... the best of 2013!!! (i)

El blog pot estar acumulant pols i teranyines, els meus dits encarcarats i les tecles del teclat mig rovellades però la meva oïda no para de transmetre senyals acústics al cervell que aquest processa amb més o menys desencert. La maquinària no s'atura mai, nova música arriba dia rere dia a la meva base de dades rebotant pels pavellons auditius, repicant el martell, l'enclusa i les putes trompes d'Eustaqui... així que un dia o altre ho has de dir: fins aquí, vaig a fer la llista, qui no hi sigui dins, mala sort! Intentaré, si es dóna el cas i hi ha prou quòrum, fer una segona llista amb discs que hagin arribat tard a les meves orelles, aquelles descobertes de darrera hora que de vegades sobrepassen en satisfacció auditiva als primers favorits. Aquests dies em faig un fart de mirar llistes per internet i escoltar-ne els discs destacats, així que és probable que d'aquí un mes tingui una bona colla de discs a afegir als que ara faré esment.

Ladies & gentleman, cats & dogs, hookers & whores... the best of 2013!!!

L'ordre busqueu-lo a les estanteries dels súpers, aquí no.

COUNTRY, FOLK, AMERICANA...

(coming soon)

ROCK, SOUTHERN, ALTERNATIVE, HARD ROCK...

ALICE IN CHAINS - The Devil Put Dinosaurs Here

Com s'ho fan per continuar sonant tan poderosos i penetrants? Jerry Cantrell, puto, que n'ets de bo!

DEER TICK - Negativity

O com fer un disc de rock el 2013 sense sonar retro, ni alternatiu, ni indie, ni polles.

THE BLACK ANGELS - Indigo Meadows

Aquests estan bastant penjats i potser per això ho peten bastant. Per fumar-se un canut i volar. O endinsar-se al infern.

THE DIRTY STREETS - Blades Of Glass

No esteu fent ni puto cas a aquesta banda. Molt malament, us hauré de fer fuetejar. Rock 70s impecable, és a dir, gran base rítmica, riffs i solos a dojo i veu amb un feeling de collons.

TADDY PORTER - Stay Golden

Taddy Porter han fet un interessant gir amb aquest segon disc. Del rock potent, directe i efectiu del seu primer disc a sonoritats més groovies i fosques. Bé.

WOLF PEOPLE - Fain

Pas de gegant dels Wolf People en aquest Fain. Retro i psicodèlia embolcallats amb una producció exquisida.

THE TEMPERANCE MOVEMENT - s/t

El DISC DE ROCK d'aquest 2013.

THE WILD FEATHERS - s/t

Rock, country, southern... The Wild Feathers!

MIDDLE CLASS RUT - Pick Up Your Head

Repeteixen fórmula i, per ara, també resultats. Prova superada.

TRUTH & SALVAGE CO. - Pick Me Up

No sortiran mai de davall de l'ombra de les bandes que homenatgen però, collons, què bé que ho fan!

THE VIRGINMARYS - King Of Conflict

Hard rock! Yeah, fuckers!

PEARL JAM - Lightning Bolt

Què voleu que escrigui? Estic cansat de repetir-me. Pearl Jam foreva!

HEY! HELLO! - s/t

Ginger, espero que quan et moris s'hagi inventat la clonació. No vull que els meus fills visquin en un món on no treguis discs.

SCORPION CHILD - s/t

La música, la imatge, l'actitud... ens torna a una època en què el rock era molt més que una altra puta estafa per a robar-vos els diners i fer-vos ballar al ritme del CAPITALISME NEOLIBERAL.

BLITZEN TRAPPER - VII

Després del genial American Goldwing (2011), VII continua explorant i explotant amb eficàcia les sonoritats dels 60 i 70.

