... the best of 2013!!! (iii)

Per l'esperada tercera part del millor de 2013, dedicada als sons més foscos i agressius, he comptat amb la valuosa col·laboració d'@Allen_de_gel, un metalhead de cap a peus, que ha etiquetat els grups i a més ha escollit un disc que no era a la meva llista.

Aparteu les criatures, això va de menys a més grau d'agressivitat i desesperació. Sobren les paraules.

PEDRES, METALL I FOSCOR

WOODEN SHJIPS - Back To Land
**Psyche pop / Space rock
  

KADAVAR - Abra Kadavar
**Psychedelic rock / Stoner Rock

CAUSA SUI - Euporie Tide
**Psychedelic rock / Space rock 

RED FANG - Whales & Leeches
**Stoner Metal

UNCLE ACID & THE DEADBEATS - Mind Control
**Psychedelic Rock / Doom Metal

INTRONAUT - Habitual Levitations
**Progressive sludge metal / Post-metal

KVELERTAK - Meir
**Hardcore

KYLESA - Ultraviolet
 **Progressive Psychedelic Sludge Metal

PROTEST THE HERO - Voilition
**Emocore amb riffs matheros JO CA SE (LOL)

REVOCATION - Revocation
**Technical Death / Technical Thrash Metal

CHIMAIRA - Crown Of Phantoms
**Metalcore

PHILIP H. ANSELMO & THE ILLEGALS - Walk Through Exits Only
**Groove Sludge Metal 

RIVERS OF NIHIL - The Conscious Seed Of Light

**Technical Death Metal

THE MODERN AGE SLAVERY - Requiem For Us All
**Deathcore

BATILLUS - Concrete Sustain
**Blackened Doom Metal

OBSCURE SPHINX - Void Mother
**Post-eslutxdumero

Allen_de_gel's choice...

SUBROSA - More Constant Than The Gods
Aquesta l'etiqueto jo: Experimental sludge doom (o això és el que hi diu al seu bandcamp XDDD)

The Temperance Movement - Pride EP (2013)

Xarrupampolles' not dead yet!!!

Contrariament al que us pugui semblar el blog d'en Xarrupampolles encara té ganes de donar molta guerra. El problema és que no disposo de massa temps, així que aniré per feina.

Una de les millors bandes de ROCK que he escoltat darrerament són The Temperance Movement. Són anglesos i prenen el seu nom d'un moviment que va sorgir a finals del segle XVIII a Estats Units que promovia l'abstinència del consum d'alcohol. Enormes riffs, gran cantant i millors cançons. Acaben de debutar amb un EP que porta per nom Pride i que podeu comprar aquí.

Si aquest riff no us posa palotes... teniu un poplema!!!

25 discs que vull destacar del 2012

Després del recull d'algunes de les millors cançons de l'any toca ara fer llista dels que han estat, segons el meu parer, els discs més destacables d'aquest 2012 que tot just acabem de deixar enrere. Ha estat l'any que més m'ho he hagut de rumiar i això dóna pistes de la gran collita que hi ha hagut aquest passat 2012. Fora n'han quedat noms tan gruixuts com Neil Young, Chris Robinson o Redd Kross. Les noves generacions apreten. Estilísticament hi ha una mica de tot: rock (en diverses variants), math, country, grindcore, pop, southern, metal, folk... A partir de la posició 7 o 8 del rànquing l'ordre és bastant aleatori.

Si escoltes tots els 25 discs i no te n'agrada cap gens ni mica no entenc perquè llegeixes aquest blog!! Encara que t'ho agraeixo, de veritat.

1. Yellow & Green - BARONESS

Baroness continuen el seu camí cap al desconegut amb una obra immensa, sublim.

2. The Russian Wilds - HOWLIN RAIN

Només un disc tan ambiciós com Yellow & Green de Baroness podia prendre el primer lloc a The Russian Wilds. El disc de rock defiinitiu del que portem de segle.

3. The Carpenter - THE AVETT BROTHERS

Què bonic veure créixer i fer-se gran una banda tan autèntica com The Avett Brothers.

4. Be The Void - DR. DOG

Els de Philadelphia continuen facturant discàs rere discàs sense que massa gent se n'adoni.

 
5. Throw It To The Universe - THE SOUNDTRACK OF OUR LIVES

L'adéu de The Soundtrack Of Our Lives manté l'elevat nivell de la seva discografia.

6. De Vermis Mysteriis - HIGH ON FIRE

Matt Pike i els seus no s'arronsen per res.


7. Apocryphon - THE SWORD

Un altre gran disc de la banda de rock dur d'Austin. Ja en porten quatre.

8. Carry Me Back - OLD CROW MEDICINE SHOW

Old Crow Medicine Show tornen a les seves arrels bluegrass en aquest deliciós disc.

9. God Bless You Amigo - THE FELICE BROTHERS

The Felice Brothers enregistren aquest disc 100 % acústic i disponible exclusivament online per recaptar diners per recuperar els seus amplificadors i la furgoneta de gira, perdut tot plegat en una tempesta d'aquestes que de tant en tant arrassen les zones rurals dels Estats Units.

10. Harmonicraft - TORCHE

Una altra banda de metall que redueix revolucions i atansa el seu so cap a un rock dur més accessible amb excel·lents resultats. 

11. The Sheepdogs - THE SHEEPDOGS

Les vibracions que desprén aquest disc em porten al cap l'Exile On Main Street.

12. Babel - MUMFORD & SONS

La banda del moment. Desconec on i per què s'han fet tan famosos però Babel és un disc ple de grans cançons.

13. Arrow - HEARTLESS BASTARDS

The Mountain (2010) no em va arribar. Arrow sí, discàs!

14. All We Love We Leave Behind - CONVERGE

(Extreme) punk's not dead. Ànimes excessivament sensibles abstenir-se, si us plau.


15. The Pines - PHANTOM LIMB

Excel·lent segon disc d'aquesta banda de Bristol, encara que pel so sembli que siguin d'Alabama. Amb una veu femenina d'aquelles que toquen la fibra. Produeix Marc Ford.

16. Koloss - MESHUGGAH

Com aneu de matemàtiques? Malament? Aquí teniu una mica de math per a refrescar conceptes.

17. Lights Out - GRAVEYARD

Els suecs es desmarquen amb el seu millor disc.

