Baroness - Sala Estraperlo, Badalona 22/07/2012

Demà farà 15 dies que vaig assistir a un dels concerts de l'any. Encara no 200 persones a l'Estraperlo de Badalona i concert de l'any? Doncs sí, xoca comprovar que una banda com Baroness no gaudeixi de més reconeixement entre el públic ja que ho tenen tot al seu favor per arrassar, però les coses són com són. D'aquí uns anys, si els esdeveniments segueixen el seu curs, ompliran sales més grans, ja ho veureu, però de moment... Mastodon durant la gira de Leviathan no van omplir Mephisto, o sigui que... Encara que aquest és un tema per parlar-ne en una altra ocasió, o sigui, mai.

Ja des del primer disc Baroness sonaven diferents a tothom

Com deia, Baroness és per a mi el prototip de banda definitiva. Anem a veure, grans músics, grans composicions, ignorant les regles del joc, innovant, trencant, creant riffs impossibles, melodies corprenedores, estructures gaudinianes, moments d'èxtasi intensos com una explosió solar i tranquils com un capvespre a peu de mar. Les etiquetes han quedat petites per definir-los des del Red Album (2007) i ara, amb la seva darrera obra, el doble Yellow & Green (2012) en la qual han evolucionat dos o tres discs de patac, fins i tot encara més. Ja abans d'aquest darrer disc hi havia seguidors dels sons més extrems que es sentien incòmodes davant l'allau sonora proposada per Baroness, no savien com interpretar-los, massa melódics a estones, sempre caòtics, metalheads descol·locats arreu incapaços d'entendre una de les bandes del moment. Això sí, aquells que vàrem aconseguir penetrar dins el laberint de riffs i paratges instrumentals no en volem sortir mai més.

I després del Red Album (2007) i el Blue Record (2009) amb els que aconsegueixen fer-se un bon nom dins l'escena Relapse arriba Yellow & Green (2012) i ja l'hem liat. Desapareixen els crits i desapareix la ràbia, desapareixen les guitarres sobredistorsionades i desapareix la contundència... però no desapareix la màgia. Yellow & Green és un dels millors discs de l'any i Baroness segueix sent una banda de la que sentir-se orgullós.

Take My Bones Away de Yellow & Green

Repàs 2009 (II) - Metalls preciosos

El metall és dur. El metall és mal·leable. El metall és fred. El metall és sec. El metall pot ser esmolat com un ganivet o arrodonit com una cullera. Pot ser punxegut com la punta d'una agulla o pla com el seu cap. El metall ja no és solament violència. Ara el metall és també reflexiu i profund, despietat i pietós. El metall és savi. El metall és imprescindible per entendre el món tal com és avui en dia. Ja en l'antigor va marcar la diferència quan aquells que anaven amb armes fetes de fusta i pedra poc tenien a fer contra aquells equipats amb destrals i fletxes de fusta i metall i així fins els nostres dies. El metall pot ser preciós. El metall és poderós.

Aquest ha estat un bon any pel metall. Heaven And Hell, que reuneix a alguns dels precursors de l'estil, han editat un gran disc de heavy metal ol' school, The Devil You Know. Bandes clàssiques dels 80 han tret  també bones obres, com és el cas de Slayer amb World Painted Blood o Megadeth amb Endgame (que es caga i es pixa 100 vegades sobre Death Magnetic). El metall 90s continua viu de la mà de Lamb Of God i el seu disc Wrath que, com el nom indica, va carregadet de molta mala llet. Els protagonistes d'avui són, no obstant, bandes formades aquesta dècada que tot just acaba.

MASTODON - Crack The Skye
Si hi ha una banda culpable del meu interés renovat per l'estil és, sens dubte, Mastodon. El primer cop que vaig escoltar el riff de Blood And Thunder vaig saber que els d'Atlanta arribarien lluny. Crack The Skye és, però, el disc de la discòrdia, separant els seus fans en detractors i amants del disc marcant, possiblement, un abans i un després en la carrera de la banda. Tot i que el disc sona inconfusiblement a Mastodon no hi ha dubte que han perdut revolucions, qui sap si temporalment o per sempre,  compensant aquesta pèrdua amb llargs desenvolupaments instrumentals i melodia en les veus, fent el so de la banda més accessible al públic profà. Ara bé, que ningú em malinterpreti, Crack The Skye no és el Load de Mastodon, ni molt menys! És un  altre pas en l'evolució d'una banda amb molt camí per endavant. A mi m'ha convençut tot i que m'agradaria que en el futur recuperessin l'instint assasí i el poder d'incisió perduts.

PRIESTESS - Prior To The Fire
Els canadencs s'ho han pres amb calma. Quatre anys han necessitat per enregistrar la continuació d'aquell excitant Hello Master (originalment editat al Canadà el 2005) encara que tirant de tòpic he de dir que l'espera ha valgut la pena. Aquest Prior To The Fire profunditza més en sons i estructures més típiques del metall més clàssic que no pas en el hard rock més present del primer àlbum. El resultat és un disc que no inventa res nou però tot i així sona a glòria i a clàssic. Guitarres esmolades, riffs poderosos, bona veu, puntejats doblats... una joia!!!

BARONESS - Blue Record
Si començava aquest breu repàs esmentant Mastodon prou apropiat és que l'acabi amb Baroness. Com Mastodon, la discogràfica sota la qual s'han donat a conèixer és Relapse Records. Talment com Mastodon, estem parlant d'una banda que traspassarà les fronteres del seu àmbit. Blue Record és el Leviathan (obra culminant de Mastodon) de Baroness. Un grup en estat de gràcia. Un concepte musical evolucionat. Un so que perfora els timpans. Una obra magna. Baroness representa el present i el futur de l'estil, obrint camins sense tancar-ne cap. S'ha d'escoltar per comprendre el que dic. Imprescindible.