Algunes de les cançons que més m'han arribat del 2012

L'altre dia estava a casa escoltant Mirage Rock (2012) de Band Of Horses i la cunyada, que voltava per casa, em va preguntar què era el que estava sonant. L'hi vaig dir i es va quedar una estona pensant per acte seguit dir-me que hauria de fer-li alguna recopilació musical. Un recopilatori, els anys que fa que no en faig cap i mira que n'havia arribat a fer. Amb cinta de casset en vaig fer un fotimer, qualsevol excusa era bona: festa de cap d'any? Recopilatori. Viatge en cotxe amb els amics? Recopilatori. La mona? Recopilatori. En format CD també en vaig arribar a fer uns quants però ni de bon tros tants com amb cintes de casset. Ràpidament vaig trobar que era un bon moment per tornar a fer-ne un i amb el 2012 ja moribund el primer que se'm va ocórrer va ser fer un recull de les cançons que més m'han arribat aquest any. Tenint en compte el meu primer target (la cunyada) es tracta d'un recopilatori per a tots els públics, és a dir, no he seleccionat cap cançó de High On Fire, ni de Converge, ni de Pig Destroyer. Es tracta d'un conjunt de cançons que podrien agradar a la vostra sogra, a la vostre veí o a aquella noia que us voleu lligar i no sabeu com. Molts dels discs als quals pertanyen les cançons seleccionades no entraran a la meva llista de millors discs de l'any i a l'inrevés, hi ha algun gran disc d'aquest any sense representació en aquest recopilatori. Aquesta és precisament la màgia de la cançó: l'escoltes una vegada, una altra i quan te n'adones l'estàs taral·larejant. L'ordre que segueixen les cançons no respon a cap preferència musical sinó que he intentat ordenar-les de manera que l'escolta sigui coherent i proporcioni el màxim plaer a l'oient. :-|

1. The Once And Future Carpenter 
    THE AVETT BROTHERS - THE CARPENTER

 ... forever I will move like the world that turns beneath me
and when I lose my direction I'll look up to the sky...

No puc pensar en cap altra millor cançó per obrir un disc. I no parlo d'aquest recull, sinó de The Carpenter. Magistral.

2. Keep Me 
    BRENDAN BENSON - WHAT KIND OF WORLD

... keep me anyway you want
just don't ever set me free...

Súplica desesperada del company de Jack White a Raconteurs.
 

3. Give Me A Reason 
    PHANTOM LIMB - THE PINES

... give me a reason why I should love you...

Un dels descobriments de l'any. Country, rock, blues... des de Bristol.

4. Don't Take Me Now 
    US RAILS - WIRE & WOOD

 ... if I had just one more day I promise I won't waste it...

 US Rails continuen afegint grans cançons al seu catàleg.

5. Forget About It 
    GINGER WILDHEART - 555 %

... once again you forget to remind yourself to just forget about it...

La capacitat d'en Ginger per composar melodies memorables és infinita.

6. That Old Black Hole 
    DR. DOG - BE THE VOID

... who am I to tell the truth?
I don't even know what it is...

Una de les millors bandes dels nostres temps. De veritat.

7. Perfect Man 
    RUFUS WAINWRIGHT - OUT OF THE GAME

... Jenny was a pirate and Jane was beheaded and Nina was a sweet nymphomaniac...

Tot i que Out Of The Game no ha satisfet totes les meves expectatives és molt fàcil trobar alguna gran cançó en un disc de Rufus Wainwright.

8. Ghosts That We Knew 
    MUMFORD & SONS - BABEL

... so give me hope in the darkness that I will see the light...

La pell de gallina, una de les cançons més estremidores de l'any. Em fa ràbia haver-me quedat sense entrades pel concert del març a Barcelona. Putos hipsters...

9. Is Your Dream Worth Dying For? 

    THE SHEEPDOGS - THE SHEEPDOGS

Doncs això,                        ... is your dream worth dying for?...

Gran disc el d'aquests canadencs, ple de feeling i bones vibracions.


10. Sunrise To Sunset 
      WHISPERING PINES - WHISPERING PINES

... looking into music to free our souls...

Banda molt petita amb cançons molt grans.

11. I Ain't The Same 
      ALABAMA SHAKES - BOYS & GIRLS

... I wasn't worried about nobody
nobody worried about me...

Blues, rock i molt soul en el debut d'Alabama Shakes. Els cosisns americans de Phantom Limb.

12. Late In The Night 
      HEARTLESS BASTARDS - ARROW

 ... and this eco through my mind...

Un dels millors riffs de l'any havia de sonar al recopilatori, no trobeu?


13. Slow Cruel Hands Of Time 
      BAND OF HORSES - MIRAGE ROCK

 ... slow cruel hands of time
turning you back into a child...

La cançó que va originar aquest recull.


14. Broken Eyes 
         TWO GALLANTS - THE BLOOM & THE BLIGHT

 ... everything that blows away soon is gonna come back home...

Bonica balada d'aquest parell de galants de San Francisco.

15. Cumberland Gap 
         THE FELICE BROTHERS - GOD BLESS YOU AMIGO

Lay down boys take a little nap

sixteen miles from the Cumberland Gap

The Felice Brothers revisiten aquesta cançó tradicional americana com només ells saben fer-ho. Potser la meva cançó preferida d'aquest recull.

16. Ain't It Enough 
        OLD CROW MEDICINE SHOW - CARRY ME BACK

... show me a river

I'll show you an ocean

show you a castle turned into sand...

No us agradaria escoltar aquesta cançó un capvespre d'estiu, estirats en una hamaca al porxo de la vostra casa al mig del no res amb una birra a la mà mentre contempleu com es pon el sol?

17. You Are The Beginning
         THE SOUNDTRACK OF OUR LIVES - THROW IT TO THE UNIVERSE

... so rise and shine for a brighter day...

Una altra petita obra mestra dels suecs. A nivell musical, una de les notícies més tristes de l'any ha estat la fi de The Soundtrack Of Our Lives. Acaben de marxar i ja els trobo a faltar.

18. Wanderluster 
         BAND OF SKULLS - SWEET SOUR

... what you forget, I still remember...

