Azkena 2011 flash review!!!!

Perdoneu per no escriure en tan temps, estic molt ocupat darrerament sense temps per massa cosa més que treballar i dormir. Però abans d'agafar l'avió per fer un viatget per Itàlia que serveix d'excusa perfecta per veure a John Mellencamp a Roma el proper 10 de juliol he aconseguit reunir una mica de temps per escriure unes ràpides impressions sobre l'Azkena 2011.

The Avett Brothers: el millor concert del festival. La intensitat amb la que ataquen cada cançó, ja sigui moguda o més emotiva és espectacular.

The Cult: Ian Astbury anava passadíssim i pixava fora de test continuament... i què? No va cantar bé Fire Woman, Love Removal Machine, She Sells Sanctuary, Rise, Lil Devil, Rain...? I què me'n dieu de Billy Duffy? No és una puta màquina d'escupir riffs?

Gregg Allman: què puc dir? Un privilegi haver assistit a dos concerts en dos dies d'aquesta llegenda vivent!

Kyuss Lives: Amb un repertori perfecte i una banda sublim què es pot esperar? Maravillas, tito, maravillas...

QOTSA: El concert més fluix que he vist mai de Homme. Serà que Era Vulgaris és efectivament vulgar.

Rob Zombie: Sense comentaris.

Ozzy Osbourne: Una altra llegenda amb gran setlist i bons músics al voltant. Gran concert.

Blue Rodeo: Em van agradar molt i van convéncer tot i l'hora que van haver de tocar. Les bones bandes no necessiten de massa artificis per oferir bones actuacions.

Rival Sons: Un altre dels concerts forts del festival. Auguro un bon futur per a aquesta jove banda de L.A.

Clutch: Ho sento, ho he intentat moltes vegades però no m'acaba de fer el pes aquesta banda i no sé per què, tenen tots els elements per a que m'agradin però afortunadament la música és molt més que matemàtiques.

Black Country Communion: El mateix que Ozzy, un plaer gaudir de la presència de una de les icones del hard rock, Mr. Glenn Hughes. A més, està en plena forma. Ara, Bonamassa hauria d'escoltar bé a Billy Duffy per saber com sona una guitarra de rock. Tan blues d'escola li ha espatllat els timpans.

Us deixo amb un vídeo dels Avett (no de l'Azkena però), els putos amos!!!!

Azkena 2009... les segones parts mai foren bones!!!

Aquesta entrada al blog té com a finalitat bàsica assolir per primera vegada la (penosa) xifra de... tres entrades durant aquest mes de juliol! Quan vaig començar a escriure al blog em vaig marcar la fita d'escriure quatre entrades mensuals, o sigui, una per setmana, però porto tres o quatre mesos i el màxim era dos. Ara ja en tinc tres!!! Vaig pel bon camí. La putada és que ara ja no puc tornar enrera, no em puc permetre el luxe d'escriure altra vegada menys de tres entrades mensuals, queda fatal a l'historial veure com disminueix el nombre d'entrades, es l'inici del final, com una espelma que s'apaga poc a poc. Ja que m'he posat a escriure hauré de dir alguna cosa més, no? Podria fer la segona part del meu comentari de l'Azkena però ja no recordo la meitat de concerts que vaig veure... Citaré a les bandes que més em van agradar i en faré un breu comentari de cadascuna.

Dr. Dog - Boníssims!!!!! Aprofito per corregir una errada que vaig cometre a l'entrada introductòria de l'Azkena 2009 on vaig comentar que "Fate" era el seu disc de debut... nyeeeeeeeeeeec!!! INCORRECTE!!!!! És el tercer. Aclarit això dir que en concert van oferir molt més encara del que es desprèn del disc interpretant les cançons amb intensitat i força augmentades. Només espero poder tornar-los a veure en una sala a ells sols.

Howlin' Rain - Ja els havia vist i m'havien agradat molt i aquí no va ser pas diferent. Llàstima l'hora que van tocar (les quatre de la tarda???) i, per tant, la poca estona, mitja hora justa però injusta!!!

Woven Hand - He d'admetre que em va costar una mica entrar dins el concert, però un cop dins, vaig al·lucinar. Dave Eugene Edwards està pillat i per això si monta una religió nova, m'hi apunto.

Mike Farris i Eli Paperboy Reed - A aquests dos els poso junts perquè van tocar més o menys a la mateixa hora de dissabte i divendres respectivament, al mateix escenari, amb formats de bandes similars (en nombre almenys), per tenir una veu que no sembla d'aquest planeta i perquè van posar dempeus un públic que ja era dret físicament però no espiritual/anímicament.

