Repàs musical al 2011 (4)

No vull acabar aquesta tanda d'entrades repassant què ha donat de sí musicalment el 2012 sense fer unes mencions breus de discs que crec mereixen ser també destacats. Comencem amb dos clàssics, clàssics.

WHITESNAKE - Forevermore: Si fa un temps em diuen que en ple 2011 destacaria un disc de Whitesnake com el millor de l'any no m'ho crec. Sóc un fanàtic de David Coverdale i de l'etapa clàssica de Whitesnake, la que va fins Slide It In (1984). A partir del famós 1987 ja no ho sóc tant, però aquest Forevermore recull molt bé l'essència dels Whitesnake clàssics amb un Coverdale cantant encara com una bèstia. M'hauré de fer amb Good To Be Bad (2008) que en el seu moment em va passar i diuen que també val molt la pena. Obligat esmentar que Doug Aldrich hi té molt a veure amb aquesta revifada de la serp blanca.

Sembla mentida que Coverdale pugui cantar tan bé obrint tan poc la boca

BLACK COUNTRY COMMUNION - 2: L'ex-company de Coverdale a Purple, Glenn Hughes, ho ha tornat a fer. El segon disc de BCC és igual de bo que el primer, encara que l'opinió generalitzada és que és gairebé tan bo com el primer. Hard rock de la vella escola, un cantant dels que n'hi ha pocs, bones guitarres a càrrec de Bonamassa, els teclats de Sherinian encaixen a la perfecció i un dels riffs de l'any (Save Me), escrit per Jason Bonham.

I ja que parlem de cantants que saben cantar rock de veritat, els dos que vénen a continuació han après dels mestres i formen part d'aquesta fornada de noves bandes que reivindiquen el so clàssic del rock dels 70, el millor que s'ha fet mai.

THE ANSWER - Revival: Els irlandesos van superar la prova del segon disc i ja van per la del tercer aprovant amb nota i dotant la seva música de més varietat estilística, cosa que s'agraeix.

RIVAL SONS - Pressure and Time: Des de L.A. ens arriba aquesta prometedora banda. L'ombra del zepelí planeja per sobre el disc ja sigui pel registre vocal de Jay Buchanan, a estones molt proper al d'en Robert Plant, o per algun riff noranta per cent zepelià, com la mateixa Pressure and Time. Ara bé, posats a inspirar-se, perquè no fixar-se en els millors? Tot i així la banda també mostra personalitat i en directe es defensa de meravella tal com vam poder comprovar aquest Azkena passsat. A seguir de prop.
 

Si no s'espatllen ens continuaran donant molts moments d'alegria en el futur

Ara un incombustible.

MICHAEL MONROE - Sensory Overdrive: Mr. Monroe es va saber envoltar d'una banda incendiària i així va sortir el disc, que crema i no es refreda per molts tombs que dongui. Punk rock amb el segell característic de Monroe i un toc màgic cortesia de l'inimitable Ginger dels Wildhearts.


THE TREATMENT - This Might Hurt: El hard rock dels 80 torna de la mà d'aquesta jove banda de Cambridge petant-ho bastant. No estalvien clixés però si ho fessin em sentiria decebut. Gran banda, gran disc.

THE UNION - Siren's Song: Més hard rock, en aquest cas de tall més clàssic, pur. El segon disc del tàndem format pel guitarrista de Thunder, Luke Morley, i el jove cantant Peter Shoulder no decebrà a qui ja agradés el disc de debut editat tot just l'any passat. El combinant perfectament executat de dolces balades amb peces més guitarreres i la bona veu d'en Peter fa d'aquest disc una escolta molt agradable.

THE PARLOR MOB - Dogs: And You Were A Crow (2008) va ser un disc de debut d'aquells que deixen sense parla. Rock de tirada setantera d'altíssima qualitat encarnat en cançons que fregaven la perfecció com Hard Times o Everything You're Breathing For. Dogs suposa un canvi d'orientació centrat en dues direccions, per una banda en la modernització de la producció i de les cançons més canyeres i per altra en l'ensucrament excessiu de les balades, n'hi ha de realment enganxifoses, convertint en carnassa FM el que era un dels seus punts forts. Mala decisió. Si en el primer disc sobresortien espectaculars mig temps com Angry Young Girl o When I Was An Orphan en aquest el nivell cau en picat. No obstant el disc té bons moments com el single Into The Sun (amb el que vaig trempar quan vaig sentir per primera vegada) o I Want To See You. El que fa por és pensar en el tercer disc si se'ls hi acudeix accentuar la tendència marcada per Dogs.