18. The Whippoorwill - BLACKBERRY SMOKE

No tan espectacular com A Little Piece Of Dixie (2009) però manté el pols.

19. Choice Of Weapon - THE CULT

Astbury i Duffy tornant a roquejar... no fa falta dir gran cosa més.

20. Book Burner - PIG DESTROYER

La portada fa venir al cap el cartell d'una pel·lícula de terror. I sí, el disc fa por, molta por.

21. Blunderbuss - JACK WHITE

El primer disc en solitari del que fou nen prodigi als White Stripes. Qualitat a dojo.

22. (Mankind) The Crafty Ape - CRIPPLED BLACK PHOENIX

Gran treball conceptual i apocalíptic dels Pink Floyd del segle XXI.

23. Head Down - RIVAL SONS

El creixement d'aquesta jove banda de hard rock Los Angeles fa presagiar un futur molt engrescador.
 
24. Fountains Left To Wake - STONERIDER

Amb aquesta portada ja imagineu més o menys què hi trobareu dins, oi? Exacte, rock 70s per parar un tren en un disc en una ona molt similar al de The Sheepdogs.

25. 555 % - GINGER WILDHEART

Qui millor per tancar aquesta selecció que el meu estimat Ginger?

PHANTOM LIMB - The Pines (2012)

Ara que els dies s'escurcen, comença a fer fred i per les tardes ve més de gust quedar-se a casa que prendre la fresca en una terrassa és quan el disc protagonista d'aquesta entrada assoleix el seu màxim esplendor. Vaig descobrir Phantom Limb gràcies a The Prisoner, una cançó que apareixia al CD d'un número de la revista Classic Rock. Em va agradar el groove de la cançó, una mena de blues amb un canvi apoteòsic cap a la part final que em van fer agafar ganes d'escoltar més d'aquesta gent. Així vaig aprendre que Phantom Limb van debutar el 2008 amb un disc anomenat com la mateixa banda i que aquest 2012 havien editat la seva continuació, The Pines, un disc produit per Marc Ford i que compta entre els seus ingredients principals la barreja de soul, country, gospel i r&b, l'excepcional veu de Yolanda Quartey i una aroma als Black Crowes més calmats. Tot plegat et fa sentir una pau interior que enganxa, que t'obliga a reproduir el disc una vegada i una altra, convertint poc a poc The Pines en un dels grans d'aquest any.

Així comença The Pines...

 
... I així continua

Baroness - Sala Estraperlo, Badalona 22/07/2012

Demà farà 15 dies que vaig assistir a un dels concerts de l'any. Encara no 200 persones a l'Estraperlo de Badalona i concert de l'any? Doncs sí, xoca comprovar que una banda com Baroness no gaudeixi de més reconeixement entre el públic ja que ho tenen tot al seu favor per arrassar, però les coses són com són. D'aquí uns anys, si els esdeveniments segueixen el seu curs, ompliran sales més grans, ja ho veureu, però de moment... Mastodon durant la gira de Leviathan no van omplir Mephisto, o sigui que... Encara que aquest és un tema per parlar-ne en una altra ocasió, o sigui, mai.

Ja des del primer disc Baroness sonaven diferents a tothom

Com deia, Baroness és per a mi el prototip de banda definitiva. Anem a veure, grans músics, grans composicions, ignorant les regles del joc, innovant, trencant, creant riffs impossibles, melodies corprenedores, estructures gaudinianes, moments d'èxtasi intensos com una explosió solar i tranquils com un capvespre a peu de mar. Les etiquetes han quedat petites per definir-los des del Red Album (2007) i ara, amb la seva darrera obra, el doble Yellow & Green (2012) en la qual han evolucionat dos o tres discs de patac, fins i tot encara més. Ja abans d'aquest darrer disc hi havia seguidors dels sons més extrems que es sentien incòmodes davant l'allau sonora proposada per Baroness, no savien com interpretar-los, massa melódics a estones, sempre caòtics, metalheads descol·locats arreu incapaços d'entendre una de les bandes del moment. Això sí, aquells que vàrem aconseguir penetrar dins el laberint de riffs i paratges instrumentals no en volem sortir mai més.

I després del Red Album (2007) i el Blue Record (2009) amb els que aconsegueixen fer-se un bon nom dins l'escena Relapse arriba Yellow & Green (2012) i ja l'hem liat. Desapareixen els crits i desapareix la ràbia, desapareixen les guitarres sobredistorsionades i desapareix la contundència... però no desapareix la màgia. Yellow & Green és un dels millors discs de l'any i Baroness segueix sent una banda de la que sentir-se orgullós.

Take My Bones Away de Yellow & Green

Vinilacos!!!!

Fa poc he comprat per primera vegada a www.importcds.com (malgrat el nom toquen molt bé el tema del vinil) i l'experiència ha estat molt satisfactòria. Tant, que ja penso en la següent comanda quan encara no m'ha arribat la primera al complet, ja que un dels vinils del carret de la compra era De Vermis Mysteriis, el nou de High On Fire i no havia sortit encara quan vaig fer la comanda. De més antic a més recent...

The Black Keys - Rubber Factory (2004)

 
Poc a poc m'aniré fent amb tota la discografia dels Black Keys en vinil, ja que no tinc res original anterior a Attack & Release (2008), disc amb el que van expandir horitzons musicals començant a guanyar popularitat. En els seus inicis The Black Keys eren un duo de blues rock cru, guitarra, bateria i veu, i això és el que hi ha a Rubber Factory, tercer disc de la banda que tot i així suposa un important pas endavant respecte la producció més plana exhibida en els seus primers discs, consolidant la parella d'Ohio com a valor emergent dins l'escena underground nordamericana.

The Black Keys com probablement no els veurem mai més, com a duo, interpreten una de les peces clau de Rubber Factory: Stack Shot Billy

My Morning Jacket - Z (2005)

El disc més important de la carrera de My Morning Jacket. És el punt d'inflexió que passa a definir la línia que My Morning Jacket seguiran en el futur, almenys fins a dia d'avui. Jim James va agafar totes les virtuts del genial It Still Moves (2003) i ho va elevar a un nivell de perfecció superior alliberant-se com a compositor, expandint-se, esborrant límits, deixant a la resta a molta distància darrera seu.

