... the best of 2013!!! (i)

El blog pot estar acumulant pols i teranyines, els meus dits encarcarats i les tecles del teclat mig rovellades però la meva oïda no para de transmetre senyals acústics al cervell que aquest processa amb més o menys desencert. La maquinària no s'atura mai, nova música arriba dia rere dia a la meva base de dades rebotant pels pavellons auditius, repicant el martell, l'enclusa i les putes trompes d'Eustaqui... així que un dia o altre ho has de dir: fins aquí, vaig a fer la llista, qui no hi sigui dins, mala sort! Intentaré, si es dóna el cas i hi ha prou quòrum, fer una segona llista amb discs que hagin arribat tard a les meves orelles, aquelles descobertes de darrera hora que de vegades sobrepassen en satisfacció auditiva als primers favorits. Aquests dies em faig un fart de mirar llistes per internet i escoltar-ne els discs destacats, així que és probable que d'aquí un mes tingui una bona colla de discs a afegir als que ara faré esment.

Ladies & gentleman, cats & dogs, hookers & whores... the best of 2013!!!

L'ordre busqueu-lo a les estanteries dels súpers, aquí no.

COUNTRY, FOLK, AMERICANA...

(coming soon)

ROCK, SOUTHERN, ALTERNATIVE, HARD ROCK...

ALICE IN CHAINS - The Devil Put Dinosaurs Here

Com s'ho fan per continuar sonant tan poderosos i penetrants? Jerry Cantrell, puto, que n'ets de bo!

DEER TICK - Negativity

O com fer un disc de rock el 2013 sense sonar retro, ni alternatiu, ni indie, ni polles.

THE BLACK ANGELS - Indigo Meadows

Aquests estan bastant penjats i potser per això ho peten bastant. Per fumar-se un canut i volar. O endinsar-se al infern.

THE DIRTY STREETS - Blades Of Glass

No esteu fent ni puto cas a aquesta banda. Molt malament, us hauré de fer fuetejar. Rock 70s impecable, és a dir, gran base rítmica, riffs i solos a dojo i veu amb un feeling de collons.

TADDY PORTER - Stay Golden

Taddy Porter han fet un interessant gir amb aquest segon disc. Del rock potent, directe i efectiu del seu primer disc a sonoritats més groovies i fosques. Bé.

WOLF PEOPLE - Fain

Pas de gegant dels Wolf People en aquest Fain. Retro i psicodèlia embolcallats amb una producció exquisida.

THE TEMPERANCE MOVEMENT - s/t

El DISC DE ROCK d'aquest 2013.

THE WILD FEATHERS - s/t

Rock, country, southern... The Wild Feathers!

MIDDLE CLASS RUT - Pick Up Your Head

Repeteixen fórmula i, per ara, també resultats. Prova superada.

TRUTH & SALVAGE CO. - Pick Me Up

No sortiran mai de davall de l'ombra de les bandes que homenatgen però, collons, què bé que ho fan!

THE VIRGINMARYS - King Of Conflict

Hard rock! Yeah, fuckers!

PEARL JAM - Lightning Bolt

Què voleu que escrigui? Estic cansat de repetir-me. Pearl Jam foreva!

HEY! HELLO! - s/t

Ginger, espero que quan et moris s'hagi inventat la clonació. No vull que els meus fills visquin en un món on no treguis discs.

SCORPION CHILD - s/t

La música, la imatge, l'actitud... ens torna a una època en què el rock era molt més que una altra puta estafa per a robar-vos els diners i fer-vos ballar al ritme del CAPITALISME NEOLIBERAL.

BLITZEN TRAPPER - VII

Després del genial American Goldwing (2011), VII continua explorant i explotant amb eficàcia les sonoritats dels 60 i 70.

PEDRES, METALL & FOSCOR

(coming soon)

Alice In Chains - 06/07/2010 - Razzmatazz 1, Barcelona

La ressaca californiana ha durat dies. Després de bones intencions i encara més bons motius (Azkena 2010, Chris Isaak a Barcelona) per fer algun post per fi he trobat l'excusa perfecta per tornar a seure davant l'ordinador i teclejar una mica. I encara que arribi amb una mica de retard (per si no us en havíeu adonat, aquest no és precisament un blog d'actualitat) aquí us deixo les meves impressions del concert d'Alice In Chains que vaig viure tot just fa una setmana.