FOO FIGHTERS - Wasting Light: No escoltava un disc dels Foo Fighters des de 1995 amb The Colour And The Shape!!! Per cap raó en particular, Dave Grohl és un paio que em cau bé i crec que és un gran bateria, millor inclús que guitarra/cantant, i que el que hauria de fer és montar una banda amb ell a les baquetes, Josh Homme a la guitarra i Mark Lanegan al micròfon (el que ja va passar durant unes cançons al Songs For The Deaf (2002)dels Queens Of The Stone Age, vaja). La sorollera que ha fet aquest Wasting Light m'ha fet tornar-los a escoltar i encara que no és ni de bon tros el disc de l'any, massa palla, sí que hi ha alguna perla com la furiosa White Limo o Walk.

Passem a sons més relaxats.

FLEET FOXES - Helplessness Blues: M'ha agradat el segon disc dels Fleet Foxes. Em va agradar molt el primer i aquest segon, tot i no ser tan immediat, és molt sòlid i ple de bones cançons. Una altra cosa, el concert a l'Auditori va ser poc menys que màgic demostrant que de moment s'estan guanyant les alabances que els hi cauen de totes direccions a tort i a dret.

ISRAEL NASH GRIPKA - Barn Doors And Concrete Floors: El segon disc d'Israel Nash Gripka suposa la confirmació que ens trobem davant d'un gran talent. És jove però sóna com un veterà, no en va sembla haver anat a la mateixa escola de Louris, Hiatt, Earle i companyia.

No, no és en Hurley a meitat de règim, és Israel Nash Gripka

STEVE EARLE - I'll Never Get Out Of This World Alive: I parlant del rei de Roma... Els seus discs no causen l'impacte d'anys enrera encara que és just reconèixer que el nivell tampoc és tan exageradament elevat com en aquella llunyana trilogia de Train A Comin' (1995), I Feel Alright (1996) o El Corazón (1997). Fins i tot jo li vaig deixar de seguir la pista en l'època més reivindicativa que darrerament ha deixat de banda per tornar-se a centrar en la figura del trobador, la de l'escriptor de cançons condemnat a navegar entre les tradicions musicals americanes i més enllà per trobar la inspiració per posar música a les seves històries. Jo a més li tinc una estima especial per dues raons, per haver sopat a tot just un metre seu (sense saber que era ell!!) i pel seu paper a sèries que han arribat a ser molt especials per a mi, The Wire i Treme.

JASON ISBELL & THE 400 UNIT - Here We Rest: Què bé va fer Jason Isbell abandonant Drive-By-Truckers! Com a tuitaire és un plom però com a compositor de cançons és molt bo. El seu primer disc amb The 400 Unit ja em va agradar molt i aquest continua la direcció marcada per aquell, música senzilla, agradable d'escoltar, amb bones melodies, una mica de rock, una mica de country... i ja n'hi ha prou per fer un bon disc!

LUCINDA WILLIAMS - Blessed: Lucinda és molta Lucinda i amb Blessed ho ha tornat a demostrar. S'ha dit que els seus darrers discs, especialment Little Honey (2008), no completaven les expectatives i potser era veritat. Tanta veritat com que Blessed ens retorna a la Lucinda més inspirada, íntima i fràgil, la dona que xiuxiueja a la teva orella amb aquella veu tremolosa a punt de trencar-se per dir-te que tots tenim una raó o altra per sentir-nos beneïts.

Fins aquí,  me'n deixo encara alguns (Glyder, The Muggs, Danava o Buffalo Killers) però això ja és prou llarg i, a més, d'alguna cosa hauré d'escriure aquest 2012, no?

Repàs musical al 2011 (3)

THE BLACK KEYS - El Camino

Repetiu amb mi: Oh oh oh I got a love that keeps me waiting...

Sí, ja ho sé, segurament sou un dels més de 5 milions de persones que ja han vist el nou videoclip dels Black Keys, d'aquí poc el posaran fins i tot al Telenotícies, però no m'hi he pogut resistir. No només és un dels millors videoclips de la història sinó que també és el més barat!!!! Això sí que té mèrit!!!