It Beats For You, hipnòtica, fascinant... la pell de gallina, tu

Middle Brother - Middle Brother (2011)

Típic disc que no he escoltat quan faig la llista del millor de l'any. D'haver-ho fet hauria entrat de cap dins el més destacat de l'any passat, sens dubte. Arribo a escoltar-los per ser una banda paral·lela de John McCauley de Deer Tick, banda que em sorprén gratament l'any passat amb el molt recomanable Divine Providence (2011), que sí vaig destacar en el repàs musical al 2011. Middle Brother és la unió de tres personatges, l'esmentat McCauley, Taylor Goldsmith de Dawes i Matthew Vasquez de Delta Spirit. Curiosament dels Dawes estava escoltant aquests dies, sense saber que Goldsmith formava part de Middle Brother, el seu darrer disc Nothing Is Wrong (2011), que aprofito per recomanar, country rock relaxant de simple però bonica factura. De Delta Spirit no en sabia res però els xequejaré aviat ja que les tres cançons que coloca Vasquez al disc són molt bones. Les de McCauley i Goldsmith tampoc no queden enrera fent de Middle Brother un disc remarcable que gira al voltant del country rock i del folk amb la riquesa estilística aportada tant pels tres compositors així com per la barreja de les seves veus, amb moments musicals d'extrema bellesa com en la inicial Daydreaming i d'altres més desenfadats com en la següent Middle Brother.

Howlin Rain - The Russian Wilds (2012)

Quina manera de començar l'any! L'esperat nou disc de Howlin Rain ha trigat a arribar a les nostres mans però, com diu el tòpic, l'espera ha valgut la pena, ja que The Russian Wilds està destinat a ocupar les posicions més privilegiades del 2012. Quatre anys han hagut de passar per poder escoltar la continuació d'aquell bestial Magnificient Fiend (2008), disc que va deixar clar que la que va començar sent banda paral·lela d'Ethan Miller de Comets On Fire estava destinada a assolir cotes reservades a pocs grups. En aquest The Russian Wilds continua l'expansió musical a través dels sons dels 60 i 70, integrant de manera magistral psicodèlia, hard rock, folk, soul i fins i tot algun ritme llatí. El resultat és un doble disc espectacular que convida a ser escoltat multitud de vegades a fi de poder apreciar la gran quantitat de matissos, girs, melodies vocals i complexes i treballades estructures.

El següent vídeo és una mena de presentació de l'àlbum i encara que pugui semblar que es tracti del trailer d'un DVD d'alguna mítica banda dels 70 no és així, són fragments del darrer disc de Howlin Rain, The Russian Wilds, un disc que marcarà època.

Discs a escoltar aquest 2012

Espero amb delit alguns llençaments discogràfics que es produiran durant aquest proper 2012. Entre els que ja han sortit (que espero poder comentar en alguna futura entrada) i els que vindran estic convençut que 2012 tornarà a deixar grans discs per escoltar en el futur. Començaré primer amb els que ja tenen data de sortida durant aquests propers tres mesos.

High On Fire - De Vermis Mysteriis - 03/04/12

Com comentava a l'entrada anterior Matt Pike i els seus ja tenen preparada la continuació del brutal Snakes For The Divine (2010). Podeu escoltar Fertile Green, primer avançament del disc, aquí, on comprovareu com High On Fire continuen pitjant fort el pedal de l'accelerador. Jo ja tinc demanada la meva còpia en vinil. A la venda el 3 d'abril.

The Soundtrack Of Our Lives - Throw It To The Universe - 18/04/12

Els suecs s'han pres amb la seva calma habitual la gestació de la continuació de Communion (2009), disc que vaig trigar a apreciar en la seva justa mesura. Em va passar el mateix amb Origin, Vol.1 (2005) que també em va acabar agradant molt i ara sembla que es repetirà la història amb Throw It To The Universe: el primer single, What's Your Story, disponible a iTunes,  i la respectiva cara B, You Better Run, m'estan agradant més progressivament a mesura que les vaig escoltant.

Rufus Wainwright - Out Of The Game - 23/04/12

Després de la foscor i austeritat que envoltava All Days Are Nights: Songs For Lulu (2010), disc nascut de la tristor provocada per la recent mort de la seva mare, Rufus Wainwright retorna amb la seva obra més pop, segons ha declarat, paraules que jo certifico a jutjar pel seu primer single, Out Of The Game, disponible per escoltar online a la seva web. Celebro el retorn de Rufus a la llum i espero poder tornar a gaudir del seu directe aviat.




The Cult - Choice Of Weapon - 22/05/12

No sóc massa fan de Born Into This (2007), essent potser el disc de The Cult que menys m'ha agradat fins el dia d'avui. El disc sonava a The Cult (amb aquella veu...) però faltaven riffs, faltaven solos... Amb Choice Of Weapon han tornat a comptar amb Bob Rock a la producció i recuperen antigues i anyorades sonoritats: les dues cançons que ja han avançat, Lucifer (veure vídeo més amunt) i For The Animals sonen de meravella.



Neil Young & Crazy Horse - Americana - 05/06/12

Una de les figures més grans (i més actives encara avui dia) de la música, Neil Young, torna a formar equip amb la banda junt amb la que va parir una quantitat desmesurada de clàssics des que els seus camins es van juntar allà a finals dels anys 60, Crazy Horse. Des del 2003 amb Greendale que no col·laboraven, massa temps. En aquesta ocasió no ens obsequiaran amb material original sinó amb versions de cançons tradicionals americanes com Oh Sussanna, sí, aquella que cantàvem quan encara anàvem al cole, o Wayfarin' Stranger, una cançó que des que la cantava de petit a l'església del poble que em té atrapat.




The Chris Robinson Brotherhood - Big Moon Ritual & The Magic Door - 05/06/2012

El mateix dia que el mestre Young, el gran dels germans Robinson edita el seu nou disc fora dels Black Crowes. Sembla que serà un àlbum doble però encara no sé si s'editarà tot el mateix dia o per separat. Per internet circulen molts concerts de la banda on es pot comprovar que el so d'aquesta nova aventura d'en Chris segueix molt més els paràmetres musicals dels Black Crowes que no pas el seu germà Rich en el seu  Through A Crooked Sun (2011). Entre els músics que acompanyen a Chris a la seva germandat hi trobem a Adam MacDougall, que ja s'encarregava dels teclats a la darrera etapa dels Crowes i Neal Casal, interessant fixatge d'un músic que sempre ha merescut més sort de la que ha tingut. Després de les impactants declaracions de Rich Robinson al Popu del mes passat o l'altre on dubtava d'una futura reunió del Crowes potser ens haurem d'anar acostumant a seguir als germans Robinson per separat encara que en el fons tothom sabem que més tard o més d'hora, els Black Crowes tornaran.


