'any i Baroness segueix sent una banda de la que sentir-se orgullós.

Take My Bones Away de Yellow & Green

Mastodon - 24/01/2012 - Sala Razzmatazz, Barcelona

Dimarts passat Mastodon van arrassar la sala Razzmatazz 1 de Barcelona demostrant per què són una de les bandes referents en l'escena metàl·lica actual. Vint-i-tres cançons molt ben escollides en una hora i mitja llarga i intensa, gairebé sense descans i sense la usual pantomima final d'ara marxem, vosaltres aplaudiu i crideu i ara tornem, res, a sac. Blood And Thunder (una de les millors cançons escrites mai en el gènere) semblava un final de festa perfecte però no, Creature Lives amb els teloners Red Fang (ho van fer molt bé) dalt l'escenari cantant amb Mastodon i ara sí, tothom content, o gairebé, i cap a casa.

La cançó és collonuda però per fer aquesta mena de vídeos més valdria no fer-los

Déu n'hi do com ha crescut aquesta banda des de la darrera vegada que els vaig veure, concretament al Festimad 2005, sense cap mena de dubte el pitjor festival que he anat en ma vida. El cartell era boníssim: Mastodon, Hermano, Turbonegro, Fu Manchu, The Dillinger Escape Plan, Five Horse Johnson, Clutch... el que menys em cridava l'atenció eren els cpas de cartell: Marilyn Manson (al 2005 ja estaven acabats), System Of A Down (mai m'han acabat de convèncer), Prodigy (wtf???). El festival es celebrava aquell any per primer (i darrer) cop al Parque de La Cantueña de Fuenlabrada, així que l'endemà de veure a Jesu i Isis al Primavera de Barcelona, en Domènec i servidor vam agafar un AVE direcció la capital del Regne d'Espanya per continuar des d'allí directament cap a l'infern. Per començar, la zona d'acampada (va ser el darrer festival que vaig anar amb tenda de campanya) era un secarral sense ni una puta ombra, qualsevol burilla hauria causat un desastre inimaginable. Per accedir a la zona de concerts s'havien de passar més controls que a l'arribada de qualsevol aeroport dels Estats Units. Un cop a la zona d'esbarjo, hi havia unes lones, blaves crec recordar, davant dels dos escenaris principals que evitaven que es xafès el terreny original. Van durar mig primer concert deixant al descobert una vasta extensió de pols i pedres del tamany d'un puny ideals per provocar esquinços de turmell o directament per ser llençades a l'escenari en senyal de desaprovació si no t'agradava el grup que tocava. Però el millor era la carpa, instal·lada directament sobre el terra!!!! La mare que els va parir... Us imagineu què passava en els concerts més canyeros, oi? Efectivament, es creava un núvol de pols que feia la tasca de respirar quelcom més perillós que el fet de no respirar! Mastodon van tocar a la carpa dels trons i van fotre un concert de collons, brutal. Això sí, recordo clarament la imatge de Brent Hinds tocant amb el coll de la camiseta pujat per tal de cobrir-se amb la tela la boca i el nas per poder respirar d'alguna manera. El segon dia vam tenir la brillant idea de passar per les dutxes per tal de treure'ns de sobre la brutícia acumulada en aquell primer dia i vam haver de fer un parell d'hores o més de cua! Només hi havia 6 o 8 dutxes per més de 20000 persones!! Imagineu-vos si anàvem llords que vam fer la cua igualment, jo, que sóc totalment anti cues, que si m'he d'esperar més de deu minuts a la xarcuteria hi torno l'endemà, que no sóc de Barna homa! Però el millor encara havia d'arribar. Aquell vespre del dissabte 28 de maig de 2005 durant el concert de Fu Manchu, una de les bandes que més ganes tenia de veure del cartell, el vent va començar a bufar amb força causant una fallada estructural de l'escenari contigu. De cop i volta vam veure com la banda abandonava l'escenari corrent alertada pels membres de l'organització. I ja no hi va tornar, de fet, no va tornar a tocar cap banda fins passades la una de la matinada, quatre hores més tard. Això, junt amb la manca d'informació per part de l'organització va fer que la gent passés l'estona provocant un caos espectacular amb l'assalt de les barres de beguda (els cambrers van haver d'abandonar els llocs de treball per tal de mantenir la seva integritat física intacta), la destrossa i posterior crema d'un cotxe promocional, gent emparrada i saltant sobre la lona de la carpa (?). Els antidisturbis van estar fora de les instal·lacions esperant una senyal per actuar que, crec que afortunadament, ningú va donar. No em vull ni imaginar què hauria passat si arriba a entrar al recinte prop d'un miler de polis amb recursos i ganes d'enfrontar-se a una multitud embriagada i amb ganes de gresca. Quan sento algú queixar-se a l'Azkena d'alguna minúcia sempre desitjaria disposar d'una màquina del temps per enviar-lo al Festimad 2005, ja veuríeu com li passava la tonteria de patac.

Chaos A.D.

Afortunadament, el Festimad 2005 també ens va deixar imatges molt més agradables

Monster Magnet - 30/11/2010 - Razzmatazz 2, Barcelona

No era ahir la primera vegada que veia a Monster Magnet a la sala Razz 2 de Barcelona, fa uns quants anys ja els hi vaig veure. En aquella ocasió presentaven Monolithic Baby (2004) així que devia córrer l'any 2004 o 2005. Aquell concert va ser bestial. Una primera mitja hora o trenta-cinc minuts de rock directe i contundent i després una llarga jam basada en Spine Of God d'uns quaranta minuts. Algú va encertar a escriure sobre aquella nit (Víctor, vas ser tu?) que Monster Magnet havien demostrat durant la primer mitja hora ser la millor banda del planeta per passar després a demostrar que eren també la més penjada. Quan ho vaig llegir no vaig poder estar-hi més d'acord. Ara bé, a diferència de molta gent que es va sentir estafada per aquella segona meitat de concert jo vaig sortir en un núvol. Per mi Monster Magnet sempre ha estat quelcom més que una banda de rock contundent. L'element espacial i còsmic és part essencial en el concepte Monster Magnet i aquella llarga jam va ser un espectacular deliri còsmic conduit amb mestratge per un Dave Wyndorf estel·lar, una veritable bèstia escènica. 