Sóc un fan a mort dels Black Keys des que vaig escoltar Attack & Release (2008). Amb Brothers (2010) van arribar a un nivell molt difícil de superar. I tot just un any i poc més després ens arriba aquest El Camino on conscients que no podien repetir ni els esquemes ni l'estructura de Brothers es desmarquen per la vessant més macarra i festiva de la seva música amb una col·lecció de cançons que es converteixen en clàssics en el mateix moment que s'expandeixen per les ones, com és el cas d'aquest Lonely Boy, Gold On The Ceiling o Stop Stop, soul setantes a tot drap amb el segell inconfusible d'Auerbach i Carney. És tot un privilegi ser coetani d'aquesta banda, seguir pas a pas la seva evolució, gaudir dels seus enginyosos videoclips, de la seva incontinència compositiva (porten 7 discs en 10 anys, molts n'haurien d'apendre)... ja només falta poder veure el seu directe per les nostres contrades. The Black Keys són grans, molt grans, i el més important de tot és que ho han aconseguit a base de suor, talent i esforç, sense deixar mai de ser ells mateixos, guanyant-se poc a poc el respecte dels companys de professió amb cada nou pas en la seva carrera, que ara mateix no sóc capaç d'aventurar quins camins seguirà però que espero que sigui molt llarga.

MY MORNING JACKET - Circuital

En la meva opinió My Morning Jacket són, juntament amb The Black Keys, les dues millors bandes de l'actualitat i no només pels respectius discs editats aquest any passat sinó per la trajectòria que els ha dut fins aquí. Atrevides, diferents, coherents (fins ara almenys) i sorprenents. Si la marca My Morning Jacket cotitzés en borsa jo hi invertiria, és un valor segur. Circuital és la continuació de Evil Urges (2008) i no fa sinó consolidar la seva privilegiada posició en el panorama musical actual. La seva edició va ser més o menys simultània a la del nou treball de Coldplay i el contrast no va poder ser més acusat. Mentre els anglesos s'inspiraven en Ritmo de la Noche per Every Teardrop Is A Waterfall després d'haver-la escoltat a la pel·lícula Biutiful, My Morning Jacket havien construit Holdin On To Black Metal al voltant de E-Saew Tam Punha Huajai de Kwan Jai & Kwan Jit Sriprajan, cançó que havien tret de Siamese Soul, una recopilació de pop tailandès. Les comparacions sempre són odioses.

MASTODON - The Hunter

Com ja vaig comentar el seu dia, The Hunter no acabava de ser el que anhelava de la banda d'Atlanta, un retorn a la visceralitat dels seus primers discs, però és innegable que és un discàs. Mastodon continua essent una màquina imparable a l'hora de facturar riffs malèfics, bateries inversemblants (Brann Dailor recupera el protagonisme perdut amb Crack The Skye (2009)) i cançons poderoses. Quan va sortir Leviathan (2004) em vaig afegir ràpidament a aquells que assenyalaven a Mastodon com futurs reis del metall (mític és ja el titular que va fer servir la revista Rock Sound, la d'allí, en la seva crítica del disc: Goodbye Metallica, Hello Mastodon) encara que llavors no podíem sospitar el camí que seguiria la banda per arribar al tron. Evidentment encara falta per a que vegem regnar a nivell comercial a Mastodon com la banda d'Ulrich i companyia, si és que mai hi acaba arribant. Ara bé, a nivell musical, que és el que ens ha d'importar, avui en dia no hi ha color entre uns i altres. Aquest mes de gener ho podrem comprovar en directe.

Repàs musical al 2011 (2)

BLITZEN TRAPPER - American Goldwing

Eric Earley ha parit un dels discs de l'any. La barreja de folk, rock i psicodèlia a mig camí entre els 60 i els 70 que practica Blitzen Trapper ha arribat amb aquest American Goldwing al seu punt àlgid. Els vaig descobrir l'any passat amb Destroyer Of The Void (2011) i em va sorprendre molt positivament amb el seu esperit retro i fosc i amb American Goldwing, més lluminós i menys encaragolat, han passat a convertir-se en una de les meves bandes preferides. El bon rotllo que t'envaeix amb el tema inicial Mind Find It Cheap t'acompanya durant la resta del disc junt amb els slides, harmòniques, banjos i la bolaniana veu d'Eric Earley.

Might Find it Cheap from Luke Norby on Vimeo.

