Repàs musical al 2011 (1)

Com cada final d'any toca repassar què ha donat de si aquest 2011 que està a punt d'acabar. Com sempre també, hi haurà discs que o bé no hauré escoltat amb l'estat d'humor necessari o no hauré escoltat prou i sortiran malparats d'aquest resum o bé no hauré arribat a escoltar i per tant ni hi sortiran. De fet, aquesta època és la que més discs i bandes descobreixo mirant què es destaca en altres blogs. D'aquesta manera vaig conèixer The Sword, Kylesa o Parlor Mob per posar uns exemples. Aquí van doncs unes reflexions repartides en varis posts per a fer-les més digeribles sobre alguns dels discs que han vist la llum aquest darrer any.

THE JAYHAWKS - Mockingbird Time

Tinc sensacions enfrontades a l'hora de parlar de Mockingbird Time, l'esperat retorn de la formació que va gravar l'irrepetible Tomorrow The Green Grass (1995). Per una banda vull deixar clar que em sembla un molt bon disc però per altra he de reconèixer que no ha complert amb les expectatives que havia posat en aquest tan esperat retorn. Part de la culpa és del mateix Gary Louris que va fer unes declaracions en les que afirmava que acabaven d'enregistrar el millor disc de la seva vida... i no. El disc té grans cançons que fan justícia a la llegenda dels seus creadors (Hide Your Colors, She Walks In So Many Ways, Pouring Rain At Dawn...), però hi ha alguna peça que no acaba d'encaixar i he arribat a la conclusió que aquesta peça és... Mark Olson! El binomi Olson/Louris mai va funcionar com un cap amb dos mans sinó més bé com un cos amb dos caps: Olson aportava la part més country i folk mentres que les composicions de Louris es basaven en melodies que buscaven (i trobaven) la perfecció lírica (Blue i I'd Run Away són seves, no cal dir massa més). Amb els anys les postures es radicalitzen i així  ha passat amb l'estil compositiu d'Olson, que s'ha tornat cada cop més folk, més rural i més casolà. Això es nota en Mockingbird Time, massa. Mentre és encara fàcil identificar a Louris amb els Jayhawks se'm fa difícil fer el mateix amb Olson, que sembla que hagi composat cançons per un disc seu però en comptes de treure-les sota el nom de Mark Olson ho hagi fet sota el paraigües dels Jayhawks.

Repeteixo, bon disc, però esperava com a mínim el nivell de Rainy Day Music (2003) i no hi ha acabat d'arribar.

THE DECEMBERISTS - The King Is Dead / Long Live The King

El primer contacte que vaig tenir amb The Decemberists es va produir dos anys enrera en què vaig llegir molt bones crítiques de la seva òpera-rock The Hazards Of Love (2009). Val a dir que no em va acabar d'emocionar del tot i vaig passar, per tant, d'investigar més. A principis d'aquest any llegeixo arreu que el nou disc, The King Is Dead, és boníssim així que els hi dono una segona oportunitat i caram quina sorpresa més agradable em vaig endur. Música d'arrels americanes aparentment senzilla amb unes veus i unes melodies que calen fons. Pinzellades de REM per aquí, de Neil Young per allà... sense tenir massa a veure amb el que havia escoltat d'ells abans. A estones no puc evitar pensar que és el disc que haurien d'haver enregistrat The Jayhawks en el seu retorn. A finals d'any han editat Long Live The King on s'hi inclou cançons descartades de The King Is Dead així com una versió de Grateful Dead, Row Jimmy. El nivell no és tan alt com en el disc mare però s'agraeix escoltar material inèdit de les sessions de gravació de The King Is Dead.

Deu n'hi do la pinta de nerd que fot Colin Meloy

JOHN HIATT - Dirty Jeans and Mudlside Hymns
Gran disc de John Hiatt, enorme. Després de l'excel·lent Master Of Disaster (2005) amb Same Old Man (2008) Hiatt semblava haver posat el pilot automàtic, The Open Road (2010) transmetia més bones sensacions i aquest Dirty Jeans and Mudlside Hymns pot ser comparat amb qualsevol de les seves obres mestres sens dubte, s'hi pot escoltar en abundància aquell toc màgic que pocs autors tenen i que Hiatt, sens dubte posseeix. És admirable que algú que porta tants anys editant discs (des de 1974) continui treballant amb aquesta honestedat i sinceritat i oferint actuacions tan memorables com la que vam viure a la sala Bikini fa poc més d'un any.

Lo puto amo

WILCO - The Whole Love

Jeff Tweedy és un hàbil encantador de serps. Sedueix el sector més intelectual del pop amb Yankee Hotel Foxtrot (2002) i A Ghost Is Born (2004). Els mateixos li giren l'esquena amb el preciós Sky Blue Sky (2007), un disc ple de cançons i pocs sorolls... serà possible!! Després treu un avorrit disc anomenat Wilco (The Album) (2009) i ara es torna a guanyar l'estima de la massa amb The Whole Love (2011). Es parla d'evolució però jo només veig cops de timó.  El fet que en directe gairebé s'ignorin les cançons dels seus tres primers em fa pujar encara més la mosca al nas. Continuaré seguint de prop a Tweedy encara que només sigui per continuar decebent-me amb cada nova obra.

Ho sento Wilco, us heu quedat sense vídeo, un altre any serà...