No està gens malament el què ens espera aquets propers tres mesos.Per més endavant...

Baroness. Després del impacte que m'han causat Red Album (2007) i Blue Record (2009) tinc moltes ganes d'escoltar què està preparant la banda més interessant i trencadora del panorama metàl·lic actual. Encara no hi ha ni data de sortida ni nom però sí se que ja hi estan treballant i que presumiblement veurà la llum aquest 2012. Fa uns anys vaig dir que el futur del metall pertanyia a Mastodon i no em vaig equivocar de massa. Ara realment crec que Baroness encarnen el futur del metall.

I per acabar dues bandes de les que tinc ganes d'escoltar material nou. Per una banda Alice In Chains, Treuran nou disc aquest 2012? Seran capaços d'igualar aquell magnífic Black Gives Way To Blue (2009)? 

Per altra banda tinc molta curiositat per saber què faran Soundgarden. Podran Chris Cornell i companyia tornar a oferir el nivell de Down On The Upside (1996)?

De Vermis Mysteriis: Nou disc de High On Fire

High On Fire editen nou disc, el sisè de la seva carrera, el proper 3 d'abril i portarà per nom De Vermis Mysteriis. Després de la falsa decepció que vaig tenir amb Snakes For The Divine (2010) (detalls aquí) tinc moltes ganes d'escoltar què han fet Matt Pike, Des Kensel i Jeff Matz en aquest nou treball. Seran deu cançons en total i al llarg de quaranta-cinc minuts podrem escoltar el repertori habitual de riffs infernals, mala llet, canvis de ritme, contundència, doble bombo, solos accelerats... música no apta per pusil·lànimes, directa a la jugular. A la nota de premsa emesa pel management del grup podreu trobar molta més informació sobre el disc, com l'origen del títol i altres curiositats. Jo, per exemple, m'he quedat acollonit al assabentar-me que l'any passat la banda va sobreviure a dues catàstrofes naturals en 16 dies: el terratrèmol de Nova Zelanda el 22 de febrer i el terratrèmol i posterior tsunami l'11 de març a Tokio. Ja ho veieu, High On Fire arrassen per allà on passen.

El so de la banda ha experimentat una clara evolució des d'aquell primerenc The Art Of Self-Defense (2000) més proper a Sleep, anterior banda de Matt Pike, que del disc que els donaria a conéixer a nivell més massiu (massiu dins els cercles corresponents, és clar, no massiu de reventar el Palau Sant Jordi) i que definira el punt a partir del qual créixer i expandir-se, Surrounded By Thieves (2002), la pedra sobre la qual Matt Pike ha edificat la seva pròpia església. Els següents treballs de la banda aniran evolucionant el so aconseguit incorporant diferents elements però sense perdre mai els senyals identitaris de la banda, cosa que els seus seguidors sempre agrairem. Està bé que hi hagi bandes amb ganes de reinventar la Coca-Cola amb cada nou disc (encara que moltes fracassin estrepitosament en l'intent) però també n'hi ha d'haver altres en les que poder confiar cegament, sabent que obtindràs just el que desitjes i esperes d'elles.

El primer pla de les dents de Matt Pike no el veureu mai a 40 Latino... sortosament

Repàs musical al 2011 (4)

No vull acabar aquesta tanda d'entrades repassant què ha donat de sí musicalment el 2012 sense fer unes mencions breus de discs que crec mereixen ser també destacats. Comencem amb dos clàssics, clàssics.

WHITESNAKE - Forevermore: Si fa un temps em diuen que en ple 2011 destacaria un disc de Whitesnake com el millor de l'any no m'ho crec. Sóc un fanàtic de David Coverdale i de l'etapa clàssica de Whitesnake, la que va fins Slide It In (1984). A partir del famós 1987 ja no ho sóc tant, però aquest Forevermore recull molt bé l'essència dels Whitesnake clàssics amb un Coverdale cantant encara com una bèstia. M'hauré de fer amb Good To Be Bad (2008) que en el seu moment em va passar i diuen que també val molt la pena. Obligat esmentar que Doug Aldrich hi té molt a veure amb aquesta revifada de la serp blanca.

Sembla mentida que Coverdale pugui cantar tan bé obrint tan poc la boca

BLACK COUNTRY COMMUNION - 2: L'ex-company de Coverdale a Purple, Glenn Hughes, ho ha tornat a fer. El segon disc de BCC és igual de bo que el primer, encara que l'opinió generalitzada és que és gairebé tan bo com el primer. Hard rock de la vella escola, un cantant dels que n'hi ha pocs, bones guitarres a càrrec de Bonamassa, els teclats de Sherinian encaixen a la perfecció i un dels riffs de l'any (Save Me), escrit per Jason Bonham.

I ja que parlem de cantants que saben cantar rock de veritat, els dos que vénen a continuació han après dels mestres i formen part d'aquesta fornada de noves bandes que reivindiquen el so clàssic del rock dels 70, el millor que s'ha fet mai.

THE ANSWER - Revival: Els irlandesos van superar la prova del segon disc i ja van per la del tercer aprovant amb nota i dotant la seva música de més varietat estilística, cosa que s'agraeix.

RIVAL SONS - Pressure and Time: Des de L.A. ens arriba aquesta prometedora banda. L'ombra del zepelí planeja per sobre el disc ja sigui pel registre vocal de Jay Buchanan, a estones molt proper al d'en Robert Plant, o per algun riff noranta per cent zepelià, com la mateixa Pressure and Time. Ara bé, posats a inspirar-se, perquè no fixar-se en els millors? Tot i així la banda també mostra personalitat i en directe es defensa de meravella tal com vam poder comprovar aquest Azkena passsat. A seguir de prop.
 

Si no s'espatllen ens continuaran donant molts moments d'alegria en el futur

Ara un incombustible.

MICHAEL MONROE - Sensory Overdrive: Mr. Monroe es va saber envoltar d'una banda incendiària i així va sortir el disc, que crema i no es refreda per molts tombs que dongui. Punk rock amb el segell característic de Monroe i un toc màgic cortesia de l'inimitable Ginger dels Wildhearts.