DEER TICK - Divine Providence
Deer Tick, com Blitzen Trapper, és també una banda que va néixer de la inspiració d'un sol home, John McCauley, i els desconeixia per complet fins que vaig llegir la crítica d'aquest disc al Popu i motivat per les bones paraules allà escrites em vaig decidir a dona'ls-hi una oportunitat i vaja si ha valgut la pena. Divine Providence és el seu quart disc i la impressió que m'he emportat de Deer Tick a l'escoltar-lo és que es tracta d'una banda feta a si mateixa, amb les coses clares, que no estan per hòsties ni modes ni etiquetes barates. Estilísticament variat, després dels tres cops de puny a l'estòmac amb què obren el disc es desmarquen amb una de les cançons més boniques d'aquest 2011, Clownin' Around, composada i cantada pel bateria Dennis Ryan. Main Street, Funny World, Something to Brag About... aquí no hi ha ni grans produccions ni trucs d'estudi, només una banda deixant-se la pell eregistrant un disc, un gran disc.

El gamberro videoclip oficial de Main Street

THE STEEPWATER BAND - Clava

El trio de Chicago liderat per Jeff Massey (cantant i guitarrista de tècnica espectacular) continua la seva carrera amb passos ferms amb un disc que continua en la línia del que ja vam poder escoltar a l'excel·lent Grace & Melody (2008): blues rock de cadència lenta (Remember The Taker, It Won't Be Long), boogie rock xulesc (Come on Down o l'espectacular High And Humble) i senzilles cançons de boniques melodies d'aquelles que t'alegren el dia (Love Never Ends, Meet Me In The Aftermath). Han parit un discàs i els putes ho saben, en directe l'interpreten de dalt a baix.

Amb aquest senyor tema obren The Steepwater Band el seu darrer disc

DAVID LOWERY - The Palace Guards

I per acabar ambíl·lusio aquesta segona part del repàs musical, senyores i senyors, un fort aplaudiment per: David Lowery!! Els que em coneixeu o porteu temps llegint el blog sabreu que Cracker és una de les meves bandes de sempre. Gent senzilla, autèntica i amb talent, el tipus de banda que més m'agrada. La veu de Lowery activa les mateixes palanquetes al meu cervell que les de Vedder o Louris transmetent-me una agradable sensació de pau i seguretat. Però The Palace Guards no apareix aquí només pel fet de ser el primer disc en solitari de David Lowery, sinó perquè és un molt bon disc i per això mereix ser destacat, encara que malauradament no crec que aparegui en gaires llistes del 2011. Si ets fan de Cracker t'agradarà The Palace Guards. Si no ets fan de Cracker... què collons estàs fent amb la teva vida?!?!?!? La major part de les cançons haurien pogut aparéixer en el següent disc de Cracker: Marigold, Deep Oblivion, Big Life... tenen aquell aire malenconiós marca de la casa que tant m'agrada, aire que també té Ah You Left Me, versió d'una banda que ja no existeix anomenada Mint. N'he escoltat la versió original i a en Lowery, tot i fer-la clavadeta, tot i no tocar ni una coma, ni un punt, ni un punt i coma, li queda millor, ja que li canvia el to de floreta sensible per aquesta tristesa nostàlgica de la que us feia esment anteriorment. Jo li vaig comprar el disc a la seva pàgina per 13 € o 14 € amb despeses d'enviament i et fa arribar la copia signada i dedicada. Podeu fer-ho aquí.

Repàs musical al 2011 (1)

Com cada final d'any toca repassar què ha donat de si aquest 2011 que està a punt d'acabar. Com sempre també, hi haurà discs que o bé no hauré escoltat amb l'estat d'humor necessari o no hauré escoltat prou i sortiran malparats d'aquest resum o bé no hauré arribat a escoltar i per tant ni hi sortiran. De fet, aquesta època és la que més discs i bandes descobreixo mirant què es destaca en altres blogs. D'aquesta manera vaig conèixer The Sword, Kylesa o Parlor Mob per posar uns exemples. Aquí van doncs unes reflexions repartides en varis posts per a fer-les més digeribles sobre alguns dels discs que han vist la llum aquest darrer any.

