Blackberry Smoke - 10/12/2009, Barcelona

Els Blackberry Smoke, d'Atlanta, Georgia, van fer ahir el seu primer concert a les nostres contrades en una gira que els portarà per mitja península i he de reconéixer que van superar totes les meves expectatives, que, tot sigui dit, no eren precisament baixes. Com us deia a l'entrada de fa tot just 3 dies el disc que han tret enguany m'agrada molt i tenia moltes ganes de veure'ls en directe però tot i així encara em van sorprendre. Però anem per parts. Passaven 10 o 15 minuts de dos quarts de deu quan els cinc protagonistes van pujar a l'escenari de la sala Razzmatazz 3. El que primer em va cridar l'atenció va ser l'estatura del cantant i guitarra principal, en Charlie Starr, era molt més baixet del que m'esperava!!! Entre l'escenari de la sala, que és molt baix, ell, que no crec que arribi al metre setanta, i els balls que feia quan tocava en els que flexionava els genolls (una mica a lo chicken walk) disminuint encara més la seva alçada, a estones ben just el veia... però collons si el sentia! Ara venen la segona i tercera sorpresa. Segona, què bé que canta!! Tercera, toca la guitarra amb un estil i un saber fer que el col·loquen bastant per damunt de la mitjana. En Paul Jackson, l'altre guitarra i corista ocasional, no ressaltava massa al costat del seu company Charlie, així que ja podeu imaginar que no semblaven pas els germans Gasol allà dalt. Els que sí són germans són la base rítmica, formada per Brit i Richard Turner (que com molt bé va dir l'amic Roger, semblava que s'havia fumat mitja Jamaica), bateria i baixista respectivament. En aquesta gira els acompanyava un teclista que complementava molt bé el ja de per sí complet so de la banda. Tots plegats duien unes pintes de rednecks que conferia un regust d'autenticitat a tot el que sortia dels seus instruments. Van repassar Little Piece Of Dixie (2009) gairebé de dalt a baix obviant completament el seu primer treball i salpebrant de tant en tant amb alguna versió i fins i tot amb algun tema nou. Pel bis van deixar Sweet Home Alabama (el moment més fluix del concert, apedregueu-me) i per acabar... Man Of Constant Sorrow!!!!! Sí, sí, la canço tradicional americana que els germans Coen van tenir a bé de d'escollir com a cançó principal de la seva genial pel·lícula O Brother, Where Art Thou? Immillorable final per immillorable concert!!!!

Repàs 2009 (I)

Ara que hem entrar al darrer mes de l'any és bon moment per repassar què ha donat de sí a nivell musical aquest 2009, sempre sota el meu parer, és clar. Com que la llista de discs que vull comentar és llarga ho aniré fent al llarg de diverses entrades. La intenció no és seguir tampoc cap ordre concret, sinó anar comentant els discs a mesura que em vagin venint al cap, a excepció d'aquest primer que, al tractar-se d'una banda d'actualitat mereix especial atenció.

BLACKBERRY SMOKE - Little Piece Of Dixie

Blackberry Smoke d'actualitat? Home, relativament parlant sí, ja que venen a veure'ns aquest proper dijous 10 de desembre a la sala Razzmatazz 3 de Barcelona. Little Piece Of Dixie és un disc de southern rock amb majúscules i els amants del gènere hi trobaran tot allò que esperen d'un disc d'aquestes característiques, riffs  descarats, balades cantades per tipus durs, solos de Les Paul per un tub, però sobretot grans cançons, resultant en un disc encara més rodó que el seu debut i llunyà Bad Luck Ain't No Crime (2004). Recentment han girat amb ZZ Top, Lynyrd Skynyrd o Shooter Jennings i no crec que hagin desentonat en absolut. Jo ja tinc la meva entrada i espero amb moltes ganes poder escoltar Up In Smoke o Shake Your Magnolia en directe.

visita la seva web!!

JASON ISBELL AND THE 400 UNIT - s/t

Drive-By Truckers mai m'han acabat de convèncer. En teoria tenen tot el necessari per a agradar a algú com jo i encara que considero que de bones cançons en tenen unes quantes els hi manca quelcom per acabar de ser el meu tipus. Tot i això, el que va ser compositor, guitarra i cantant de Drive-By Truckers durant uns anys, Jason Isbell, ha editat enguany un disc amb la seva nova banda The 400 Unit que ha cridat la meva atenció. Rock d'arrels ben escrit i ben interpretat, a estones tranquil i pausat, a estones rascant l'elèctrica amb convenciment però sense massa estridències, amb secció de vents per aquí i piano per allà, amb la bonica veu de Jason sempre en primer pla. Un dia d'aquests hauré de rescatar els discs de Drive-By Truckers per veure si trobo l'element perdut.

http://www.jasonisbell.com/