Vinilacos!!!!

Fa poc he comprat per primera vegada a www.importcds.com (malgrat el nom toquen molt bé el tema del vinil) i l'experiència ha estat molt satisfactòria. Tant, que ja penso en la següent comanda quan encara no m'ha arribat la primera al complet, ja que un dels vinils del carret de la compra era De Vermis Mysteriis, el nou de High On Fire i no havia sortit encara quan vaig fer la comanda. De més antic a més recent...

The Black Keys - Rubber Factory (2004)

 
Poc a poc m'aniré fent amb tota la discografia dels Black Keys en vinil, ja que no tinc res original anterior a Attack & Release (2008), disc amb el que van expandir horitzons musicals començant a guanyar popularitat. En els seus inicis The Black Keys eren un duo de blues rock cru, guitarra, bateria i veu, i això és el que hi ha a Rubber Factory, tercer disc de la banda que tot i així suposa un important pas endavant respecte la producció més plana exhibida en els seus primers discs, consolidant la parella d'Ohio com a valor emergent dins l'escena underground nordamericana.

The Black Keys com probablement no els veurem mai més, com a duo, interpreten una de les peces clau de Rubber Factory: Stack Shot Billy

My Morning Jacket - Z (2005)

El disc més important de la carrera de My Morning Jacket. És el punt d'inflexió que passa a definir la línia que My Morning Jacket seguiran en el futur, almenys fins a dia d'avui. Jim James va agafar totes les virtuts del genial It Still Moves (2003) i ho va elevar a un nivell de perfecció superior alliberant-se com a compositor, expandint-se, esborrant límits, deixant a la resta a molta distància darrera seu.

It Beats For You, hipnòtica, fascinant... la pell de gallina, tu

Middle Brother - Middle Brother (2011)

Típic disc que no he escoltat quan faig la llista del millor de l'any. D'haver-ho fet hauria entrat de cap dins el més destacat de l'any passat, sens dubte. Arribo a escoltar-los per ser una banda paral·lela de John McCauley de Deer Tick, banda que em sorprén gratament l'any passat amb el molt recomanable Divine Providence (2011), que sí vaig destacar en el repàs musical al 2011. Middle Brother és la unió de tres personatges, l'esmentat McCauley, Taylor Goldsmith de Dawes i Matthew Vasquez de Delta Spirit. Curiosament dels Dawes estava escoltant aquests dies, sense saber que Goldsmith formava part de Middle Brother, el seu darrer disc Nothing Is Wrong (2011), que aprofito per recomanar, country rock relaxant de simple però bonica factura. De Delta Spirit no en sabia res però els xequejaré aviat ja que les tres cançons que coloca Vasquez al disc són molt bones. Les de McCauley i Goldsmith tampoc no queden enrera fent de Middle Brother un disc remarcable que gira al voltant del country rock i del folk amb la riquesa estilística aportada tant pels tres compositors així com per la barreja de les seves veus, amb moments musicals d'extrema bellesa com en la inicial Daydreaming i d'altres més desenfadats com en la següent Middle Brother.

Howlin Rain - The Russian Wilds (2012)

Quina manera de començar l'any! L'esperat nou disc de Howlin Rain ha trigat a arribar a les nostres mans però, com diu el tòpic, l'espera ha valgut la pena, ja que The Russian Wilds està destinat a ocupar les posicions més privilegiades del 2012. Quatre anys han hagut de passar per poder escoltar la continuació d'aquell bestial Magnificient Fiend (2008), disc que va deixar clar que la que va començar sent banda paral·lela d'Ethan Miller de Comets On Fire estava destinada a assolir cotes reservades a pocs grups. En aquest The Russian Wilds continua l'expansió musical a través dels sons dels 60 i 70, integrant de manera magistral psicodèlia, hard rock, folk, soul i fins i tot algun ritme llatí. El resultat és un doble disc espectacular que convida a ser escoltat multitud de vegades a fi de poder apreciar la gran quantitat de matissos, girs, melodies vocals i complexes i treballades estructures.

El següent vídeo és una mena de presentació de l'àlbum i encara que pugui semblar que es tracti del trailer d'un DVD d'alguna mítica banda dels 70 no és així, són fragments del darrer disc de Howlin Rain, The Russian Wilds, un disc que marcarà època.

Repàs musical al 2011 (3)

THE BLACK KEYS - El Camino

Repetiu amb mi: Oh oh oh I got a love that keeps me waiting...

Sí, ja ho sé, segurament sou un dels més de 5 milions de persones que ja han vist el nou videoclip dels Black Keys, d'aquí poc el posaran fins i tot al Telenotícies, però no m'hi he pogut resistir. No només és un dels millors videoclips de la història sinó que també és el més barat!!!! Això sí que té mèrit!!!