Espectacular imatge de Wyndorf en escena. Toronto 1998

A causa de seriosos problemes de salut Dave Wyndorf ja fa un parell d'anys que no llueix una imatge tan impactant. El més important, però, no és la figura o la forma física sinó haver sortit viu d'una situació tan delicada encara que en directe ja no pugui ser aquella bèstia indomable que fou. Dit això, per mi sempre serà un plaer anar a veure a un paio que ha composat tantes i tan bones cançons que tans moments de plaer m'han proporcionat. El concert va ser bastant semblant al de fa un parell d'anys a l'Apolo amb la diferència que aquella nit no van tocar cap tema del disc que presentaven, Four-Way Diablo (2008), i ahir sí van colar quatre temes del nou i recomanable Mastermind (2010). La banda continua sonant molt poderosa (tot i que la recent marxa d'Ed Mundell després de 18 anys de solos espacials és una notícia molt trista) i Wyndorf ho continua donant tot en escena, encara que el tot d'ara no sigui el mateix que el tot de fa uns anys.

Keep on space rockin'!

John Hiatt and The Combo - 28/10/2010 - Sala Bikini, Barcelona

Recordo amb molt afecte el meu primer cotxe, un Seat 124 color blau marí. Era l'enveja de tots els gitanos de la província, quan parava als semàfors al costat d'algun d'ells no trigaven 3 segons en preguntar-me quant en volia pel cotxe. El va comprar el meu pare de segona mà quan jo tenia 3 o 4 anys per substituir el 600 amb el que haviem anat els primers anys. Quan el meu germà es va treure el carnet de conduir el va portar un temps fins que finalment va passar a mi quan se'n va comprar un de nou. Tots els membres de la família vam fer-li modificacions. El meu pare li va canviar el motor original de gasolina per un de gasoil. Els operaris de les benzineres sempre em miraven amb cara de què collons estàs dient quan els hi remarcava que havien de posar-hi gasoil. El meu germà li va instal·lar un equip de radiocasset més un joc de 4 altaveus que feia esfereir, en una època en que els tunings eren racionals i els nengs encara anaven amb bolquers. Recordo el meu cosí sentat al darrera, atrapat entre motxilles i tendes de campanya, tots tres de camí al Doctor Music Festival, sagnant per les orelles a ritme d'Antichrist Superstar per culpa del volum inhumà al que feiem sonar l'aparell. La meva modificació va ser més modesta. Va sortir un forat a la xapa de la porta del conductor fruit del pas del temps que tot ho altera i ho fot malbé i el vaig tapar amb una enganxina de Gluecifer.

 Com era d'esperar, l'enganxina de Gluecifer va ser víctima de les inclemències meteorològiques

Ah sí, també vaig fer-li la modificació final un matí pujant a l'Escola quant un iaio es va saltar un cediu el pas i me'l vaig emportar per davant. No, ningú va patir danys personals, però el meu estimat 124 se'l va emportar la grua per aconvertit en un cub de ferralla de 2x2. Recordo perfectament que havia sortit de casa especialment content amb la cinta del Slow Turning (1988) el meu disc favorit de John Hiatt. En el moment de l'accident encara sonava la primera cançó, Drive South, encara que la direcció era més aviat nord-oest, i jo en cantava la tornada.

Come on baby drive south!!

Per cert, què gran és John Hiatt. I no ho dic en sentit real sinó en el figurat. La xarxa en va plena, com no podia ser d'altra manera després de l'exitosa gira que ha fet pel país aquesta setmana passada 18 anys després de la seva darrera visita. Jo en soc molt de seguidor d'en John Hiatt, però he de confessar que darrerament el tenia una mica oblidat. Un oblit que va començar a desaparéixer quan vaig escoltar el seu nou disc The Open Road (2010) on en John torna a demostrar que és un compositor i un cantant únic i molt especial. Vaig tenir la sort enorme de poder-lo veure en la gira de presentació de Master Of Disaster (2005) al Shepherd's Bush Empire de Londres. En aquella ocasió anava acompanyat pels North Mississippi Allstars i el concert va ser enorme. Gràcies a que en vaig fer la crònica per Popular 1 he pogut recordar que aquella nit va ser molt gran perquè en tinc un record massa llunyà pels anys que fa. D'aquí uns anys potser hauré de rellegir aquesta entrada per recordar com va ser el concert d'en Hiatt a Bikini, però no ho crec. Passa poques vegades pero és fàcil de reconéixer quan ho fa i dimecres va passar. La sensació d'estar veient una actuació d'una qualitat desmesurada tant en el fons (cançons) com en la forma (interpretacions), de ser espectador privilegiat de la posta en escena d'un artista únic, inimitable, inigualable, d'aquells que tenen quelcom que els diferencia de la resta. Gràcies John. I no triguis 18 anys en tornar!!!!!

 John Hiatt i North Mississippi Allstars ballant i tocant The Tiki Bar Is Open

Londres, 23/10/2005

 

John Hiatt dijous passat a Barcelona

Ai, les vacances...

Porto 11 dies de vacances... i què bé que es viu, collons. Suposo que si no treballés mai al final me'n cansaria però crec que hauria de passar molt de temps per a que això passés. Aixecar-se amb la llum del sol, punxar un vinil,  dutxar-se, esmorzar tranquilament, sentar-se a llegir un còmic, un llibre, una revista, fer la compra, sortir a córrer, sortir a donar un tomb en bicicleta, seguir l'actualitat (musical, és clar) a internet, punxar un vinil, fer el dinar, dinar, aclucar mitja horeta els ulls, mirar una sèrie, mirar una pel·lícula, anar a jugar a esquaix, anar a nedar, quedar amb un company, tocar la guitarra, punxar un vinil, fer el sopar, sopar, mirar l'APM, mirar una altra sèrie, mirar una altra pel·lícula, fer una entrada al blog, llegir un llibre, llegir una revista, llegir un còmic, anar a dormir... Arbeit mach das frei, i una merda!!!! Una frase així només la podien inventar els nazis, malparits!! Suposo que al final m'avorriria, però al final final, molt al final, a la tomba, potser. Dilluns vinent torno a la feina i tampoc no us penseu que serà cap drama, soc partidari d'agafar-se les coses amb el millor dels humors possibles, si ho hem de fer almenys fem-ho contents i amb un somriure, ja hi ha prou gent amargada, alguns amb raó, altres no. Jo no vull ser un amargat sense cap motiu.