Riff hipnòtic i enigmàtic... wander... luster...

19. California 
         DELTA SPIRIT - DELTA SPIRIT

... I want you to find whatever your heart needs...

A cançons com aquesta feia referència en la introducció: sense saber ni com ni per què quan te n'adones ja no te la pots treure del cap.

20. Harborview Hospital 
         MARK LANEGAN BAND - BLUES FUNERAL

... I've been down too far to say
are they supposed to be as sick as you and me?...

No us alegrarà el dia però una mica d'introspecció a càrrec de Mr. Lanegan tampoc us farà cap mal.

21. Vosté És Aquí 
         ANTÒNIA FONT - VOSTÉ ÉS AQUÍ

No hi ha paraules per descriure tanta bellesa.

22. Twinkler 
         BARONESS - YELLOW & GREEN

... though I'm laid to ground  

I will walk age and sound...

I si el principi era perfecte, aquest final és definitiu.


Espero que hagueu gaudit del viatge tant com jo. Si en voleu una còpia, ja sabeu on sóc.

THE BLACK KEYS - Palacio de los Deportes, Madrid - 28/11/2012

Mig any gairebé d'espera des que vam comprar les entrades per l'únic concert espanyol dels Black Keys fins que vam poder veure per fi a la parella d'Akron, Ohio, dalt l'escenari defensant el seu repertori davant prop de 16000 persones a la capital espanyola, evidenciant el creixement exponencial a nivell mediàtic que ha sofert aquesta banda en els darrers dos anys. Amb Attack & Release (2008) van acaparar la suficient atenció (la meva inclosa) per deixar de ser una banda underground. La seva continuació, l'excel·lent Brothers (2010), va suposar la confirmació que The Black Keys era una banda amb seriós potencial comercial, amb un parell o tres de premis Grammy inclosos. El Camino (2011) ha estat l'espurna que finalment que ha fet esclatar la bomba The Black Keys a tot el món. "Se suposava que això no ens havia de passar mai a nosaltres" reflexionava un astorat Dan Auerbach quan es va assabentar que havien venut tot l'aforament del Madison Square Garden novaiorquès en tan sols quinze minuts. I té raó, l'entenc perfectament. La banda que va començar al garatge de Patrick Carney (l'altra meitat de The Black Keys) poques opcions tenia d'arribar on és ara. Els seus dos primers discs The Big Come Up (2002) i Thickfreakness (2003) es poden descriure amb paraules com brutícia, absència de baix, distorsió, austeritat, sequedat, blues... l'antítesi de la comercialitat, en definitiva. Tant s'han pervertit per arribar on són? Doncs la resposta és no. Han pulit el seu so (gran part de la culpa recau sobre Danger Mouse, productor d'Attack & Release i El Camino), han deixat entrar el soul, la psicodèlia, han incorporat gran varietat d'instruments a la barreja... però una cosa no ha canviat, les cançons, el segell compositiu d'Auerbach & Carney, la cadència vocal i els riffs i puntejats a la guitarra d'Auerbach, la manera de colpejar la caixa i les timbales de Carney... tot continua allí, en primer pla, acaparant tot el protagonisme. Perquè si The Black Keys són on són és gràcies principalment a la música. Darrera no hi dos paios joves i guapos, ni concessions comercials a una indústria musical moribunda... encara que és just reconéixer que l'embolcall visual de la banda està molt ben pensat i executat: els videoclips de Next Girl o Lonely Boy o el packaging de Brothers essent clars exemples de com ser genials i originals a la vegada.

They wanna get my... they wanna get my...

I allí estic, al Palacio de los Deportes de Madrid amb l'aforament esgotat, rodejat de 16000 persones més que gaudeixen i s'entreguen igual que jo a Everlasting Light, I Got Mine o Lonely Boy. I pensar que tot just tres o quatre anys enrere érem quatre gats gaudint amb el concert en solitari d'Auerbach a l'Azkena encara no tocades les cinc de la tarda presentant el seu genial disc en solitari Keep It Hid (2009)... unes condicions que ja hauria desitjat repetir per aquesta gira. El concert de dimecres en una sala mitjana estil Razz o Apolo (glups) hauria estat més intens encara però com hem comentat anteriorment el temps de les petites sales s'ha acabat per The Black Keys. La riquesa instrumental dels seus dos darrers treballs i en els que basen gran part del repertori fa que es facin acompanyar de dos músics més en aquesta gira: teclats/guitarra (en funció de la cançó) i baix. He de dir, no obstant, que quan la banda sóna millor és quan es queden Auerbach i Carney sols dalt l'escenari: és llavors quan la guitarra d'Auerbach destripa l'aire sense pietat, quan la seva veu udola amb més sentiment i quan la bateria de Carney retruny dins el pit amb més força. The Black Keys en la seva original, autèntica i màxima expressió.

La pujada de The Black Keys al poder és motiu de satisfacció per dues raons, la primera perquè sempre fa il·lusió quan una banda que segueixes de fa temps i en la què sempre has confiat assoleixi l'èxit massiu. I per altra perquè és una senyal que per molt que la major part de la música que triomfa a nivell comercial avui en dia sigui un producte més de consum sense ànima ni sentiments ni risc, encara hi ha lloc per bandes que creuen en la música i gent disposada a escoltar-les i valorar-les.


Us deixo penjat a continuació un concert de 43 minuts de duració d'excel·lent qualitat d'imatge i so enregistrat pel programa BBC Radio 1.

PHANTOM LIMB - The Pines (2012)

Ara que els dies s'escurcen, comença a fer fred i per les tardes ve més de gust quedar-se a casa que prendre la fresca en una terrassa és quan el disc protagonista d'aquesta entrada assoleix el seu màxim esplendor. Vaig descobrir Phantom Limb gràcies a The Prisoner, una cançó que apareixia al CD d'un número de la revista Classic Rock. Em va agradar el groove de la cançó, una mena de blues amb un canvi apoteòsic cap a la part final que em van fer agafar ganes d'escoltar més d'aquesta gent. Així vaig aprendre que Phantom Limb van debutar el 2008 amb un disc anomenat com la mateixa banda i que aquest 2012 havien editat la seva continuació, The Pines, un disc produit per Marc Ford i que compta entre els seus ingredients principals la barreja de soul, country, gospel i r&b, l'excepcional veu de Yolanda Quartey i una aroma als Black Crowes més calmats. Tot plegat et fa sentir una pau interior que enganxa, que t'obliga a reproduir el disc una vegada i una altra, convertint poc a poc The Pines en un dels grans d'aquest any.