Alice In Chains s. XXI: Mike Inez, Jerry Cantrell, Sean Kinney, William Duvall

Tot lliga, Alice In Chains van editar el millor disc de l'any passat (ho continuo pensant) i sembla que també hauran estat protagonistes d'un dels millors concerts d'aquest any 2010. Ja vaig ser a l'anterior visita de la banda a la mateixa sala, no sé si fa tres o quatre anys, però aquest cop les sensacions van ser molt diferents. Aquella gira tenia un to clarament nostàlgic, suposava la reunió de la banda bastants anys després de la mort de Layne Staley i per als que no vam tenir l'oportunitat de veure als Alice en directe al seu moment, és a dir, com a mínim el 99'9 % del públic, suposava la primera ocasió de gaudir en directe de l'espetacular llegat musical de la banda de Seattle. Ara bé, si us he de ser sincer, no guardo excessius records d'aquell concert. Recordo que em va fer molta il·lusió veure a en Jerry Cantrell davant meu interpretant tot aquell grapat de cançons que tantes i tantes vegades havia escoltat. Recordo la sensació de pensar que William Duvall era un bon cantant però que no era Layne Staley, quina obvietat!! Se'm fa estrany recordar tan poc d'un concert que teòricament hauria d'haver emmagatzemat gelosament al meu disc dur. El factor diferencial entre aquella gira i l'actual té un nom, Black Gives Way To Blue. En ma vida hauria imaginat que el retorn d'Alice In Chains fos tan espectacular. Recordo perfectament quan vaig escoltar-lo, recelós, per primera vegada fa gairebé un any a l'mp3. La desconfiança tenia una base prou sòlida, la idea d'un nou disc d'Alice In Chains sense Layne no tenia massa sentit sobre el paper però com ja vaig explicar aquí mateix fa uns quants mesos el resultat em va sorprendre molt positivament.

I bé, m'assabento de la gira i automàticament comença un compte enrera que finalitza en el moment que Sean Kinney, Mike Inez, William Duvall i Jerry Cantrell pugen a l'escenari de Razzmatazz i aquest darrer comença a tocar l'estremidor inici d'All Secrets Known iniciant així a un concert que, aquesta vegada sí, quedarà gravat en la meva memòria durant molts anys. La banda va estar fantàstica, esperonada en tot moment per l'excel·lent resposta del públic (Jerry Cantrell va agrair explícitament el fet de tocar per fi per "la seva gent" després de tants festivals). William Duvall es va mostrar completament integrat en el sí de la banda deixant clar que ell és el quart membre d'Alice In Chains, lluny d'aquella sensació del primer concert en el que el vaig veure com un substitut de Layne. I el repertori, quin repertori!! Durant l'hora i tres quarts de concert van caure quatre temes de Facelift (1990), set (set!!!) de Dirt (1992), dos de Jar Of Flies (1994), (només) un d'Alice In Chains (1995) i sis de Black Gives Way To Blue (2009), aquests darrers amb una resposta espectacular per part del públic.

Check My Brain va ser una de les noves cançons més aclamades

Amb discs com Black Gives Way To Blue i concerts com el de dimarts passat, Alice In Chains tenen corda per molts anys. Gràcies Jerry!!!

Alice In Chains - Black Gives Way To Blue (2009)

Estic molt i molt content, m'acaba d'arribar el nou disc d'Alice In Chains... i és bestial!!! Ja fa temps que tinc la sort de gaudir-lo, el vaig baixar tan aviat com vaig saber que estava disponible i com que un és aparentment un pirata però en el fons un home honrat, ara l'he comprat... que n'aprenguin! 12 euros a play.com i en 4 dies és a la bústia, qui no el té és perquè no vol.

Com deia, la sorpresa ha estat majúscula, és un dels millors discs de l'any, no faig conya jo amb això!!! I això que parlem d'una banda que torna amb nou cantant després de prop de 15 anys sense treure nou material. Si amb això no n'hi havia prou, el cantant que s'ha hagut de substituir no era un cantant qualsevol, era el maleït Layne Staley, un dels cantants amb més màgia i carisma que hagi escoltat mai!!!!

Layne Staley, sempre anyorat, mai oblidat

Per sort, Layne no era el 100 % d'Alice In Chains, podriem dir que ell n'era l'ànima i la cara més visible pero el cervell era i és en Jerry Cantrell, com ha demostrat amb aquest impressionant Black Gives Way To Blue. Com si no es podria reconéixer el mític so de la banda amb tan sols 3 segons de qualsevol cançó? Com és que aquest Black Gives Way To Blue no sóna en absolut desfassat si ens transporta directament a l'any 1995 en que l'anomenat so grunge era encara prou vigent? Jerry Cantrell és un tipus amb molt talent, aquesta és la raó. A més, ell era també una part molt important en la tasca vocal d'Alice In Chains (aquelles dobles veus continuen sonant tan hipnòtiques com aleshores), encara que acostumés a cedir el protagonisme, sàviament, a en Layne. Ara és ell qui porta el pes vocal principal i el nou membre, William Duvall, és qui fa les segones veus i toca també la segona guitarra. Si tanques els ulls i et deixes portar és inevitable pensar que potser en Layne encara és viu, torna a cantar i qui sap si el podràs veure en breu dalt d'un escenari. Aquesta és la més gran lloança que puc fer d'aquest Black Gives Way To Blue.

Ara tocaria enumerar totes les cançons del disc una rera l'altra, comentant que si aquella és boníssima que si l'altra també... però no us vull fer perdre més temps. El disc és 100 % Alice In Chains amb tota la ràbia i la bellesa inherents, els que l'heu escoltat prou sabeu què vull dir i els que encara no ho heu fet... a què esteu esperant???