Repàs 2009 (i III) - Els millors

Amb aquesta entrada vull finalitzar, encara que de manera prou precipitada, el que vaig començar el mes passat. M'hauria agradat fer un repàs més extens del que al final ha acabat sent però ja se sap, el temps és un bé molt preuat i no sempre disposem d'ell com voldriem. Així que per matar-ho ràpid he decidit fer una llista amb alguns dels discs del 2009 que més m'han agradat.

1. The Black Crowes - Before The Frost... Until The Freeze
2. Alice In Chains - Black Gives Way To Blue
3. Cracker - Sunrise In The Land Of Milk And Honey
4. Baroness - The Blue Record
5. Blackberry Smoke - A Little Piece Of Dixie
6. Dan Auerbach - Keep It Hid
7. Mastodon - Crack The Skye
8. Stone Axe - Stone Axe
9. The Respectables - Sweet Mama
10. Chris Isaak - Mr. Lucky
11. The Wildhearts - Chutzpah!
12. Priestess - Prior To The Fire
13. Avett Brothers - I And Love And You
14. Wolfmother - Cosmic Egg
15. Porcupine Tree - The Incident

Això de les llistes és més divertit de llegir que de fer. Segur que d'aquí una estona em maleiré per haver-me deixat algun disc. Segur que hi ha algun gran disc del 2009 que encara no he escoltat o que no he escoltat suficient. Alguns que haurien pogut entrar són Sonic Boom de Kiss, el retorn de Phish amb Joy, Connections de Hazy Malaze, Whatever Gets You Off de The Last Vegas, Backspacer de Pearl Jam (soc exigent amb ells i tot i que Backspacer està bastant bé m'esperava quelcom més), Operations Manual - The Guillotine Model Drama de Black Bonzo (aquests suecs els he descobert fa poc i déu n'hi do com m'estan agradant) o Them Crooked Vultures (Josh Homme no acostuma a fallar) que he escoltat per primera vegada recentment. En qualsevol cas, els 15 discs que hi ha a la llista són bons, bons. Paraula de Xarrupampolles.

Repàs 2009 (II) - Metalls preciosos

El metall és dur. El metall és mal·leable. El metall és fred. El metall és sec. El metall pot ser esmolat com un ganivet o arrodonit com una cullera. Pot ser punxegut com la punta d'una agulla o pla com el seu cap. El metall ja no és solament violència. Ara el metall és també reflexiu i profund, despietat i pietós. El metall és savi. El metall és imprescindible per entendre el món tal com és avui en dia. Ja en l'antigor va marcar la diferència quan aquells que anaven amb armes fetes de fusta i pedra poc tenien a fer contra aquells equipats amb destrals i fletxes de fusta i metall i així fins els nostres dies. El metall pot ser preciós. El metall és poderós.

Aquest ha estat un bon any pel metall. Heaven And Hell, que reuneix a alguns dels precursors de l'estil, han editat un gran disc de heavy metal ol' school, The Devil You Know. Bandes clàssiques dels 80 han tret  també bones obres, com és el cas de Slayer amb World Painted Blood o Megadeth amb Endgame (que es caga i es pixa 100 vegades sobre Death Magnetic). El metall 90s continua viu de la mà de Lamb Of God i el seu disc Wrath que, com el nom indica, va carregadet de molta mala llet. Els protagonistes d'avui són, no obstant, bandes formades aquesta dècada que tot just acaba.

MASTODON - Crack The Skye
Si hi ha una banda culpable del meu interés renovat per l'estil és, sens dubte, Mastodon. El primer cop que vaig escoltar el riff de Blood And Thunder vaig saber que els d'Atlanta arribarien lluny. Crack The Skye és, però, el disc de la discòrdia, separant els seus fans en detractors i amants del disc marcant, possiblement, un abans i un després en la carrera de la banda. Tot i que el disc sona inconfusiblement a Mastodon no hi ha dubte que han perdut revolucions, qui sap si temporalment o per sempre,  compensant aquesta pèrdua amb llargs desenvolupaments instrumentals i melodia en les veus, fent el so de la banda més accessible al públic profà. Ara bé, que ningú em malinterpreti, Crack The Skye no és el Load de Mastodon, ni molt menys! És un  altre pas en l'evolució d'una banda amb molt camí per endavant. A mi m'ha convençut tot i que m'agradaria que en el futur recuperessin l'instint assasí i el poder d'incisió perduts.