THE TREATMENT - This Might Hurt: El hard rock dels 80 torna de la mà d'aquesta jove banda de Cambridge petant-ho bastant. No estalvien clixés però si ho fessin em sentiria decebut. Gran banda, gran disc.

THE UNION - Siren's Song: Més hard rock, en aquest cas de tall més clàssic, pur. El segon disc del tàndem format pel guitarrista de Thunder, Luke Morley, i el jove cantant Peter Shoulder no decebrà a qui ja agradés el disc de debut editat tot just l'any passat. El combinant perfectament executat de dolces balades amb peces més guitarreres i la bona veu d'en Peter fa d'aquest disc una escolta molt agradable.

THE PARLOR MOB - Dogs: And You Were A Crow (2008) va ser un disc de debut d'aquells que deixen sense parla. Rock de tirada setantera d'altíssima qualitat encarnat en cançons que fregaven la perfecció com Hard Times o Everything You're Breathing For. Dogs suposa un canvi d'orientació centrat en dues direccions, per una banda en la modernització de la producció i de les cançons més canyeres i per altra en l'ensucrament excessiu de les balades, n'hi ha de realment enganxifoses, convertint en carnassa FM el que era un dels seus punts forts. Mala decisió. Si en el primer disc sobresortien espectaculars mig temps com Angry Young Girl o When I Was An Orphan en aquest el nivell cau en picat. No obstant el disc té bons moments com el single Into The Sun (amb el que vaig trempar quan vaig sentir per primera vegada) o I Want To See You. El que fa por és pensar en el tercer disc si se'ls hi acudeix accentuar la tendència marcada per Dogs.

FOO FIGHTERS - Wasting Light: No escoltava un disc dels Foo Fighters des de 1995 amb The Colour And The Shape!!! Per cap raó en particular, Dave Grohl és un paio que em cau bé i crec que és un gran bateria, millor inclús que guitarra/cantant, i que el que hauria de fer és montar una banda amb ell a les baquetes, Josh Homme a la guitarra i Mark Lanegan al micròfon (el que ja va passar durant unes cançons al Songs For The Deaf (2002)dels Queens Of The Stone Age, vaja). La sorollera que ha fet aquest Wasting Light m'ha fet tornar-los a escoltar i encara que no és ni de bon tros el disc de l'any, massa palla, sí que hi ha alguna perla com la furiosa White Limo o Walk.

Passem a sons més relaxats.

FLEET FOXES - Helplessness Blues: M'ha agradat el segon disc dels Fleet Foxes. Em va agradar molt el primer i aquest segon, tot i no ser tan immediat, és molt sòlid i ple de bones cançons. Una altra cosa, el concert a l'Auditori va ser poc menys que màgic demostrant que de moment s'estan guanyant les alabances que els hi cauen de totes direccions a tort i a dret.

ISRAEL NASH GRIPKA - Barn Doors And Concrete Floors: El segon disc d'Israel Nash Gripka suposa la confirmació que ens trobem davant d'un gran talent. És jove però sóna com un veterà, no en va sembla haver anat a la mateixa escola de Louris, Hiatt, Earle i companyia.

No, no és en Hurley a meitat de règim, és Israel Nash Gripka

STEVE EARLE - I'll Never Get Out Of This World Alive: I parlant del rei de Roma... Els seus discs no causen l'impacte d'anys enrera encara que és just reconèixer que el nivell tampoc és tan exageradament elevat com en aquella llunyana trilogia de Train A Comin' (1995), I Feel Alright (1996) o El Corazón (1997). Fins i tot jo li vaig deixar de seguir la pista en l'època més reivindicativa que darrerament ha deixat de banda per tornar-se a centrar en la figura del trobador, la de l'escriptor de cançons condemnat a navegar entre les tradicions musicals americanes i més enllà per trobar la inspiració per posar música a les seves històries. Jo a més li tinc una estima especial per dues raons, per haver sopat a tot just un metre seu (sense saber que era ell!!) i pel seu paper a sèries que han arribat a ser molt especials per a mi, The Wire i Treme.

JASON ISBELL & THE 400 UNIT - Here We Rest: Què bé va fer Jason Isbell abandonant Drive-By-Truckers! Com a tuitaire és un plom però com a compositor de cançons és molt bo. El seu primer disc amb The 400 Unit ja em va agradar molt i aquest continua la direcció marcada per aquell, música senzilla, agradable d'escoltar, amb bones melodies, una mica de rock, una mica de country... i ja n'hi ha prou per fer un bon disc!

LUCINDA WILLIAMS - Blessed: Lucinda és molta Lucinda i amb Blessed ho ha tornat a demostrar. S'ha dit que els seus darrers discs, especialment Little Honey (2008), no completaven les expectatives i potser era veritat. Tanta veritat com que Blessed ens retorna a la Lucinda més inspirada, íntima i fràgil, la dona que xiuxiueja a la teva orella amb aquella veu tremolosa a punt de trencar-se per dir-te que tots tenim una raó o altra per sentir-nos beneïts.

Fins aquí,  me'n deixo encara alguns (Glyder, The Muggs, Danava o Buffalo Killers) però això ja és prou llarg i, a més, d'alguna cosa hauré d'escriure aquest 2012, no?

Repàs musical al 2011 (3)

THE BLACK KEYS - El Camino

Repetiu amb mi: Oh oh oh I got a love that keeps me waiting...

Sí, ja ho sé, segurament sou un dels més de 5 milions de persones que ja han vist el nou videoclip dels Black Keys, d'aquí poc el posaran fins i tot al Telenotícies, però no m'hi he pogut resistir. No només és un dels millors videoclips de la història sinó que també és el més barat!!!! Això sí que té mèrit!!!

Sóc un fan a mort dels Black Keys des que vaig escoltar Attack & Release (2008). Amb Brothers (2010) van arribar a un nivell molt difícil de superar. I tot just un any i poc més després ens arriba aquest El Camino on conscients que no podien repetir ni els esquemes ni l'estructura de Brothers es desmarquen per la vessant més macarra i festiva de la seva música amb una col·lecció de cançons que es converteixen en clàssics en el mateix moment que s'expandeixen per les ones, com és el cas d'aquest Lonely Boy, Gold On The Ceiling o Stop Stop, soul setantes a tot drap amb el segell inconfusible d'Auerbach i Carney. És tot un privilegi ser coetani d'aquesta banda, seguir pas a pas la seva evolució, gaudir dels seus enginyosos videoclips, de la seva incontinència compositiva (porten 7 discs en 10 anys, molts n'haurien d'apendre)... ja només falta poder veure el seu directe per les nostres contrades. The Black Keys són grans, molt grans, i el més important de tot és que ho han aconseguit a base de suor, talent i esforç, sense deixar mai de ser ells mateixos, guanyant-se poc a poc el respecte dels companys de professió amb cada nou pas en la seva carrera, que ara mateix no sóc capaç d'aventurar quins camins seguirà però que espero que sigui molt llarga.