En aquests 11 dies però, del que he posat a dalt gairebé res de res, no hem parat a casa. Eilen Jewell, el festival de cinema de Sitges, The Brew, l'Anti-Karaoke i els bolets (i l'IKEA, val), n'han tingut la culpa.

Sitges és parada obligada en les vacances de tardor

Eilen Jewell va estar molt bé. No feia massa que l'havia escoltat per primera vegada però em va atrapar molt ràpid. El seu disc Sea Of Tears (2009) em sembla en retrospectiva un dels més destacats de l'any passat. Mostra una artista a punt de fer el gran salt, amb una veu personal i encisadora i unes composicions amb un nivell altíssim. La banda també aporta lo seu. Em va impactar especialment el guitarrista, en Jerry Miller, equipat amb una Gretsch i un estil de puntejar molt 50s, amb una tècnica i una velocitat i un feeling bestial. En John Sciascia toca el contrabaix (i com el toca!) fet que contribueix a augmentar l'esperit clàssic de combo 50s. En Jason Beck, a més de ser el marit de l'Eilen, toca la bateria i contribueix en algunes cançons amb segones veus. En definitiva un gran concert. També era el primer cop que anava al Rocksound i em va agradar l'ambient íntim que es crea amb l'artista. Sí em va xocar, no obstant, la petita quantitat de públic que es va apropar al concert, sobretot si la comparem amb el munt de gent que hi havia diumenge al Café del Teatre de Lleida per veure a The Brew.

 La banda d'Eilen Jewell al complet 

13/10/2010, Rocksound, Barcelona

El tema de l'afluència als concerts donaria per una entrada ben extensa. Quantes persones hi havia al Rocksound per veure Eilen Jewell? 50? 100? Quantes n'hi hauria hagut si hagués vingut a Lleida en cap de setmana? A mi em sembla que més. Amb una bona promoció com es va fer amb The Brew (articles als diaris de la ciutat, pòsters enganxats per tot arreu...) de ben segur que més d'un centenar. Jo diria que a The Brew hi havia unes 200 persones o més. Tenint en compte a Lleida hi ha un públic potencial de 200,000 persones (sent generosos) i a Barcelona i rodalies més de 2,000,000 la cosa dóna per pensar. Sí, a Barcelona fan moltes coses, l'oferta cultural és infinitament superior a la de Lleida i això fa diversificar el públic. A més el públic dels concerts de rock i derivats a Barcelona és si fa no fa sempre el mateix, un grup bastant ben definit. A Lleida un concert de rock és un esdeveniment. Sí que som un petit grupet que hi som sempre però també fa cap molta gent que no té res millor a fer i ha vist l'article al diari o passa sovint per la sala per veure coses diferents.

Eilen Jewell & Co. en acció!

Bé, anant al gra, el concert de The Brew va estar de puta mare. El seu punt fort és, sens dubte, Jason Barwick, un guitarrista excepcional, un fora de sèrie, un mestre de l'instrument de només... 21 anys! Aquest noi arribarà molt lluny si no s'espatlla pel camí. L'exhibició que va fer amb la guitarra durant les 2 hores (sí, sí, 2 hores) de concert va deixar a tothom amb la boca oberta. Amb una barreja d'influències que van des de Hendrix a Page, de Stevie Ray Vaughan al Clapton de Cream, tocant amb una facilitat insultant per als pobres desgraciats que, com jo, fa anys que rasquem la guitarra amb molta il·lusió però amb uns resultats... bastant més discrets, deixem-ho així. El trio el completen el tàndem pare-fill, Tim Smith al baix i Kurtis Smith a la bateria, aquest darrer un altre per donar de menjar apart. Va fotre un solo de bateria d'aquells que es recorden durant temps, impressionant. Pensant-ho bé, el grup sembla una encarnació en clau blues rock  segle XXI de la santíssima trinitat, pare (Tim Smith), fill (Kurtis Smith) i esperit sant (el puto amo, Jason Barwick, que també canta!). Només posaria un però a la seva actuació, l'abús dels desenvolupaments instrumentals a la part final del concert, amb molt solo i poques cançons, que van fer-ne baixar la intensitat. És el perill de saber-ne tant, s'ha de saber quan t'has de lluir i quan has de treballar, buscant l'equilibri entre les dues parts.

 

En Jason es passa més temps a l'aire que de peus a terra

17/10/2010, Café del Teatre, Lleida

Alice In Chains - 06/07/2010 - Razzmatazz 1, Barcelona

La ressaca californiana ha durat dies. Després de bones intencions i encara més bons motius (Azkena 2010, Chris Isaak a Barcelona) per fer algun post per fi he trobat l'excusa perfecta per tornar a seure davant l'ordinador i teclejar una mica. I encara que arribi amb una mica de retard (per si no us en havíeu adonat, aquest no és precisament un blog d'actualitat) aquí us deixo les meves impressions del concert d'Alice In Chains que vaig viure tot just fa una setmana.