Sóc un fan a mort dels Black Keys des que vaig escoltar Attack & Release (2008). Amb Brothers (2010) van arribar a un nivell molt difícil de superar. I tot just un any i poc més després ens arriba aquest El Camino on conscients que no podien repetir ni els esquemes ni l'estructura de Brothers es desmarquen per la vessant més macarra i festiva de la seva música amb una col·lecció de cançons que es converteixen en clàssics en el mateix moment que s'expandeixen per les ones, com és el cas d'aquest Lonely Boy, Gold On The Ceiling o Stop Stop, soul setantes a tot drap amb el segell inconfusible d'Auerbach i Carney. És tot un privilegi ser coetani d'aquesta banda, seguir pas a pas la seva evolució, gaudir dels seus enginyosos videoclips, de la seva incontinència compositiva (porten 7 discs en 10 anys, molts n'haurien d'apendre)... ja només falta poder veure el seu directe per les nostres contrades. The Black Keys són grans, molt grans, i el més important de tot és que ho han aconseguit a base de suor, talent i esforç, sense deixar mai de ser ells mateixos, guanyant-se poc a poc el respecte dels companys de professió amb cada nou pas en la seva carrera, que ara mateix no sóc capaç d'aventurar quins camins seguirà però que espero que sigui molt llarga.

MY MORNING JACKET - Circuital

En la meva opinió My Morning Jacket són, juntament amb The Black Keys, les dues millors bandes de l'actualitat i no només pels respectius discs editats aquest any passat sinó per la trajectòria que els ha dut fins aquí. Atrevides, diferents, coherents (fins ara almenys) i sorprenents. Si la marca My Morning Jacket cotitzés en borsa jo hi invertiria, és un valor segur. Circuital és la continuació de Evil Urges (2008) i no fa sinó consolidar la seva privilegiada posició en el panorama musical actual. La seva edició va ser més o menys simultània a la del nou treball de Coldplay i el contrast no va poder ser més acusat. Mentre els anglesos s'inspiraven en Ritmo de la Noche per Every Teardrop Is A Waterfall després d'haver-la escoltat a la pel·lícula Biutiful, My Morning Jacket havien construit Holdin On To Black Metal al voltant de E-Saew Tam Punha Huajai de Kwan Jai & Kwan Jit Sriprajan, cançó que havien tret de Siamese Soul, una recopilació de pop tailandès. Les comparacions sempre són odioses.

MASTODON - The Hunter

Com ja vaig comentar el seu dia, The Hunter no acabava de ser el que anhelava de la banda d'Atlanta, un retorn a la visceralitat dels seus primers discs, però és innegable que és un discàs. Mastodon continua essent una màquina imparable a l'hora de facturar riffs malèfics, bateries inversemblants (Brann Dailor recupera el protagonisme perdut amb Crack The Skye (2009)) i cançons poderoses. Quan va sortir Leviathan (2004) em vaig afegir ràpidament a aquells que assenyalaven a Mastodon com futurs reis del metall (mític és ja el titular que va fer servir la revista Rock Sound, la d'allí, en la seva crítica del disc: Goodbye Metallica, Hello Mastodon) encara que llavors no podíem sospitar el camí que seguiria la banda per arribar al tron. Evidentment encara falta per a que vegem regnar a nivell comercial a Mastodon com la banda d'Ulrich i companyia, si és que mai hi acaba arribant. Ara bé, a nivell musical, que és el que ens ha d'importar, avui en dia no hi ha color entre uns i altres. Aquest mes de gener ho podrem comprovar en directe.

2010, what's up???

El 2010 avança implacable deixant bons discs a mesura que passen els dies. En comento quatre que m'estan agradant molt.

Dirty Sweet - American Spiritual

Fa temps que ho dic, el rock setantes, el rock de veritat, està tornant. Només cal veure el creixent nombre de formacions joves que rendeixen tribut directament o indirecta a les grans bandes d'aquella època daurada del rock, com per exemple Stone Axe, Parlor Mob, The Muggs, The Sword o Wolfmother, totes elles molt recomanables, per cert. Dirty Sweet és una altra banda que es suma aquesta mena de revival on els riffs i solos de guitarra es donen la mà amb excel·lents melodies, grans cantants i bones composicions. Aquests cinc melenuts de San Diego ja van editar un bon disc de debut el passat 2008, Of Monarchs And Beggars, al que dissortadament no vaig fer massa cas. Aquesta vegada, però, no els he pogut ignorar. Qualsevol cançó que feu sonar d'American Spiritual us ha de cridar l'atenció, us sonarà a glòria. Han passat de gira per aquí però jo encara no els havia acabat de descobrir, llàstima, perquè es veu que en directe sonen tan o millor que en disc. Us deixo amb aquesta versió acústica d'American Spiritual, tema que tanca magistralment l'homònim disc, encara que a l'edició en vinil hi ha un tema extra (Baby I Need You) i per tant, Amercian Spiritual no és el darrer però...