The Jayhawks - Live at the First Avenue

The Jayhawks han penjat en aquest enllaç un dels tres concerts que van fer l'any passat al First Avenue de Minneapolis (sala estretament lligada a la història de la banda), concretament el del 21 de juny. Si sou mínimament fans dels Jayhawks us recomano que us el baixeu i si no en sou també, descobrireu una de les millors bandes que ha donat la música nordamericana. Per aquells dies acabaven de reeditar el primer disc de la banda, anomenat senzillament The Jayhawks (1986), encara que popularment és conegut com The Bunkhouse Album, i per això introdueixen al setlist molt encertadament alguns temes d'aquell remot disc. El retorn de Mark Olson a la banda ha provocat lògicament canvis substancials al llistat de temes que interpreten en directe ja que Gary Louris mai es va plantejar interpretar dalt d'un escenari temes escrits per Olson. Igualment, la "nova" formació rarament (cau la preciosa Tampa To Tulsa, composició de Tim O' Reagan) toca cançons de Sound Of Lies (1997), Smile (2000) i Rainy Day Music (2003). Així, baixes tan sensibles com Trouble, Big Star, I'm Gonna Make You Love Me o Tailspin es veuen compensades per la inclusió de joies del passat com els esmentats temes del Bunkhouse, alguns altres de Blue Earth (1989) (els dos àlbums van ser principalment composats per Olson), Wichita o Miss Williams Guitar. El so del bootleg és molt bo i les interpretacions també, encara que a estones sembla que Olson vagi una mica a la seva bola. Un altre alicient de la gravació és poder escoltar al bateria original de la banda, Norm Rogers, interpretar un parell de temes amb els seus excompanys. Una bona llaminadura per fer temps per l'anunciat nou disc de la banda.

The Jayhawks al First Ave de Minneapolis el juny de l'any passat.

The Jaywawks are back!

La tornada dels Jayhawks és una de les millors notícies dels darrers temps. Amb Olson i Louris junts de nou des de fa un temps només faltava Karen Grotberg als teclats per completar la formació més clàssica de la banda, la que va enregistrar l'imprescindible Tomorrow The Green Grass (1995). Després de rodar un temps fent alguns concerts per fi s'han decidit ha enregistrar nou material i pel que diu Louris al Popu d'aquest mes, la cosa promet molt. De la interminable llista de bandes que haurien merescut més sort The Jayhawks estan a la part més alta. I no és que amb aquest nou llançament, previst per la segona meitat d'any, la cosa hagi de canviar i de la nit al dia tothom parli de The Jayhawks, però almenys tindran l'oportunitat de rebre el reconeixement que al seu dia se'ls va negar.

Hi ha millor manera de començar un disc? Rotundament, NO.

Quan Olson va deixar la banda pels volts de 1996 Louris va decidir molt encertadament seguir endavant i ho va fer amb un disc soberbi, Sound Of Lies (1997), que confirmava que podia haver-hi molta vida després de Olson. Després va arribar Smile (2000), un altre gran disc que va ser, no obstant, atacat per alguns caps quadrats. I amb Smile, el somni es  va fer realitat. La banda per fi posaria els peus a Espanya en una gira que avui ja és històrica. Gary Louris, i la banda en general, van quedar astorats per la gran resposta d'un públic que els estimava tant o més que el de la seva Minneapolis natal. Podríem dir que l'èxit que els havia esquivat al seu país el van poder viure aquí, amb sales plenes a vessar i concerts pletòrics. Poques vegades m'he emocionat tant en un concert com la primera vegada que vaig sentir cantar a Gary Louris en directe, en un mini concert acústic al FNAC de Diagonal. La ressaca va portar conseqüències ja que a la tornada The Jayhawks s'havien reduit a un trio, amb només el fidel Marc Perlman al baix i Tim O Reagan a la bateria i fent segones veus (i alguna primera) acompanyant a Gary Louris. Rainy Days Music (2003) va ser el resultat d'aquesta formació tornant la fe a molts d'aquells que els hi havien mig girat l'esquena amb Smile. De llavors fins ara res més com a The Jayhawks tret de  l'esperada gira de reunió que els va portar a l'Azkena i al Primavera on els vaig poder veure després d'incontables vegades per fi amb Olson de nou. Pel que fa a nou material musical, Louris va fer el seu primer disc en solitari, Vagabonds (2008), que va produir Chris Robinson, on se'ns mostrava a un artista amb la urgència de demostrar que sabia fer més coses de les que ens havia ensenyat fins ara amb resultats no massa satisfactoris. Poc més tard  Olson i Louris van trobar uns dies per fer un disc plegats, Ready For The Flood (2008) que va produir també el petit dels germans Robinson.  Aquest cop sí vag veure com es complien les meves expectatives, sobretot després de veure'ls en la gira que els tornaria a portar per aquí.

 Gary Louris i Mark Olson a La Casa del Loco de Saragossa, 29/11/2008

I ara, per fi es produirà la tornada de The Jayhawks amb tots els ets i uts, amb nou disc i, esperem, nova gira. No tinc cap dubte que serà un dels discs d'aquest any 2011 que promet ser tant o més excitant que el passat 2010. Algun altre dia repassaré la primera època de la banda i la super banda paral·lela de Gary Louris i d'alguns il·lustres més, Golden Smog.