PJ20

Hi ha unes poques bandes que no em canso mai d'escoltar i que a aquestes alçades estic convençut que m'acompanyaran fins el darrer dia. Són com els amics de veritat, que n'hi ha molt pocs però que sempre pots confiar en ells quan necessites una empenta per tirar endavant: Tom Petty & The Heartbreakers, The Jayhawks, Elvis, The Black Crowes... Pearl Jam. Les cançons de la banda de Seattle formen una part molt important de la banda sonora de la meva vida. Des que fa més de mitja vida va caure a les meves mans una cinta original de Vs. que no m'he pogut desempallegar de les seves melodies, la seva energia, els seus clàssics, Corduroy, Better Man, Daughter, Even Flow, Tremor Christ, Alive, Rearviewmirror, Go, Once, Animal, Jeremy... podria citar en aquest llistat TOTES les cançons dels seus tres primers discs (bé, hey foxyhdejhfwwuxdhmama, that's me no compta) i quedar-me tan ample afirmant que qualsevol d'elles, depenent del dia, del meu humor o del temps que faci, és la millor cançó de la història. El que va seguir després de Vitalogy és d'un nivell altíssim i és precisament aquesta constància, dedicació i fiabilitat el que ens ha portat avui aquí però crec que estareu d'acord amb mi a l'afirmar que la trilogia inicial de Pearl Jam és de les més memorables de la història de la música.

Quan sigui gran vull estar igual d'acabat que ells

Aquest 2011 hem viscut a nivell musical molts vintès aniversaris, alguns molt trascendents, Nevermind de Nirvana, Use Your Illusion de Guns n' fucking Roses... però qui ha sabut celebrar millor la vintena han estat Pearl Jam. Sota la denominació PJ20 han sortit al mercat un llibre, un DVD i un doble CD que, evidentment, han caigut a les meves mans encara que com a regal d'aniversari en aquesta ocasió. El llibre és espectacular tan pel fons com per la forma. En una mena de diari (concretant dates i llocs) els protagonistes repassen 20 anys de carrera. Encara no m'hi he pogut posar a fons però només fullejant-jo per sobre ja m'he adonat del valor de les seves pàgines. El doble CD és la banda sonora del DVD, que conté un documental dirigit per Cameron Crowe (si, el de Singles i Almost Famous) que és de visió recomanada/obligada per qualsevol que hagi sentit algun cop una fiblada escoltant una cançó de Pearl Jam. Ha passat a formar part del meu llistat personal de documentals musicals imprescidibles junt a Running Down A Dream,  la pel·lícula de Peter Bogdanovich sobre el meu ros preferit de Florida, qualsevol DVD d'Elvis o Immagine In Cornice, de Pearl Jam també, una pel·lícula feta amb una estima i sensibilitat fora del normal on es segueix a la banda en la seva gira per Itàlia de l'any 2006, la del disc de l'alvocat

Un dels fragments més màgics d'Immagine In Cornice

A PJ20 assistim durant 109 minuts a una biografia visual del grup que arrenca amb Mother Love Bone, el grup de Stone Gossard i Jeff Ament, que va veure truncada la seva prometedora trajectòria amb la mort per sobredosi del seu cantant, Andrew Wood, moment que es pot marcar com punt de partida de Pearl Jam així com també fet precursor d'un dels discs més màgics que hom pugui escoltar, Temple Of The Dog, elegia de Chris Cornell, acompanyat pel que era l'embrió de Pearl Jam, al seu amic Andrew Wood. Em vull aturar un moment aquí per destacar dos fets que m'han impressionat molt i que tenen a veure amb el profund i sincer agraïment de Gossard, Ament i Vedder vers Chris Cornell. Els dos primers per compartir amb ells aquelles cançons tan especials que en Chris havia escrit afectat pel sentiment de pèrdua del seu amic mutu. El darrer per deixar-lo participar i fins i tot robar protagonisme en aquell projecte, sent ell un nouvingut com era, en un duet per la història amb el mateix Chris Cornell a Hunger Strike.

Gallina de piel

Després d'un període d'incertesa i confussió, la mort dela innocència, Gossard i Ament continuen composant i enregistren una maqueta amb la que es posen a buscar cantant. M'agrada molt aquest punt en el que no recordo si Gossard o Ament comenta que tots els cantants de Seattle que van provar volien sonar com Andrew Wood. Un dia reben la maqueta amb la veu d'un desconegut noi de San Diego. En queden molt impressionats, els hi agrada que la veu del noi no tingui res a veure ni amb el to ni amb la manera de cantar d'Andrew Wood: és la visió exterior la que fa créixer les cançons de Gossard i Ament fins a nivells que ni ells mateixos havien imaginat. Sense pensar-ho dues vegades Jeff Ament truca al número de telèfon que hi havia anotat a la cinta, Eddie Vedder agafa un vol cap a Seattle i tot plegat acaba amb Ten (1991), disc que no va explotar amb la virulència de Nevermind, tot i sotir a la venda un mes abans, però que va acabar venent milions de còpies confirmant que alguna cosa passava a Seattle i ajudant a consolidar el que la premsa va insistir a anomenar grunge i que va acabar provocant la prematura mort tan real com metafòrica d'algunes de les millors bandes sorgides en els darrers 20 anys.