Dan Auerbach - Em va deixar bocabadat. A diferència dels Black Keys i per estrany que soni, en solitari ve acompanyat per una banda (?), fet que personalment agraeixo. Per si no ho sabeu The Black Keys són un duet, guitarra/veu més bateria, a l'estil White Stripes. Amb això sóc una mica tradicional, per què coi estalviar-se el baix? Ho fan pels diners? Ja sé que no, però no em puc imaginar cap cançó sense baix que no millori amb ell... Bé, venia amb banda, recent afaitat i va fotre un concert de collons.

The Black Crowes - Van dir que tocarien clàssics i vaja si ho van fer, inici amb "Sting Me" i "Twice As Hard". No m'allargaré amb ells, no fa falta.

The Soundtrack Of Our Lives - Recentment he escoltat "Communion" i no em puc treure de sobre la sensació que es tracta d'un disc menys brillant en la seva totalitat del que ens tenien acostumats. Hi ha molt bones cançons, però potser per primera vegada condensant en un disc senzill el millor de "Communion" hauria quedat millor. El concert va estar molt bé, però em va putejar una mica el fet que allarguessin totes les cançons arribant a finals èpics que d'haver-se'ls estalviat haurien pogut tocar tres o quatre cançons més. Sóc una mica dura amb ells perquè són tan bons que sempre n'espero la perfecció i, com deia el meu professor de dibuix de COU: "la perfecció és de Déu" i si Déu no existeix...

Azkena review part 1 - Dijous 14

Ja és hora de comentar com va anar aquest any per Vitòria. Ho aniré fent a pams per no avorrir ni al personal ni a mi mateix i per a tenir material per a futurs escrits.

Vam arribar dijous a migdia a Vitòria amb el temps just per deixar les bosses i anar a dinar. Un dels principals al·licients de l'Azkena, a part de l'aspecte musical, és la ciutat en sí mateixa, els seus bars de tapes i els seus restaurants. I es que es menja de conya i bé de preu. És inevitable tenir la sensació que aquí a casa nostra moltes vegades ens foten el pèl perquè pel preu que aquí mengem dos allà en mengen tres i quin menjar... boníssim!!! Les truites, els "pinchos", el vinet, els "marianitos", l'Usokari, el 7, l'Inguru... Si algun dia es deixa de fer l'Azkena jo continuaré pujant a Vitòria un cop a l'any només per a no deixar de gaudir dels plaers culinaris que ofereix.

Si m'enrotllo tant i parlo més de menjar que de música és perquè el dijous 14 va ser el dia més nefast que recordo de la història del festival. La cosa ja pintava malament degut a les prediccions meteorològiques que auguraven pluja. Al final no va ploure però va fer un fred de mil dimonis, d'aquell que et fa agafar mal d'esquena per culpa de l'encorbament generalitzat del cos. Sort que els demés dies la climatologia va ser més benèvola amb el rock and roll i potser el vent siberià que bufava dijous ho feia en protesta pel que veia dalt de l'escenari.
L'única actuació salvable va ser la de Burning que van oferir un concert distret. Per culpa del fred vam haver de tornar a l'hotel a agafar roba d'abric i, ja que estàvem pel centre vam aprofitar per sopar a l'Usokari, la millor decisió del dia. Vam tornar a corre cuita per veure a The Breeders i, què voleu que us digui, em vaig avorrir com una ostra, ni "Cannonball" va sonar com imaginava que hauria d'haver sonat. Sembla mentida com hi ha grups amb el so encallat en una època. Breeders és un grup dels 90, de l'època grunge i així com altres bandes grans d'aquells dies continuen sonant a glòria (l'actuació de Pearl Jam a l'Azkena de fa tres anys va ser un dels moments culminants de la història del festival) n'hi ha d'altres que fora de context han perdut tota la gràcia com és el cas que ens ocupa. De totes maneres, la cosa encara havia d'empitjorar.
Havia vist a la Juliette Lewis un parell de cops i tot que no em va emocionar mai sí oferia una actuació correcta. Ara ha canviat de banda, ja no l'acompanyen The Licks i són els New Romantics els nous mercenaris al servei de sa majestat. Desconec els motius del canvi però sens dubte ha sortit perdent. A més, ha re orientat el sentit de la seva carrera musical, un altre error. El punk rock directe i senzill que practicava era efectiu i s'adeia amb la seva veu i la seva actitud escènica. Ara en canvi ha madurat i ha pretés dotar de profunditat la seva música i obrir-se a més registres amb un resultat pèssim. Això sí, ens vam fer un panxot de riure a costa seva, pobra noia. El pitjor, no obstant, encara havia d'arribar.
Ja era tard i teníem fred i ganes d'anar a dormir però vaig convèncer a la colla de quedar-nos a la que havia de ser la millor actuació del dia, Hardcore Superstar!!!!! Mare meva, quin desastre. Quan va començar no m'ho podia creure i imaginava als demés maleint-me per haver-los fet quedar. Vaig decidir però no fer cap judici prematur i esperar a la segona cançó abans de certificar res. A la segona cançó vaig pensar que potser podia esperar a la tercera. A mitja tercera cançó em vaig girar i vaig dir als companys: "Anem a dormir?"