Alice In Chains s. XXI: Mike Inez, Jerry Cantrell, Sean Kinney, William Duvall

Tot lliga, Alice In Chains van editar el millor disc de l'any passat (ho continuo pensant) i sembla que també hauran estat protagonistes d'un dels millors concerts d'aquest any 2010. Ja vaig ser a l'anterior visita de la banda a la mateixa sala, no sé si fa tres o quatre anys, però aquest cop les sensacions van ser molt diferents. Aquella gira tenia un to clarament nostàlgic, suposava la reunió de la banda bastants anys després de la mort de Layne Staley i per als que no vam tenir l'oportunitat de veure als Alice en directe al seu moment, és a dir, com a mínim el 99'9 % del públic, suposava la primera ocasió de gaudir en directe de l'espetacular llegat musical de la banda de Seattle. Ara bé, si us he de ser sincer, no guardo excessius records d'aquell concert. Recordo que em va fer molta il·lusió veure a en Jerry Cantrell davant meu interpretant tot aquell grapat de cançons que tantes i tantes vegades havia escoltat. Recordo la sensació de pensar que William Duvall era un bon cantant però que no era Layne Staley, quina obvietat!! Se'm fa estrany recordar tan poc d'un concert que teòricament hauria d'haver emmagatzemat gelosament al meu disc dur. El factor diferencial entre aquella gira i l'actual té un nom, Black Gives Way To Blue. En ma vida hauria imaginat que el retorn d'Alice In Chains fos tan espectacular. Recordo perfectament quan vaig escoltar-lo, recelós, per primera vegada fa gairebé un any a l'mp3. La desconfiança tenia una base prou sòlida, la idea d'un nou disc d'Alice In Chains sense Layne no tenia massa sentit sobre el paper però com ja vaig explicar aquí mateix fa uns quants mesos el resultat em va sorprendre molt positivament.

I bé, m'assabento de la gira i automàticament comença un compte enrera que finalitza en el moment que Sean Kinney, Mike Inez, William Duvall i Jerry Cantrell pugen a l'escenari de Razzmatazz i aquest darrer comença a tocar l'estremidor inici d'All Secrets Known iniciant així a un concert que, aquesta vegada sí, quedarà gravat en la meva memòria durant molts anys. La banda va estar fantàstica, esperonada en tot moment per l'excel·lent resposta del públic (Jerry Cantrell va agrair explícitament el fet de tocar per fi per "la seva gent" després de tants festivals). William Duvall es va mostrar completament integrat en el sí de la banda deixant clar que ell és el quart membre d'Alice In Chains, lluny d'aquella sensació del primer concert en el que el vaig veure com un substitut de Layne. I el repertori, quin repertori!! Durant l'hora i tres quarts de concert van caure quatre temes de Facelift (1990), set (set!!!) de Dirt (1992), dos de Jar Of Flies (1994), (només) un d'Alice In Chains (1995) i sis de Black Gives Way To Blue (2009), aquests darrers amb una resposta espectacular per part del públic.

Check My Brain va ser una de les noves cançons més aclamades

Amb discs com Black Gives Way To Blue i concerts com el de dimarts passat, Alice In Chains tenen corda per molts anys. Gràcies Jerry!!!

California Crossing (II): Tom Petty & The Heartbreakers, 05/06/2010, Oracle Arena, Oakland

Tom Petty i els seus Heartbreakers. Els que em coneixeu o passeu de tant en tant pel blog ja sabeu com estimo a aquests paios. Des de la primera vegada que vaig escoltar Full Moon Fever (ara em toca a mi, gracies Sergi) ara fa un grapat d'anys, que em vaig convertir, no ja en seguidor, sino gairebe en amant seu. La musica d'en Tom i els Heartbreakers ha estat, es i sera una font de felicitat i bons moments infinita per a mi. I a molta agent li sembla una bogeria que el motiu principal d'aquest viatge sigui veure'l per fi en directe, pero es aixi. Tots tenim motivacions en el dia a dia que ens ajuden a tirar endavant, a superar els mals moments, a suportar la rutina. La musica es una d'aquestes motivacions per a mi i la d'en Tom Petty una de les mes grans.

Aixi, despres de tans anys esperant el moment, aquest finalment va arribar quan les llums es van apagar, la multitut va embogir, sis figures van prendre l'escenari en la foscor i l'espectacle va començar amb Kings Highway. Em va sobtar, encara que potser no hauria d'haver-ho fet, la gran admiracio, respecte i estima que el public nordamerica te per al ros de Florida. I tambe em van sorprendre les repetides mostres de gratitut d'en Tom envers aquest afecte. Podria semblar que algu com ell, que porta mes de 30 anys omplint estadis, ja s'hi hauria d'haver acostumat a les reverencies i els aplaudiments multitudinaris pero no es aixi. El mateix Tom va fer especial esment en el fet que el suport de la gent no hagues pas disminuit, ans el contrai, al llarg de tans anys. Semblava com si pel seu cap hagues passat en algun moment no massa llunya el pensament de la retirada i com si el suport i el calor del public li haguessin fet veure que encara no era moment de deixar els escenaris. Sincerament, no veig a en Tom Petty com un Dylan o un Young, que no deixaran de tocar en directe fins que la dama de negre truqui a la seva porta. Tot i aixi, pel que vaig veure dissabte al vespre, el seu final queda encara molt lluny. Evidentment, la rabia i la furia que desprenien els Heartbreakers als 70, 80 o fins i tot 90 no es la mateixa que la del 2010 pero aquesta banda te molta corda i el seu lider ho ha de saber.

El repertori va estar molt ben escollit encara que es impossible per algu com jo que era la primera vegada que el veia no trobar-hi a faltar cançons. El que mes em va sobtar va ser que, tret dels cinc temes nous de Mojo que va presentar, no va tocar res mes recent que el Into The Great Wide Open, sobretot tenint en compte la qualitat dels discs obviats, Wildflowers, She's The One, Echo, The Last DJ i Highway Companion. Ara be, em sembla absurd renegar d'un setlist amb l'esmentada Kings Highway, Breakout, American Girl, Listen To Your Heart, Free Fallin, I Won't Back Down, Refugee, Don't Come Around Here No More, Learning To Fly, Runnin' Down A Dream, Mary Jane's Last Dance... 2 hores de concert que recordare tota la vida. I espero, digueu-me ilus, que no sigui la darrera vegada que pugui gaudir d'un concert de Tom Petty & The Heartbreakers.

*maleits accents!!!