MY MORNING JACKET - Circuital

En la meva opinió My Morning Jacket són, juntament amb The Black Keys, les dues millors bandes de l'actualitat i no només pels respectius discs editats aquest any passat sinó per la trajectòria que els ha dut fins aquí. Atrevides, diferents, coherents (fins ara almenys) i sorprenents. Si la marca My Morning Jacket cotitzés en borsa jo hi invertiria, és un valor segur. Circuital és la continuació de Evil Urges (2008) i no fa sinó consolidar la seva privilegiada posició en el panorama musical actual. La seva edició va ser més o menys simultània a la del nou treball de Coldplay i el contrast no va poder ser més acusat. Mentre els anglesos s'inspiraven en Ritmo de la Noche per Every Teardrop Is A Waterfall després d'haver-la escoltat a la pel·lícula Biutiful, My Morning Jacket havien construit Holdin On To Black Metal al voltant de E-Saew Tam Punha Huajai de Kwan Jai & Kwan Jit Sriprajan, cançó que havien tret de Siamese Soul, una recopilació de pop tailandès. Les comparacions sempre són odioses.

MASTODON - The Hunter

Com ja vaig comentar el seu dia, The Hunter no acabava de ser el que anhelava de la banda d'Atlanta, un retorn a la visceralitat dels seus primers discs, però és innegable que és un discàs. Mastodon continua essent una màquina imparable a l'hora de facturar riffs malèfics, bateries inversemblants (Brann Dailor recupera el protagonisme perdut amb Crack The Skye (2009)) i cançons poderoses. Quan va sortir Leviathan (2004) em vaig afegir ràpidament a aquells que assenyalaven a Mastodon com futurs reis del metall (mític és ja el titular que va fer servir la revista Rock Sound, la d'allí, en la seva crítica del disc: Goodbye Metallica, Hello Mastodon) encara que llavors no podíem sospitar el camí que seguiria la banda per arribar al tron. Evidentment encara falta per a que vegem regnar a nivell comercial a Mastodon com la banda d'Ulrich i companyia, si és que mai hi acaba arribant. Ara bé, a nivell musical, que és el que ens ha d'importar, avui en dia no hi ha color entre uns i altres. Aquest mes de gener ho podrem comprovar en directe.

Repàs musical al 2011 (2)

BLITZEN TRAPPER - American Goldwing

Eric Earley ha parit un dels discs de l'any. La barreja de folk, rock i psicodèlia a mig camí entre els 60 i els 70 que practica Blitzen Trapper ha arribat amb aquest American Goldwing al seu punt àlgid. Els vaig descobrir l'any passat amb Destroyer Of The Void (2011) i em va sorprendre molt positivament amb el seu esperit retro i fosc i amb American Goldwing, més lluminós i menys encaragolat, han passat a convertir-se en una de les meves bandes preferides. El bon rotllo que t'envaeix amb el tema inicial Mind Find It Cheap t'acompanya durant la resta del disc junt amb els slides, harmòniques, banjos i la bolaniana veu d'Eric Earley.

Might Find it Cheap from Luke Norby on Vimeo.

DEER TICK - Divine Providence
Deer Tick, com Blitzen Trapper, és també una banda que va néixer de la inspiració d'un sol home, John McCauley, i els desconeixia per complet fins que vaig llegir la crítica d'aquest disc al Popu i motivat per les bones paraules allà escrites em vaig decidir a dona'ls-hi una oportunitat i vaja si ha valgut la pena. Divine Providence és el seu quart disc i la impressió que m'he emportat de Deer Tick a l'escoltar-lo és que es tracta d'una banda feta a si mateixa, amb les coses clares, que no estan per hòsties ni modes ni etiquetes barates. Estilísticament variat, després dels tres cops de puny a l'estòmac amb què obren el disc es desmarquen amb una de les cançons més boniques d'aquest 2011, Clownin' Around, composada i cantada pel bateria Dennis Ryan. Main Street, Funny World, Something to Brag About... aquí no hi ha ni grans produccions ni trucs d'estudi, només una banda deixant-se la pell eregistrant un disc, un gran disc.

El gamberro videoclip oficial de Main Street

THE STEEPWATER BAND - Clava

El trio de Chicago liderat per Jeff Massey (cantant i guitarrista de tècnica espectacular) continua la seva carrera amb passos ferms amb un disc que continua en la línia del que ja vam poder escoltar a l'excel·lent Grace & Melody (2008): blues rock de cadència lenta (Remember The Taker, It Won't Be Long), boogie rock xulesc (Come on Down o l'espectacular High And Humble) i senzilles cançons de boniques melodies d'aquelles que t'alegren el dia (Love Never Ends, Meet Me In The Aftermath). Han parit un discàs i els putes ho saben, en directe l'interpreten de dalt a baix.

Amb aquest senyor tema obren The Steepwater Band el seu darrer disc

DAVID LOWERY - The Palace Guards

I per acabar ambíl·lusio aquesta segona part del repàs musical, senyores i senyors, un fort aplaudiment per: David Lowery!! Els que em coneixeu o porteu temps llegint el blog sabreu que Cracker és una de les meves bandes de sempre. Gent senzilla, autèntica i amb talent, el tipus de banda que més m'agrada. La veu de Lowery activa les mateixes palanquetes al meu cervell que les de Vedder o Louris transmetent-me una agradable sensació de pau i seguretat. Però The Palace Guards no apareix aquí només pel fet de ser el primer disc en solitari de David Lowery, sinó perquè és un molt bon disc i per això mereix ser destacat, encara que malauradament no crec que aparegui en gaires llistes del 2011. Si ets fan de Cracker t'agradarà The Palace Guards. Si no ets fan de Cracker... què collons estàs fent amb la teva vida?!?!?!? La major part de les cançons haurien pogut aparéixer en el següent disc de Cracker: Marigold, Deep Oblivion, Big Life... tenen aquell aire malenconiós marca de la casa que tant m'agrada, aire que també té Ah You Left Me, versió d'una banda que ja no existeix anomenada Mint. N'he escoltat la versió original i a en Lowery, tot i fer-la clavadeta, tot i no tocar ni una coma, ni un punt, ni un punt i coma, li queda millor, ja que li canvia el to de floreta sensible per aquesta tristesa nostàlgica de la que us feia esment anteriorment. Jo li vaig comprar el disc a la seva pàgina per 13 € o 14 € amb despeses d'enviament i et fa arribar la copia signada i dedicada. Podeu fer-ho aquí.