PEDRES, METALL & FOSCOR

(coming soon)

PJ20

Hi ha unes poques bandes que no em canso mai d'escoltar i que a aquestes alçades estic convençut que m'acompanyaran fins el darrer dia. Són com els amics de veritat, que n'hi ha molt pocs però que sempre pots confiar en ells quan necessites una empenta per tirar endavant: Tom Petty & The Heartbreakers, The Jayhawks, Elvis, The Black Crowes... Pearl Jam. Les cançons de la banda de Seattle formen una part molt important de la banda sonora de la meva vida. Des que fa més de mitja vida va caure a les meves mans una cinta original de Vs. que no m'he pogut desempallegar de les seves melodies, la seva energia, els seus clàssics, Corduroy, Better Man, Daughter, Even Flow, Tremor Christ, Alive, Rearviewmirror, Go, Once, Animal, Jeremy... podria citar en aquest llistat TOTES les cançons dels seus tres primers discs (bé, hey foxyhdejhfwwuxdhmama, that's me no compta) i quedar-me tan ample afirmant que qualsevol d'elles, depenent del dia, del meu humor o del temps que faci, és la millor cançó de la història. El que va seguir després de Vitalogy és d'un nivell altíssim i és precisament aquesta constància, dedicació i fiabilitat el que ens ha portat avui aquí però crec que estareu d'acord amb mi a l'afirmar que la trilogia inicial de Pearl Jam és de les més memorables de la història de la música.

Quan sigui gran vull estar igual d'acabat que ells

Aquest 2011 hem viscut a nivell musical molts vintès aniversaris, alguns molt trascendents, Nevermind de Nirvana, Use Your Illusion de Guns n' fucking Roses... però qui ha sabut celebrar millor la vintena han estat Pearl Jam. Sota la denominació PJ20 han sortit al mercat un llibre, un DVD i un doble CD que, evidentment, han caigut a les meves mans encara que com a regal d'aniversari en aquesta ocasió. El llibre és espectacular tan pel fons com per la forma. En una mena de diari (concretant dates i llocs) els protagonistes repassen 20 anys de carrera. Encara no m'hi he pogut posar a fons però només fullejant-jo per sobre ja m'he adonat del valor de les seves pàgines. El doble CD és la banda sonora del DVD, que conté un documental dirigit per Cameron Crowe (si, el de Singles i Almost Famous) que és de visió recomanada/obligada per qualsevol que hagi sentit algun cop una fiblada escoltant una cançó de Pearl Jam. Ha passat a formar part del meu llistat personal de documentals musicals imprescidibles junt a Running Down A Dream,  la pel·lícula de Peter Bogdanovich sobre el meu ros preferit de Florida, qualsevol DVD d'Elvis o Immagine In Cornice, de Pearl Jam també, una pel·lícula feta amb una estima i sensibilitat fora del normal on es segueix a la banda en la seva gira per Itàlia de l'any 2006, la del disc de l'alvocat

Un dels fragments més màgics d'Immagine In Cornice

A PJ20 assistim durant 109 minuts a una biografia visual del grup que arrenca amb Mother Love Bone, el grup de Stone Gossard i Jeff Ament, que va veure truncada la seva prometedora trajectòria amb la mort per sobredosi del seu cantant, Andrew Wood, moment que es pot marcar com punt de partida de Pearl Jam així com també fet precursor d'un dels discs més màgics que hom pugui escoltar, Temple Of The Dog, elegia de Chris Cornell, acompanyat pel que era l'embrió de Pearl Jam, al seu amic Andrew Wood. Em vull aturar un moment aquí per destacar dos fets que m'han impressionat molt i que tenen a veure amb el profund i sincer agraïment de Gossard, Ament i Vedder vers Chris Cornell. Els dos primers per compartir amb ells aquelles cançons tan especials que en Chris havia escrit afectat pel sentiment de pèrdua del seu amic mutu. El darrer per deixar-lo participar i fins i tot robar protagonisme en aquell projecte, sent ell un nouvingut com era, en un duet per la història amb el mateix Chris Cornell a Hunger Strike.