Rufus Wainwright - 11/05/2010, Gran Teatre del Liceu, Barcelona

M'agrada Rufus Wainwright, bé, m'agrada la seva música encara que ell també em cau bastant simpàtic. Per això no podia deixar passar l'ocasió de veure'l i escoltar-lo en directe i de passada visitar un lloc tan emblemàtic com el Liceu, el qual mai havia tingut l'oportunitat d'admirar. La darrera vegada que Rufus va tocar a Barcelona ja vaig anar-hi, va ser a l'Auditori l'any 2007 i va ser un concert senzillament espectacular. Per fer-se una idea del que va ser aquella gira res millor que el llançament de l'any passat Milwaukee At Last!!! (2009) en la seva versió de luxe, és a dir, amb DVD incorporat. Allí hi veureu totes les cares de Rufus Wainwright, el showman, el cantant, el xerraire, el pianista, el ballarí, el comediant... Les condicions d'ara eren, no obstant, radicalment oposades. Si en aquella ocasió venia acompanyat d'una gran banda i presentava el lluminós Release The Stars (2007), ara, en canvi, venia tot sol al piano per presentar un disc tan fosc i introspectiu com All Days Are Nights: Songs For Lulu (2010). Arribats a aquest punt he de dir que aquest darrer disc no m'acaba de convèncer del tot. És a dir, si l'únic que haguès escoltat de Rufus Wainwright en la meva vida fos All Days Are Nights no hauria anat pas al Liceu dimarts passat, és un disc massa dur d'escoltar per a algú com jo, un pobre rock and roller vingut a menys.

Un melenut Rufus versionava els Beatles per la banda sonora de la pel·lícula I Am Sam (2001)

En una època que havia desconnectat una mica de l'actualitat musical vaig trobar a les prestatgeries d'una desapareguda botiga de música de davall de casa meva el disc d'en Rufus Want Two (2004) amb un DVD extra (ja veieu que això dels DVD acompanyant els CD és un esquer que funciona bastant bé amb mi). N'havia sentit a parlar una mica (en la meva imaginació l'havia pintat de negre) i com que feia dies que no em comprava cap compacte i estava bé de preu me'l vaig quedar. Només pitjar play i escoltar Agnus Dei em vaig quedar parat, qui era aquest boig? Després va seguir The One You Love i vaig flipar encara més, aquest paio era molt bo!! La resta del disc no em va entrar massa a la primera i és que en Rufus ho té això, són tantes les influències i els estils que fa cabre a les seves cançons i discs que arriba a desconcertar. Aquesta heterogeneïtat és la que fa que a molta gent no li acabi d'agradar en Rufus. De fet, a la majoria dels meus amics no els acaba de fer el pes. Això sí, vaig preparar fa un temps un recopilatori, que convenientment vaig anomenar Rufus Loves You, que, mai millor dit, els va enamorar. Qui pot resistir la bellesa de Sanssouci, la teatralitat de 14th Street i I Don't Know What It Is o la senzillesa de Cigarrettes and Chocolate Milk?

Rufus to the Maxx!!

En un Liceu ple a vessar va aparéixer el nostre protagonista a l'escenari amb un vestit de vídua negre de llarga cua, mànigues amples, plomes i pedretes que feien de mirall al voltant del coll, caminant molt lentament cap al piano. En aquesta primera part del concert en Rufus  havia demanat previament que ningú aplaudís fins que abandonès l'escenari. La imatge era, a estones, una mica esperpèntica: en Rufus fent un glop d'aigua a l'acabar la cançó amb aquella vestimenta i un pentinat digne d'en Vegeta de Bola de Drac amb un  Liceu mut com els habitants d'un cementiri a mitjanit. Va tocar totes les cançons de All Days Are Nights i ho va fer amb el mateix ordre del disc començant amb Who Are You New York? i acabant amb Zebulon. Quan ja abandonava l'escenari, a mig camí entre el piano i la foscor, el públic no va poder aguantar més i va començar a aplaudir, aplaudiments que es van multiplicar per deu quan, efectivament, va deixar l'escenari. Com ja he comentat All Days Are Nights és un disc molt especial que te la veu i el piano de Rufus com a únics instruments i que trenca amb la línia d'obres com els Wants o l'anterior Release The Stars. El dramatisme present en el disc es va veure inclús accentuat tan per l'ambientació com pel directe en sí i cançons com l'esmentada Who Are You New York? o The Dream em van agradar força. De les projeccions millor no em parlem.

Rufus to the min!!

Després de 15 o 20 minuts de descans un Rufus somrient reapareixia a l'escenari sota una pluja d'aplaudiments. Començava la segona part de l'actuació amb cançons de totes les èpoques i aquí sí vam veure al Rufus que més m'agrada, xerrant pels descosits entre cançó i cançó... ni amb la cançó començada callava! No cal dir que va ser al voltant d'una hora i mitja memorable. The Art Teacher, Poses, Grey Gardens, Matinee Idol, Cigarrettes and Chocolate Milk... L'ovació de la nit va ser a meitat de bis després d'una impressionant Going To A Town. Fins i tot en Rufus va haver de demanar la fi dels aplaudiments per poder acabar el concert amb una peça de la seva recent desapareguda mare.

Avui toca... Cracker!!!

Doncs sí! Avui toca Cracker a la 2 de l'Apolo. Tinc moltes ganes de veure'ls altra vegada, tinc ganes d'escoltar belles i velles cançons i tinc ganes d'escoltar-ne de noves. Tinc ganes de sentir la personal veu d'en David Lowery i els solos d'en Johnny Hickman. La darrera vegada que els vaig veure va ser a La Casa del Loco a Saragossa on vaig tenir l'oportunitat d'entrevistar a en Hickman.

Cracker, novembre de 2006, Saragossa

No és que hagi fet massa entrevistes en la meva vida i de fet em considero un entrevistador justet però aquesta va ser la que millor em va sortir i la que més vaig gaudir; llàstima que fos la darrera. Vam repassar la carrera sencera del grup i em va contar fets i anècdotes interessants. Vam parlar de com durant una temporada m'aixecava cada dia amb Brides Of Neptune (la cançó que obre Forever) i em va comentar que potser aquella nit la tocarien encara que al final no fou així. Li vaig regalar una ampolla de Raimat Cabernet Sauvignon, es va mig emocionar i em va dir que m'enviaria una còpia del seu disc en solitari, Palmhenge, que acabava de sortir als Estats Units, encara que tampoc me la va enviar mai. Ens vam intercanviar adresses de correu electrònic i sí que via mail em va ajudar a esclarir algunes respostes de l'entrevista i també em va comentar com havia assaborit el vi. El concert va ser molt bo, aquests no en saben de fer concerts dolents, i al marxar en Johnny em va cridar i em va regalar una camiseta que avui em posaré amb orgull, potser preveient que així s'estalviaria d'enviar-me el disc. Ens vam fer una foto tots plegats i ens vam acomiadar fins la propera, que ha resultat ser avui.

