Anem a jugar a un joc estúpid. Si un dia se m'acostés un pejemeje amb una pistola apuntant-me al pit i em demanés que triés un grup de música, tan sols un, li diria
The Black Crowes (ho sento
Eddie, he triat en
Chris). Altres grups podrien merèixer aquest honor però ells són, ara per ara i qui sap si per sempre, el grup de la meva vida. I mira que em van atrapar relativament tard tot i tenir els seus primers discs gravats en casset, concretament amb
Three Snakes And One Charm (1996) i el videoclip de
Blackberry. Poc després, un bon dia vaig recuperar la cinta d'
Amorica (1994) i vaig al·lucinar tant que em vaig preguntar com podia haver escoltat allò abans i no haver-me impactat. Després va venir la polèmica marxa de
Johnny Colt i
Marc Ford i
By Your Side (1998). Molts van anunciar la seva mort i ja veieu ara,
Sven Pipien porta més anys vestit de corb que
Johnny Colt, no es pot confondre un barret de cowboy i una ampolla de Jack Daniel's amb el rock n' roll. La gira de
By Your Side em va oferir la meva primera oportunitat de veure'ls en directe al Festimad de l'any 1999 i vaig rebre tot el que esperava d'ells, diversió i rock n' roll. Després va venir l'excel·lent
Lions (2001) i la primera separació. El retorn va ser sonat, en
Marc Ford tornava a la banda!!! Vaig tenir la sort de veure'ls dues nits seguides a Londres aquella gira de retorn. Els malparits van tocar 3 hores per nit i no van repetir ni una cançó d'una nit a l'altra, ni una!!! I van fer dos setlists perfectes!!! Digueu-me, qui és capaç de fer una cosa així? Jo us ho diré, gairebé ningú. A aquestes alçades, no és cap afirmació ni novedosa ni esbojarrada però ho diré igualment,
The Black Crowes són una de les bandes més grans de la història de la música i, com s'ha estat dient aquests dies per la blogosfera (
aquí o
aquí), nosaltres tenim l'enorme sort de ser-ne contemporanis.
Si la cançó perfecta exiteix es diu Remedy (1992)
I vés per on, ara em toca parlar de
Croweology (2010) i de la segona separació, separació que arriba després d'un disc tan immens com
Before The Frost... Until The Freeze (2009) on els germans
Robinson i companyia, amb un
Luther Dickinson completament integrat en el so de la banda, repassen de dalt a baix la història de la música d'arrels nordamericana amb una col·lecció de cançons enregistrada en directe que va del folk al country i del rock al funk. I just quan em començava a preguntar per on sortirien després d'aquesta diuen que es prenen un descans però que abans de marxar deixen aquest present a tots els seus seguidors com a agraïment a 25 anys de rock, suor i llàgrimes, un doble disc (triple en vinil) on repassen el seu cançoner en clau acústica, un format on es saben moure a la perfecció. Si això és el que hi ha ho haurem d'acceptar encara que jo m'hauria estimat més un nou disc o, posats a demanar, que no es separessin mai més!
Des que en vaig veure el vídeo el vaig voler penjar
Què us he de dir ara? El disc està molt bé. En la superfície pot semblar que algunes cançons no s'aparten massa de la seva versió original ja que ja eren acústiques quan es van editar, però és molt interessant escoltar com han crescut amb el temps, com les reinterpreta la banda tans anys després i especialment com les adapta
Luther Dickinson a la seva manera de tocar. Si alguna cosa podem criticar del disc és la difícil elecció de cançons. Algunes són molt obvies com
She Talks To Angels,
Bad Luck Blue Eyes Goodbye,
A Thorn In My Pride (de sempre una de les meves preferides) o el trio amoricà
Ballad In Urgency,
Nonfiction i
Wiser Time. Altres passen de l'electricitat a la caixa de ressonància com
Jealous Again o
Remedy. Aplaudeixo la inclusió dels quatre temes de
Three Snakes And One Charm (1996) un disc que sona millor cada dia que l'escolto. De
By Your Side (1999) només es cola
Welcome To The Good Times i de
Lions (2001) sí que haurien pogut escollir alguna altra que no fos
Soul Singing (
Miracle To Me o
No Use Lying haurien estat grans eleccions). No hi ha res de
Warpaint (2008) o
Before The Frost (2009), no ha passat prou temps per a ser reinterpretades, imagino. Suposo que cadascú de nosaltres hauria fet una tria diferent així que el llistat que jo faria seria tan bo com el vostre o com el seu mateix. El regal més gran que ens fan és, no obstant, una emocionant versió del
She de
Gram Parsons. Espero que no s'estiguin d'històries i tornin aviat a juntar-se i a escriure noves cançons. Els demés no ho sé, però jo els necessito.
