Avui, fins i tot encara podrien estar tocant en aquest precís instant si el concert ha començat dues o tres hores tard, cosa gens estranya, han tocat tocant Guns N' Roses a Badalona. Bé, Guns N' Roses no, l'Axl i més gent, no sé qui l'acompanya en aquesta gira. Em sona un tal DJ Ashba que toca la guitarra (?), desconec si en Tommy Stinson dels Replacements encara aguanta l'Axl o no... estic molt desconnectat de l'univers gunner actual, desencisat més aviat. Vaig esperar l'edició de Chinese Democracy (2008) amb ganes. Devia ser l'única persona del món que el dia que el maleït disc va sortir al carrer encara no havia escoltat ni una demo, ni cap cançó en directe, ni res de res. No cal pas dir que el disc va suposar una terrible decepció per a mi. L'artefacte creat per Axl no feia sinó reforçar la teoria que Guns N' Roses havien deixat d'existir algun dia llunyà allà als principis de la dècada dels 90. Evidentment Axl té tot el dret a continuar (reprendre?) la seva carrera musical 15 anys després de The Spaghetti Incident? (1993) i no tinc ganes d'entrar en discussions de si té el dret moral (legítim està clar que sí) de continuar amb el nom de la banda que el va portar, no sols a la fama, sino a l'olimp dels frontmans del rock n' roll. Durant un (breu, massa breu) període de temps, Guns N' Roses va ser la banda més gran del planeta i a més va parir en els seus inicis Appetite For Destruction (1987), un dels millors discs de la història del rock, un exemple per a generacions futures de què ha de ser una banda de rock n' roll, com ha de sonar, com s'ha de comportar dalt d'un escenari, com es creen bones estrofes, grans ponts i millors tornades, com s'ha de tocar un solo ben parit, quan s'ha d'accelerar el ritme i quan s'ha de ralentir. Cremeu les partitures, partiu els faristols en dos, oblideu els acords de sisena disminuïda i les escales jòniques, llanceu per la finestra el baix de sis cordes... tot està dins els solcs d'Appetite For Destruction, TOT.
Izzy, Axl, Duff, Slash i Steven: els Guns de veritat
Al seu dia no vaig tenir la sort de veure Guns N' Roses en concert. No obstant això, la idea de veure Axl en directe a les acaballes de 2010 no m'ha atret en cap moment. Fa uns mesos que a estones estic llegint Reckless Road - Guns N' Roses and the making of Appetite For Destruction i estic flipant tant amb com es va originar tot, com es va crear un disc tan collonut, com la banda va anar creixent a poc a poc, concert a concert, fins a eclipsar a tothom, que suposo que no volia destrossar la imatge dels Guns, de l'Axl i dels incendiaris directes del grup que el llibre m'ha gravat al cervell pàgina a pàgina, fotografia a fotografia.
I tot i així, ara que ja és massa tard, per què no em puc treure del cap la sensació d'haver comés un terrible error quedant-me a casa aquesta nit? Sempre ens quedarà el Ritz.
I tot i així, ara que ja és massa tard, per què no em puc treure del cap la sensació d'haver comés un terrible error quedant-me a casa aquesta nit? Sempre ens quedarà el Ritz.
You know where you are? You are in the jungle, baby. You're gonna dieeeeeeeeeee!!!!!