 

Avui toca Cracker!!!

I demà... Bottle Rockets!!!!

Blackberry Smoke - 10/12/2009, Barcelona

Els Blackberry Smoke, d'Atlanta, Georgia, van fer ahir el seu primer concert a les nostres contrades en una gira que els portarà per mitja península i he de reconéixer que van superar totes les meves expectatives, que, tot sigui dit, no eren precisament baixes. Com us deia a l'entrada de fa tot just 3 dies el disc que han tret enguany m'agrada molt i tenia moltes ganes de veure'ls en directe però tot i així encara em van sorprendre. Però anem per parts. Passaven 10 o 15 minuts de dos quarts de deu quan els cinc protagonistes van pujar a l'escenari de la sala Razzmatazz 3. El que primer em va cridar l'atenció va ser l'estatura del cantant i guitarra principal, en Charlie Starr, era molt més baixet del que m'esperava!!! Entre l'escenari de la sala, que és molt baix, ell, que no crec que arribi al metre setanta, i els balls que feia quan tocava en els que flexionava els genolls (una mica a lo chicken walk) disminuint encara més la seva alçada, a estones ben just el veia... però collons si el sentia! Ara venen la segona i tercera sorpresa. Segona, què bé que canta!! Tercera, toca la guitarra amb un estil i un saber fer que el col·loquen bastant per damunt de la mitjana. En Paul Jackson, l'altre guitarra i corista ocasional, no ressaltava massa al costat del seu company Charlie, així que ja podeu imaginar que no semblaven pas els germans Gasol allà dalt. Els que sí són germans són la base rítmica, formada per Brit i Richard Turner (que com molt bé va dir l'amic Roger, semblava que s'havia fumat mitja Jamaica), bateria i baixista respectivament. En aquesta gira els acompanyava un teclista que complementava molt bé el ja de per sí complet so de la banda. Tots plegats duien unes pintes de rednecks que conferia un regust d'autenticitat a tot el que sortia dels seus instruments. Van repassar Little Piece Of Dixie (2009) gairebé de dalt a baix obviant completament el seu primer treball i salpebrant de tant en tant amb alguna versió i fins i tot amb algun tema nou. Pel bis van deixar Sweet Home Alabama (el moment més fluix del concert, apedregueu-me) i per acabar... Man Of Constant Sorrow!!!!! Sí, sí, la canço tradicional americana que els germans Coen van tenir a bé de d'escollir com a cançó principal de la seva genial pel·lícula O Brother, Where Art Thou? Immillorable final per immillorable concert!!!!

The Quireboys - 21/11/09, Barcelona

Quin gran concert el dels Quireboys dissabte passat a la sala 2 de l'Apolo de Barcelona. Ens vam decidir relativament tard però al final vam prendre la decisió correcta tot i desconèixer que el motiu principal de la visita dels anglesos no era presentar la seva darrera obra d'estudi, el molt recomanable Homewreckers and Heartbreakers (2008) sinó celebrar el vintè aniversari de l'edició del disc de debut de la banda, A Bit Of What You Fancy. 20 anys!! No sé quants anys han de passar per a que un disc es pugui considerar un clàssic però aquest és segur que fa temps que ho és. Després de mitja horeta tocant cançons de totes les seves èpoques tot obviant el primer disc, Spike va preguntar qui tenia ganes de sentir alguna cançó de A Bit Of What You Fancy. Així doncs començant per 7 o' Clock van continuar amb Man On The Loose, Whippin Boy, I Don't Love You Anymore, Hey You, Misled... una festassa!! Només es van saltar Sex Party per poder-la tocar al final del bis. Spike no va parar de saltar, ballar, somriure i beure durant tot el concert donant-nos una excusa més per estar contents. Vaig fer algunes fotos però com que Spike no parava quiet ni jo tampoc van quedar una mica mogudes però molen igual, o no??!??!

 

 

Azkena 2009... les segones parts mai foren bones!!!

Aquesta entrada al blog té com a finalitat bàsica assolir per primera vegada la (penosa) xifra de... tres entrades durant aquest mes de juliol! Quan vaig començar a escriure al blog em vaig marcar la fita d'escriure quatre entrades mensuals, o sigui, una per setmana, però porto tres o quatre mesos i el màxim era dos. Ara ja en tinc tres!!! Vaig pel bon camí. La putada és que ara ja no puc tornar enrera, no em puc permetre el luxe d'escriure altra vegada menys de tres entrades mensuals, queda fatal a l'historial veure com disminueix el nombre d'entrades, es l'inici del final, com una espelma que s'apaga poc a poc. Ja que m'he posat a escriure hauré de dir alguna cosa més, no? Podria fer la segona part del meu comentari de l'Azkena però ja no recordo la meitat de concerts que vaig veure... Citaré a les bandes que més em van agradar i en faré un breu comentari de cadascuna.

Dr. Dog - Boníssims!!!!! Aprofito per corregir una errada que vaig cometre a l'entrada introductòria de l'Azkena 2009 on vaig comentar que "Fate" era el seu disc de debut... nyeeeeeeeeeeec!!! INCORRECTE!!!!! És el tercer. Aclarit això dir que en concert van oferir molt més encara del que es desprèn del disc interpretant les cançons amb intensitat i força augmentades. Només espero poder tornar-los a veure en una sala a ells sols.

Howlin' Rain - Ja els havia vist i m'havien agradat molt i aquí no va ser pas diferent. Llàstima l'hora que van tocar (les quatre de la tarda???) i, per tant, la poca estona, mitja hora justa però injusta!!!