Gallina de piel

Després d'un període d'incertesa i confussió, la mort dela innocència, Gossard i Ament continuen composant i enregistren una maqueta amb la que es posen a buscar cantant. M'agrada molt aquest punt en el que no recordo si Gossard o Ament comenta que tots els cantants de Seattle que van provar volien sonar com Andrew Wood. Un dia reben la maqueta amb la veu d'un desconegut noi de San Diego. En queden molt impressionats, els hi agrada que la veu del noi no tingui res a veure ni amb el to ni amb la manera de cantar d'Andrew Wood: és la visió exterior la que fa créixer les cançons de Gossard i Ament fins a nivells que ni ells mateixos havien imaginat. Sense pensar-ho dues vegades Jeff Ament truca al número de telèfon que hi havia anotat a la cinta, Eddie Vedder agafa un vol cap a Seattle i tot plegat acaba amb Ten (1991), disc que no va explotar amb la virulència de Nevermind, tot i sotir a la venda un mes abans, però que va acabar venent milions de còpies confirmant que alguna cosa passava a Seattle i ajudant a consolidar el que la premsa va insistir a anomenar grunge i que va acabar provocant la prematura mort tan real com metafòrica d'algunes de les millors bandes sorgides en els darrers 20 anys.

Història pura: Eddie Vedder saltant sobre el públic al Pink Pop de l'any 92

Hi ha molts altres fragments que m'han arribat com la reflexió que fa Stone Gossard mirant enrera sobre el moment que s'adona com amb dos o tres discs aquella ja no era la seva banda sinó la banda d'Eddie Vedder o com patien tots plegats quan l'animal d'en Vedder s'emparrava pels escenaris de tot el món jugant-se no només la seva vida sino el futur del grup o com estan a punt de desfer-se víctimes de la seva pròpia integritat o quan Kurt Cobain explica com Eddie Vedder li acaba caient molt bé o com els afecta la mort de nou seguidors seus en el festival de Roskilde a Dinamarca l'any 2000 en el que sens dubte és el moment més dur de la història de la banda.

Prou, fins aquí, em poso a parlar de Pearl Jam i us juro que no acabaria mai. Només espero haver-vos fet agafar ganes de veure PJ20 i si en gaudiu la meitat del que he fet jo ja em donaré per satisfet. Vull acabar amb una frase que he llegit en un comentari del youtube que he trobat molt encertada: La grandesa d'una banda no es mesura per la quantitat de discs que ven sinó per la forma que afecta les ànimes i les vides de la gent que els escolta.

Gràcies, Pearl Jam. Tant de bo dureu 20 anys més i jo hi sigui per celebrar-ho amb vosaltres.

Torna el casset!!!

Fa un temps vaig llegir una frase al blog de Ethan Miller, ànima dels recomanables Howlin' Rain, que m'ha fet ballar el cap des d'aleshores: analog cassette is without a doubt the best sonic format for killer riffs and dirty lost heavy jams. Immediatament vaig pensar, el malparit potser no va faltat de raó. És innegable que el casset  sobresurt per sobre els demés formats físics a l'hora de reproduir sons bruts i espessos per culpa de l'excel·lent obertura de so del vinil i l'excéssiu intent de perfecció del compacte. D'altra banda, si hi ha algú qualificat per dir una frase com aquella és Ethan Miller, doctorat honoris causa en distorsió, muralles sòniques i viatges sense retorn al més enllà del soroll amb la seva anterior banda, Comets On Fire. 

Si Ethan Miller arriba a continuar uns anys més al capdavant de Comets On Fire hauria acabat perdent l'oremus

Així que servidor, sempre àvid d'aprendre de gent que en sap més que ell,  ha decidit adquirir un reproductor de casset per les següents raons:

• Rendir tribut a les produccions fosques i/o deficients que no lluexien ni en compacte ni, en menor mesura, en vinil.
• Viatjar en el temps reescoltant els centenars de cintes de casset acumulades durant la meva adolescència. He donat un cop d'ull ràpid a una caixa de cartró polsosa plena a vessar de cintes i ja he detectat alguns àlbums que no tinc en cap altre format i que, per tant, fa anys i panys que no escolto.
• Ser capaç d'escoltar per fi les cintes de casset que hi ha a les Collector's Edition de Ten 1990-1992 i Vs. & Vitalogy 1993-1995 de Pearl Jam!!! 

