Repàs musical al 2011 (1)

Com cada final d'any toca repassar què ha donat de si aquest 2011 que està a punt d'acabar. Com sempre també, hi haurà discs que o bé no hauré escoltat amb l'estat d'humor necessari o no hauré escoltat prou i sortiran malparats d'aquest resum o bé no hauré arribat a escoltar i per tant ni hi sortiran. De fet, aquesta època és la que més discs i bandes descobreixo mirant què es destaca en altres blogs. D'aquesta manera vaig conèixer The Sword, Kylesa o Parlor Mob per posar uns exemples. Aquí van doncs unes reflexions repartides en varis posts per a fer-les més digeribles sobre alguns dels discs que han vist la llum aquest darrer any.

THE JAYHAWKS - Mockingbird Time

Tinc sensacions enfrontades a l'hora de parlar de Mockingbird Time, l'esperat retorn de la formació que va gravar l'irrepetible Tomorrow The Green Grass (1995). Per una banda vull deixar clar que em sembla un molt bon disc però per altra he de reconèixer que no ha complert amb les expectatives que havia posat en aquest tan esperat retorn. Part de la culpa és del mateix Gary Louris que va fer unes declaracions en les que afirmava que acabaven d'enregistrar el millor disc de la seva vida... i no. El disc té grans cançons que fan justícia a la llegenda dels seus creadors (Hide Your Colors, She Walks In So Many Ways, Pouring Rain At Dawn...), però hi ha alguna peça que no acaba d'encaixar i he arribat a la conclusió que aquesta peça és... Mark Olson! El binomi Olson/Louris mai va funcionar com un cap amb dos mans sinó més bé com un cos amb dos caps: Olson aportava la part més country i folk mentres que les composicions de Louris es basaven en melodies que buscaven (i trobaven) la perfecció lírica (Blue i I'd Run Away són seves, no cal dir massa més). Amb els anys les postures es radicalitzen i així  ha passat amb l'estil compositiu d'Olson, que s'ha tornat cada cop més folk, més rural i més casolà. Això es nota en Mockingbird Time, massa. Mentre és encara fàcil identificar a Louris amb els Jayhawks se'm fa difícil fer el mateix amb Olson, que sembla que hagi composat cançons per un disc seu però en comptes de treure-les sota el nom de Mark Olson ho hagi fet sota el paraigües dels Jayhawks.

Repeteixo, bon disc, però esperava com a mínim el nivell de Rainy Day Music (2003) i no hi ha acabat d'arribar.

THE DECEMBERISTS - The King Is Dead / Long Live The King

El primer contacte que vaig tenir amb The Decemberists es va produir dos anys enrera en què vaig llegir molt bones crítiques de la seva òpera-rock The Hazards Of Love (2009). Val a dir que no em va acabar d'emocionar del tot i vaig passar, per tant, d'investigar més. A principis d'aquest any llegeixo arreu que el nou disc, The King Is Dead, és boníssim així que els hi dono una segona oportunitat i caram quina sorpresa més agradable em vaig endur. Música d'arrels americanes aparentment senzilla amb unes veus i unes melodies que calen fons. Pinzellades de REM per aquí, de Neil Young per allà... sense tenir massa a veure amb el que havia escoltat d'ells abans. A estones no puc evitar pensar que és el disc que haurien d'haver enregistrat The Jayhawks en el seu retorn. A finals d'any han editat Long Live The King on s'hi inclou cançons descartades de The King Is Dead així com una versió de Grateful Dead, Row Jimmy. El nivell no és tan alt com en el disc mare però s'agraeix escoltar material inèdit de les sessions de gravació de The King Is Dead.

Deu n'hi do la pinta de nerd que fot Colin Meloy

JOHN HIATT - Dirty Jeans and Mudlside Hymns
Gran disc de John Hiatt, enorme. Després de l'excel·lent Master Of Disaster (2005) amb Same Old Man (2008) Hiatt semblava haver posat el pilot automàtic, The Open Road (2010) transmetia més bones sensacions i aquest Dirty Jeans and Mudlside Hymns pot ser comparat amb qualsevol de les seves obres mestres sens dubte, s'hi pot escoltar en abundància aquell toc màgic que pocs autors tenen i que Hiatt, sens dubte posseeix. És admirable que algú que porta tants anys editant discs (des de 1974) continui treballant amb aquesta honestedat i sinceritat i oferint actuacions tan memorables com la que vam viure a la sala Bikini fa poc més d'un any.

