Discs a escoltar aquest 2012

Espero amb delit alguns llençaments discogràfics que es produiran durant aquest proper 2012. Entre els que ja han sortit (que espero poder comentar en alguna futura entrada) i els que vindran estic convençut que 2012 tornarà a deixar grans discs per escoltar en el futur. Començaré primer amb els que ja tenen data de sortida durant aquests propers tres mesos.

High On Fire - De Vermis Mysteriis - 03/04/12

Com comentava a l'entrada anterior Matt Pike i els seus ja tenen preparada la continuació del brutal Snakes For The Divine (2010). Podeu escoltar Fertile Green, primer avançament del disc, aquí, on comprovareu com High On Fire continuen pitjant fort el pedal de l'accelerador. Jo ja tinc demanada la meva còpia en vinil. A la venda el 3 d'abril.

The Soundtrack Of Our Lives - Throw It To The Universe - 18/04/12

Els suecs s'han pres amb la seva calma habitual la gestació de la continuació de Communion (2009), disc que vaig trigar a apreciar en la seva justa mesura. Em va passar el mateix amb Origin, Vol.1 (2005) que també em va acabar agradant molt i ara sembla que es repetirà la història amb Throw It To The Universe: el primer single, What's Your Story, disponible a iTunes,  i la respectiva cara B, You Better Run, m'estan agradant més progressivament a mesura que les vaig escoltant.

Rufus Wainwright - Out Of The Game - 23/04/12

Després de la foscor i austeritat que envoltava All Days Are Nights: Songs For Lulu (2010), disc nascut de la tristor provocada per la recent mort de la seva mare, Rufus Wainwright retorna amb la seva obra més pop, segons ha declarat, paraules que jo certifico a jutjar pel seu primer single, Out Of The Game, disponible per escoltar online a la seva web. Celebro el retorn de Rufus a la llum i espero poder tornar a gaudir del seu directe aviat.




The Cult - Choice Of Weapon - 22/05/12

No sóc massa fan de Born Into This (2007), essent potser el disc de The Cult que menys m'ha agradat fins el dia d'avui. El disc sonava a The Cult (amb aquella veu...) però faltaven riffs, faltaven solos... Amb Choice Of Weapon han tornat a comptar amb Bob Rock a la producció i recuperen antigues i anyorades sonoritats: les dues cançons que ja han avançat, Lucifer (veure vídeo més amunt) i For The Animals sonen de meravella.



Neil Young & Crazy Horse - Americana - 05/06/12

Una de les figures més grans (i més actives encara avui dia) de la música, Neil Young, torna a formar equip amb la banda junt amb la que va parir una quantitat desmesurada de clàssics des que els seus camins es van juntar allà a finals dels anys 60, Crazy Horse. Des del 2003 amb Greendale que no col·laboraven, massa temps. En aquesta ocasió no ens obsequiaran amb material original sinó amb versions de cançons tradicionals americanes com Oh Sussanna, sí, aquella que cantàvem quan encara anàvem al cole, o Wayfarin' Stranger, una cançó que des que la cantava de petit a l'església del poble que em té atrapat.




The Chris Robinson Brotherhood - Big Moon Ritual & The Magic Door - 05/06/2012

El mateix dia que el mestre Young, el gran dels germans Robinson edita el seu nou disc fora dels Black Crowes. Sembla que serà un àlbum doble però encara no sé si s'editarà tot el mateix dia o per separat. Per internet circulen molts concerts de la banda on es pot comprovar que el so d'aquesta nova aventura d'en Chris segueix molt més els paràmetres musicals dels Black Crowes que no pas el seu germà Rich en el seu  Through A Crooked Sun (2011). Entre els músics que acompanyen a Chris a la seva germandat hi trobem a Adam MacDougall, que ja s'encarregava dels teclats a la darrera etapa dels Crowes i Neal Casal, interessant fixatge d'un músic que sempre ha merescut més sort de la que ha tingut. Després de les impactants declaracions de Rich Robinson al Popu del mes passat o l'altre on dubtava d'una futura reunió del Crowes potser ens haurem d'anar acostumant a seguir als germans Robinson per separat encara que en el fons tothom sabem que més tard o més d'hora, els Black Crowes tornaran.


No està gens malament el què ens espera aquets propers tres mesos.Per més endavant...

Baroness. Després del impacte que m'han causat Red Album (2007) i Blue Record (2009) tinc moltes ganes d'escoltar què està preparant la banda més interessant i trencadora del panorama metàl·lic actual. Encara no hi ha ni data de sortida ni nom però sí se que ja hi estan treballant i que presumiblement veurà la llum aquest 2012. Fa uns anys vaig dir que el futur del metall pertanyia a Mastodon i no em vaig equivocar de massa. Ara realment crec que Baroness encarnen el futur del metall.

I per acabar dues bandes de les que tinc ganes d'escoltar material nou. Per una banda Alice In Chains, Treuran nou disc aquest 2012? Seran capaços d'igualar aquell magnífic Black Gives Way To Blue (2009)? 

Per altra banda tinc molta curiositat per saber què faran Soundgarden. Podran Chris Cornell i companyia tornar a oferir el nivell de Down On The Upside (1996)?