Història pura: Eddie Vedder saltant sobre el públic al Pink Pop de l'any 92

Hi ha molts altres fragments que m'han arribat com la reflexió que fa Stone Gossard mirant enrera sobre el moment que s'adona com amb dos o tres discs aquella ja no era la seva banda sinó la banda d'Eddie Vedder o com patien tots plegats quan l'animal d'en Vedder s'emparrava pels escenaris de tot el món jugant-se no només la seva vida sino el futur del grup o com estan a punt de desfer-se víctimes de la seva pròpia integritat o quan Kurt Cobain explica com Eddie Vedder li acaba caient molt bé o com els afecta la mort de nou seguidors seus en el festival de Roskilde a Dinamarca l'any 2000 en el que sens dubte és el moment més dur de la història de la banda.

Prou, fins aquí, em poso a parlar de Pearl Jam i us juro que no acabaria mai. Només espero haver-vos fet agafar ganes de veure PJ20 i si en gaudiu la meitat del que he fet jo ja em donaré per satisfet. Vull acabar amb una frase que he llegit en un comentari del youtube que he trobat molt encertada: La grandesa d'una banda no es mesura per la quantitat de discs que ven sinó per la forma que afecta les ànimes i les vides de la gent que els escolta.

Gràcies, Pearl Jam. Tant de bo dureu 20 anys més i jo hi sigui per celebrar-ho amb vosaltres.

Runnin' Down A Dream - A Film by Peter Bogdanovich

Fa poc he pogut veure Runnin' Down A Dream, el documental de 4 hores de duració sobre la història de Tom Petty and The Heartbreakers dirigit per Peter Bogdanovich. És un document impressionant i imprescindible per tot aquell que estimi la música d'en Tom. A més m'ha convertit en més fan seu del que ja era, si és que tal cosa és possible. Gràcies al documental entenc molt millor qui és en Tom Petty i com i, sobretot, per què, ha arribat a ser on és. Poseu-vos còmodes, aneu fent sonar els vídeos que he anat penjant i prepareu-vos per la xapa més gran que he fotut mai en aquest blog.

 Ara que s'atansa el Nadal posa'l a la teva carta als Reis! També disponible en Blu-Ray!

Tom Petty
Músics amb talent per compondre cançons n'hi ha molts més dels que arriben a ser famosos i és que només amb talent musical no construeixes una carrera llarga i productiva com la d'en Petty, hi ha altres qualitats tan o més valuoses. El cas d'en Tom Petty és un d'aquells on la sensibilitat musical (la facilitat d'en Petty a l'hora de compondre clàssics queda fora de discussió) va acompanyada d'altres qualitats, com ara l'oportunisme, en el sentit de saber aprofitar les oportunitats, i, per sobre de qualsevol altra, una determinació de ferro que al llarg de la seva carrera l'ha col·locat en alguna situació delicada, com ara el judici contra MCA pels drets de les seves cançons, però que l'ha ajudat a sortir-ne reforçat de moltes altres. Al llarg del metratge hi ha ocasions en què és inevitable pensar que potser tira massa pel dret, però totes les decisions que ha hagut de prendre al larg de la seva vida li han donat una carrera de més de 30 anys d'èxits on l'episodi final encara està per escriure. Una decisó és o no difícil en funció de la claredat d'idees i en Petty ho sembla haver tingut sempre tot molt clar, com quan es queda la cançó Insider per a ell encara que inicialment l'havia escrit per la Stevie Nicks, o quan força la situació poc a poc per acabar prescindint de Stan Lynch després de 19 anys a les baquetes dels Heartbreakers o quan li pren Howie Epstein a Del Shannon mentres li produïa un disc. Decisions difícils sobre el paper, sí, però que al final han estat pel benefici de la seva carrera i, de passada, el nostre gaudi.