Així comença The Pines...

 
... I així continua

Baroness - Sala Estraperlo, Badalona 22/07/2012

Demà farà 15 dies que vaig assistir a un dels concerts de l'any. Encara no 200 persones a l'Estraperlo de Badalona i concert de l'any? Doncs sí, xoca comprovar que una banda com Baroness no gaudeixi de més reconeixement entre el públic ja que ho tenen tot al seu favor per arrassar, però les coses són com són. D'aquí uns anys, si els esdeveniments segueixen el seu curs, ompliran sales més grans, ja ho veureu, però de moment... Mastodon durant la gira de Leviathan no van omplir Mephisto, o sigui que... Encara que aquest és un tema per parlar-ne en una altra ocasió, o sigui, mai.

Ja des del primer disc Baroness sonaven diferents a tothom

Com deia, Baroness és per a mi el prototip de banda definitiva. Anem a veure, grans músics, grans composicions, ignorant les regles del joc, innovant, trencant, creant riffs impossibles, melodies corprenedores, estructures gaudinianes, moments d'èxtasi intensos com una explosió solar i tranquils com un capvespre a peu de mar. Les etiquetes han quedat petites per definir-los des del Red Album (2007) i ara, amb la seva darrera obra, el doble Yellow & Green (2012) en la qual han evolucionat dos o tres discs de patac, fins i tot encara més. Ja abans d'aquest darrer disc hi havia seguidors dels sons més extrems que es sentien incòmodes davant l'allau sonora proposada per Baroness, no savien com interpretar-los, massa melódics a estones, sempre caòtics, metalheads descol·locats arreu incapaços d'entendre una de les bandes del moment. Això sí, aquells que vàrem aconseguir penetrar dins el laberint de riffs i paratges instrumentals no en volem sortir mai més.

I després del Red Album (2007) i el Blue Record (2009) amb els que aconsegueixen fer-se un bon nom dins l'escena Relapse arriba Yellow & Green (2012) i ja l'hem liat. Desapareixen els crits i desapareix la ràbia, desapareixen les guitarres sobredistorsionades i desapareix la contundència... però no desapareix la màgia. Yellow & Green és un dels millors discs de l'any i Baroness segueix sent una banda de la que sentir-se orgullós.

Take My Bones Away de Yellow & Green

The Muggs live!!!!!

La meva nova situació fa que la meva dedicació al blog sigui menor a la que era però no tinc pas la intenció d'abandonar-lo i per tant a partir d'ara em dedicaré a fer entrades més curtes.

Ahir em vaig assabentar que The Muggs estan de gira per Spain!! Una mica més i m'assabento quan ja han marxat... Des que vaig escoltar el seu primer disc em vaig enamorar de la música d'aquest fantàstic trio de Detroit. Tres músics excel·lents amb un espectacular Danny Methric al front, un guitarra d'aquells que treu riffs de la guitarra amb la facilitat que jo em trec burilles del nas aturat als semàfors. I a més canta el tio, no t'ho perdis. Una embòlia del baixista Tonny DeNardo tot just formada la banda gairebé fa que no arribessin ni a enregistrar el primer disc. Però la tenacitat i les ganes de DeNardo van fer possible que deixés el baix convencional per un Fender Rhodes Bass (un telat que fa de baix, bàsicament) i dos anys després del tràgic incident The Muggs tornessin a tocar en directe i que al 2005 editessin el seu primer disc. Des de llavors hen editat dos discs més, On With The Show (2008) i més recentement Born Ugly (2011), disc que els serveix d'excusa per visitar-nos. Cap d'ells m'ha impactat tant com el debut The Muggs (2005) però són molt bons discs. Si toquen prop de vosaltres no dubteu i aneu-hi, en directe són un huracà.

Vinilacos!!!!

Fa poc he comprat per primera vegada a www.importcds.com (malgrat el nom toquen molt bé el tema del vinil) i l'experiència ha estat molt satisfactòria. Tant, que ja penso en la següent comanda quan encara no m'ha arribat la primera al complet, ja que un dels vinils del carret de la compra era De Vermis Mysteriis, el nou de High On Fire i no havia sortit encara quan vaig fer la comanda. De més antic a més recent...

The Black Keys - Rubber Factory (2004)

 
Poc a poc m'aniré fent amb tota la discografia dels Black Keys en vinil, ja que no tinc res original anterior a Attack & Release (2008), disc amb el que van expandir horitzons musicals començant a guanyar popularitat. En els seus inicis The Black Keys eren un duo de blues rock cru, guitarra, bateria i veu, i això és el que hi ha a Rubber Factory, tercer disc de la banda que tot i així suposa un important pas endavant respecte la producció més plana exhibida en els seus primers discs, consolidant la parella d'Ohio com a valor emergent dins l'escena underground nordamericana.

The Black Keys com probablement no els veurem mai més, com a duo, interpreten una de les peces clau de Rubber Factory: Stack Shot Billy

My Morning Jacket - Z (2005)

El disc més important de la carrera de My Morning Jacket. És el punt d'inflexió que passa a definir la línia que My Morning Jacket seguiran en el futur, almenys fins a dia d'avui. Jim James va agafar totes les virtuts del genial It Still Moves (2003) i ho va elevar a un nivell de perfecció superior alliberant-se com a compositor, expandint-se, esborrant límits, deixant a la resta a molta distància darrera seu.

