La tornada dels Jayhawks és una de les millors notícies dels darrers temps. Amb Olson i Louris junts de nou des de fa un temps només faltava Karen Grotberg als teclats per completar la formació més clàssica de la banda, la que va enregistrar l'imprescindible Tomorrow The Green Grass (1995). Després de rodar un temps fent alguns concerts per fi s'han decidit ha enregistrar nou material i pel que diu Louris al Popu d'aquest mes, la cosa promet molt. De la interminable llista de bandes que haurien merescut més sort The Jayhawks estan a la part més alta. I no és que amb aquest nou llançament, previst per la segona meitat d'any, la cosa hagi de canviar i de la nit al dia tothom parli de The Jayhawks, però almenys tindran l'oportunitat de rebre el reconeixement que al seu dia se'ls va negar.
Hi ha millor manera de començar un disc? Rotundament, NO.
Quan Olson va deixar la banda pels volts de 1996 Louris va decidir molt encertadament seguir endavant i ho va fer amb un disc soberbi, Sound Of Lies (1997), que confirmava que podia haver-hi molta vida després de Olson. Després va arribar Smile (2000), un altre gran disc que va ser, no obstant, atacat per alguns caps quadrats. I amb Smile, el somni es va fer realitat. La banda per fi posaria els peus a Espanya en una gira que avui ja és històrica. Gary Louris, i la banda en general, van quedar astorats per la gran resposta d'un públic que els estimava tant o més que el de la seva Minneapolis natal. Podríem dir que l'èxit que els havia esquivat al seu país el van poder viure aquí, amb sales plenes a vessar i concerts pletòrics. Poques vegades m'he emocionat tant en un concert com la primera vegada que vaig sentir cantar a Gary Louris en directe, en un mini concert acústic al FNAC de Diagonal. La ressaca va portar conseqüències ja que a la tornada The Jayhawks s'havien reduit a un trio, amb només el fidel Marc Perlman al baix i Tim O Reagan a la bateria i fent segones veus (i alguna primera) acompanyant a Gary Louris. Rainy Days Music (2003) va ser el resultat d'aquesta formació tornant la fe a molts d'aquells que els hi havien mig girat l'esquena amb Smile. De llavors fins ara res més com a The Jayhawks tret de l'esperada gira de reunió que els va portar a l'Azkena i al Primavera on els vaig poder veure després d'incontables vegades per fi amb Olson de nou. Pel que fa a nou material musical, Louris va fer el seu primer disc en solitari, Vagabonds (2008), que va produir Chris Robinson, on se'ns mostrava a un artista amb la urgència de demostrar que sabia fer més coses de les que ens havia ensenyat fins ara amb resultats no massa satisfactoris. Poc més tard Olson i Louris van trobar uns dies per fer un disc plegats, Ready For The Flood (2008) que va produir també el petit dels germans Robinson. Aquest cop sí vag veure com es complien les meves expectatives, sobretot després de veure'ls en la gira que els tornaria a portar per aquí.
I ara, per fi es produirà la tornada de The Jayhawks amb tots els ets i uts, amb nou disc i, esperem, nova gira. No tinc cap dubte que serà un dels discs d'aquest any 2011 que promet ser tant o més excitant que el passat 2010. Algun altre dia repassaré la primera època de la banda i la super banda paral·lela de Gary Louris i d'alguns il·lustres més, Golden Smog.
Gary Louris i Mark Olson a La Casa del Loco de Saragossa, 29/11/2008
I ara, per fi es produirà la tornada de The Jayhawks amb tots els ets i uts, amb nou disc i, esperem, nova gira. No tinc cap dubte que serà un dels discs d'aquest any 2011 que promet ser tant o més excitant que el passat 2010. Algun altre dia repassaré la primera època de la banda i la super banda paral·lela de Gary Louris i d'alguns il·lustres més, Golden Smog.