Rufus Wainwright - 11/05/2010, Gran Teatre del Liceu, Barcelona

M'agrada Rufus Wainwright, bé, m'agrada la seva música encara que ell també em cau bastant simpàtic. Per això no podia deixar passar l'ocasió de veure'l i escoltar-lo en directe i de passada visitar un lloc tan emblemàtic com el Liceu, el qual mai havia tingut l'oportunitat d'admirar. La darrera vegada que Rufus va tocar a Barcelona ja vaig anar-hi, va ser a l'Auditori l'any 2007 i va ser un concert senzillament espectacular. Per fer-se una idea del que va ser aquella gira res millor que el llançament de l'any passat Milwaukee At Last!!! (2009) en la seva versió de luxe, és a dir, amb DVD incorporat. Allí hi veureu totes les cares de Rufus Wainwright, el showman, el cantant, el xerraire, el pianista, el ballarí, el comediant... Les condicions d'ara eren, no obstant, radicalment oposades. Si en aquella ocasió venia acompanyat d'una gran banda i presentava el lluminós Release The Stars (2007), ara, en canvi, venia tot sol al piano per presentar un disc tan fosc i introspectiu com All Days Are Nights: Songs For Lulu (2010). Arribats a aquest punt he de dir que aquest darrer disc no m'acaba de convèncer del tot. És a dir, si l'únic que haguès escoltat de Rufus Wainwright en la meva vida fos All Days Are Nights no hauria anat pas al Liceu dimarts passat, és un disc massa dur d'escoltar per a algú com jo, un pobre rock and roller vingut a menys.

Un melenut Rufus versionava els Beatles per la banda sonora de la pel·lícula I Am Sam (2001)

En una època que havia desconnectat una mica de l'actualitat musical vaig trobar a les prestatgeries d'una desapareguda botiga de música de davall de casa meva el disc d'en Rufus Want Two (2004) amb un DVD extra (ja veieu que això dels DVD acompanyant els CD és un esquer que funciona bastant bé amb mi). N'havia sentit a parlar una mica (en la meva imaginació l'havia pintat de negre) i com que feia dies que no em comprava cap compacte i estava bé de preu me'l vaig quedar. Només pitjar play i escoltar Agnus Dei em vaig quedar parat, qui era aquest boig? Després va seguir The One You Love i vaig flipar encara més, aquest paio era molt bo!! La resta del disc no em va entrar massa a la primera i és que en Rufus ho té això, són tantes les influències i els estils que fa cabre a les seves cançons i discs que arriba a desconcertar. Aquesta heterogeneïtat és la que fa que a molta gent no li acabi d'agradar en Rufus. De fet, a la majoria dels meus amics no els acaba de fer el pes. Això sí, vaig preparar fa un temps un recopilatori, que convenientment vaig anomenar Rufus Loves You, que, mai millor dit, els va enamorar. Qui pot resistir la bellesa de Sanssouci, la teatralitat de 14th Street i I Don't Know What It Is o la senzillesa de Cigarrettes and Chocolate Milk?

Rufus to the Maxx!!

En un Liceu ple a vessar va aparéixer el nostre protagonista a l'escenari amb un vestit de vídua negre de llarga cua, mànigues amples, plomes i pedretes que feien de mirall al voltant del coll, caminant molt lentament cap al piano. En aquesta primera part del concert en Rufus  havia demanat previament que ningú aplaudís fins que abandonès l'escenari. La imatge era, a estones, una mica esperpèntica: en Rufus fent un glop d'aigua a l'acabar la cançó amb aquella vestimenta i un pentinat digne d'en Vegeta de Bola de Drac amb un  Liceu mut com els habitants d'un cementiri a mitjanit. Va tocar totes les cançons de All Days Are Nights i ho va fer amb el mateix ordre del disc començant amb Who Are You New York? i acabant amb Zebulon. Quan ja abandonava l'escenari, a mig camí entre el piano i la foscor, el públic no va poder aguantar més i va començar a aplaudir, aplaudiments que es van multiplicar per deu quan, efectivament, va deixar l'escenari. Com ja he comentat All Days Are Nights és un disc molt especial que te la veu i el piano de Rufus com a únics instruments i que trenca amb la línia d'obres com els Wants o l'anterior Release The Stars. El dramatisme present en el disc es va veure inclús accentuat tan per l'ambientació com pel directe en sí i cançons com l'esmentada Who Are You New York? o The Dream em van agradar força. De les projeccions millor no em parlem.

Rufus to the min!!

Després de 15 o 20 minuts de descans un Rufus somrient reapareixia a l'escenari sota una pluja d'aplaudiments. Començava la segona part de l'actuació amb cançons de totes les èpoques i aquí sí vam veure al Rufus que més m'agrada, xerrant pels descosits entre cançó i cançó... ni amb la cançó començada callava! No cal dir que va ser al voltant d'una hora i mitja memorable. The Art Teacher, Poses, Grey Gardens, Matinee Idol, Cigarrettes and Chocolate Milk... L'ovació de la nit va ser a meitat de bis després d'una impressionant Going To A Town. Fins i tot en Rufus va haver de demanar la fi dels aplaudiments per poder acabar el concert amb una peça de la seva recent desapareguda mare.