Repàs musical al 2011 (2)

BLITZEN TRAPPER - American Goldwing

Eric Earley ha parit un dels discs de l'any. La barreja de folk, rock i psicodèlia a mig camí entre els 60 i els 70 que practica Blitzen Trapper ha arribat amb aquest American Goldwing al seu punt àlgid. Els vaig descobrir l'any passat amb Destroyer Of The Void (2011) i em va sorprendre molt positivament amb el seu esperit retro i fosc i amb American Goldwing, més lluminós i menys encaragolat, han passat a convertir-se en una de les meves bandes preferides. El bon rotllo que t'envaeix amb el tema inicial Mind Find It Cheap t'acompanya durant la resta del disc junt amb els slides, harmòniques, banjos i la bolaniana veu d'Eric Earley.

Might Find it Cheap from Luke Norby on Vimeo.

DEER TICK - Divine Providence
Deer Tick, com Blitzen Trapper, és també una banda que va néixer de la inspiració d'un sol home, John McCauley, i els desconeixia per complet fins que vaig llegir la crítica d'aquest disc al Popu i motivat per les bones paraules allà escrites em vaig decidir a dona'ls-hi una oportunitat i vaja si ha valgut la pena. Divine Providence és el seu quart disc i la impressió que m'he emportat de Deer Tick a l'escoltar-lo és que es tracta d'una banda feta a si mateixa, amb les coses clares, que no estan per hòsties ni modes ni etiquetes barates. Estilísticament variat, després dels tres cops de puny a l'estòmac amb què obren el disc es desmarquen amb una de les cançons més boniques d'aquest 2011, Clownin' Around, composada i cantada pel bateria Dennis Ryan. Main Street, Funny World, Something to Brag About... aquí no hi ha ni grans produccions ni trucs d'estudi, només una banda deixant-se la pell eregistrant un disc, un gran disc.

El gamberro videoclip oficial de Main Street

THE STEEPWATER BAND - Clava

El trio de Chicago liderat per Jeff Massey (cantant i guitarrista de tècnica espectacular) continua la seva carrera amb passos ferms amb un disc que continua en la línia del que ja vam poder escoltar a l'excel·lent Grace & Melody (2008): blues rock de cadència lenta (Remember The Taker, It Won't Be Long), boogie rock xulesc (Come on Down o l'espectacular High And Humble) i senzilles cançons de boniques melodies d'aquelles que t'alegren el dia (Love Never Ends, Meet Me In The Aftermath). Han parit un discàs i els putes ho saben, en directe l'interpreten de dalt a baix.

Amb aquest senyor tema obren The Steepwater Band el seu darrer disc

DAVID LOWERY - The Palace Guards

I per acabar ambíl·lusio aquesta segona part del repàs musical, senyores i senyors, un fort aplaudiment per: David Lowery!! Els que em coneixeu o porteu temps llegint el blog sabreu que Cracker és una de les meves bandes de sempre. Gent senzilla, autèntica i amb talent, el tipus de banda que més m'agrada. La veu de Lowery activa les mateixes palanquetes al meu cervell que les de Vedder o Louris transmetent-me una agradable sensació de pau i seguretat. Però The Palace Guards no apareix aquí només pel fet de ser el primer disc en solitari de David Lowery, sinó perquè és un molt bon disc i per això mereix ser destacat, encara que malauradament no crec que aparegui en gaires llistes del 2011. Si ets fan de Cracker t'agradarà The Palace Guards. Si no ets fan de Cracker... què collons estàs fent amb la teva vida?!?!?!? La major part de les cançons haurien pogut aparéixer en el següent disc de Cracker: Marigold, Deep Oblivion, Big Life... tenen aquell aire malenconiós marca de la casa que tant m'agrada, aire que també té Ah You Left Me, versió d'una banda que ja no existeix anomenada Mint. N'he escoltat la versió original i a en Lowery, tot i fer-la clavadeta, tot i no tocar ni una coma, ni un punt, ni un punt i coma, li queda millor, ja que li canvia el to de floreta sensible per aquesta tristesa nostàlgica de la que us feia esment anteriorment. Jo li vaig comprar el disc a la seva pàgina per 13 € o 14 € amb despeses d'enviament i et fa arribar la copia signada i dedicada. Podeu fer-ho aquí.

Repàs musical al 2011 (1)

Com cada final d'any toca repassar què ha donat de si aquest 2011 que està a punt d'acabar. Com sempre també, hi haurà discs que o bé no hauré escoltat amb l'estat d'humor necessari o no hauré escoltat prou i sortiran malparats d'aquest resum o bé no hauré arribat a escoltar i per tant ni hi sortiran. De fet, aquesta època és la que més discs i bandes descobreixo mirant què es destaca en altres blogs. D'aquesta manera vaig conèixer The Sword, Kylesa o Parlor Mob per posar uns exemples. Aquí van doncs unes reflexions repartides en varis posts per a fer-les més digeribles sobre alguns dels discs que han vist la llum aquest darrer any.