THE JAYHAWKS - Mockingbird Time

Tinc sensacions enfrontades a l'hora de parlar de Mockingbird Time, l'esperat retorn de la formació que va gravar l'irrepetible Tomorrow The Green Grass (1995). Per una banda vull deixar clar que em sembla un molt bon disc però per altra he de reconèixer que no ha complert amb les expectatives que havia posat en aquest tan esperat retorn. Part de la culpa és del mateix Gary Louris que va fer unes declaracions en les que afirmava que acabaven d'enregistrar el millor disc de la seva vida... i no. El disc té grans cançons que fan justícia a la llegenda dels seus creadors (Hide Your Colors, She Walks In So Many Ways, Pouring Rain At Dawn...), però hi ha alguna peça que no acaba d'encaixar i he arribat a la conclusió que aquesta peça és... Mark Olson! El binomi Olson/Louris mai va funcionar com un cap amb dos mans sinó més bé com un cos amb dos caps: Olson aportava la part més country i folk mentres que les composicions de Louris es basaven en melodies que buscaven (i trobaven) la perfecció lírica (Blue i I'd Run Away són seves, no cal dir massa més). Amb els anys les postures es radicalitzen i així  ha passat amb l'estil compositiu d'Olson, que s'ha tornat cada cop més folk, més rural i més casolà. Això es nota en Mockingbird Time, massa. Mentre és encara fàcil identificar a Louris amb els Jayhawks se'm fa difícil fer el mateix amb Olson, que sembla que hagi composat cançons per un disc seu però en comptes de treure-les sota el nom de Mark Olson ho hagi fet sota el paraigües dels Jayhawks.

Repeteixo, bon disc, però esperava com a mínim el nivell de Rainy Day Music (2003) i no hi ha acabat d'arribar.

THE DECEMBERISTS - The King Is Dead / Long Live The King

El primer contacte que vaig tenir amb The Decemberists es va produir dos anys enrera en què vaig llegir molt bones crítiques de la seva òpera-rock The Hazards Of Love (2009). Val a dir que no em va acabar d'emocionar del tot i vaig passar, per tant, d'investigar més. A principis d'aquest any llegeixo arreu que el nou disc, The King Is Dead, és boníssim així que els hi dono una segona oportunitat i caram quina sorpresa més agradable em vaig endur. Música d'arrels americanes aparentment senzilla amb unes veus i unes melodies que calen fons. Pinzellades de REM per aquí, de Neil Young per allà... sense tenir massa a veure amb el que havia escoltat d'ells abans. A estones no puc evitar pensar que és el disc que haurien d'haver enregistrat The Jayhawks en el seu retorn. A finals d'any han editat Long Live The King on s'hi inclou cançons descartades de The King Is Dead així com una versió de Grateful Dead, Row Jimmy. El nivell no és tan alt com en el disc mare però s'agraeix escoltar material inèdit de les sessions de gravació de The King Is Dead.

Deu n'hi do la pinta de nerd que fot Colin Meloy

JOHN HIATT - Dirty Jeans and Mudlside Hymns
Gran disc de John Hiatt, enorme. Després de l'excel·lent Master Of Disaster (2005) amb Same Old Man (2008) Hiatt semblava haver posat el pilot automàtic, The Open Road (2010) transmetia més bones sensacions i aquest Dirty Jeans and Mudlside Hymns pot ser comparat amb qualsevol de les seves obres mestres sens dubte, s'hi pot escoltar en abundància aquell toc màgic que pocs autors tenen i que Hiatt, sens dubte posseeix. És admirable que algú que porta tants anys editant discs (des de 1974) continui treballant amb aquesta honestedat i sinceritat i oferint actuacions tan memorables com la que vam viure a la sala Bikini fa poc més d'un any.

Lo puto amo

WILCO - The Whole Love

Jeff Tweedy és un hàbil encantador de serps. Sedueix el sector més intelectual del pop amb Yankee Hotel Foxtrot (2002) i A Ghost Is Born (2004). Els mateixos li giren l'esquena amb el preciós Sky Blue Sky (2007), un disc ple de cançons i pocs sorolls... serà possible!! Després treu un avorrit disc anomenat Wilco (The Album) (2009) i ara es torna a guanyar l'estima de la massa amb The Whole Love (2011). Es parla d'evolució però jo només veig cops de timó.  El fet que en directe gairebé s'ignorin les cançons dels seus tres primers em fa pujar encara més la mosca al nas. Continuaré seguint de prop a Tweedy encara que només sigui per continuar decebent-me amb cada nova obra.

Ho sento Wilco, us heu quedat sense vídeo, un altre any serà...