It Beats For You, hipnòtica, fascinant... la pell de gallina, tu

Middle Brother - Middle Brother (2011)

Típic disc que no he escoltat quan faig la llista del millor de l'any. D'haver-ho fet hauria entrat de cap dins el més destacat de l'any passat, sens dubte. Arribo a escoltar-los per ser una banda paral·lela de John McCauley de Deer Tick, banda que em sorprén gratament l'any passat amb el molt recomanable Divine Providence (2011), que sí vaig destacar en el repàs musical al 2011. Middle Brother és la unió de tres personatges, l'esmentat McCauley, Taylor Goldsmith de Dawes i Matthew Vasquez de Delta Spirit. Curiosament dels Dawes estava escoltant aquests dies, sense saber que Goldsmith formava part de Middle Brother, el seu darrer disc Nothing Is Wrong (2011), que aprofito per recomanar, country rock relaxant de simple però bonica factura. De Delta Spirit no en sabia res però els xequejaré aviat ja que les tres cançons que coloca Vasquez al disc són molt bones. Les de McCauley i Goldsmith tampoc no queden enrera fent de Middle Brother un disc remarcable que gira al voltant del country rock i del folk amb la riquesa estilística aportada tant pels tres compositors així com per la barreja de les seves veus, amb moments musicals d'extrema bellesa com en la inicial Daydreaming i d'altres més desenfadats com en la següent Middle Brother.

Howlin Rain - The Russian Wilds (2012)

Quina manera de començar l'any! L'esperat nou disc de Howlin Rain ha trigat a arribar a les nostres mans però, com diu el tòpic, l'espera ha valgut la pena, ja que The Russian Wilds està destinat a ocupar les posicions més privilegiades del 2012. Quatre anys han hagut de passar per poder escoltar la continuació d'aquell bestial Magnificient Fiend (2008), disc que va deixar clar que la que va començar sent banda paral·lela d'Ethan Miller de Comets On Fire estava destinada a assolir cotes reservades a pocs grups. En aquest The Russian Wilds continua l'expansió musical a través dels sons dels 60 i 70, integrant de manera magistral psicodèlia, hard rock, folk, soul i fins i tot algun ritme llatí. El resultat és un doble disc espectacular que convida a ser escoltat multitud de vegades a fi de poder apreciar la gran quantitat de matissos, girs, melodies vocals i complexes i treballades estructures.

El següent vídeo és una mena de presentació de l'àlbum i encara que pugui semblar que es tracti del trailer d'un DVD d'alguna mítica banda dels 70 no és així, són fragments del darrer disc de Howlin Rain, The Russian Wilds, un disc que marcarà època.

Discs a escoltar aquest 2012

Espero amb delit alguns llençaments discogràfics que es produiran durant aquest proper 2012. Entre els que ja han sortit (que espero poder comentar en alguna futura entrada) i els que vindran estic convençut que 2012 tornarà a deixar grans discs per escoltar en el futur. Començaré primer amb els que ja tenen data de sortida durant aquests propers tres mesos.

High On Fire - De Vermis Mysteriis - 03/04/12

Com comentava a l'entrada anterior Matt Pike i els seus ja tenen preparada la continuació del brutal Snakes For The Divine (2010). Podeu escoltar Fertile Green, primer avançament del disc, aquí, on comprovareu com High On Fire continuen pitjant fort el pedal de l'accelerador. Jo ja tinc demanada la meva còpia en vinil. A la venda el 3 d'abril.

The Soundtrack Of Our Lives - Throw It To The Universe - 18/04/12

Els suecs s'han pres amb la seva calma habitual la gestació de la continuació de Communion (2009), disc que vaig trigar a apreciar en la seva justa mesura. Em va passar el mateix amb Origin, Vol.1 (2005) que també em va acabar agradant molt i ara sembla que es repetirà la història amb Throw It To The Universe: el primer single, What's Your Story, disponible a iTunes,  i la respectiva cara B, You Better Run, m'estan agradant més progressivament a mesura que les vaig escoltant.

Rufus Wainwright - Out Of The Game - 23/04/12

Després de la foscor i austeritat que envoltava All Days Are Nights: Songs For Lulu (2010), disc nascut de la tristor provocada per la recent mort de la seva mare, Rufus Wainwright retorna amb la seva obra més pop, segons ha declarat, paraules que jo certifico a jutjar pel seu primer single, Out Of The Game, disponible per escoltar online a la seva web. Celebro el retorn de Rufus a la llum i espero poder tornar a gaudir del seu directe aviat.




The Cult - Choice Of Weapon - 22/05/12

No sóc massa fan de Born Into This (2007), essent potser el disc de The Cult que menys m'ha agradat fins el dia d'avui. El disc sonava a The Cult (amb aquella veu...) però faltaven riffs, faltaven solos... Amb Choice Of Weapon han tornat a comptar amb Bob Rock a la producció i recuperen antigues i anyorades sonoritats: les dues cançons que ja han avançat, Lucifer (veure vídeo més amunt) i For The Animals sonen de meravella.



Neil Young & Crazy Horse - Americana - 05/06/12

Una de les figures més grans (i més actives encara avui dia) de la música, Neil Young, torna a formar equip amb la banda junt amb la que va parir una quantitat desmesurada de clàssics des que els seus camins es van juntar allà a finals dels anys 60, Crazy Horse. Des del 2003 amb Greendale que no col·laboraven, massa temps. En aquesta ocasió no ens obsequiaran amb material original sinó amb versions de cançons tradicionals americanes com Oh Sussanna, sí, aquella que cantàvem quan encara anàvem al cole, o Wayfarin' Stranger, una cançó que des que la cantava de petit a l'església del poble que em té atrapat.




The Chris Robinson Brotherhood - Big Moon Ritual & The Magic Door - 05/06/2012

El mateix dia que el mestre Young, el gran dels germans Robinson edita el seu nou disc fora dels Black Crowes. Sembla que serà un àlbum doble però encara no sé si s'editarà tot el mateix dia o per separat. Per internet circulen molts concerts de la banda on es pot comprovar que el so d'aquesta nova aventura d'en Chris segueix molt més els paràmetres musicals dels Black Crowes que no pas el seu germà Rich en el seu  Through A Crooked Sun (2011). Entre els músics que acompanyen a Chris a la seva germandat hi trobem a Adam MacDougall, que ja s'encarregava dels teclats a la darrera etapa dels Crowes i Neal Casal, interessant fixatge d'un músic que sempre ha merescut més sort de la que ha tingut. Després de les impactants declaracions de Rich Robinson al Popu del mes passat o l'altre on dubtava d'una futura reunió del Crowes potser ens haurem d'anar acostumant a seguir als germans Robinson per separat encara que en el fons tothom sabem que més tard o més d'hora, els Black Crowes tornaran.