THE JAYHAWKS - Mockingbird Time

Tinc sensacions enfrontades a l'hora de parlar de Mockingbird Time, l'esperat retorn de la formació que va gravar l'irrepetible Tomorrow The Green Grass (1995). Per una banda vull deixar clar que em sembla un molt bon disc però per altra he de reconèixer que no ha complert amb les expectatives que havia posat en aquest tan esperat retorn. Part de la culpa és del mateix Gary Louris que va fer unes declaracions en les que afirmava que acabaven d'enregistrar el millor disc de la seva vida... i no. El disc té grans cançons que fan justícia a la llegenda dels seus creadors (Hide Your Colors, She Walks In So Many Ways, Pouring Rain At Dawn...), però hi ha alguna peça que no acaba d'encaixar i he arribat a la conclusió que aquesta peça és... Mark Olson! El binomi Olson/Louris mai va funcionar com un cap amb dos mans sinó més bé com un cos amb dos caps: Olson aportava la part més country i folk mentres que les composicions de Louris es basaven en melodies que buscaven (i trobaven) la perfecció lírica (Blue i I'd Run Away són seves, no cal dir massa més). Amb els anys les postures es radicalitzen i així  ha passat amb l'estil compositiu d'Olson, que s'ha tornat cada cop més folk, més rural i més casolà. Això es nota en Mockingbird Time, massa. Mentre és encara fàcil identificar a Louris amb els Jayhawks se'm fa difícil fer el mateix amb Olson, que sembla que hagi composat cançons per un disc seu però en comptes de treure-les sota el nom de Mark Olson ho hagi fet sota el paraigües dels Jayhawks.

Repeteixo, bon disc, però esperava com a mínim el nivell de Rainy Day Music (2003) i no hi ha acabat d'arribar.

THE DECEMBERISTS - The King Is Dead / Long Live The King

El primer contacte que vaig tenir amb The Decemberists es va produir dos anys enrera en què vaig llegir molt bones crítiques de la seva òpera-rock The Hazards Of Love (2009). Val a dir que no em va acabar d'emocionar del tot i vaig passar, per tant, d'investigar més. A principis d'aquest any llegeixo arreu que el nou disc, The King Is Dead, és boníssim així que els hi dono una segona oportunitat i caram quina sorpresa més agradable em vaig endur. Música d'arrels americanes aparentment senzilla amb unes veus i unes melodies que calen fons. Pinzellades de REM per aquí, de Neil Young per allà... sense tenir massa a veure amb el que havia escoltat d'ells abans. A estones no puc evitar pensar que és el disc que haurien d'haver enregistrat The Jayhawks en el seu retorn. A finals d'any han editat Long Live The King on s'hi inclou cançons descartades de The King Is Dead així com una versió de Grateful Dead, Row Jimmy. El nivell no és tan alt com en el disc mare però s'agraeix escoltar material inèdit de les sessions de gravació de The King Is Dead.

Deu n'hi do la pinta de nerd que fot Colin Meloy

JOHN HIATT - Dirty Jeans and Mudlside Hymns
Gran disc de John Hiatt, enorme. Després de l'excel·lent Master Of Disaster (2005) amb Same Old Man (2008) Hiatt semblava haver posat el pilot automàtic, The Open Road (2010) transmetia més bones sensacions i aquest Dirty Jeans and Mudlside Hymns pot ser comparat amb qualsevol de les seves obres mestres sens dubte, s'hi pot escoltar en abundància aquell toc màgic que pocs autors tenen i que Hiatt, sens dubte posseeix. És admirable que algú que porta tants anys editant discs (des de 1974) continui treballant amb aquesta honestedat i sinceritat i oferint actuacions tan memorables com la que vam viure a la sala Bikini fa poc més d'un any.

Lo puto amo

WILCO - The Whole Love

Jeff Tweedy és un hàbil encantador de serps. Sedueix el sector més intelectual del pop amb Yankee Hotel Foxtrot (2002) i A Ghost Is Born (2004). Els mateixos li giren l'esquena amb el preciós Sky Blue Sky (2007), un disc ple de cançons i pocs sorolls... serà possible!! Després treu un avorrit disc anomenat Wilco (The Album) (2009) i ara es torna a guanyar l'estima de la massa amb The Whole Love (2011). Es parla d'evolució però jo només veig cops de timó.  El fet que en directe gairebé s'ignorin les cançons dels seus tres primers em fa pujar encara més la mosca al nas. Continuaré seguint de prop a Tweedy encara que només sigui per continuar decebent-me amb cada nova obra.

Ho sento Wilco, us heu quedat sense vídeo, un altre any serà...