Woven Hand - He d'admetre que em va costar una mica entrar dins el concert, però un cop dins, vaig al·lucinar. Dave Eugene Edwards està pillat i per això si monta una religió nova, m'hi apunto.

Mike Farris i Eli Paperboy Reed - A aquests dos els poso junts perquè van tocar més o menys a la mateixa hora de dissabte i divendres respectivament, al mateix escenari, amb formats de bandes similars (en nombre almenys), per tenir una veu que no sembla d'aquest planeta i perquè van posar dempeus un públic que ja era dret físicament però no espiritual/anímicament.

Dan Auerbach - Em va deixar bocabadat. A diferència dels Black Keys i per estrany que soni, en solitari ve acompanyat per una banda (?), fet que personalment agraeixo. Per si no ho sabeu The Black Keys són un duet, guitarra/veu més bateria, a l'estil White Stripes. Amb això sóc una mica tradicional, per què coi estalviar-se el baix? Ho fan pels diners? Ja sé que no, però no em puc imaginar cap cançó sense baix que no millori amb ell... Bé, venia amb banda, recent afaitat i va fotre un concert de collons.

The Black Crowes - Van dir que tocarien clàssics i vaja si ho van fer, inici amb "Sting Me" i "Twice As Hard". No m'allargaré amb ells, no fa falta.

The Soundtrack Of Our Lives - Recentment he escoltat "Communion" i no em puc treure de sobre la sensació que es tracta d'un disc menys brillant en la seva totalitat del que ens tenien acostumats. Hi ha molt bones cançons, però potser per primera vegada condensant en un disc senzill el millor de "Communion" hauria quedat millor. El concert va estar molt bé, però em va putejar una mica el fet que allarguessin totes les cançons arribant a finals èpics que d'haver-se'ls estalviat haurien pogut tocar tres o quatre cançons més. Sóc una mica dura amb ells perquè són tan bons que sempre n'espero la perfecció i, com deia el meu professor de dibuix de COU: "la perfecció és de Déu" i si Déu no existeix...

AC/DC - Estadi Olímpic Lluís Companys 07/06/2009

Ahir van tornar AC/DC a Barcelona tot just dos mesos després de la seva darrera visita i allí va estar un servidor per homenatjar a una de les bandes més grans de la història del rock. La majoria de la gent em mirava amb cara estranyada quan s'assabentaven que hi tornava, "però si els vas veure no fa res?". Sí, i? Estem parlant d'AC/DC!!!!!!!!!!!!!!!!! Malauradament arribarà el dia que no serem capaços de comprar entrades per veure AC/DC, bé perquè no hi serem nosaltres, bé perquè no hi seran ells. Fins que aquest dia no arribi jo compliré amb la meva obligació.
La decisió dels australians de fer una gira per grans estadis ha estat un gran encert per varis motius, el més evident és que un únic concert al Palau Sant Jordi no és suficient per a satisfer la demanda d'entrades. De retruc van provocar una caiguda en picat dels preus de revenda del Sant Jordi, ja està bé d'això d'aprofitar-se de la gent de les mancances de la venda d'entrades a través internet, que n'aprenguin!
El concert va ser molt semblant al del passat 31 de març al Sant Jordi. Tirant de memòria només vaig detectar un canvi en el setlist i va ser la inclusió ahir de "Dog Eat Dog", però això no va ser pas un problema per gaudir del concert, ans el contrari, jo no soc capaç de trobar inconvenients al fet de veure a AC/DC tocar davant una multitud enfervorida clàssics com "You Shook Me All Night Long", "Whole Lotta Rosie", "Shoot To Thrill" o "Thunderstruck". Què puc dir, va ser molt gran veure com 63000 ànimes convergien amb la necessitat de fer saber als australians que són estimats només pel fet de ser com són, que no importa que no gravin videoclips impactants, ni que no portin un muntatge escènic tridimensional (el seus números escènics més celebrats són el d'un dimoniet - Angus ets l'òstia - fent un pseudo striptease i després el mateix dimoniet revolcant-se per terra posseït i rascant la guitarra!!!), tampoc importa que no adoptin actituds messiàniques, ni que no surtin a les portades de les revistes de moda, ni que no es facin rodejar de 20 coristes despitades i d'una secció de vents per tapar les seves mancances com a músics... no fa falta res de tot això, només fan falta cinc paios autèntics, un baix, una bateria, un micròfon, dues guitarres i uns quants decibels. La seva proposta es basa en dos conceptes molt senzills, cançons plenes de riffs i solos memorables i suor, molta suor i, pel que sembla, encara hi ha unes quantes persones al món que en tenen prou amb això.

Azkena review part 1 - Dijous 14

Ja és hora de comentar com va anar aquest any per Vitòria. Ho aniré fent a pams per no avorrir ni al personal ni a mi mateix i per a tenir material per a futurs escrits.

Vam arribar dijous a migdia a Vitòria amb el temps just per deixar les bosses i anar a dinar. Un dels principals al·licients de l'Azkena, a part de l'aspecte musical, és la ciutat en sí mateixa, els seus bars de tapes i els seus restaurants. I es que es menja de conya i bé de preu. És inevitable tenir la sensació que aquí a casa nostra moltes vegades ens foten el pèl perquè pel preu que aquí mengem dos allà en mengen tres i quin menjar... boníssim!!! Les truites, els "pinchos", el vinet, els "marianitos", l'Usokari, el 7, l'Inguru... Si algun dia es deixa de fer l'Azkena jo continuaré pujant a Vitòria un cop a l'any només per a no deixar de gaudir dels plaers culinaris que ofereix.