No està gens malament el què ens espera aquets propers tres mesos.Per més endavant...

Baroness. Després del impacte que m'han causat Red Album (2007) i Blue Record (2009) tinc moltes ganes d'escoltar què està preparant la banda més interessant i trencadora del panorama metàl·lic actual. Encara no hi ha ni data de sortida ni nom però sí se que ja hi estan treballant i que presumiblement veurà la llum aquest 2012. Fa uns anys vaig dir que el futur del metall pertanyia a Mastodon i no em vaig equivocar de massa. Ara realment crec que Baroness encarnen el futur del metall.

I per acabar dues bandes de les que tinc ganes d'escoltar material nou. Per una banda Alice In Chains, Treuran nou disc aquest 2012? Seran capaços d'igualar aquell magnífic Black Gives Way To Blue (2009)? 

Per altra banda tinc molta curiositat per saber què faran Soundgarden. Podran Chris Cornell i companyia tornar a oferir el nivell de Down On The Upside (1996)?

De Vermis Mysteriis: Nou disc de High On Fire

High On Fire editen nou disc, el sisè de la seva carrera, el proper 3 d'abril i portarà per nom De Vermis Mysteriis. Després de la falsa decepció que vaig tenir amb Snakes For The Divine (2010) (detalls aquí) tinc moltes ganes d'escoltar què han fet Matt Pike, Des Kensel i Jeff Matz en aquest nou treball. Seran deu cançons en total i al llarg de quaranta-cinc minuts podrem escoltar el repertori habitual de riffs infernals, mala llet, canvis de ritme, contundència, doble bombo, solos accelerats... música no apta per pusil·lànimes, directa a la jugular. A la nota de premsa emesa pel management del grup podreu trobar molta més informació sobre el disc, com l'origen del títol i altres curiositats. Jo, per exemple, m'he quedat acollonit al assabentar-me que l'any passat la banda va sobreviure a dues catàstrofes naturals en 16 dies: el terratrèmol de Nova Zelanda el 22 de febrer i el terratrèmol i posterior tsunami l'11 de març a Tokio. Ja ho veieu, High On Fire arrassen per allà on passen.

El so de la banda ha experimentat una clara evolució des d'aquell primerenc The Art Of Self-Defense (2000) més proper a Sleep, anterior banda de Matt Pike, que del disc que els donaria a conéixer a nivell més massiu (massiu dins els cercles corresponents, és clar, no massiu de reventar el Palau Sant Jordi) i que definira el punt a partir del qual créixer i expandir-se, Surrounded By Thieves (2002), la pedra sobre la qual Matt Pike ha edificat la seva pròpia església. Els següents treballs de la banda aniran evolucionant el so aconseguit incorporant diferents elements però sense perdre mai els senyals identitaris de la banda, cosa que els seus seguidors sempre agrairem. Està bé que hi hagi bandes amb ganes de reinventar la Coca-Cola amb cada nou disc (encara que moltes fracassin estrepitosament en l'intent) però també n'hi ha d'haver altres en les que poder confiar cegament, sabent que obtindràs just el que desitjes i esperes d'elles.

El primer pla de les dents de Matt Pike no el veureu mai a 40 Latino... sortosament

Ginger: The Triple Album Project

Sóc molt fan dels Wildhearts, una de les bandes que millor ha sabut combinar melodia i potència, riffs infernals i tornades celestials. El seu primer disc Earth vs. The Wildhearts (1993) va causar cert impacte, cosa lògica tractant-se d'un dels millors discs d'una dècada farcida d'obres llegendàries. Era una banda destinada a menjar-se el món i com a tantes altres el món va acabar per menjar-se'ls a ells. La seva popularitat va anar decreixent amb el pas dels anys fins a convertir-se en una banda de culte seguida però per una minoria de fans fidels fins a la mort.

Earth vs. The Wildhearts és un dels discs que més he escoltat a la meva vida... i encara no me'n canso

Arribem així al 2011, amb un Ginger (cantant i cervell del grup) que acaba d'abandonar la nova superbanda de Michael Monroe (a la que es va unir aprofitant un parèntesi dels Wildhearts i amb els que va editar un dels millors discs de l'any passat), cansat d'una indústria moribunda, enquistada i resultadista que no li ha tornat ni una miserable part del que li ha donat ell. Sens dubte si algú havia de formar part de Pledge Music era ell. Pledge Music és una nova discogràfica que res té a veure amb el típic segell discogràfic pre-megaupload. És una de les noves opcions que un músic, entenent per músic aquella persona que crea i/o interpreta música amb el suficient talent com per viure'n, té al seu abast per guanyar-se la vida sense haver d'enriquir o pidolar almoina a quatre gilipolles encorbatats que senten el mateix amor i respecte per la música que jo pel Sálvame Deluxe. La idea consisteix en el següent: jo com a músic em dono d'alta a Pledge Music i fixo una quantitat de diners que estimo serà necessària per enregistrar el meu nou disc. Jo, com a fan dono una quantitat de diners per a que el músic pugui enregistrar el seu nou disc. Tan senzill com això. Evidentment la persona que aporta diners rebrà el disc a casa seva un cop acabat però no només això, hi ha quelcom més de recompensa. En el cas d'en Ginger i el seu Triple Album Project es tracta de que el pledger (persona que contribueix a la causa) a més de ser capaç de seguir el procés de gravació a través d'una multitud de vídeos rebrà un triple disc (en el format que esculli i que variarà en funció dels diners aportats) que no sortirà a la venda, serà exclusiu pel pledger. El disc que sortirà al mercat serà una selecció de les 12 o 13 millors cançons que seran escollides pels mateixos pledgers. Si no s'arriba a la quantitat establerta pel músic els diners no arriben a sortir de la butxaca del pledger i el projecte queda anulat. Quan s'assoleix la quantitat desitjada, es cobren els diners al pledger i comença el procés de gravació. Pledge Music es queda el 15 % del que es recapta. A més, un tant per cent del total es dóna a diferents organitzacions benèfiques. Ginger compta ja amb 4976 pledgers, entre els quals em trobo, és clar, que han aportat ja ni més ni menys el 513 % del que ell havia fixat, suposant un dels tant per cent més alts (sinó el que més) assolit mai a la història de Pledge Music. M'enteneu ara quan us parlava de fans fidels fins a la mort, oi?