Repàs musical al 2011 (1)

Com cada final d'any toca repassar què ha donat de si aquest 2011 que està a punt d'acabar. Com sempre també, hi haurà discs que o bé no hauré escoltat amb l'estat d'humor necessari o no hauré escoltat prou i sortiran malparats d'aquest resum o bé no hauré arribat a escoltar i per tant ni hi sortiran. De fet, aquesta època és la que més discs i bandes descobreixo mirant què es destaca en altres blogs. D'aquesta manera vaig conèixer The Sword, Kylesa o Parlor Mob per posar uns exemples. Aquí van doncs unes reflexions repartides en varis posts per a fer-les més digeribles sobre alguns dels discs que han vist la llum aquest darrer any.

THE JAYHAWKS - Mockingbird Time

Tinc sensacions enfrontades a l'hora de parlar de Mockingbird Time, l'esperat retorn de la formació que va gravar l'irrepetible Tomorrow The Green Grass (1995). Per una banda vull deixar clar que em sembla un molt bon disc però per altra he de reconèixer que no ha complert amb les expectatives que havia posat en aquest tan esperat retorn. Part de la culpa és del mateix Gary Louris que va fer unes declaracions en les que afirmava que acabaven d'enregistrar el millor disc de la seva vida... i no. El disc té grans cançons que fan justícia a la llegenda dels seus creadors (Hide Your Colors, She Walks In So Many Ways, Pouring Rain At Dawn...), però hi ha alguna peça que no acaba d'encaixar i he arribat a la conclusió que aquesta peça és... Mark Olson! El binomi Olson/Louris mai va funcionar com un cap amb dos mans sinó més bé com un cos amb dos caps: Olson aportava la part més country i folk mentres que les composicions de Louris es basaven en melodies que buscaven (i trobaven) la perfecció lírica (Blue i I'd Run Away són seves, no cal dir massa més). Amb els anys les postures es radicalitzen i així  ha passat amb l'estil compositiu d'Olson, que s'ha tornat cada cop més folk, més rural i més casolà. Això es nota en Mockingbird Time, massa. Mentre és encara fàcil identificar a Louris amb els Jayhawks se'm fa difícil fer el mateix amb Olson, que sembla que hagi composat cançons per un disc seu però en comptes de treure-les sota el nom de Mark Olson ho hagi fet sota el paraigües dels Jayhawks.

Repeteixo, bon disc, però esperava com a mínim el nivell de Rainy Day Music (2003) i no hi ha acabat d'arribar.

THE DECEMBERISTS - The King Is Dead / Long Live The King

El primer contacte que vaig tenir amb The Decemberists es va produir dos anys enrera en què vaig llegir molt bones crítiques de la seva òpera-rock The Hazards Of Love (2009). Val a dir que no em va acabar d'emocionar del tot i vaig passar, per tant, d'investigar més. A principis d'aquest any llegeixo arreu que el nou disc, The King Is Dead, és boníssim així que els hi dono una segona oportunitat i caram quina sorpresa més agradable em vaig endur. Música d'arrels americanes aparentment senzilla amb unes veus i unes melodies que calen fons. Pinzellades de REM per aquí, de Neil Young per allà... sense tenir massa a veure amb el que havia escoltat d'ells abans. A estones no puc evitar pensar que és el disc que haurien d'haver enregistrat The Jayhawks en el seu retorn. A finals d'any han editat Long Live The King on s'hi inclou cançons descartades de The King Is Dead així com una versió de Grateful Dead, Row Jimmy. El nivell no és tan alt com en el disc mare però s'agraeix escoltar material inèdit de les sessions de gravació de The King Is Dead.

Deu n'hi do la pinta de nerd que fot Colin Meloy

JOHN HIATT - Dirty Jeans and Mudlside Hymns
Gran disc de John Hiatt, enorme. Després de l'excel·lent Master Of Disaster (2005) amb Same Old Man (2008) Hiatt semblava haver posat el pilot automàtic, The Open Road (2010) transmetia més bones sensacions i aquest Dirty Jeans and Mudlside Hymns pot ser comparat amb qualsevol de les seves obres mestres sens dubte, s'hi pot escoltar en abundància aquell toc màgic que pocs autors tenen i que Hiatt, sens dubte posseeix. És admirable que algú que porta tants anys editant discs (des de 1974) continui treballant amb aquesta honestedat i sinceritat i oferint actuacions tan memorables com la que vam viure a la sala Bikini fa poc més d'un any.

Lo puto amo

WILCO - The Whole Love

Jeff Tweedy és un hàbil encantador de serps. Sedueix el sector més intelectual del pop amb Yankee Hotel Foxtrot (2002) i A Ghost Is Born (2004). Els mateixos li giren l'esquena amb el preciós Sky Blue Sky (2007), un disc ple de cançons i pocs sorolls... serà possible!! Després treu un avorrit disc anomenat Wilco (The Album) (2009) i ara es torna a guanyar l'estima de la massa amb The Whole Love (2011). Es parla d'evolució però jo només veig cops de timó.  El fet que en directe gairebé s'ignorin les cançons dels seus tres primers em fa pujar encara més la mosca al nas. Continuaré seguint de prop a Tweedy encara que només sigui per continuar decebent-me amb cada nova obra.

Ho sento Wilco, us heu quedat sense vídeo, un altre any serà...