Band Of Horses - Infinite Arms
Estava un dia a Revolver buscant música per comprar i em va cridar l'atenció un grup que sonava de fons. Què és això que sona? Li vaig preguntar a un treballador de la botiga que passava per allí. I sense dir res va posar la mà a la cubeta de vinils que tenia just al costat i me'n va treure un. Band Of Horses era el grup i Cease To Begin (2007) el nom de l'àlbum. Com que era barat me'l vaig comprar. Quan era a casa i el vaig posar vaig confirmar que m'agradava força i li vaig preguntar a la Neus si a ella li agradava també. No recordo si em va dir que sí o que no però sí recordo que em va dir que no feia per mi... i potser tenia raó, però què voleu que us digui, em perd una bona melodia! I de bones melodies Band Of Horses en van farcits. Infinite Arms és el seu nou treball on continuen evolucionant el seu so cap a llocs encara indefinits deixant el camí sembrat, això sí, de grans melodies, fàcils si voleu, empalagoses, a estones una mica, però amb uns jocs vocals que, de moment, em continuen convencent.

Penjo un videoclip curiós d'una cançó de Cease To Begin, No One's Gonna Love You i enganxo també davall un comentari deixat per un tal XaviersAutumn al youtube sobre aquesta cançó.

This song makes me sad and happy at the same time.. The sad memory is that my girlfriend and I broke up, and then a couple weeks later she sent me this video through Yahoo Messenger while I was away. I listened to it and realized how much we actually love and need each other, it slapped me in the head and brought back the great memories and true deep feelings I had, the happy part is we're now getting married! I thank the Band Of Horses for writing such a song that changed my life.. =)

Bravo!!! ;) A veure quant dura el matrimoni...

Glyder - Yesterday, Today And Tomorrow
El retorn dels setantes és un fet palès com he comentat abans. Ara bé, el que no veig tan clar és un retorn als... vuitantes? Aquesta és la sensació que tinc quan escolto el nou disc dels irlandesos Glyder, Yesterday, Today and Tomorrow, títol que resumeix perfectament el disc, pasat, present i futur, tot en una mateixa col·lecció de cançons. El meu interés en la banda va començar el mateix instant d'escoltar el seu EP Weather The Storm (2008). Cinc cançons només, però quines cançons! Brewin Up A Storm i Love Never Dies van estar sonant continuament al meu reproductor durant, almenys, un mes seguit. Havia escoltat els seus dos primers discs, Glyder (2005) i Playground For Life (2007) (bestial inici amb Gamblers Blues) però no m'havien impressionat pas tant com aquest EP, encara que els trets característics de la banda ja s'hi poden trobar, amor pel rock clàssic i una veu (Tony Cullen) d'aquelles que n'hi ha poques, no per la seva singularitat (les similituts amb el gran Ian Astbury són evidents) sinó pel seu carisma. En aquest Yesterday, Today and Tomorrow hi ha les cançons, la veu, els riffs i uns deliciosos teclats mega-vuitantes que li donen el toc necessari per fer-ne un disc irresistible. Cada setmana tinc una cançó preferida. Si la setmana passada era Innocent Eyes (em puc imaginar sense problemes a mi mateix i als meus amics 15 anys enrera quedant-nos sense veu cantant-la abraçats, birra en mà, cada cop que la posen al pub), aquesta setmana és That Line, beneïda no només per Ian Astbury sinó per Billy Duffy també. La setmana següent serà The Bitter End? O potser One Of Us?

No he trobat videoclips al youtube així que penjaré aquesta versió potser excessivament despullada de That Line (I els teclats? On són els teclats????) que van enregistrar per Balcony TV, un invent freak de internet que acabo de descobrir i al que tampoc penso fer massa cas veient la llista d'artistes convidats.

The Black Keys - Brothers
Pel final deixo aquesta meravella que ens han regalat Dan Auerbach i Patrick Carney, o sigui, The Black Keys. Ho tenien francament difícil per superar Attack & Release (2008), un disc sòlid com un meteorit abans d'entrar a l'atmosfera. I alguns dubtes havien sorgit després de l'experiment Blakroc (2009). De moment, però, la credibilitat del duo d'Ohio roman intacta. Brothers és, segons paraules d'Auerbach, el disc que sempre havien volgut fer però que fins ara no havien gosat. I té raó, Brothers és un disc de The Black Keys l'any 2010, no l'haurien pogut fer si Auerbach no hagués editat el seu excepcional Keep It Hid (2009) o els dos no haguessin viscut l'experiència Blakroc. Els aires soul prenen un protagonisme eminent en aquest Brothers en temes com Never Give You Up o I'm Not The One. Peces com These Days haurien encaixat perfectament dins Keep It Hid. La piscodèlia també troba el seu espai a The Only One. Tot, per descomptat, impregnat de les atmosferes marca de la casa que Auerbach i Carney porten desenvolupant junts uns quants anys ja al capdavant de The Black Keys. Un disc per perdre-s'hi i no tornar.

Videoclip d'un single de Brothers, Tighten Up.

No em puc resistir de penjar aquest salvatge I Got Mine, de l'anterior Attack & Release en directe des del programa de David Letterman (els primers 5 o 6 segons no es veuen massa bé, després sí).