The Wildhearts parint hit singles amb la mateixa facilitat que s'exculpen els corruptes a Espanya

A ulls de molt infeliç desagraït seré un romàntic i estaré passat de moda però jo crec que el músic ha de poder guanyar-se la vida amb el que fa, més que res perquè si no és així deixarà de fer música i nosaltres deixarem de ser capaços d'escoltar-la i gaudir-la, res massa complicat d'entendre. I és clar que he baixat i baixo música de la mateixa manera que fa 10 anys copiava CD i en fa 15 desvirgava cintes de crom, no sóc  multimilionari ni pretenc ser el paradigma de la integritat. No es tracta de demonitzar ni d'estigmatitzar ningú sinó d'intentar en la mesura del que cadascú li dicti la consciència i pugui de retornar una petita part a aquella banda o músic que tant plaer li ha proporcionat amb el seu treball.

Qui vulgui col·laborar amb en Ginger té temps fins el 29 de febrer i pot fer-ho aquí.


Gràcies per llegir.

Mastodon - 24/01/2012 - Sala Razzmatazz, Barcelona

Dimarts passat Mastodon van arrassar la sala Razzmatazz 1 de Barcelona demostrant per què són una de les bandes referents en l'escena metàl·lica actual. Vint-i-tres cançons molt ben escollides en una hora i mitja llarga i intensa, gairebé sense descans i sense la usual pantomima final d'ara marxem, vosaltres aplaudiu i crideu i ara tornem, res, a sac. Blood And Thunder (una de les millors cançons escrites mai en el gènere) semblava un final de festa perfecte però no, Creature Lives amb els teloners Red Fang (ho van fer molt bé) dalt l'escenari cantant amb Mastodon i ara sí, tothom content, o gairebé, i cap a casa.

La cançó és collonuda però per fer aquesta mena de vídeos més valdria no fer-los

Déu n'hi do com ha crescut aquesta banda des de la darrera vegada que els vaig veure, concretament al Festimad 2005, sense cap mena de dubte el pitjor festival que he anat en ma vida. El cartell era boníssim: Mastodon, Hermano, Turbonegro, Fu Manchu, The Dillinger Escape Plan, Five Horse Johnson, Clutch... el que menys em cridava l'atenció eren els cpas de cartell: Marilyn Manson (al 2005 ja estaven acabats), System Of A Down (mai m'han acabat de convèncer), Prodigy (wtf???). El festival es celebrava aquell any per primer (i darrer) cop al Parque de La Cantueña de Fuenlabrada, així que l'endemà de veure a Jesu i Isis al Primavera de Barcelona, en Domènec i servidor vam agafar un AVE direcció la capital del Regne d'Espanya per continuar des d'allí directament cap a l'infern. Per començar, la zona d'acampada (va ser el darrer festival que vaig anar amb tenda de campanya) era un secarral sense ni una puta ombra, qualsevol burilla hauria causat un desastre inimaginable. Per accedir a la zona de concerts s'havien de passar més controls que a l'arribada de qualsevol aeroport dels Estats Units. Un cop a la zona d'esbarjo, hi havia unes lones, blaves crec recordar, davant dels dos escenaris principals que evitaven que es xafès el terreny original. Van durar mig primer concert deixant al descobert una vasta extensió de pols i pedres del tamany d'un puny ideals per provocar esquinços de turmell o directament per ser llençades a l'escenari en senyal de desaprovació si no t'agradava el grup que tocava. Però el millor era la carpa, instal·lada directament sobre el terra!!!! La mare que els va parir... Us imagineu què passava en els concerts més canyeros, oi? Efectivament, es creava un núvol de pols que feia la tasca de respirar quelcom més perillós que el fet de no respirar! Mastodon van tocar a la carpa dels trons i van fotre un concert de collons, brutal. Això sí, recordo clarament la imatge de Brent Hinds tocant amb el coll de la camiseta pujat per tal de cobrir-se amb la tela la boca i el nas per poder respirar d'alguna manera. El segon dia vam tenir la brillant idea de passar per les dutxes per tal de treure'ns de sobre la brutícia acumulada en aquell primer dia i vam haver de fer un parell d'hores o més de cua! Només hi havia 6 o 8 dutxes per més de 20000 persones!! Imagineu-vos si anàvem llords que vam fer la cua igualment, jo, que sóc totalment anti cues, que si m'he d'esperar més de deu minuts a la xarcuteria hi torno l'endemà, que no sóc de Barna homa! Però el millor encara havia d'arribar. Aquell vespre del dissabte 28 de maig de 2005 durant el concert de Fu Manchu, una de les bandes que més ganes tenia de veure del cartell, el vent va començar a bufar amb força causant una fallada estructural de l'escenari contigu. De cop i volta vam veure com la banda abandonava l'escenari corrent alertada pels membres de l'organització. I ja no hi va tornar, de fet, no va tornar a tocar cap banda fins passades la una de la matinada, quatre hores més tard. Això, junt amb la manca d'informació per part de l'organització va fer que la gent passés l'estona provocant un caos espectacular amb l'assalt de les barres de beguda (els cambrers van haver d'abandonar els llocs de treball per tal de mantenir la seva integritat física intacta), la destrossa i posterior crema d'un cotxe promocional, gent emparrada i saltant sobre la lona de la carpa (?). Els antidisturbis van estar fora de les instal·lacions esperant una senyal per actuar que, crec que afortunadament, ningú va donar. No em vull ni imaginar què hauria passat si arriba a entrar al recinte prop d'un miler de polis amb recursos i ganes d'enfrontar-se a una multitud embriagada i amb ganes de gresca. Quan sento algú queixar-se a l'Azkena d'alguna minúcia sempre desitjaria disposar d'una màquina del temps per enviar-lo al Festimad 2005, ja veuríeu com li passava la tonteria de patac.