PRIESTESS - Prior To The Fire
Els canadencs s'ho han pres amb calma. Quatre anys han necessitat per enregistrar la continuació d'aquell excitant Hello Master (originalment editat al Canadà el 2005) encara que tirant de tòpic he de dir que l'espera ha valgut la pena. Aquest Prior To The Fire profunditza més en sons i estructures més típiques del metall més clàssic que no pas en el hard rock més present del primer àlbum. El resultat és un disc que no inventa res nou però tot i així sona a glòria i a clàssic. Guitarres esmolades, riffs poderosos, bona veu, puntejats doblats... una joia!!!

BARONESS - Blue Record
Si començava aquest breu repàs esmentant Mastodon prou apropiat és que l'acabi amb Baroness. Com Mastodon, la discogràfica sota la qual s'han donat a conèixer és Relapse Records. Talment com Mastodon, estem parlant d'una banda que traspassarà les fronteres del seu àmbit. Blue Record és el Leviathan (obra culminant de Mastodon) de Baroness. Un grup en estat de gràcia. Un concepte musical evolucionat. Un so que perfora els timpans. Una obra magna. Baroness representa el present i el futur de l'estil, obrint camins sense tancar-ne cap. S'ha d'escoltar per comprendre el que dic. Imprescindible.

Repàs 2009 (I)

Ara que hem entrar al darrer mes de l'any és bon moment per repassar què ha donat de sí a nivell musical aquest 2009, sempre sota el meu parer, és clar. Com que la llista de discs que vull comentar és llarga ho aniré fent al llarg de diverses entrades. La intenció no és seguir tampoc cap ordre concret, sinó anar comentant els discs a mesura que em vagin venint al cap, a excepció d'aquest primer que, al tractar-se d'una banda d'actualitat mereix especial atenció.

BLACKBERRY SMOKE - Little Piece Of Dixie

Blackberry Smoke d'actualitat? Home, relativament parlant sí, ja que venen a veure'ns aquest proper dijous 10 de desembre a la sala Razzmatazz 3 de Barcelona. Little Piece Of Dixie és un disc de southern rock amb majúscules i els amants del gènere hi trobaran tot allò que esperen d'un disc d'aquestes característiques, riffs  descarats, balades cantades per tipus durs, solos de Les Paul per un tub, però sobretot grans cançons, resultant en un disc encara més rodó que el seu debut i llunyà Bad Luck Ain't No Crime (2004). Recentment han girat amb ZZ Top, Lynyrd Skynyrd o Shooter Jennings i no crec que hagin desentonat en absolut. Jo ja tinc la meva entrada i espero amb moltes ganes poder escoltar Up In Smoke o Shake Your Magnolia en directe.

visita la seva web!!

JASON ISBELL AND THE 400 UNIT - s/t

Drive-By Truckers mai m'han acabat de convèncer. En teoria tenen tot el necessari per a agradar a algú com jo i encara que considero que de bones cançons en tenen unes quantes els hi manca quelcom per acabar de ser el meu tipus. Tot i això, el que va ser compositor, guitarra i cantant de Drive-By Truckers durant uns anys, Jason Isbell, ha editat enguany un disc amb la seva nova banda The 400 Unit que ha cridat la meva atenció. Rock d'arrels ben escrit i ben interpretat, a estones tranquil i pausat, a estones rascant l'elèctrica amb convenciment però sense massa estridències, amb secció de vents per aquí i piano per allà, amb la bonica veu de Jason sempre en primer pla. Un dia d'aquests hauré de rescatar els discs de Drive-By Truckers per veure si trobo l'element perdut.

http://www.jasonisbell.com/