Mastodon - The Hunter (2011)

Doncs ja és aquí el nou disc de Mastodon, The Hunter. He estat rellegint ara el què havia escrit sobre la banda en el passat en aquest mateix bloc. La primera vegada que vaig parlar d'ells era per destacar Crack The Skye com un dels millors discs de metall de l'any 2009 i la segona per expressar els bons presagis que tenia respecte The Hunter arrel del que havia tingut oportunitat d'escoltar. Les sensacions que tenia en aquella primera entrada amb Crack The Skye les torno a tenir ara amb The Hunter però multiplicades per deu o per vint: el fet de no obtenir el que esperava o millor dit, desitjava, però tot i així no estar descontent amb el resultat final sense poder-me desempallegar de la incertesa de saber si aquest serà el darrer disc que m'agrada del grup. Per entendre millor al que faig referència recomano llegir l'entrevista que Frank Bragham fa a Brann Dailor i Bill Kelliher en el número d'octubre de Popular 1. En ella els dos membres de Mastodon demostren plena consciència del pas que han fet amb The Hunter, un gir cap a cançons més fàcilment assimilables, més curtes i menys rebuscades, amb melodies més concises i ho argumenten emparant-se en la necessitat personal, que no comercial. A mi el disc m'agrada, és fàcil encara reconèixer el segell de la banda en la majoria de cançons (genials Dry Bone Valley, Black Tongue o Spectrelight), ara bé, no vull enganyar a ningú, a dia d'avui prefereixo Remission (2003), Leviathan (2004) o Blood Mountain (2006) a The Hunter.

Els vídeos que he penjat a continuació mostren l'evolució de la banda a través dels seus 5 discs d'estudi:

Una de les cançons més celebrades de Remission, el seu primer disc: March Of The Fire Ants

Si no t'agrada Blood and Thunder tu i jo tindrem un problema...

Capillarian Crest, primer single de Blood Mountain. A partir del minut 3:30 la cosa es posa demencial

Mastodon interpreten una versió reduida d'Oblivion al programa d'en Letterman



El primer single de The Hunter, Curl Of The Burl

Avui he comprat l'entrada per veure'ls el proper 24 de gener a la sala Razzmatazz 2 de Barcelona. Estic segur que oferiran un gran concert, són molt bons músics, excel·lents. Ja fa molts anys que no els veig, vaig tenir la sort de viure dos concerts seus durant la gira de Leviathan i em van fer esclatar el cap amb dues actuacions absolutament bestials i magistrals, una a la sala Mephisto de Barcelona i l'altra a l'infern del Festimad. En tornarem a parlar...

Middle Class Rut - No Name No Color (2010)

Més de dos mesos sense escriure res al blog!! Molts ja debieu pensar que l'havia deixat estar... doncs no!!!!! La veritat és que aquest període d'inactivitat no ha estat premeditat ni fruit de les vacances estivals. Els dies passaven i no veia el moment ni el motiu per escriure res. El destí final dels blogs és desaparèixer víctima del cansament del blogger que el porta, però on en marxa un n'apareix un o dos de nous, com a Hydra. Crec que al Xarrupampolles encara no li ha arribat el moment, així que som-hi! Avui us vull parlar de Middle Class Rut i el seu disc de debut, No Name No Color (2010).

Middle Class Rut és una banda de Sacramento formada per Zack Lopez (veu i guitarra) i Sean Stockham (bateria i segones veus). He de reconèixer que d'entrada la idea del duo musical no m'atreu. A l'estudi és pot fer de més i de menys però en directe... dues persones soles? Guitarra, bateria i veus... i el baix???? Què passsa amb el baix? És innegable que d'uns anys cap aquí la importància/presència del baix en la música popular ha anat decreixent paulatinament fins a arribar a un punt en què directament s'ha eliminat en alguns casos el baix de la clàssica configuració instrumental bàsica de guitarra, baix i bateria, Els exemples més significatius els trobem en el cas de The White Stripes i més recentment de The Black Keys (encara que aquests darrerament ja es fan acompanyar per una banda completa en directe). És veritat que si el baix no ha d'aportar res potser és millor prescindir d'ell. Si l'únic que ha de fer el baixista és seguir fil per randa les notes tòniques dels acords de guitarra, el baix es pot arribar a convertir en un instrument prescindible, perdent pel camí, això sí, els matissos tan rítmics com melòdics que aquest instrument ben tocat pot aportar a la cançó. O potser algú s'imagina Led Zeppelin sense John Paul Jones, The Faces sense Ronnie Lane, Iron Maiden sense Steve Harris o The Jayhawks sense Marc Perlman? D'altra banda, després de reivindicar el digníssim ofici de baixista, he de reconéixer que no soc un talibà musical (soc fan de NIN!!!) i penso que si escoltes una cançó i t'agrada que collons importa si hi ha un baix, una mandolina o si en comptes de tocar la bateria donen puntades de peu a una capsa de cartró? El que vull dir amb aquesta darrera frase és que després d'escoltar No Name No Color se me'n refot si el grup compta amb un baixista en nòmina o no, m'agrada i punt.

Es defensen prou bé sense baix, no?

Passant ja a l'apartat purament musical es pot dir que Middle Class Rut és una banda de rock alternatiu en ple segle XXI, d'aquelles que no paraven de sorgir a meitats dels anys 90, totes amb un so diferent i definit, clarament identificable (de fet entre les seves influències citen a Alice In Chains, Nirvana, Tool... Bob Dylan!), que en el cas de Middle Class Rut consisteix en una muralla sònica construida a base de ritmes molt marcats, sincopats i riffs tallats que combinen i alternen entre la melodia i la mala llet de manera brillant. Les patacades als timbals d'en Sean Stockham són potents, seques i precises, i les seves segones veus complementen a la perfecció el tros de veu de Zack Lopez, una veu aguda que a estones pot recordar al Perry Farrell (Jane's Addiction) més melòdic o fins i tot a Ben Bridwell (Band Of Horses) però que quan tensa les cordes vocals em fa venir al cap el Kory Clarke (Warrior Soul) més salvatge, aquell que cridava als quatre vents les seves proclames antisistema. Així, talment com la veu, podem passar de cançons melòdiques com New Low (la cançó que els hi ha obert moltes portes) o Cornbread a patades a l'estomac com Thought I Was, Lifelong Dayshit (l'esperit de Space Age Playboys reviscut, genial el the end is coming que escup Zack Lopez al final de la cançó) o Sad To Know o d'altres que contenen les dues cares de la moneda, amb una calma tensa inicial que inevitablement desemboca en una tempesta de riffs i crits com en la inicial Busy Bein' Born, el videoclip de la qual podeu veure a continuació.