Azkena 2009

Bones!!

Tard o d'hora havia d'arribar la primera entrada i he pensat que parlar una mica sobre el cartell de l'Azkena Rock Festival d'enguany era una bona excusa per començar.

Després de la dolorosa absència de l'any passat (independentment del cartell, Vitòria és sempre una ciutat agradable per visitar) aquest any torno a l'Azkena amb ganes renovades. I es que el cartell que han confeccionat és molt complet. Anem per dies:

DIJOUS 14

Estarà bé veure a The Breeders encara que només sigi per escoltar el seu clàssic "Cannonball" en directe després de més de 15 anys ballant-lo per pubs i discoteques.
La Juliette Lewis és una de les que repeteix, cosa normal després de 5 o 6 anys de festival. Reconec que si no fos pel seu passat com a actriu (i el seu sex appeal ;)) m'interessaria encara menys del que ja ho fa.
Hardcore Superstar, en canvi, sí és una banda que tinc ganes de veure en directe. Després del seu primer disc seguint l'estel·la dels grups de rock escandinaus de l'època els hi vaig perdre la pista una bona temporada fins al 2005, any que van treure el seu disc homònim en el que van deixar de ser una banda de punk rock per passar-se al hard rock escola L.A.

DIVENDRES 15

La cosa es complica. El llistat de bandes interessants s'allarga prou.
A Howlin Rain els vaig veure fa cosa de mig any a Sidecar i vaig al·lucinar. Tinc ganes de repetir.
Un amic meu em va dir que si els Beatles seguissin en actiu avui en dia editarien "Fate", el disc debut de Dr. Dog, sens dubte un dels millors de l'any passat. A veure què tal ho fan en directe.
És James Brown? És Sam Cooke? No!!!! És Eli "Papaerboy" Reed!!!! Déu n'hi do com li fot el paio. Diversió assegurada!
També em fa gràcia veure a Soul Asylum. "Grave Dancers Union" (1992) i "Let your Dim Light Shine" (1995) són discs que he escoltat i disfrutat unes quantes vegades. Confesso que espero amb ganes el moment de "Runaway Train", una cançó de 10.
I què puc dir dels Black Crowes? Doncs que encara que per veure'ls m'haguès d'empassar abans a 200 DJ's techno punks aniria igualment al festival. Són una de les bandes de la meva vida i els he vist massa poques vegades, la primera aquell llunyà i mític Festimad del 99.

DISSABTE 16

Un altre dia "dur".
Reconec que "Rubber Factory" (2004) dels Black Keys no em va enganxar (l'he de recuperar). "Attack & Release" (2008) en canvi, em va agradar a la primera, gran disc!! El barbut Dan Auerbach ha tret aquest any el seu debut en solitari, "Kep it Hid", i serà una bona ocasió per escoltar en directe les cançons d'aquest disc que també m'ha deixat molt bona impressió.
Jonny Kaplan és un altre que repeteix després de la seva exitosa actuació l'any... 2005? 2006? Country rock senzill però efectiu.
A Woven Hand també els espero amb ganes tot i que és una banda que en un espai tan ampli com un festival pot perdre força i poder. Ja veurem.
Fa 2 o 3 anys que no veig a Soundtrack Of Our Lives i ja toca repetir, sobretot després de l'excelent "Communion" (2008).
Fun Lovin' Criminals!! Sorpresa agradable, la veritat. També repeteixen però jo no em queixaré pas. Tot un plaer poder gaudir de la classe de Huey i el bon rotllo que desprenen els de Nova york en directe.
I per acabar... Alice Cooper!!! Una altre compte pendent que saldaré!


M'he deixat alguns grups per comentar però amb aquests ja n'hi ha prou. Com he dit al principi, em sembla un gran cartell composat, això sí, per grans bandes "petites". Woven Hand, Dan Auerbach, Howlin Rain, Dr Dog... no tenen avui en dia cap renom fora del petit cercle en què es mouen. A mi ja m'està bé.

Per a més informació:
http://www.azkenarockfestival.com/arf/