 He de reconéixer que aquesta darrera ha estat una de les principals motivacions. A la primera de les caixes, la del Ten, hi ha una rèplica de la cinta de casset que Eddie Vedder va tornar a Stone Gossard i Jeff Ament amb les demos de Alive, Once i Footsteps (qua havia rebut per mitjà del seu amic Jack Irons, en aquell temps bateria de Red Hot Chili Peppers i futur bateria de Pearl Jam) amb la seva veu enregistrada a sobre. Aquesta gravació va ser la que va motivar Gossard i Ament a trucar al desconegut Eddie Vedder per a que viatgés a Seattle per provar junts. La resta és història. A la caixa de Vs. i Vitalogy hi ha una cinta que conté més d'una hora de Self Pollution Radio, una original idea que Vedder & Co. van portar a terme l'any 1995. Des del garatge d'en Vedder ell i uns quants amics més es van dedicar a punxar cançons tan de Pearl Jam com d'altres bandes, rebre trucades de fans, fer algunes petites jams... i ho van deixar emetre per qualsevol emisora de ràdio que volgués. Son unes gravacions bastant difícils de trobar avui en dia. 

I ara arriba el moment que estàveu esperant. Senyores i senyors... la màquina de matar!!!!!!

Amb regalet on top. Merci Domènec!!!

A l'embolcall de la cinta encara hi havia enganxat el preu al que es va intentar vendre al seu dia: 1850 pta!!!!! Caríssima!!! Aquesta és un altre avantatge del casset: les que encara es conserven de temps pretèrits, les noves, les que sonen bé, estan tirades de preu!!! Al loro!!!

Compres online

Com que a Lleida ja no hi ha botigues de música només compro quan vaig a Barcelona o a través de la xarxa. Des que vaig decidir deixar de comprar CD per només comprar vinil he de dir que el meu afany consumista ha minvat força. Quan he de passar per Revolver em faig unes llargues llistes de nous llançaments per comprar i rarament trobo el que busco havent-me de conformar amb ofertes de segona mà. Tampoc conec bones botigues de venta de vinils per internet, amb preus raonables tan dels vinils en si com de despeses d'enviament. Ara bé, quan agafo empenta a la xarxa soc perillós, això de clicar i comprar és tan fàcil que sembla que hagi de ser gratis. En els darrers dies he fet un parell de compres per internet. 

Trencant per força la norma exposada anteriorment (no existeix l'edició en vinil), he comprat el nou CD de David Lowery, The Palace Guards (2011). Feia dies que el volia comprar però no es podien fer comandes internacionals des de la seva pàgina. Avui, però, els no americans per fi hem pogut accedir a comprar el CD signat pel mateix Lowery amb descàrrega instantània de regal. Un gran plaer per mi el poder col·laborar a que un músic tan honest com ell pugui seguir guanyant-se la vida composant i registrant cançons. Quan l'hagi escoltat bé ja en faré alguna entrada.

L'altra compra és de més pes, tan real com monetari. Es tracta de Pearl Jam 1993-1995: Vs./Vitalogy Collector’s Edition Box Set, una meravella per a qualsevol seguidor de Pearl Jam, amb 3 CD, 5 vinils, llibret de 80 pàgines, litografies, pòsters, l'obligat casset... farà goig al costat de l'edició especial també del Ten. Surt el dia 29 de març però no he pogut resistir la temptació de fer un preorder, clic, clic, clic. Encara que sembli mentida, encara no havia parlat mai de Pearl Jam, una de les bandes més importants de la meva vida, al blog. Tard o d'hora havia de passar.

Les grenyes li queden millor a en Vedder que el pel curt