Blackberry Smoke - 10/12/2009, Barcelona

Els Blackberry Smoke, d'Atlanta, Georgia, van fer ahir el seu primer concert a les nostres contrades en una gira que els portarà per mitja península i he de reconéixer que van superar totes les meves expectatives, que, tot sigui dit, no eren precisament baixes. Com us deia a l'entrada de fa tot just 3 dies el disc que han tret enguany m'agrada molt i tenia moltes ganes de veure'ls en directe però tot i així encara em van sorprendre. Però anem per parts. Passaven 10 o 15 minuts de dos quarts de deu quan els cinc protagonistes van pujar a l'escenari de la sala Razzmatazz 3. El que primer em va cridar l'atenció va ser l'estatura del cantant i guitarra principal, en Charlie Starr, era molt més baixet del que m'esperava!!! Entre l'escenari de la sala, que és molt baix, ell, que no crec que arribi al metre setanta, i els balls que feia quan tocava en els que flexionava els genolls (una mica a lo chicken walk) disminuint encara més la seva alçada, a estones ben just el veia... però collons si el sentia! Ara venen la segona i tercera sorpresa. Segona, què bé que canta!! Tercera, toca la guitarra amb un estil i un saber fer que el col·loquen bastant per damunt de la mitjana. En Paul Jackson, l'altre guitarra i corista ocasional, no ressaltava massa al costat del seu company Charlie, així que ja podeu imaginar que no semblaven pas els germans Gasol allà dalt. Els que sí són germans són la base rítmica, formada per Brit i Richard Turner (que com molt bé va dir l'amic Roger, semblava que s'havia fumat mitja Jamaica), bateria i baixista respectivament. En aquesta gira els acompanyava un teclista que complementava molt bé el ja de per sí complet so de la banda. Tots plegats duien unes pintes de rednecks que conferia un regust d'autenticitat a tot el que sortia dels seus instruments. Van repassar Little Piece Of Dixie (2009) gairebé de dalt a baix obviant completament el seu primer treball i salpebrant de tant en tant amb alguna versió i fins i tot amb algun tema nou. Pel bis van deixar Sweet Home Alabama (el moment més fluix del concert, apedregueu-me) i per acabar... Man Of Constant Sorrow!!!!! Sí, sí, la canço tradicional americana que els germans Coen van tenir a bé de d'escollir com a cançó principal de la seva genial pel·lícula O Brother, Where Art Thou? Immillorable final per immillorable concert!!!!