... the best of 2013!!! (i)

El blog pot estar acumulant pols i teranyines, els meus dits encarcarats i les tecles del teclat mig rovellades però la meva oïda no para de transmetre senyals acústics al cervell que aquest processa amb més o menys desencert. La maquinària no s'atura mai, nova música arriba dia rere dia a la meva base de dades rebotant pels pavellons auditius, repicant el martell, l'enclusa i les putes trompes d'Eustaqui... així que un dia o altre ho has de dir: fins aquí, vaig a fer la llista, qui no hi sigui dins, mala sort! Intentaré, si es dóna el cas i hi ha prou quòrum, fer una segona llista amb discs que hagin arribat tard a les meves orelles, aquelles descobertes de darrera hora que de vegades sobrepassen en satisfacció auditiva als primers favorits. Aquests dies em faig un fart de mirar llistes per internet i escoltar-ne els discs destacats, així que és probable que d'aquí un mes tingui una bona colla de discs a afegir als que ara faré esment.

Ladies & gentleman, cats & dogs, hookers & whores... the best of 2013!!!

L'ordre busqueu-lo a les estanteries dels súpers, aquí no.

COUNTRY, FOLK, AMERICANA...

(coming soon)

ROCK, SOUTHERN, ALTERNATIVE, HARD ROCK...

ALICE IN CHAINS - The Devil Put Dinosaurs Here

Com s'ho fan per continuar sonant tan poderosos i penetrants? Jerry Cantrell, puto, que n'ets de bo!

DEER TICK - Negativity

O com fer un disc de rock el 2013 sense sonar retro, ni alternatiu, ni indie, ni polles.

THE BLACK ANGELS - Indigo Meadows

Aquests estan bastant penjats i potser per això ho peten bastant. Per fumar-se un canut i volar. O endinsar-se al infern.

THE DIRTY STREETS - Blades Of Glass

No esteu fent ni puto cas a aquesta banda. Molt malament, us hauré de fer fuetejar. Rock 70s impecable, és a dir, gran base rítmica, riffs i solos a dojo i veu amb un feeling de collons.

TADDY PORTER - Stay Golden

Taddy Porter han fet un interessant gir amb aquest segon disc. Del rock potent, directe i efectiu del seu primer disc a sonoritats més groovies i fosques. Bé.

WOLF PEOPLE - Fain

Pas de gegant dels Wolf People en aquest Fain. Retro i psicodèlia embolcallats amb una producció exquisida.

THE TEMPERANCE MOVEMENT - s/t

El DISC DE ROCK d'aquest 2013.

THE WILD FEATHERS - s/t

Rock, country, southern... The Wild Feathers!

MIDDLE CLASS RUT - Pick Up Your Head

Repeteixen fórmula i, per ara, també resultats. Prova superada.

TRUTH & SALVAGE CO. - Pick Me Up

No sortiran mai de davall de l'ombra de les bandes que homenatgen però, collons, què bé que ho fan!

THE VIRGINMARYS - King Of Conflict

Hard rock! Yeah, fuckers!

PEARL JAM - Lightning Bolt

Què voleu que escrigui? Estic cansat de repetir-me. Pearl Jam foreva!

HEY! HELLO! - s/t

Ginger, espero que quan et moris s'hagi inventat la clonació. No vull que els meus fills visquin en un món on no treguis discs.

SCORPION CHILD - s/t

La música, la imatge, l'actitud... ens torna a una època en què el rock era molt més que una altra puta estafa per a robar-vos els diners i fer-vos ballar al ritme del CAPITALISME NEOLIBERAL.

BLITZEN TRAPPER - VII

Després del genial American Goldwing (2011), VII continua explorant i explotant amb eficàcia les sonoritats dels 60 i 70.

PEDRES, METALL & FOSCOR

(coming soon)

What rock n' roll needs now...

Ja fa dies que dic que el rock de veritat està tornant  poc a poc. El nombre de bandes joves interessants que apareixen darrerament així ho suggereix. I no estic parlant de pseudo grups de disseny sense ofici estil Hives, Jet o Kings Of Leon formats per quatre pijets que per rascar guitarres elèctriques, ser guapos, fer quatre posturetes i vendre alguns milers de discs ja es pensen que són estrelles del rock, no, estic parlant de gent jove que creu en el que fa, gent que sap tocar el seu instrument, que s'ho està currant, que coneix, respecta i beu del passat del qual prové, amb ganes de menjar-se el món, grups estil The Parlor Mob, Dirty Sweet o The Answer que tot i no sonar 100 % originals sí saben recollir el llegat de Led Zeppelin, The Rolling Stones, Aerosmith, AC/DC, etc. i destilar-ho en una cosa fresca, jove i novament excitant, com fa 20 anys (20 anys ja???) van fer The Black Crowes, per exemple. La longevitat d'aquests grups avui dia és una incògnita, no corren bons temps pel rock and roll a nivell comercial, per això el que cal fer és conéixer aquestes bandes, gaudir-les mentres durin i recolzar-les en la mesura del possible.

Rival Sons

Banda procedent de L.A. que practica un rock que beu directament de la font inesgotable dels anys 70 amb l'ampli ventall de matissos associat a aquesta època. Van editar el seu debut anomenat Before The Fire l'any 2009, un disc carregat de bones cançons: la ràbia de Tell Me Something, la tranquilitat de The Man Who Wasn't There, cadències intermitjes com Pleasant Return... molt bon disc. Aquest any tornaran amb Preassure And Time pels volts del mes de maig. De moment ens han deixat a primers d'any amb un EP per anar obrint boca que comença amb la següent cançó:

good ol' rock n roll... i love this game!

The Treatment
De la costa oest dels Estats Units viatgem a les illes britàniques, a Cambridge concretament. Un grup que cita entre les seves influències a AC/DC, Sex Pistols, Aerosmith i The Cult demostra tenir algunes coses clares. Aquesta banda de joves que tot just tenen la majoria d'edat han estat apadrinats per la revista anglesa Classic Rock i son la nova sensació del rock britànic. Poden semblar, sobretot pel videoclip que acompanya el text, una segona part d'Airbourne, encara que a mi em sembla que The Treatment és una banda amb un ventall de registres més ampli que el dels australians, sonant a quelcom més que uns AC/DC rejuvenits gràcies a cançons com Coldest Place On Earth o Lady Of The Light, que els acosten més a la NWOBHM o al hard rock americà de finals dels 80, i gràcies també al registre vocal de Matt Jones, a mig camí entre Jeff Keith i Steven Tyler (encara que ben pensat estic dient una obvietat, ja que el propi Keith té un to molt proper al del morrut cantant d'Aersomith). Han debutat discogràficament aquest 2011 amb un àlbum anomenat This Might Hurt que us recomano escoltar quant abans millor.

So, imatge, actitud, joventut... no haurien de necessitar res més per petar-ho tot

Taddy Porter
Quartet provinent de Stillwater (sí, sí, com la banda fictícia d'Almost Famous), de l'estat nordamericà d'Oklahoma. L'any passat van editar el seu primer disc titulat com la mateixa banda, Taddy Porter. No son tan bruts (o purs, segons com es miri) i mostren a estones un caràcter més melòdic, és a dir, més potencial comercial, que les dues bandes anteriors, però el disc esmentat conté peces de rock suficientment sòlides com per seguir-los de prop, també. Jutgeu vosaltres mateixos:

Fixeu-vos amb el baixista, tot un espectacle