Lo puto amo

WILCO - The Whole Love

Jeff Tweedy és un hàbil encantador de serps. Sedueix el sector més intelectual del pop amb Yankee Hotel Foxtrot (2002) i A Ghost Is Born (2004). Els mateixos li giren l'esquena amb el preciós Sky Blue Sky (2007), un disc ple de cançons i pocs sorolls... serà possible!! Després treu un avorrit disc anomenat Wilco (The Album) (2009) i ara es torna a guanyar l'estima de la massa amb The Whole Love (2011). Es parla d'evolució però jo només veig cops de timó.  El fet que en directe gairebé s'ignorin les cançons dels seus tres primers em fa pujar encara més la mosca al nas. Continuaré seguint de prop a Tweedy encara que només sigui per continuar decebent-me amb cada nova obra.

Ho sento Wilco, us heu quedat sense vídeo, un altre any serà...

John Hiatt and The Combo - 28/10/2010 - Sala Bikini, Barcelona

Recordo amb molt afecte el meu primer cotxe, un Seat 124 color blau marí. Era l'enveja de tots els gitanos de la província, quan parava als semàfors al costat d'algun d'ells no trigaven 3 segons en preguntar-me quant en volia pel cotxe. El va comprar el meu pare de segona mà quan jo tenia 3 o 4 anys per substituir el 600 amb el que haviem anat els primers anys. Quan el meu germà es va treure el carnet de conduir el va portar un temps fins que finalment va passar a mi quan se'n va comprar un de nou. Tots els membres de la família vam fer-li modificacions. El meu pare li va canviar el motor original de gasolina per un de gasoil. Els operaris de les benzineres sempre em miraven amb cara de què collons estàs dient quan els hi remarcava que havien de posar-hi gasoil. El meu germà li va instal·lar un equip de radiocasset més un joc de 4 altaveus que feia esfereir, en una època en que els tunings eren racionals i els nengs encara anaven amb bolquers. Recordo el meu cosí sentat al darrera, atrapat entre motxilles i tendes de campanya, tots tres de camí al Doctor Music Festival, sagnant per les orelles a ritme d'Antichrist Superstar per culpa del volum inhumà al que feiem sonar l'aparell. La meva modificació va ser més modesta. Va sortir un forat a la xapa de la porta del conductor fruit del pas del temps que tot ho altera i ho fot malbé i el vaig tapar amb una enganxina de Gluecifer.

 Com era d'esperar, l'enganxina de Gluecifer va ser víctima de les inclemències meteorològiques

Ah sí, també vaig fer-li la modificació final un matí pujant a l'Escola quant un iaio es va saltar un cediu el pas i me'l vaig emportar per davant. No, ningú va patir danys personals, però el meu estimat 124 se'l va emportar la grua per aconvertit en un cub de ferralla de 2x2. Recordo perfectament que havia sortit de casa especialment content amb la cinta del Slow Turning (1988) el meu disc favorit de John Hiatt. En el moment de l'accident encara sonava la primera cançó, Drive South, encara que la direcció era més aviat nord-oest, i jo en cantava la tornada.

Come on baby drive south!!

Per cert, què gran és John Hiatt. I no ho dic en sentit real sinó en el figurat. La xarxa en va plena, com no podia ser d'altra manera després de l'exitosa gira que ha fet pel país aquesta setmana passada 18 anys després de la seva darrera visita. Jo en soc molt de seguidor d'en John Hiatt, però he de confessar que darrerament el tenia una mica oblidat. Un oblit que va començar a desaparéixer quan vaig escoltar el seu nou disc The Open Road (2010) on en John torna a demostrar que és un compositor i un cantant únic i molt especial. Vaig tenir la sort enorme de poder-lo veure en la gira de presentació de Master Of Disaster (2005) al Shepherd's Bush Empire de Londres. En aquella ocasió anava acompanyat pels North Mississippi Allstars i el concert va ser enorme. Gràcies a que en vaig fer la crònica per Popular 1 he pogut recordar que aquella nit va ser molt gran perquè en tinc un record massa llunyà pels anys que fa. D'aquí uns anys potser hauré de rellegir aquesta entrada per recordar com va ser el concert d'en Hiatt a Bikini, però no ho crec. Passa poques vegades pero és fàcil de reconéixer quan ho fa i dimecres va passar. La sensació d'estar veient una actuació d'una qualitat desmesurada tant en el fons (cançons) com en la forma (interpretacions), de ser espectador privilegiat de la posta en escena d'un artista únic, inimitable, inigualable, d'aquells que tenen quelcom que els diferencia de la resta. Gràcies John. I no triguis 18 anys en tornar!!!!!

 John Hiatt i North Mississippi Allstars ballant i tocant The Tiki Bar Is Open

Londres, 23/10/2005

 

John Hiatt dijous passat a Barcelona