Chaos A.D.

Afortunadament, el Festimad 2005 també ens va deixar imatges molt més agradables

Repàs musical al 2011 (4)

No vull acabar aquesta tanda d'entrades repassant què ha donat de sí musicalment el 2012 sense fer unes mencions breus de discs que crec mereixen ser també destacats. Comencem amb dos clàssics, clàssics.

WHITESNAKE - Forevermore: Si fa un temps em diuen que en ple 2011 destacaria un disc de Whitesnake com el millor de l'any no m'ho crec. Sóc un fanàtic de David Coverdale i de l'etapa clàssica de Whitesnake, la que va fins Slide It In (1984). A partir del famós 1987 ja no ho sóc tant, però aquest Forevermore recull molt bé l'essència dels Whitesnake clàssics amb un Coverdale cantant encara com una bèstia. M'hauré de fer amb Good To Be Bad (2008) que en el seu moment em va passar i diuen que també val molt la pena. Obligat esmentar que Doug Aldrich hi té molt a veure amb aquesta revifada de la serp blanca.

Sembla mentida que Coverdale pugui cantar tan bé obrint tan poc la boca

BLACK COUNTRY COMMUNION - 2: L'ex-company de Coverdale a Purple, Glenn Hughes, ho ha tornat a fer. El segon disc de BCC és igual de bo que el primer, encara que l'opinió generalitzada és que és gairebé tan bo com el primer. Hard rock de la vella escola, un cantant dels que n'hi ha pocs, bones guitarres a càrrec de Bonamassa, els teclats de Sherinian encaixen a la perfecció i un dels riffs de l'any (Save Me), escrit per Jason Bonham.

I ja que parlem de cantants que saben cantar rock de veritat, els dos que vénen a continuació han après dels mestres i formen part d'aquesta fornada de noves bandes que reivindiquen el so clàssic del rock dels 70, el millor que s'ha fet mai.

THE ANSWER - Revival: Els irlandesos van superar la prova del segon disc i ja van per la del tercer aprovant amb nota i dotant la seva música de més varietat estilística, cosa que s'agraeix.

RIVAL SONS - Pressure and Time: Des de L.A. ens arriba aquesta prometedora banda. L'ombra del zepelí planeja per sobre el disc ja sigui pel registre vocal de Jay Buchanan, a estones molt proper al d'en Robert Plant, o per algun riff noranta per cent zepelià, com la mateixa Pressure and Time. Ara bé, posats a inspirar-se, perquè no fixar-se en els millors? Tot i així la banda també mostra personalitat i en directe es defensa de meravella tal com vam poder comprovar aquest Azkena passsat. A seguir de prop.
 

Si no s'espatllen ens continuaran donant molts moments d'alegria en el futur

Ara un incombustible.

MICHAEL MONROE - Sensory Overdrive: Mr. Monroe es va saber envoltar d'una banda incendiària i així va sortir el disc, que crema i no es refreda per molts tombs que dongui. Punk rock amb el segell característic de Monroe i un toc màgic cortesia de l'inimitable Ginger dels Wildhearts.


THE TREATMENT - This Might Hurt: El hard rock dels 80 torna de la mà d'aquesta jove banda de Cambridge petant-ho bastant. No estalvien clixés però si ho fessin em sentiria decebut. Gran banda, gran disc.

THE UNION - Siren's Song: Més hard rock, en aquest cas de tall més clàssic, pur. El segon disc del tàndem format pel guitarrista de Thunder, Luke Morley, i el jove cantant Peter Shoulder no decebrà a qui ja agradés el disc de debut editat tot just l'any passat. El combinant perfectament executat de dolces balades amb peces més guitarreres i la bona veu d'en Peter fa d'aquest disc una escolta molt agradable.

THE PARLOR MOB - Dogs: And You Were A Crow (2008) va ser un disc de debut d'aquells que deixen sense parla. Rock de tirada setantera d'altíssima qualitat encarnat en cançons que fregaven la perfecció com Hard Times o Everything You're Breathing For. Dogs suposa un canvi d'orientació centrat en dues direccions, per una banda en la modernització de la producció i de les cançons més canyeres i per altra en l'ensucrament excessiu de les balades, n'hi ha de realment enganxifoses, convertint en carnassa FM el que era un dels seus punts forts. Mala decisió. Si en el primer disc sobresortien espectaculars mig temps com Angry Young Girl o When I Was An Orphan en aquest el nivell cau en picat. No obstant el disc té bons moments com el single Into The Sun (amb el que vaig trempar quan vaig sentir per primera vegada) o I Want To See You. El que fa por és pensar en el tercer disc si se'ls hi acudeix accentuar la tendència marcada per Dogs.

FOO FIGHTERS - Wasting Light: No escoltava un disc dels Foo Fighters des de 1995 amb The Colour And The Shape!!! Per cap raó en particular, Dave Grohl és un paio que em cau bé i crec que és un gran bateria, millor inclús que guitarra/cantant, i que el que hauria de fer és montar una banda amb ell a les baquetes, Josh Homme a la guitarra i Mark Lanegan al micròfon (el que ja va passar durant unes cançons al Songs For The Deaf (2002)dels Queens Of The Stone Age, vaja). La sorollera que ha fet aquest Wasting Light m'ha fet tornar-los a escoltar i encara que no és ni de bon tros el disc de l'any, massa palla, sí que hi ha alguna perla com la furiosa White Limo o Walk.

Passem a sons més relaxats.

FLEET FOXES - Helplessness Blues: M'ha agradat el segon disc dels Fleet Foxes. Em va agradar molt el primer i aquest segon, tot i no ser tan immediat, és molt sòlid i ple de bones cançons. Una altra cosa, el concert a l'Auditori va ser poc menys que màgic demostrant que de moment s'estan guanyant les alabances que els hi cauen de totes direccions a tort i a dret.

ISRAEL NASH GRIPKA - Barn Doors And Concrete Floors: El segon disc d'Israel Nash Gripka suposa la confirmació que ens trobem davant d'un gran talent. És jove però sóna com un veterà, no en va sembla haver anat a la mateixa escola de Louris, Hiatt, Earle i companyia.