La preciosa Angel Dream filmada al Fillmore de San Francisco l'any 1999

The Heartbreakers
Què hauria estat d'en Tom Petty sense The Heartbreakers? Ni de bon tros el que és ara, segurament, i ell ho sap. La química que ha existit entre The Heartbreakers i en Tom Petty els converteix en molt més que una simple banda d'acompanyament i si es diuen així, Tom Petty and The Heartbreakers i no Mudcrutch, és perquè la primera discogràfica que els va fitxar volien que en Petty fos l'estrella, una idea que en un principi no agradava gens al mateix Petty. Sembla que amb més de 30 anys d'història molts haurien de ser els membres dels Heartbreakers que hagin passat per la banda però res més lluny de la realitat. A la bateria hi han estat el Stan Lynch (1976-1994) i el Steve Ferrone (1994-...). Pel baix han passat Ron Blair (1976-1982, 2002-...) i Howie Epstein (1982-2002), en pau descansi. L'any 1991 es va unir als Heartbreakers el Scott Thurston tocant la guitarra, l'harmònica, els teclats, l'ukelele, el que faci falta i fent també segones veus. Pel final em deixo l'ànima dels Heartbreakers, els dos únics membres que han estat sempre allí, des d'abans dels Heartbreakers fins i tot, des de Mudcrutch, parlo d'en Mike Campbell a la guitarra (s'ha dit moltes vegades i ara encara es tornarà a dir, quan es fan llistes sobre fletxes de la guitarra sempre es deixen injustament en Mike) i Benmont Tench, el millor teclista viu? Segurament. Es pregunta en Tom Petty quan parla sobre els inicis, meravellat per la seva increïble sort, quines possibilitats tenia quan buscava gent per formar una banda al seu Gainsville natal de trobar-se a dos músics tan talentosos com Campbell i Tench i que a més vulguessin fer la mateixa música que ell volia fer. Petty no es va separar d'en Mike Campbell ni quan es va llençar en solitari a Full Moon Fever (1989) en una altra d'aquelles decisions controvertides que li haurien pogut costar molt cares. Els dos junts han co-escrit molts dels clàssics de la seva carrera. Cal destacar també les grans segones veus que en Petty va trobar primer en Stan Lynch, després en Howie Epstein i actualment en Scott Thurston.

Genials les mirades de complicitat entre Tom i els Heartbreakers

La música
El documental també m'ha donat una nova perspectiva de la carrera d'en Tom Petty and The Heartbreakers. Es basa en l'existència de tres etapes prou delimitades. La primera va des de Tom Petty and The Heartbreakers (1976) fins a Let Me Up (I've Had Enough) (1987). La il·lusió dels inicis, el rock, l'energia, la fama, la consolidació d'un so... són els trets característics d'aquest període.

Quan la tocaven aquí encara no l'havien editat

Però amb Let Me Up (l'àlbum del que menys orgullós es sent en Tom i mira que és un bon disc) van arribar a un punt que semblava que la moto perdia gas. Just llavors van aparèixer Bob Dylan, Jeff Lynne, George Harrison i Roy Orbison que junt amb en Tom van formar The Travelling Wilburys. En Tom recorda impactat com de sobte es trobava en una mateixa habitació escrivint cançons amb quatre dels seus ídols i  com en va arribar a aprendre de tots ells. El següent pas de la seva carrera va ser agafar en Jeff Lynne com a productor i en Mike Campbell com a mà dreta per parir el que hauria de ser el seu primer disc en solitari (encara que tots els Heartbreakers hi acabessin tocant), l'extraordinari Full Moon Fever (1989), donant inici així a una segona etapa on la melodia i les harmonies vocals roben el protagonisme a l'energia i l'espontaneïtat dels inicis assolint un nou equilibri que  produeix discs tan fantàstics com l'esmentat Full Moon Fever, Wildflowers (1994) o Echo (1999). Curiosament, al seu moment la companyia discogràfica tenia dubtes sobre la viabilitat de Full Moon Fever, deien que era un disc una mica vague i que no sonava com els Heartbreakers de sempre. Va acabar venent milions de còpies i va ampliar la quantitat de clàssics com cap disc ho havia fet des de Damn The Torpedoes (1979).

Sense paraules...

I la tercera etapa? Doncs acaba de començar amb Mojo (2010). Mojo és un disc com cap altre a la carrera de Tom Petty and The Heartbreakers, com en el seu moment va ser Full Moon Fever, i representa, igual que aquell, un punt d'inflexió. Les melodies han deixat de tenir el protagonisme absolut, les cançons immediates de tres minuts ja no hi són i en el seu lloc trobem cançons més llargues, treballades, més bluesy, sense el ganxo inicial però amb la profunditat final. Mojo és d'aquells discs que costa apreciar al seu moment però que acaben calant a poc a poc. El temps dirà si és realment l'inici d'una nova etapa o es tracta d'un parèntesi dins l'anterior.

Em moria de ganes de penjar aquest vídeo. Segur que ja l'heu vist però, a que mola tornar-lo a mirar?

No voldria acabar aquest totxo sense fer una nova reflexió sobre el concert de Tom Petty and The Heartbreakers que vaig tenir la sort de poder veure el passat 5 de juny a Oakland, Califòrnia. De vegades hom cau en la temptació de pensar que els artistes ens deuen quelcom a nosaltres, els fans, que els donem de menjar (això quan la gent comprava discs, és clar) i que els fem qui són. Pobres il·lusos. Ni comprant tots els discs d'en Tom Petty que trobi demà a les botigues de Barcelona seré capaç de tornar-li un miserable 0,1 % de tot el que m'ha donat ell a través de la seva música. Amb el concert em sento de manera semblant. Em sento increïblement afortunat d'haver tingut l'oportunitat d'agrair-li tot el que ha fet per la música i per la gent que en vivim, no econòmicament però sí espiritual, i de passar a formar part de la seva història: dins l'eixordidora allau d'aplaudiments i crits de joia entre cançó i cançó, els meus eren uns més, però hi eren.

Dedicat a en Howie Epstein (1955 - 2003)