Si m'enrotllo tant i parlo més de menjar que de música és perquè el dijous 14 va ser el dia més nefast que recordo de la història del festival. La cosa ja pintava malament degut a les prediccions meteorològiques que auguraven pluja. Al final no va ploure però va fer un fred de mil dimonis, d'aquell que et fa agafar mal d'esquena per culpa de l'encorbament generalitzat del cos. Sort que els demés dies la climatologia va ser més benèvola amb el rock and roll i potser el vent siberià que bufava dijous ho feia en protesta pel que veia dalt de l'escenari.
L'única actuació salvable va ser la de Burning que van oferir un concert distret. Per culpa del fred vam haver de tornar a l'hotel a agafar roba d'abric i, ja que estàvem pel centre vam aprofitar per sopar a l'Usokari, la millor decisió del dia. Vam tornar a corre cuita per veure a The Breeders i, què voleu que us digui, em vaig avorrir com una ostra, ni "Cannonball" va sonar com imaginava que hauria d'haver sonat. Sembla mentida com hi ha grups amb el so encallat en una època. Breeders és un grup dels 90, de l'època grunge i així com altres bandes grans d'aquells dies continuen sonant a glòria (l'actuació de Pearl Jam a l'Azkena de fa tres anys va ser un dels moments culminants de la història del festival) n'hi ha d'altres que fora de context han perdut tota la gràcia com és el cas que ens ocupa. De totes maneres, la cosa encara havia d'empitjorar.
Havia vist a la Juliette Lewis un parell de cops i tot que no em va emocionar mai sí oferia una actuació correcta. Ara ha canviat de banda, ja no l'acompanyen The Licks i són els New Romantics els nous mercenaris al servei de sa majestat. Desconec els motius del canvi però sens dubte ha sortit perdent. A més, ha re orientat el sentit de la seva carrera musical, un altre error. El punk rock directe i senzill que practicava era efectiu i s'adeia amb la seva veu i la seva actitud escènica. Ara en canvi ha madurat i ha pretés dotar de profunditat la seva música i obrir-se a més registres amb un resultat pèssim. Això sí, ens vam fer un panxot de riure a costa seva, pobra noia. El pitjor, no obstant, encara havia d'arribar.
Ja era tard i teníem fred i ganes d'anar a dormir però vaig convèncer a la colla de quedar-nos a la que havia de ser la millor actuació del dia, Hardcore Superstar!!!!! Mare meva, quin desastre. Quan va començar no m'ho podia creure i imaginava als demés maleint-me per haver-los fet quedar. Vaig decidir però no fer cap judici prematur i esperar a la segona cançó abans de certificar res. A la segona cançó vaig pensar que potser podia esperar a la tercera. A mitja tercera cançó em vaig girar i vaig dir als companys: "Anem a dormir?"

Azkena 2009

Bones!!

Tard o d'hora havia d'arribar la primera entrada i he pensat que parlar una mica sobre el cartell de l'Azkena Rock Festival d'enguany era una bona excusa per començar.

Després de la dolorosa absència de l'any passat (independentment del cartell, Vitòria és sempre una ciutat agradable per visitar) aquest any torno a l'Azkena amb ganes renovades. I es que el cartell que han confeccionat és molt complet. Anem per dies:

DIJOUS 14

Estarà bé veure a The Breeders encara que només sigi per escoltar el seu clàssic "Cannonball" en directe després de més de 15 anys ballant-lo per pubs i discoteques.
La Juliette Lewis és una de les que repeteix, cosa normal després de 5 o 6 anys de festival. Reconec que si no fos pel seu passat com a actriu (i el seu sex appeal ;)) m'interessaria encara menys del que ja ho fa.
Hardcore Superstar, en canvi, sí és una banda que tinc ganes de veure en directe. Després del seu primer disc seguint l'estel·la dels grups de rock escandinaus de l'època els hi vaig perdre la pista una bona temporada fins al 2005, any que van treure el seu disc homònim en el que van deixar de ser una banda de punk rock per passar-se al hard rock escola L.A.

DIVENDRES 15

La cosa es complica. El llistat de bandes interessants s'allarga prou.
A Howlin Rain els vaig veure fa cosa de mig any a Sidecar i vaig al·lucinar. Tinc ganes de repetir.
Un amic meu em va dir que si els Beatles seguissin en actiu avui en dia editarien "Fate", el disc debut de Dr. Dog, sens dubte un dels millors de l'any passat. A veure què tal ho fan en directe.
És James Brown? És Sam Cooke? No!!!! És Eli "Papaerboy" Reed!!!! Déu n'hi do com li fot el paio. Diversió assegurada!
També em fa gràcia veure a Soul Asylum. "Grave Dancers Union" (1992) i "Let your Dim Light Shine" (1995) són discs que he escoltat i disfrutat unes quantes vegades. Confesso que espero amb ganes el moment de "Runaway Train", una cançó de 10.
I què puc dir dels Black Crowes? Doncs que encara que per veure'ls m'haguès d'empassar abans a 200 DJ's techno punks aniria igualment al festival. Són una de les bandes de la meva vida i els he vist massa poques vegades, la primera aquell llunyà i mític Festimad del 99.

DISSABTE 16

Un altre dia "dur".
Reconec que "Rubber Factory" (2004) dels Black Keys no em va enganxar (l'he de recuperar). "Attack & Release" (2008) en canvi, em va agradar a la primera, gran disc!! El barbut Dan Auerbach ha tret aquest any el seu debut en solitari, "Kep it Hid", i serà una bona ocasió per escoltar en directe les cançons d'aquest disc que també m'ha deixat molt bona impressió.
Jonny Kaplan és un altre que repeteix després de la seva exitosa actuació l'any... 2005? 2006? Country rock senzill però efectiu.
A Woven Hand també els espero amb ganes tot i que és una banda que en un espai tan ampli com un festival pot perdre força i poder. Ja veurem.
Fa 2 o 3 anys que no veig a Soundtrack Of Our Lives i ja toca repetir, sobretot després de l'excelent "Communion" (2008).
Fun Lovin' Criminals!! Sorpresa agradable, la veritat. També repeteixen però jo no em queixaré pas. Tot un plaer poder gaudir de la classe de Huey i el bon rotllo que desprenen els de Nova york en directe.
I per acabar... Alice Cooper!!! Una altre compte pendent que saldaré!


M'he deixat alguns grups per comentar però amb aquests ja n'hi ha prou. Com he dit al principi, em sembla un gran cartell composat, això sí, per grans bandes "petites". Woven Hand, Dan Auerbach, Howlin Rain, Dr Dog... no tenen avui en dia cap renom fora del petit cercle en què es mouen. A mi ja m'està bé.

Per a més informació:
http://www.azkenarockfestival.com/arf/