No, no és en Hurley a meitat de règim, és Israel Nash Gripka

STEVE EARLE - I'll Never Get Out Of This World Alive: I parlant del rei de Roma... Els seus discs no causen l'impacte d'anys enrera encara que és just reconèixer que el nivell tampoc és tan exageradament elevat com en aquella llunyana trilogia de Train A Comin' (1995), I Feel Alright (1996) o El Corazón (1997). Fins i tot jo li vaig deixar de seguir la pista en l'època més reivindicativa que darrerament ha deixat de banda per tornar-se a centrar en la figura del trobador, la de l'escriptor de cançons condemnat a navegar entre les tradicions musicals americanes i més enllà per trobar la inspiració per posar música a les seves històries. Jo a més li tinc una estima especial per dues raons, per haver sopat a tot just un metre seu (sense saber que era ell!!) i pel seu paper a sèries que han arribat a ser molt especials per a mi, The Wire i Treme.

JASON ISBELL & THE 400 UNIT - Here We Rest: Què bé va fer Jason Isbell abandonant Drive-By-Truckers! Com a tuitaire és un plom però com a compositor de cançons és molt bo. El seu primer disc amb The 400 Unit ja em va agradar molt i aquest continua la direcció marcada per aquell, música senzilla, agradable d'escoltar, amb bones melodies, una mica de rock, una mica de country... i ja n'hi ha prou per fer un bon disc!

LUCINDA WILLIAMS - Blessed: Lucinda és molta Lucinda i amb Blessed ho ha tornat a demostrar. S'ha dit que els seus darrers discs, especialment Little Honey (2008), no completaven les expectatives i potser era veritat. Tanta veritat com que Blessed ens retorna a la Lucinda més inspirada, íntima i fràgil, la dona que xiuxiueja a la teva orella amb aquella veu tremolosa a punt de trencar-se per dir-te que tots tenim una raó o altra per sentir-nos beneïts.

Fins aquí,  me'n deixo encara alguns (Glyder, The Muggs, Danava o Buffalo Killers) però això ja és prou llarg i, a més, d'alguna cosa hauré d'escriure aquest 2012, no?

Repàs musical al 2011 (3)

THE BLACK KEYS - El Camino

Repetiu amb mi: Oh oh oh I got a love that keeps me waiting...

Sí, ja ho sé, segurament sou un dels més de 5 milions de persones que ja han vist el nou videoclip dels Black Keys, d'aquí poc el posaran fins i tot al Telenotícies, però no m'hi he pogut resistir. No només és un dels millors videoclips de la història sinó que també és el més barat!!!! Això sí que té mèrit!!!

Sóc un fan a mort dels Black Keys des que vaig escoltar Attack & Release (2008). Amb Brothers (2010) van arribar a un nivell molt difícil de superar. I tot just un any i poc més després ens arriba aquest El Camino on conscients que no podien repetir ni els esquemes ni l'estructura de Brothers es desmarquen per la vessant més macarra i festiva de la seva música amb una col·lecció de cançons que es converteixen en clàssics en el mateix moment que s'expandeixen per les ones, com és el cas d'aquest Lonely Boy, Gold On The Ceiling o Stop Stop, soul setantes a tot drap amb el segell inconfusible d'Auerbach i Carney. És tot un privilegi ser coetani d'aquesta banda, seguir pas a pas la seva evolució, gaudir dels seus enginyosos videoclips, de la seva incontinència compositiva (porten 7 discs en 10 anys, molts n'haurien d'apendre)... ja només falta poder veure el seu directe per les nostres contrades. The Black Keys són grans, molt grans, i el més important de tot és que ho han aconseguit a base de suor, talent i esforç, sense deixar mai de ser ells mateixos, guanyant-se poc a poc el respecte dels companys de professió amb cada nou pas en la seva carrera, que ara mateix no sóc capaç d'aventurar quins camins seguirà però que espero que sigui molt llarga.

MY MORNING JACKET - Circuital

En la meva opinió My Morning Jacket són, juntament amb The Black Keys, les dues millors bandes de l'actualitat i no només pels respectius discs editats aquest any passat sinó per la trajectòria que els ha dut fins aquí. Atrevides, diferents, coherents (fins ara almenys) i sorprenents. Si la marca My Morning Jacket cotitzés en borsa jo hi invertiria, és un valor segur. Circuital és la continuació de Evil Urges (2008) i no fa sinó consolidar la seva privilegiada posició en el panorama musical actual. La seva edició va ser més o menys simultània a la del nou treball de Coldplay i el contrast no va poder ser més acusat. Mentre els anglesos s'inspiraven en Ritmo de la Noche per Every Teardrop Is A Waterfall després d'haver-la escoltat a la pel·lícula Biutiful, My Morning Jacket havien construit Holdin On To Black Metal al voltant de E-Saew Tam Punha Huajai de Kwan Jai & Kwan Jit Sriprajan, cançó que havien tret de Siamese Soul, una recopilació de pop tailandès. Les comparacions sempre són odioses.

MASTODON - The Hunter

Com ja vaig comentar el seu dia, The Hunter no acabava de ser el que anhelava de la banda d'Atlanta, un retorn a la visceralitat dels seus primers discs, però és innegable que és un discàs. Mastodon continua essent una màquina imparable a l'hora de facturar riffs malèfics, bateries inversemblants (Brann Dailor recupera el protagonisme perdut amb Crack The Skye (2009)) i cançons poderoses. Quan va sortir Leviathan (2004) em vaig afegir ràpidament a aquells que assenyalaven a Mastodon com futurs reis del metall (mític és ja el titular que va fer servir la revista Rock Sound, la d'allí, en la seva crítica del disc: Goodbye Metallica, Hello Mastodon) encara que llavors no podíem sospitar el camí que seguiria la banda per arribar al tron. Evidentment encara falta per a que vegem regnar a nivell comercial a Mastodon com la banda d'Ulrich i companyia, si és que mai hi acaba arribant. Ara bé, a nivell musical, que és el que ens ha d'importar, avui en dia no hi ha color entre uns i altres. Aquest mes de gener ho podrem comprovar en directe.